diumenge, 30 de novembre del 2008

Especial Una setmana de merda: Jo només escric finals de merda

Diu el Gènesi que el 7è dia Déu contemplà allò que havia creat i descansà. No us deixeu enganyar, Déu estava cagant.
Gràcies a tots i a totes per acompanyar-nos al llarg d'aquest especial Una setmana de merda. Fins aviat i no oblideu menjar fibra regularment.


dissabte, 29 de novembre del 2008

Especial Una setmana de merda: Jo només necessito 2 noies i 1 tassa

Ja estem enfilant el darrer tram d'aquest especial Una setmana de merda i, la veritat, ja n'estic fins la polla d'escriure cada dia una idiotesa sobre la merda. Emperò, ara per ara no podem deixar penjat aquest especial tan aclamat, estimat i (perquè no?) també imitat. Temps al temps. Ara per ara, ens hem d'ocupar en tancar el cercle obert amb la primera entrada, hem de tornar a la coprofàgia per deixar l'univers en equilibri.


Una ment clarivident, crec que era un brasiler, va pensar un bon dia que podia amanir una clàssica escena lèsbica amb una bona tassa de merda entre les dues noies. El vídeo és conegut com a 2 girs 1 cup i fou tot un fenòmen viral a la xarxa. El concepte no és pas una gran novetat, sinó una variació d'un argument clàssic del porno conegut com a girl meets girl, que alhora deriva del també clàssic girl meets cock que alhora deriva de l'encara més clàssic girl meets boy. Per entre les intricades ramificacions d'aquesta genealogia apareix el girl meets pony, però aquesta ja és una altra història.




Però les ànsies de perversió dels amics del porno no tenen final. 2 girls 1 cup ja forma part del passat, així que el creador del vídeo s'ha vist obligat a portar el concepte una mica més enllà. Tot i axò, les seves noves propostes han produit resultats desiguals i una tèbia acollida tan per part de la crítica com del públic. Com podríem millorar el concepte clau 2 girls 1 cup?

2 girls 1 fressadora
2 olsen twins 1 cup
3 solteros 1 cup
matrix 2 reloaded 1 cup
2 girls 1 push-pop
2 cups 1 girl
el señor de los anillos: las 2 torres 1 cup
2 gypsies 1 cup
los puentes de madison 1 cup
julia otero & maripau huguet 1 cup
1 bueno 1 feo 1 malo 1 cup
2 girls 1 bucket
2 girls 1 pool
2 girls 1 lake
2 girls 1 ocean
2 girls 1 black hole
2 girls 1 constantino romero

Bé, les variacions són infinites i els camins del porno inexcrutables. Què ens despararà el futur? De moment aquell qui ha aconseguit obrir una nova esquerda per on experimentar amb aquest concepte és en Domenico Nesci, protagonista del reality show That's amore. Senyores i senyors, amb tots vostès, 15 girls 1 spaghetti pool. Linkeu i bon profit.

divendres, 28 de novembre del 2008

Especial Una setmana de merda: Jo només cerco el meu nen interior

La recuperació de la infància és un tema apassionant on els hi hagin. Tothom ha desitjat en algun moment de la seva vida tornar a ser el nen que va ser, sentir altre cop l’emoció irrepetible que s’experimenta al descobrir el món, assumir per última vegada la innocent perspectiva de l’infant i tornar a sentir les pallisses del teu pare drogoaddicte, afegeixo jo.
La recuperació de la infància. Ah, senyores i senyors, quin tema més apassionant i a la vegada més apropiat per a que fills de puta s’omplin la boca de merda i ens la venguin com caramels de pinya colada. Ajuntalletres com Proust o Salinger deuen la vida i la carrera a la cerca de l’infant interior, però la merda és la mateixa tant si la condensem en un llibre com si l’arrosseguem al llarg de set volums.
Freud, un home que sempre té raó, afirmà que tot ésser humà desenvolupa la seva sexualitat en un seguit de fases. Tota trajectòria eròtica s’inicia amb la fase oral i culmina amb la fase genital. Però avui ens interessa la fase anal, que és aquella en que l’infant es recrea en el plaer que obté excretant els residus que el seu organisme rebutja. O sigui, que el nano ja no en té prou en fotre’s xumets i rosegadors per la boca, així que comença a posar-se a to cagant i pixant-se al damunt.




