Jo només presento l'especial Catalunya eugenèsica

L’eugenèsia és un procés mitjançant el qual s’intenta redreçar o conservar una línia genètica segons uns paràmetres ideals. Si vols una descendència amb unes determinades característiques prioritzes els acoblaments entre genitors que disposin precisament d’aquestes característiques. Aquest procediment gaudeix d’una notòria impopularitat donat que fou un dels estendards d’aquell moviment dirigit pel noi de Baviera, també conegut com Adolf Hitler. Però Peter Sloterdijk ens invita a abandonar el cinisme: l’eugenèsia no tan sols figura als programes inicials de l’humanisme occidental (La República de Plató) sinó que és un símptoma indefectible de sentit comú. Si tu pots escollir entre un fill manco o el kit complet se’t pot acusar de nazi eugenista per decidir sensatament la segona opció? Exactament, no. Però sí se’t pot acusar de subnormal si vols un Languis per molts premis que hagi guanyat.
Aquesta exordi em serveix per presentar la meva tesi principal: a Cataluna sobra gent! En concret, l’establishment cultural català està trufat de necis que demanen a crits una castració química per evitar que el seu genoma depauperi la descendència no tan sols catalana sinó també mundial o universal. Si volem un món millor llavors ha arribat el moment de tallar polles.



Així doncs, aquesta és la premissa d'aquest nou especial revolucionari. 7 dies, 7 fills de puta als que ajustem comptes. O bé 5 dies, 5 malparites/des ajusticiats/des. Tot depén de l'humor que tingui i de com m'hagi cansat de la broma al llarg de la setmana. Però per dur a terme aquesta tasca demanaré l'ajut dels lectores i lectores habituals (i els esporàdics també, fills de puta). Als comentaris d'aquest missatge podeu deixar JA les vostres propostes. Recoredeu, han de ser persones (homes, dones o àngellàtzers) vinculades al món sociocultural català: polítics, artistes, periodistes, tertulians, presentadors, ajuntalletres, vividors, esportistes, etc. Tot s'hi val mentre no proposeu gent amb un filldeputisme més accentuat que el meu.
El dilluns començarem amb una petició que m'han fet arribar constantment: Marc Vidal. Desprès aniran apareixent la resta, però no us estranyi que no faci puto cas de les vostres propostes. Com va dir el senyor que vol ser blogger: tampoc es tracta de que penseu que això és una democràcia.

Jo només aclareixo els rumors

Últimament he observat que els autors d’alguns dels meus blogs favorits han revelat alguna qüestió relativa a la seva vida privada. En Markutis va idear l’enginyós i efectiu joc de la megalomania i el Sr. Manel va descobrir-nos els conflictes que basteixen la relació que manté amb el seu negre.
Jo ja sé que la meva figura inquieta i fascina a molts dels seguidors d’aquest blog. En part això és degut a l’excelsitud de la meva prosa, al verí dels meus anàlisis socioculturals i al tema de la polla bífida. És obvi. Però en aquesta fascinació hi ha imbricades altres qüestions més críptiques. No em digno a escriure una petita biografia i ni tan sols m’he molestat en posar un avatar a la fotografia del perfil. Per tant, el post d’avui està construït a mode de FAQ segons les preguntes que m’heu fet arribar als comentaris.



És cert que en Valero Sanmartí és un homòfob?
Definitivament, no. L’homofòbia és de mariques.

És veritat que vostè prefereix les dos pel•lícules dels Ewoks abans que la primera trilogia de Star Wars?
Òstia puta, ara resulta que ta mare a més de xupar bé la polla també té bona memòria.

És verídic que el senyor Sanmartí no en té ni puta idea d’internet i que el blog l’actualitza un nano esclavitzat?
Cert i fals a part iguals. No és que no sàpiga res d’internet, però el meu àmbit és la creació. L’actualització dels continguts la deixo a mans de l’Umpa-Lumpa aquest al que fa referència. I sí que li pago per la seva feina miseriosa. Vaig presentar una sol•licitud a un programa de l’Obra Social de La Caixa per la integració dels discapacitats mentals a través de l’art. Ara bé, el dia que s’acabi la subvenció tornarà a treballar sota amenaça i coacció.

