divendres, 25 de setembre de 2009

Jo només salvo el rock


Nanos, el rock l'està palmant. No fa falta que ens ho recordi el mamarratxo del Marilyn Manson, perquè les evidències campen arreu. Ens venen que les majestats satàniques del segle XXI són el Pete Doherty o els Strokes, canalla sense actitud, que tenen pinta de passar-se els assajos fumant-se la cigala entre ells, i que queden desconcertats si veuen una guitarra sense cinc botonets de colors al màstil. ¿I què passa amb els putos déus vivents del rock? Em sembla de puta mare la vena poètica del Lou Reed, i la puta mania del Nick Cave amb el piano i el croonerisme, però tot això ja no és rock.

Perquè el rock és qüestió d'actitud, i qui opini el contrari és un esteta decadent. Més li val passar-se al jazz, ara que encara hi és a temps. Algunes paraules properes a aquesta actitud de la que parlo. Hedonisme. Streaptease. Polles. Megalomania. Violència. Síndrome de Down. I aquesta és una qüestió clau: ser un subnormal. Qualsevol rocker ho ha de ser una mica. N'estic fart d'autoproclamats déus del rock que es presenten com artistes íntegres al front d'una croada ètica i musical contra el sistema. El poder subversiu del rock és zero. Penseu en Woodstock. Penseu en el Canet Rock. Si no tens humor suficient, o la capacitat d'autosubnormalitzar-te, dedica't a una altra cosa.

Però sempre hi ha esperança, i no és difícil trobar algun que altre músic que respon a aquesta idiosincràtica visió del rock. Molts d'ells són estilísticament heterogenis, però la qüestió, recordeu, és actitud. Actitud de subnormal.


EAGLES OF DEATH METAL

La meva aposta més forta és per aquest Jesucrist amb bigoti que respon al nom de Jesse Hughes. La masculinitat ha patit un abans i un desprès d'aquest home. Canta com un julay, crida com un julay, toca com un julay, es mou com un julay i vesteix com a tal. Però un no pot evitar la sensació de que les groupies s'amunteguen damunt de la seva titola com en una broqueta. Canta sobre follar, com no, però també sobre el rock i sobre la Cherry Cola. Sempre amb una ingenuïtat pròpia de borderline o de Hannah Montana, valgui la redundància.






BLACK LIPS

Aparentment, només són quatre tios mesclant rock, psicodèlia i garage. Els sents tocar i fins i tot et semblarà que no en saben. Error. Van drogadíssims. Per això sembla que estiguin tocant dins d'una furgoneta. Bons àlbums i millors concerts. Els he vist en directe diversos cops i puc ben jurar que m'he pegat amb punkis, amb tios de dos metros, amb dones, he begut d'una ampolla de Jack Daniels que van tirar al públic, he acabat amb ferides a les costelles, als braços, als genolls i fins i tot al meu acompanyant se li van rebentar les ulleres.

Lamentablement, la coolitat i la trenditat els volen fer seus, però haurieu de veure com reben les nenes de l'H&M quan, de forma molt innocent, pretenen passar-se el puto concert a la primera fila sense ser tocades.





THE DWARVES

Una reliquia grunge rescatada per l'il·lustre cocainòman Nick Olivieri. Fan un punk de guitarres pesades molt de garrafa, però el guitarrista toca en pilotes i amb una màscara de lluitador mexicà. I like it.





THE HIVES


La gran esperança blanca (i negra). Aquests admiradíssims suecs vesteixen com mods, toquen com punks de garatge i veneren el riff de guitarra com un hard-rocker. De la tríada sexe, drogues i rock'n'roll, The Hives només es queden amb el rock'n roll, i a vegades ni això. Les seves cançons parlen sobre com en són de bons, i com en són de dolents els altres. Megalomania directa a la vena. Menció especial per aquelles (nombroses) cançons dedicades a plans de dominació mundial diversos.





The Hives toquen demà a la Mercè, totalment gratis. Si els voleu veure en condicions (i en condicions vull dir en una situació en la gent es posi violente) haureu d'arribar molt aviat a la fàbrica Damm. Hi haurà molt perdedor amb una vida de merda que es sent reconfortat amb les postals costumbristes dels Manel, i també molta gent sense personalitat que van a veure als tonight-tonight de l'anunci. Si tu ets un d'ells, et recomano fotre el camp. Immediatament, you sucker.