Aquí ningú pot negar que cagar és un dels plaers més sublims i refinats que la miserable vida humana pot experimentar. Així que ja ho sabeu, la pròxima vegada que vulgueu retrobar-vos amb el vostre nen interior no doneu pel cul escrivint novel·les i foteu-vos entre pit i espatlla tres bons pams de llonganissa i un pot sencer de mongetes. Ho deixeu pair i desprès prepareu-vos per tornar a ser aquell puto bebè que s’emocionava tan sols cagant. Però compte amb en Fritz, que està a la que salta...


dijous, 27 de novembre del 2008

Especial Una setmana de merda: Jo només sóc un shitter

Ah, amics… els shitters! Podria dir-vos que fa temps que volia parlar-vos dels shitters i us estaria mentint. Shitter és una paraula que vaig inventar-me just ahir a la tarda i encara no sé ben bé què significa. Ja sabeu que en aquest blog ens entusiasma emprar anglicismes i paraules inventades així perquè sí, i és que tot i erigir-nos en flagells de l’esnobisme aquest tan sols ens molesta si és aliè.
Així doncs, què merdes és un shitter? De moment tan sols puc avançar-vos que un shitter és un personatge cèlebre per la seva relació amb els excrements. I per a que pugueu copsar de quin tipus de gent parlo aquí us adjunto el meu Top 5 Shitter personal. A per feina, doncs!


5. SPUD
Si tens una cultura cinematogràfica de merda sempre pots dir que la teva pel·lícula favorita és Trainspotting i quedaràs com un senyor davant d’altres imbècils que tampoc tenen ni puta idea de cine. El film en sí no és més que la història d’un grup de yonkis escocesos que es putegen entre sí per fotre’s tota la droga que poden. No obstant això, l'escriptor de la novel·la original, Irvin Welsh, va tenir la genial idea d’amanir aquesta santa merda amb una dosi extra de pretensions: peterpanisme postmodern, marginació social i autodestrucció existencialista com a única sortida del turbocapitalisme contemporani.
Una puta estafa de principi a fi! Senyores i senyors, l’únic que val rescatar d’aquest film sobrevaloradíssim és el personatge de Spud, antiheroi entre els antiherois, lleig, patètic, drogata, pusil·lànime i traïdor. L’escena en que es presenta tot enfarlopat a una entrevista de treball és ja tota una icona, però aquí allò que ens interessa és la faceta shitter del personatge. El senyor Spud es persona col·locadíssim a casa dels seus sogres, es beneficia a la seva filla i desprès es caga al llit. Quan la senyora de la casa insisteix en rentar els llençols aquest entranyable personatge els hi dóna tal estrebada que la merda surt disparada en totes direccions, impactant en la seva diàspora contra les parets del menjador i les cares de tota la família. Bravo, Spud, Bravo! L'escena en qüestió està linkada aquí.


4. CULOFINO
La gent pensa molt equivocadament que American Pie és una comèdia gamberra més, però jo sóc del parer que aquesta icona del cinema adolescent és drama social en estat pur. Púbers ansiosos per fotre-la en calent, masclisme rampant a les portes del segle XXI, pressió i vergonya social, el sexe absurdament elevat a la categoria de símbol d'ostentació social. No voldria restar-li ni els mèrits com a comèdia ni el seu impacte en l’imaginari juvenil actual, però més d’una vegada he deixat anar una llàgrima durant el visionat d’aquest film tan insigne.
Però de qui vull parlar-vos aquí és de Paul Finch, popularment conegut com Culofino (Shit-break en la versió original). En Finch és un perdedor com qualsevol altre, imberbe, pàl·lid, esprimatxat i amb un pentinat de merda. Emprant astutíssimes estratègies socials aconsegueix que circuli un fals rumor segons el qual posseeix una tranca de proporcions juràssiques. Això el converteix en el noi més desitjat de l’institut i, alhora, provoca l’enveja dels altres mascles aspirants. Aquest conxorxen envers en Finch utilitzant el seu punt feble: la incapacitat de cagar en lavabos públics. Per tant, li entaforen un pot sencer de laxant obligant-lo així a ametrallar el contingut del seu intestí als lavabos de l’institut. El desori resultant comporta la ruïna de tan estimat personatge, que ha d’idear noves argúcies per treure a passejar el ninot.
Finalment en Finch s’acabarà follant a la mare de Stevler i dirà la famosa frase “Las mujeres son como el vino, con el tiempo mejoran”. I s’ha de pagar per gaudir-les, afegiria jo, però aquesta ja és una altra història.

He linkat l'escena aquí. Gentilment, com sempre.