És cert que el seu somni secret és expandir el sida per tota la nació francesa?
Quina animalada. Això no és cap secret.

Què passa amb el segon especial que porta anunciant ja fa tres setmanes?
Que em fot pal. Que no està a l’altura de l’anterior. Que no tinc temps de dedicar-m’hi. Que no tinc clar que funcioni. Però de totes formes demà el presento i el dilluns comença.

Què n'opina dels rumors que l'assenyalen com a ejaculador precoç?
Bé, aquesta és l'excusa que li vaig donar a ta mare, però en realitat allò ho vaig fer amb tota la mala intenció del món.

Senyor Sanmartí, és veritat que...
que ets adoptat? Probablement sí, però jo em preocuparia més pel càncer anal que t'està devastant l'esfínter.

Jo només m'emociono amb la falsetat

A mi m’agraden molt les coses falses i sintètiques. Els pastissets Pantera Rosa, el cas de la Madeleine McCann o els cinturons aquells amb una polla que fan servir les bolleres. Per tant, sóc també un gran seguidor de la gala dels Óscars. Emperò, aquest any em va ser impossible seguir-la per motius que ara no venen a cuento. Per solucionar-ho vaig demanar a algú amb una vida miserable i sense al•licients que seguís la gala per mi i m’informés dels guanyadors a primera hora de la matinada: vaig recórrer a la meva iaia.
Així doncs, ben just entrada la matinada la iaia va trucar-me per cantar-me els premis dels Óscars. I la veritat, què voleu que us digui, qualsevol semblança amb la realitat va ser pura coincidència.

Millor actor de repartiment: Jet Leches
Millor actriu de repartiment: La Penèl•lope (així, amb la e oberta i la ela geminada, com si en lloc de nàixer a Alcobendas ho hagués fet a una masia de Vinebre)
Millor director: Dani Foix (ídem que a dalt, però canvieu Alcobendas per Manchester)
Millor muntatge sonor: De Darnais
Millor film: Ugh!

En aquest punt, davant la incapacitat de percebre, processar, retenir i comunicar el títol de Slumdog Millonaire a ma iaia va agafar-li aquella misteriosa malaltia pròpia de la gent gran coneguda com el síncope. I és que jo penso que pels majors de 60 anys l’anglès és com un ultrasò d’aquells que només poden sentir els gossos. No és que no l’entenguin sinó que senzillament no poden ni sentir-lo.
I fins aquí el post d’avui. Ara us he de deixar que és hora de visita als hospitals.

Jo només follo de festa

En girar la vista cap endarrere comprovo que aquest blog començà com una tonteria i, efectivament, continua sent una tonteria. Ara ja estem a punt d'arribar al post número 100, així que he decidit organitzar una festa per celebrar-ho. L'event tindrà lloc el Divendres 27 de Febrer a l'entranyable barri santadrianenc de La Mina. Ens reunirem tots i totes al voltant de l'estàtua de Camaron just desprès de la sortida de l'últim metro i, per tal d'identificar-nos, portarem tots un cartell amb l'inscripció: "Señor gitano, llevo tanto dinero que podría comprar a su familia".
Aquells que vulgueu cenyir-vos a la més estricta correcció política podeu portar la següent samarreta.


Us espero a tots i a totes. Valor y al loro.

