dimecres, 8 d’abril de 2009

Jo només busco la innocència perduda

Què ha passat amb els nens d’abans? La mirada neta i pulcra, l’esperit immaculat de la infantesa, la innocència dels jocs sense guanyadors ni perdedors. On estan, cony? On estan? Anys ençà la canalla descobria el món amb en Teo, aprenia els valors de l’amistat amb Barri Sèsam i s’ho passava bé fotent-li quatre puntades a una pilota de Nivea. Però totes aquestes formes d’oci no es poden comparar amb el poder de seducció de les noves activitats de lleure. Camps de futbol pletòrics de cants racistes, telèfons mòbils amb els que pots gravar agressions a minories, videojocs en els que pots matar guàrdia civils, cedés de gangsta rap on es fa apologia del món criminal.
Però no tot està perdut: només ens fa falta ser hàbils i presentar les velles activitats de la nostra infantesa amb una pàtina pròpia d’aquest temps moderns i decadents. On està Wally? Podem fer que els nens d’avui s’interessin altre cop en la cerca del miop més entranyable i viatjer de la nostra infantesa? I tant que sí! Tan sols hem d’enviar en Wally cap escenaris més propers als interessos de la canalla actual. Provem-ho amb el següent exercici: nens, nenes, busqueu en Wally amagat en aquesta habitació nacional-socialista abans que el mecanisme de la cambra de gas s’activi i mori entre doloroses convulsions!



Que passa, no el trobeu? Ah, us pensàveu que en Wally era imbècil! Us pensàveu que en Wally posaria la seva vida en perill amagant-se dins d’una cambra de gas de la II Guerra Mundial? No, galifardeus, no. En Wally també ha perdut la innocència i prefereix passar l’estona amb dues lesbianes d’un bordell metropolità. Gràcies, món.