4. REI NIKOCHAN
Moltes vegades es discuteix la canonització de certs individus sospitosos de filldeputisme, com ara monsenyor Escribà de Balaguer. Més encertat seria preocupar-se per atorgar l’estatut de sant a un home que ho ha fet tot i més per la humanitat: el senyor Akira Toriyama. Bola de Drac i Dr. Slump són dos noms que es defensen per sí sols. I recordeu, parlem de canonització, no de Nobels i altres merdes massòniques.
És a la sèrie Dr. Slump on trobem al Rei Nikochan, un monarca alienígena perdut a la vila més surrealista del Japó. El pobre Nikochan prova infructuosament de tornar al seu planeta però tots els seus intents són en va. Els més lletrats direu “És una revisió bizarre-pop del mite clàssic d’Ulisses” i jo us contestaré “Calleu la puta boca, malparits”.
En Nikochan és objecte continu d’escarni a causa d'una característica del tot extravagant: té el cul ubicat justament al cap. Així, tots els vilatans es mofen de sa majestat cada cop que treu merda pel cervell. Jorge Bucay fa el mateix i, en canvi, és milionari. El món és injust i l’existència del shitter complicada.


2. LEO BASSI
Family Guy no són dibuixos pels infants, de la mateixa manera que Leo Bassi és un pallasso per adults. Els últims anys s’ha intentat reciclar com a polèmic mongologuista d’esquerres. En Leo es planta davant d’un micro i fot fem damunt l’església, que queda així com molt progre i transgressor. Si no, pregunteu-ho al Follonero i als periodistes de Caiga quien caiga.
Afortunadament, a pesar de les actuals imbecilitats que perpetra, el senyor Bassi ha construït un mite resistent a pesar d’estar bastit amb un dels materials menys consistents del món: la merda. En la cúspide de la seva carrera en Leo Bassi es tragué el nas de pallasso i s’empassà, engolí, devorà tones i tones de merda en directe. Inigualable quan a Crónicas Marcianas es disfressà de Pare Noel i mastegà un grapat de merda de ren tot mostrant una cara de posés a un pam de la càmera. “¡Papa Noel come mierda! ¡Papa Noel come mierda!”.
De cop canviaren el món dels pallassos, el de la televisió, el de la coprofàgia i el meu propi. Leo Bassi shitter number two!




1. CONSTANTINO ROMERO
Qui si no podia ostentar la corona shitter? No m’extendré més donat que en Constantino Romero ja protagonitzà l’entrada inicial d’aquest especial Una setmana de merda. Va per tu, Tino!

dimecres, 26 de novembre del 2008

Especial Una setmana de merda: Jo només segueixo líders de pacotilla

A Catalunya sempre hi ha hagut tirada pels líders de merda. El primer monarca català era més conegut per la frondositat del seu vell corporal que per les seves gestes èpiques. El filòsof català més important era un jesus-freak passadíssim de voltes que pensava que a través d’un hipotètic llenguatge universal podria demostrar-se l’existència del déu cristià. La gran esperança blaugrana de l’actualitat és un ex-jugador que popularment és considerat un intel·lectual per llegir a Miquel Martí i Pol. Ah, Miquel Martí i Pol, quin altre gran fill de puta! Mireu, mireu que escriu l’excels poeta rodenc:

Voldria esbrinar els secrets
de les cambres de les dames
i estimar-les totes, fins
les que fossin maridades,
i morir, de mort suau,
un dimecres a la tarda.


Més et valdria trobar "mort suau", desviat dels collons, que si te’m follessis la dona ja m’ocuparia jo de que sofrissis fins l’últim grunyit.
Emperò, no voldria que interpretéssiu aquesta invectiva com un atac a la fortalesa d’esperit del poble català. Tan sols defenso que existeix certa tendència a desmitificar la figura de l'ídol tal i com passava a l’antic imperi romà, que quan un general victoriós desfilava per la ciutat dels set turons a darrere del carruatge hi portava un esclau que li xiuxiuejava a cau d’orella “Recorda que tan sols ets un mortal”. Però aquesta afinitat entre el poble romà i el català s’enforteix gràcies a una figura tan il·lustre com la del caganer.