Jo només faig un minut de silenci

Durant aquests últims temps la Mort ha estat atrafegada. És normal. Són temps de crisi i tothom ha de fer unes quantes hores extres per costejar-se els petits capricis que amaneixen la vida. Una dalla xapada d'or o una túnica de Brioni. Aquest tipus de coses.
Però aquesta frenètica activitat ens ha reportat algunes males notícies. Persones altament vàlides i molt estimades en aquest blog han expirat. David Foster Wallace, Ron Ashton, Bo Diddley, Paul Newman, Bobby Fischer o Sergio Algora són alguns dels primers que em venen a la ment. Però siguem una mica utilitaristes i, perquè no, també una mica cínics. Si fem un còmput final oposant els morts justos i els injustos hi sortim guanyant? Anem a comprovar-ho: anomenaré alguns d'aquells que han mort justament durant aquests últims temps i desprès d'esmentar el nom de cadascun d'ells proferiu un sentit hurra. Comencem.

- Julia García-Valdecasas (Hurra!)

- El programa Silenci? (Hurra!)

- Coco Ciëlo (Hurra!)

- Mary-Kate Olsen (Hurra!)

- Jaime Rosales (Hurra!)

- La filla lletja de Madonna (Hurra!)

- Kiko Amat (Hurra!)

- Jose María García "Butanito" (Hurra!)

- El calb d'Amaral (Hurra!)

- El tio d'Amaral que porta els cabells llargs (Hurra!)

- Matthew Barney (HUUURRAAA!!!!!)

Diuen que si tanques els ulls i penses intensament en un desig aquest es complirà aviat. Preneu nota.

Jo només tinc ganes de vomitar

Probablement no hi hagi res més traumàtic que veure al teu pare fent un deepthroat per la tele. I emfafitzo l'adverbi probablement ja que l'altre dia vaig descobrir una cosa que té tots els números per apoderar-se d'aquest dubtós honor. Us poso en situació: fa una setmana veig per la tele que la Time Out, revista per la gent pobre d'esperit, llença al mercat un Especial Croissants, així que m'empasso l'orgull i em dirigeixo a consultar l'esmentat exemplar a la biblioteca. Per error, l'obro per la última plana i contemplo amb horror que allí s'hi troba plantada una secció titulada Sexe Oral. I, doble horror, l'entrevistada és Maruja Torres.
No comparteixo cap tipus de parentesc amb la Maruja. I ni ganes. L'únic vincle que m'uneix a ella és la genètica pròpia dels humans, encara que tinc seriosos dubtes respecte a la seva pertinença a la nostra espècie. Doncs bé, la sensació de llegir els comentaris sexuals de la Maruja em provocà un desassossec inefable que no hagués pogut superar ni una aparició d'en Cthulhu en pitet fotent-se una calçotada. Però de totes maneres he decidit adjuntar una llista dels millors moments de l'entrevista. Coses del filldeputisme il·lustrat. Algun dia m'ho agraïreu.

"Jo era una samaritana de la mamada"

"Jo vaig tenir el primer consolador d'Espanya"

"Amb les amigues ens follàvem molts marines i negres Black Panthers"

"Un bon polvo sota un bombardeig pot donar molt de sí"

"M'agrada provocar ereccions en la gent jove quan parlo"

"Tu fica-li el dit al cul d'un home i ja veuràs com es posa"

Filla de puta, tu a mi no em fots un dit al damunt ni que fossis l'única persona de la terra capaç d'extirpar-me un tumor anal. He dit.

Jo només faig campana

Molta gent es pregunta com ho poden fer per obtenir una plaça de professor titular a la universitat. Doncs pel que m'han dit és molt fàcil, tan sols t'has d'atendre als següent punts: 1) ser un fill de puta 2) estar disposat a xupar polles i 3) perdre qualsevol rastre de condició humana. Hi ha qui pensa que els congressos acadèmics són unes jornades on es pren té i es debat educadament sobre l'instrumentalització de les heretgies cristianes medievals per propiciar la revolució social. Doncs res més lluny de la veritat. Els congressos són un eufemisme que enmascaren episodes d'horror i salvatgeria. Durant aquests dies els professors universitaris es carreguen l'ipod de grindmetal, es deixen crèixer la barba i van a viure indigentment en unes cabanyes al mig del bosc. Allunyats de la civilització aprofiten per córrer en pilotes i menjar animals salvatges que han caçat amb les seves pròpies mans.
Hom mai podria sospitar això si no fos perquè la pàtina d'educació i cortesia a vegades s'esquerda i cau. Per un moment la cortina de la civilització s'enretira i podem veure l'abisme que s'ajup allí darrere, expectant. Per demostrar-ho, he recollit frases de professors que vaig sentir durant la carrera i que evidencien la monstruositat que subsumeix a aquest col·lectiu. Prepareu-vos per clamar "el horror, el horror" en la vosta intimitat.

"Si per mi fos el govern deixaria morir de fred i inanició als guiris que pugen en xancletes al Pirineu"

"Nietzsche es va morir per putero"

"Lo que me gusta de la mitología egipcia es que hay muchos lefazos"

"La dona m'acompanya als partits de l'Espanyol i jo l'acompanyo a espectacles de ballet interpretats per nens amb la síndrome de down"

"Diga una vez más, UNA VEZ MÁS, pues sho creo que y le doy una ostia tal que le mando de vuelta a la puta pampa"

"A l'Antiguitat els matrimonis fracassaven perquè eren de conveniència, però el meu matrimoni no era de conveniència i també va fracassar"

"A mi de jove m'agradava anar als putis. Però no a follar, eh, sinó a vacil·lar a les putes. Entrava, em demanava un cubata, m'encenia un piti i els hi deia: ¡eh, puta, que pasa!"

"Aquí un alumne m'ha posat que els cinc elements del wu xing són foc, terra, metall... Venus i meteorits! Des d'aquí li recomano que deixi d'una vegada per totes l'èxtasis líquid"

"El cinema es va acabar amb Antonioni"

"Joder, no puedo dar clase con esta resaca"

"Al que vuelva a mirarme a los ojos le suspendo de por vida"

No m'agrada dir noms, però diré que les dos últimes frases van sortir de la boca del Daniel Rico, il·lustre professor d'art i cràpula irreductible que escollia a les becaries basant-se única i exclusivament en la seva follabilitat. Bravo, Dani. Sempre has estat i seràs el nostre ídol.

Jo només menjo delicatessens

A mi m’agrada menjar molt bé, així que tinc certes reserves envers la nouvelle cuisine. No m’agrada que em portin les postres i sembli que el cuiner hagi ejaculat melmelada de maduixa pel damunt. Ferran Adrià i els seus sicaris a vegades la claven bastant, però per norma general només fan cuina apta per estetes decadents.
En una ocasió vaig poder anar a un restaurant força bo. No era un Bulli o un Hespèria però l’últim cop que els Rolling Stones van tocar a Barcelona el Keith Richards va anar-hi a sopar. En realitat va estar fotent-se cocaïna al lavabo tota l’estona i no va tocar cap plat, però ja sabeu que la feina de Rolling Stone és molt dura. Gràcies pel seu esforç, senyor Richards.
He d’admetre que la carta era ambrosia pura. No obstant això, vaig descobrir que el que odio més dels restaurants d’alta cuina no és el menjar sinó els clients. Al meu costat hi havia dos pijes d’aquelles que tenen un accent que mai creus que pugui existir més enllà dels acudits. Van demanar un vi car, van escalfar la bragueta al personal i van posar-se a parlar.


PIJA 1: Te hablé de mi amigo Jorge, de su nuevo curro?

PIJA 2: No tía.
PIJA 1: Ahora tiene tratos con mayoristas de vino de Jerez. Pues se ve que le va súper súper bien.
PIJA 2: Jo que suerte, que fuerte.
PIJA 1: Pues sí. Ahora ya no trabaja los jueves. Él lo llama Los jueves al sol porqué no hace nada. Como la peli esa de Los lunes al sol. Pero él no hace nada porqué quiere, eh! Jaja! Que él no es pobre, tía, que tiene mucho dinero.