El personatge del caganer neix en ple barroc català, però a diferència de l’actualitat no es trobava circumscrit tan sols als pessebres. Llavors res feia sospitar que es convertiria en l’assot de líders que agermanaria el poble català i el romà donat que la figura era representada per un simple pagesot paint les mongetes. Hem d’esperar fins a les acaballes del segle XX per a que el caganer comenci a encarnar-se en polítics nacionals i internacionals, estrelles del cinema, esportistes i tot tipus d’icones culturals. I és que no trobeu que representar a un famós cagant sota un pont és una de les millors maneres per desmitificar-lo i baixar-li els fums? Com més acendeix un personatge en la constel·lació de la fama més necessitem recordar que ell, com qualsevol mortal, també caga.
Òbviament, si no esteu d’acord amb mi podeu anar a cagar.


dimarts, 25 de novembre del 2008

Especial Una setmana de merda: Jo només m'interesso per pràctiques sexuals heterodoxes

Una vegada, i no és trola, un tio va dir-me que cada cop que anava a cagar li venia una trempera descomunal. Jo sempre vaig dir-li que no es preocupés, que allò era totalmente comprensible. Qui no tremola amb l’eròtica d’un bon cagarro obrint-se pas a través del cul mentre fa embogir de pur plaer els nervis que allotgem a l’esfínter? Resposta: un heterosexual. Òbviament, el pobre nano era més marica que totes les coses, però vaig preferir que fos ell qui ho descobrís amb el pas del temps.

dilluns, 24 de novembre del 2008

Especial Una setmana de merda: Jo només la cago al vàter

L’expressió ...de merda rarament s’empra en sentit positiu. Un dia de merda, un polvo de merda, un restaurant de merda, un generador de partícules de merda. Fuig si hi ha merda de per mig. Go away if there’s shit in between.
En sentit estricte la merda són les deixalles del nostre cos, tot allò que el l'organisme rebutja. Els animals que mengen merda no sobreviuen perquè la merda no té nutrients. Només aquells individus prou intel·ligents com per no menjar merda passaran a disputar-se la corona de la jerarquia genètica. Així doncs, estem evolutivament condicionats a pensar en la merda com quelcom desagradable. Doncs llepeu-me la cigala fins fer-la xiular, dic jo.
Digue’m no a la tirania de l’evolució! Què significa Una setmana de merda? Insomni, preservatius reventats i problemes laborals? No! Hi ha persones per les quals una setmana de merda és una promesa d’esfínters bojos i sexualitat salvatge. Són coneguts com a copròfags, i amb ells començarem aquest especial. I òbviament, la manera més indicada per fer-ho era recuperant els aclamats... Hardcore Stand-up Comedy Show!



Hi ha coses que si són falses haurien de ser veritat, i el rumor sobre l’amor de l’insigne senyor Romero per la merda és una d’aquestes coses que (si-us-plau) haurien de ser verídiques per la força.




A Jo només follo a pèl tenim un gran respecte pel senyor Constantino Romero. No oblidem que ha posat veu a Lord Vader i a Harry el Sucio. Si especifiquem això és perquè volem fer constar que amb aquest post d’avui no pretenem humiliar-lo. De fet, hem pensat que per comunicar-li la nostra devoció podríem fer-li una ofrena. Entre tots els lectors reuniríem un conjunt de tifes, pròpies i alienes, i li faríem arribar en una bosseta com si es tractés d'un mix de fruits secs. Però de moment ens limitarem a dedicar-li la ignauguració de l'especial Una setmana de merda. Va per tu, Consta!

divendres, 21 de novembre del 2008

Jo només penso en l'especial Una setmana de merda

Ja fa uns dies que a Jo només follo a pèl marejem la perdiu amb la conya aquella de l'especial Una setmana de merda. Siguem francs: tot era una trola.

Però no, amics, no. Tant de bo pogués arribar fins aquestes cotes de filldeputisme. La veritat és que l'especial Una setmana de merda existeix ja quasi de forma autònoma, i fins i tot amenaça en destruir-me si no col·laboro en la seva arribada a la nostra dimensió.

I de què merdes va l'especial en qüestió? Podriem posar-nos místics i explicar que es tracta de la invocació del Gran Esperit de les Excrecions, desterrat del nostre pla dimensional. Podriem posar-nos filosòfics i dir que es tracta d'una reivindicació estètica i moral dels fluïds corporals majors. I també podriem ser realistes i afirmar que l'especial de marres és una excusa per publicar 7 entrades diferents sobre la merda.

Durant una setmana veureu aparèixer tantes idees, enigmes, trames i subtrames unides per una coherència tan paupèrrima que pensareu que esteu veient una temporada de Lost. I, efectivament, quan arribeu al final i tot sembli unir-se en un únic propòsit vereu que tot és una santa collonada de proporcions mastodòntiques.
J.J. Abrams és merda. Jo només follo a pèl és merda. La vida és merda. El cosmos és merda. L'existència és merda i Julia Otero és una meuca.