No hi ha suficients paraules en tots els diccionaris del món com per expressar l’odi que vaig sentir en aquell moment. I les vegades que vaig pensar puta dins la meva ment no es poden calcular ni amb els súper ordinadors de la NASA.
M’hagués agradat pillar un bat de beisbol amb un clau sobresortint i rebentar-los-hi la medul•la espinal fins deixar-les invàlides. Fotre-les dins d’una càpsula espacial i enviar-les a provar que bé si està al sol, però no només els dilluns o els dijous, sinó cada puto dia de la setmana. Paralítiques i cremades vives, filles de la gran puta.
Òbviament, m’hauria passat la vida a la puta presó. Però hagués estat una vida justa i plena de sentit.

Jo només sacrifico humans

La civilització maia fou esplendorosa i digna de tota reverència. Construïren unes piràmides que tu les veus i et cauen els collons a terra. Tenien un déu molt cool anomenat Kulkulkan que es manifestava sota la forma d’una serp coberta de plomes. Al seu panteó també hi figurava una deessa del suïcidi (Ixtab) i un déu de la xocolata (Ek Chuah). I a més a més feien sacrificis humans, tal vegada l’aspecte de la seva cultura que més els honra.

L’altre dia un col•lega va tornar d’un viatge a la Ribera Maia, i va concloure que podia resumir la seva experiència amb aquesta cultura mil·lenària de la següent manera:

“Els maies són màquines de fer cubates”

Des de Jo només follo a pèl demanem un minut de silenci per una civilització que, definitivament, no passa pel seu millor moment.

Jo només xarrupo si vessa

L'altre dia donavem consells als cineastes catalans. Ciència ficció i terror, nanos! Quin gran consell. Però avui ens allunyarem d'aquests territoris per apropar-nos al porno autòcton. Sí, ja sé que en Conrad Son ja s'hi dedica fa temps, però els seus resultats són una mica desiguals. El que volem nosaltres és educar una societat sana i sexualment desinhibida. Si els nens fossin adoctrinats sexualment a les escoles ja veurieu com augmentaria el renidament i disminuïria l'absentisme. Per tant, endavant amb l'adaptació porno i cinematogràfica del clàssic El zoo d'en Pitus, escrit pel difunt Sebastià Sorribes.


SINOPSIS: La Putis és una noia colpida per una greu malaltia. El seu pas a l'altre barri és imminent, així que el seu veinat decideix superar les antigues disputes per reunir una colla d'animals i... que no, que és broma, la peli només va d'una noia que té sexe amb animals. Què cony volíeu, si és porno.

Jo només faig regals amb molt d'amor

Jo no he estat mai de fer regals a Sant Valentí, però l'altre dia a la fruiteria vaig trobar-hi el present ideal...

Diuen que el único fruto del amor es la banana. Doncs el món dels vegetals ha decidit que ja era hora de dir-hi la seva.

PD: Originalment, vaig comprar una autèntica pastanaga doble per fer-li la foto, però algun fill de puta del meu pis se l'ha menjat i ara ho nega a tota costa. Compte amb mi. Hi ha empresaris madrilenys que han mort per menys...

Jo només venc la moto

Un dia algú va dir que el client sempre té la raó i hauria de ser afusellat per aquesta vil mentida. Una afirmació com aquesta denota que qui l'ha proferit o bé és un subnormal perillós o bé té una percepció de la realitat grotescament deficient. Jo un cop vaig treballar a una llibreria i us puc ben afirmar que la clientela està totalment idiotitzada i, el que encara és pitjor, es pensen que poden anar pel món donant lliçons com si fossin autèntics stephenhawkins.
A la llibreria em van passar moltes coses ressenyables perquè hi venia gent molt estranya amb una vida social ínfima. Alguns d'ells justet sabien parlar i et demanaven l'edició crítica de l'obra completa de Georg Hegel. Molts d'ells eren alcohòlics, drogoaddictes, sociòpates o afirmaven que es podien comunicar amb els esperits d'en Céline i en Musil. Inclòs una vegada va venir el Joan Saura a comprar-se una novel·la sobre un nazi sense remordiments. Aquella va ser una gran experiència i algun dia en parlaré més detingudament. Avui us deixaré amb una llista de frases absolutament reals que vaig poder escoltar durant aquest estrany període de la meva vida laboral.

" Nano, tens el llibre aquell de l'imam de Fuengirola que explica com pegar a les dones?"

"És veritat que comprar el Mein Kampf és il·legal?"

"¿Sabes si por aquí cerca hay un puticlub?"

"Yo conozco al Fernández-Porta y sus amigos se ríen de él"

"Jo llegeixo a Heidegger de genolls"

"El Club és l'únic decent que fan per la tele"

"El meu gos es diu Gógol"

"¿Tienes el número de contacto del autor de este libro sobre entrevistas a ex-criminales? Es que el hijo de puta me entrevistó y yo no he visto ni un duro"

"¿Tienes un libro de mucha-mucha risa? Es que mi hermano tiene el sida y como los médicos le han dicho que de esta noche no pasa quiero leérselo para que no se me vaya triste al otro barrio"

Jo només miro ciència-ficció autòctona

Fa uns dies es van lliurar els premis del cinema català i una pregunta recorria tota la cerimònia: “Es convertiran els Gaudí en un filial dels Goya?”. Evidentment, hi ha un gran perill de que els premis Gaudí esdevinguin una gala de la beneficència que celebri la marginació social enlloc de l’excelsitud cinematogràfica. Per tant, s’ha de lluitar furibundament en contra d’aquesta tendència. La meva proposta és adaptar clàssics de la ciència-ficció i el terror a la realitat social catalana. Sé que molts sereu reticents a aquesta idea, però mireu que es podria aconseguir amb un remake de La invasió dels lladres de cossos (Siegel, 1956), film que gaudeix d’una extensa tradició d’adaptacions de la qual destaquem La invasió dels ultracossos (Kaufman, 1978).

SINOPSIS: Jorge i Sarai son dos guàrdies civils oriünds de Valladolid destinats a un remot poblet de la Catalunya interior. Desprès d’un conflictiu període durant el qual van ser destinats a la conflictiva Euskadi creuen que el seu nou lloc de treball els hi reportarà la calma laboral que tant necessiten. Emperò, els seus anhels aviat seran frustrats. La primera sorpresa arriba quan perceben certes anomalies en el comportament dels seus companys de cuartelillo. Com tot guàrdia civil, els seus nous companys no tenen estudis, empren mètodes expeditius i arbitraris per alliçonar a la població, requisen droga sense notificar-ho amb cap informe i el seu quocient intel•lectual voreja perillosament el retard mental. Però tot i això, el seu comportament els resulta cada cop més i més sobrenatural. Les seves sospites creixen quan aquests abandonen el tricorni per abraçar un nou uniforme ribetejat amb un escut autòcton i, a més, intenten comunicar-se amb algun tipus de llengua arcana, si bé sembla que la dominen amb força deficiència. Finalment, descobriran dos vaines decorades amb quatre barres vermelles disposades de forma horitzonal. Amb horror creixent en Jorge i la Sarai comprovaran que aquestes vaines alberguen dos rèpliques exactes d’ells mateixos que, en nàixer, els amenacen amb un “uniu-vus a lus mossus d’escuadra...”.

PD: Hitler s’esgarrifaria amb la immoralitat del nou especial de Jo només follo a pèl...

Jo només camino pel costat salvatge de la vida

La miserable existència dels humans no és pas un camí de roses. Un dia estàs gossejant al sofà de casa i moments desprès un psicòpata serbocroat amenaça en matar-te si no resols una controvèrsia biològica. Així que per fer front a aquest destí l'altre dia em vaig comprar un llibre que porta el títol de Evolutionary Algorithms for Solving Multi-Objective Problems. Vaig arribar a casa ansiós per començar-lo, però quina va ser la meva sorpresa quan vaig girar-lo per mirar la contraportada...