Ara, si m'ho permeteu, em retiraré. És el moment per preparar el naixement. Aquest cap de setmana descansaré i el dilluns renaixeré de les meves pròpies merdes com un au Fèmix.


dijous, 20 de novembre del 2008

Pensaments intempestius II

Segons la Unesco, ahir era el dia internacional de la filosofia. I dic jo que si va passar desapercebut alguna raó hi hauria. Per la meva banda, jo vaig aprofitar aquesta jornada de recolliment interior per matar-me a palles i destil·lar alguns dels pensaments que ara us ofereixo en safata com a mostra de la meva magnanimitat.

- La gent es fa comunista per follar.
- Tomeu Penya és el Tom Waits català.
- Quantes calories cremes fen-te una palla?
- Déu ha mort. La policia assenyala a 9 i 11 com a principals sospitosos.
- Hércules és un heroi mitològic que pertany a la categoria dels semidéus o nou i mig.
- Tots els xinos són iguals... d'imbècils.
- La depressió és una farsa contemporània.
- El gos Mistetas no ha desaparegut. El matrimoni McCain li va donar un combinat de diazepam una d'aquelles nits en que sortien a caçar verges pels seus rituals satànics.
- Per ser bona tota cançó ha d'incloure un solo de guitarra elèctrica.
- Aquest finde la liem.
- Si dius sis vegades meuca fracassada davant d'un mirall se t'apareix Julia Otero i t'ofereix favors sexuals a canvi de feina.

PD: A Jo només follo a pèl ja ens estem cagant de pensar que demà anunciarem l'especial Una setmana de merda.

dimecres, 19 de novembre del 2008

Jo només menjo quatre peces de fruita o verdura al dia

L'altre dia vaig descobrir que els dietistes recomanen menjar, com a mínim, cinc fruites o vegetals al dia. Com sabeu, últimament estic intentant allargar la meva vida al màxim per assolir els objectius detallats al post del 17 de novembre. Així doncs, vaig intentar esbrinar si la meva dieta habitual compleix els requisits proposats pels dietistes.

ESMORZAR
1 Coca-cola
4 Sobaos pasiegos

DINAR
Macarrons
Bistec amb samfaina
Pastís de poma

BERENAR
2 Pastissets Pantera Rosa

SOPAR
Hamburguesa amb tomàquet i patates fregides

En fer el còmput final vaig adonar-me que encara em faltava un vegetal per menjar, així que vaig agafar un Stephen Hawking que tenia a la nevera i li vaig fotre un mos. Missió aconseguida! Bravo, Valero, bravo.

PD: A Jo només follo a pèl estem totalment revolucionats per l'especial Una setmana de merda que començarà el dilluns vinent i que durarà al llarg de tota la setmana.

dimarts, 18 de novembre del 2008

Jo només menjo Cheesy Pops

No hi ha res en aquesta vida com fotre's entre pit i espatlla mig quilo de succedani industrial amb forma remota d'aliment i un bitllet directe a engreixar-nos la cansalada. McDonalds, Ben & Jerry's, Tele Pizza o Burger King són alguns dels popes d'aquesta nova cultura del menjar i si servissin galtes de vagabund als seus restaurants només hauríeu de dubtar entre demanar-les amb un bany de salsa de linx ibèric o acompanyades de cruixent de nen israelí a la metralla.
Ja fa un temps que Pizza Hut ha decidit omplir de joia les nostres anodines vides amb un producte que suposa l'evolució lògica de la massa farcida de formatge. L'anunci yankee, tota una cel·lebració de la lisèrgia, justifica per sí sol la ingesta del nou producte del senyor Hut, però imagino que estareu frisant per conèixer les característiques principals d'aquest brand new spawn.
La nova massa consisteix en una pizza convencional al voltant de la qual hi han disposats una munió de rollets farcits de formatge que aboquen indicriminadament la seva deliciosa i espessa càrrega sobre els ingredients centrals. A can Pizza Hut l'han batejat com a Cheesy Pops però a Jo només follo a pèl ens referim a ella com a pizza bukkakke.



PD: Jo només follo a pèl us informarà properament de l'especial Una setmana de merda.

dilluns, 17 de novembre del 2008

Jo només penso en la fugacitat de la vida

L'altre dia vaig trobar-me davant d'un dilema quan vaig descobrir el cas d'aquella nena malalta de leucèmia a la que se li ha concedit l'eutanàsia. Les meves tribulacions van consistir en sopesar a) perquè Sarah Jessica Parker no sol·licita el mateix per acabar amb la seva vida indiga i b) les metes assolides al llarg de la meva pròpia vida. La vida és puta i fugissera, així que hem d'intentar assolir els nostres propis objectius per si l'hora postrera es presenta d'imprevist. Així doncs, he elaborat una llista amb tot allò que em resta per aconseguir abans del tan temut game over:

- Entrenar un mono per matar persones.

- Ressucitar a l'Elvis Presley i demanar-li que toqui una cançó dels Creedence Clearwater Revival.

- Creuar l'aduana polonesa muntant un estruç i disparant a tothom amb una kalashnikov.

- Subscriure'm al club Zed.

- Donar-li farlopa a un wookie.



- Follar amb les bessones Olsen. Per segona vegada.

- Cantar amb Jean Claude Van Damme un rap que versi sobre la seva pròpia homosexualitat.

- Regalar-li el "Kill 'em all" de Metallica a Ramon Llull.

- Encular al cantant de Pulp.

- Fotre'm un pico d'heroïna amb Lou Reed i desprès donar-li pel cul.

- Reunir les set boles de drac i demanar-li al drac Sheron que es deixi donar pel cul.

- Clonar-me i donar-me pel cul a mi mateix.

- Escopir a la cara de Cristina Rosenvinge.


Sempre he estat un home de gustos senzills. Desprès d'això ja podria fer-me una palla, posar Suspicious minds a tot volum i fotre'm un tiro a la cara.

dissabte, 15 de novembre del 2008

Jo només m'ho monto amb octogenàries

Alfonso Díez s'ha guanyat el meu respecte. És un home al límit i l'admiro. Potser el seu nom no us diu res, però tal vegada us resulti més familiar si us dic que és el promès de la Duquesa de Alba, aquell engendre antediluvià que ans que noble sembla Ronald McDonald àvid de cervells en una peli de George Romero.

Com deia, Alfonso Díez és un home al límit. Un señorito andaluz amb aires de dandy farlopero que s'aposta els collons a una última carta: casar-se amb un cetaci de rancio abolengo amb la vana esperança de que la filla de puta no tingui ganes de gresca. Però què passarà si la Duquesa reclama la presència d'en Díez a les seves estances personals? Què passarà quan el pobre home vegi que separar els nobles llavis vaginals de Cayetana és una experiència similar a enretirar el paper d'una magdalena resseca?



Alfonso Díez, un home desesperat que s'aferra a les fronteres de l'abisme com a única salvació. Un exiliat que s'amaga del dimoni per entre les mateixes marmites de l'infern. Qui dirigirà la caiguda en desgràcia d'aquest lonesome rider? David Lynch? Werner Herzog? Polansky? Que tal ho farien Coppola o Scorsese?

Alfonso Díez, desde Jo només follo a pèl resem per tu. Arreu es clama en contra del suposat braguetazo que has perpetrat, però nosaltres sabem que darrere aquelles Rayban fosques s'amaga un esguard que clama en silenci: "El horror... el horror...".

divendres, 14 de novembre del 2008

Jo només m'excito amb l'eròtica del poder

Nicholas Sarkozy i Carla Bruni. Alfonso Díez i la Duquesa de Alba. José María "Chema" Aznar i Cayetana Guillén Cuervo. Serge Gainsbourg i Jane Birkin. Sí, estem parlant de l'eròtica del poder. Serà perquè estem davant d'una altra entrega de... Hardcore Stand-up Comedy Show!





Sí! Sí! SÍII!!!! Boníssim, Maria Àngels! Si és que estar lligada, bruta i desnutrida en un zulo semifosc amb un rude encaputxat vigilan-te dia i nit t'ha de posar molla fins les celles. És molt comprensible, és l'eròtica del poder. Així inclòs jo desenvoluparia el síndrome de Estoeselcolmo.

dijous, 13 de novembre del 2008

Jo només compadeixo el cognom McCain

S'ha d'admetre que el cognom té la negra. Les patates ultracongelades arraconades als súpermercats. En John ferit al Vietnam i ni per aquestes aconsegueix la presidència. I el matrimoni aquell que encara busca a la nena. Sort que a tots ells encara el hi queda l'humort.

Sí, ho heu endevinat, esteu davant d'una altra entrega de... Hardcore Stand-up Comedy Show!



Hahahahaha!!! Quanta raó que tens, Madeleine! Qui no s'ha quedat mai de petit a casa totalment drogat mentre els pares eren fòra corrent-se una orgia de sexe, alcohol, mort i destrucció coronada amb un infanticidi imprudent? Quina locura, tú!

dimecres, 12 de novembre del 2008

Jo només odio la frase "No us ha passat mai...?"

No us ha passat mai que un monologuista comença la seva actuació amb la pregunta No us ha passat mai...? i el tema en qüestió és una idiotesa de tal proporcions que acabes preguntan-te si el comediant és escòria i si està insultant al públic suposant que a tothom li passen les mateixes subnormalades que a ell?

A mi sí, constantment. Sobretot quan miro els monòlegs de la Paramount Comedy i m'indigno veient com el públic assenteix i riu a boca oberta amb les agudeses i ocurrències dels comediants. Sincerament, crec que la gent reacciona així sota coacció. Imagino que el regidor deu ser un ex-militar serbocroata curtit en l'exterminació de població infantil que apunta al públic amb una kalashnikov invitant-los amablement a partir-se la caixa amb l'imbècil de torn.
Prou d'imitacions de gitanos. Prou de queixar-se de l'arcaïsme del Teletext. Prou de rajar dels homes amparant-se en el feminisme més troglodita. Prou de buscar còmplices de la ineptitut pròpia.

És l'hora de l'Apocalipsis. Arriba l'àngel de l'Humort. The end is near. La revolution ne serà pas televisé. Bollycao. Envía politono al 7465. L'Holocaust us reconciliarà amb els monologuistes i la celebèrrima pregunta No us ha passat mai...?

Hahaha! Clar que sí Josef! Avui en dia ningú té problemes per programar el vídeo, però qui no té mil històries per contar sobre la típica filla que amaguem al soterrani per violar-la sistemàticament? Si és que ets la risa Josef. A veure si El Terrat et financia un show i li posen per nom "Deixeu que els nens s'apropin a mi".

PD: Internet és parca en imatges de portades d'en Teo. Quan n'aconsegueixi més prosseguiré amb la meva lluita per restablir l'estabilitat del continum espaciotemporal. Mentrestant, espero que gaudiu amb la sèrie Hardcore Stand-up Comedy Show. La fi del món pot esperar...

dimarts, 11 de novembre del 2008

Jo només tinc esperança en els adolescents

Habitualment s'associa la genialitat a intel·lectes privilegiats: Shakespeare, Einstein, Dalí, el Dioni, etc. Però jo penso que la genialitat és un ens transpersonal i autònom que es manifesta en situacions i persones sense connexió entre sí. A resultes d'això, imbècils integrals protagonitzen episodis d'una genialitat tan absoluta que només pot ser qüestionada per la també absoluta estupidesa dels subjectes que la propicien.

Fotografia Filosòfica és un projecte en que els alumnes de batxillerat imaginen un qüestió de caire filosòfic i realitzen una foto relacionada amb el tema escollit. Els resultats són d'allò més previsibles. Una via ferroviaria acompanyada del lema "On ens porta la vida?" o Bush i Obama donant-se la mà junt a la pregunta "¿Cambiará algo?" són només algunes de les originalíssimes idees de les aventatgades ments dels adolescents d'avui en dia. Però entremig de tanta mediocritat i pseudohumanisme almibarat apareix la frase "Si tienes una cara tan bonita no necesitas unas siliconas enormes para llamar la atención" junt amb la següent imatge.






Això sí que és un autèntic guorkin class jirou! El fracàs escolar de l'alumne és més que previsible, però havent estat tocat per la mà de la Deesa Genialitat el noi pot vanagloriar-se de passar a l'inmortal firmament de l'humor. Bravo! Un petó a l'esfínter per tu!

Podeu comprovar-ho tot aquí, on també podreu deleitar-vos amb el missatge de l'administrador qüestionant el contingut filosòfic de la proposta i l'alumne suplicant que no li borrin la foto. Para todo lo demás, mastercard.

dilluns, 10 de novembre del 2008

Jo només temo les discontinuitats espaciotemporals

El continu espaciotemporal està en crisi. Deixeu de preocupar-vos per la borsa, el preu del sòl, els xinos i el retorn de Ska-P. L'equilibri de l'univers està en perill per culpa d'en Teo (by Violeta Denou).


En Teo és un nen obès i pèl roig à la Judes Iscariot que va exercir de cicerone en la nostra descoberta del món. En Teo ens ha estat estafant durant tota la nostra puta infància dient-nos que el cole mola, que anar a fer la compra al mercat també mola i que anar a visitar als avis te la posa dura. Bé, això últim no, i aquí és on volia arribar: en Teo viu atrapat en una infància perenne que es desenvolupa en una dimensió naïf on no hi ha ni proxenetes ni Pitingo.


Així doncs, tement pel perill que córre l'equilibri espaciotemporal de l'univers, he decidit crear una sèrie de llibres on en Teo coneixerà de primera mà problemes i conflictes més afins al nostre pla d'existència. La pederastia, l'homoerotisme, el club Zed, la universidá de la calle o la farmacèutica d'Olot.


No es mereixen.



Dona-li records a en Fritz, Teo!

dissabte, 8 de novembre del 2008

Pensaments intempestius I

- La professió més noble d'aquest món és la d'afilador.

- El dia que el Verb es faci Carn en Loquendo pillarà.

- El segle passat és el segle XIX.

- Si Oscar Wilde hagués estat andalús hauria escrit acudits de mariques i gangosos.

- Disseny Gràfic no és una carrera.

- L'art tiki és l'expressió més conspicua de l'intel·lecte humà.

- Als cinemes Verdi només hi fan merda.

- Trencaclosques és un nom pel gos d'un skin.

- El bukkakke és antisistema.

- Les disputes entre Reus i Tarragona són absurdes perquè ambdòs són igual de patètics. Lleida no és una ciutat, Girona està atrapada en un bucle espaciotemporal i Barcelona és el Madrid català.

- Si mires El Club i no tens la menopàusia t'explota el cervell.

- El Linux és una moda imbècil.



divendres, 7 de novembre del 2008

Jo només espero el cap de setmana

...i per fi ha arribat el cap de setmana. Com va dir l'emminent filòsof Kant al seu assaig La metafísica de les costums: "Aquest finde la liem".



dimecres, 5 de novembre del 2008

Especial Eleccions a Yankeeland II: "Yes, Whisky Can!"

"Obama guanya fijo" ha estat una de les frases més escoltades aquests últims dies. El tram final de les eleccions presidencials nordamericanes ha servit per a que els necis amb pretensions d'analista polític treguin a relluir les seves habilitats quiromàntiques. "Obama guanya fijo" senties dir al metro, al taxi i a la carnisseria. Obama guanya fijo, clar que sí, imbècil. A aquesta alçada de la pel·lícula no qüestiones que el protagonista acabi fotent la noia de cara a la Meca, només et preguntes si el director tindrà els ous per enfocar pit i cuixa. I també llagosta, siguem paritaris.


Obama ha guanyat a pesar dels sòrdids rumors sobre l'assassinat de la seva iaia (veure el post anterior). Al PSOE ja fa mesos que s'unten el cul amb vaselina i Zapatero ja fa dies que menja rabo de toro per acostumar-se a les fortors que haurà d'engollir d'ara endavant. És el "Bienvenido, Mr. Marshall" del nou mil·leni. Mentrestant, a Europa s'espera amb candeletes la misericòrdia d'Obama, però... qui cony és i què merdes vol en Barack?




Però la crítica constructiva no és l'estil de Jo només follo a pèl. La sàtira política (concepte redundant, val a dir) la deixem pel Roto o Gallego & Rey. Així que vanagloriant-nos one more time de la nostra càustica frivolitat, tan sols direm: Yankees l'heu cagat, Obama no és mulato, Obama és talibà.





dimarts, 4 de novembre del 2008

Especial Eleccions a Yankeeland I

Les eleccions presidencials als Estats Units d'Amèrica arriben a la fi amb unes estadístiques que apunten a Obama com el clar vencedor. El candidat demòcrata és un negre que no és negre, un esquerrà que no és esquerrà, un mesies à la Kennedy que no és Kennedy.

El seu triomf respon a una campanya que ha posat l'accent en l'ambigüitat i el populisme més execrable. A Obamalandia hi tenen cabuda demòcrates i republicans, neoliberals i socialdemòcrates, feministes i conservadors, rednecks texans i castristes, negres, blancs, llatins i apatxes.



I per refermar una victòria ja pregonada pels mitjans de comunicació europeus ara Obama va i se li mor la iaia de Hawaii. Sóc jo que estic paranoic o a la pobra dona l'han pelat?






Els mitjans de comunicació diuen que ha estat càncer, però a Jo només follo a pèl diem: "salta al puto volcà a resar-li al déu tiki, vella escleròtica de merda"

dilluns, 3 de novembre del 2008

Jo només ploro la mort de José María Cuevas

La setmana pasada morí José María Cuevas, "padre de la democracia española", "defensor tajante de los intereses de las empresas con una visión general", "interlocutor leal, "duro negociador", "persona extraordinaria" i àvid tintinòleg, afegeixo jo. Per això, avui tampoc parlarem del bukkakke.