Jo només fujo de la màfia

L’altra dia vaig anar a veure Gomorra. Encara no l’havia vist però vaig assabentar-me de que sobrevivia a una sala de cinema de Barcelona. Així que no vaig pensar-ho ni un moment i m’hi vaig llençar de cap. Doncs tant de bo m’hagués atropellat un cotxe davant de la sala o m’hagués electrocutat tot consultant la cartellera per Internet. Quina puta merda de pel•lícula. Imagino que l’espagueti del director vol mostrar-nos que la màfia autèntica no és ni chic ni glamurosa, i que per molt que s’hi entesti Tarantino la violència estetizada no té res de veure amb la violència prosaica de la màfia. Doncs sí, la Camorra són quatre italians agitanats i lletjos que treuen la pipa com qui fa cua al súper. Avorrida com la vida mateixa. A la foguera.

Però no volia parlar-vos del film sinó de l’autor de l’assaig que ha inspirat la pel•lícula: Roberto Saviano. Aquest senyor s’ha forrat tant amb la venda del seu llibre com dels drets per fer la pel•lícula. Però clar, tot aquest dineral no li serveix de res perquè ara viu amenaçat de mort per la Camorra. Va pel món arrebossat de guardaespatlles i s’inscriu amb noms falsos als hotels.

Doncs mireu, ja és hora de que algú digui que aquest senyor ens ha colat un gol. Com cony algú té por de la puta Camorra si el mateix Saviano diu que són quatre pelacanyes desdentegats que sobretot es maten entre ells? Estar amenaçat per la Yakuza sí que seria una putada. Els japos et foten un nano-brucelee comprimit a dins de l’ipod i quan l’obres surt i et rebenta la cara a òsties. Però estem parlant de la puta Camorra, una gent que per firmar escriu una X als documents. Una gent que no escolta a Frank Sinatra sinó l’italodisco més execrable. Una gent el concepte d’elegància de la qual consisteix en portar dos quilos d’or a les mans i una camiseta de futbol de la temporada passada.

El senyor Saviano s’està fotent la gran vida gràcies a nosaltres: s’esbandeix les dents amb whisky Dalmore i s’encén els puros fent picar una pedra de foguera contra el cul de la JLo. I ara amb el cuento aquest de la màfia engreixa més i més les seves arques. Doncs dic jo que ens ajuntéssim una colla i li desfiguréssim la cara amb un rallador de formatge oxidat. I és que no és massa difícil trobar-lo. Jo l’he vist pul•lulant per Barcelona parapetat rere una falsa identitat...

PD: A Jo només follo a pèl ja hem acomadiat als nostres advocats per encarar amb dos collons el proper especial...

Jo només vaig al cinema per compassió

Quina puta merda els premis Goya. No sé quant li van pagar al pobre Benicio del Toro per assistir-hi però imagino que molt perquè anar a una puta gala dels Goya resta una gran quantitat de zeros al teu catxé. De vores, no sé com el van convèncer, però imagino que amb putes i farlopa, com tot en aquesta vida.
Però aquest any com a mínim van tenir la dignitat de donar el premi honorífic a Jesús Franco i de marginar a merdes colossals com Los girasoles ciegos. Prou ja de la puta guerra civil, tant de bo haguessin fotut la bomba atòmica i no hagués quedat ningú per recordar-ho.
Però allò que menys em va sobtar van ser els premis pel Languis, el raper de La Excepción. Ja va dir un cop Hernán Migoya que el cine espanyol es definia amb les tres pes: Putes, Parats i Paralítics. No criticaré aquí els mèrits o demèrits d’en Languis perquè no he vist encara El Truco del Manco, però no sé quina puta mania té l’Academia de confondre mèrit artístic amb el show-bussiness de la misèria social. Però bé, guanyen les putes, els parats i els paralítics. I Espanya amb la consciència neta.
Però aquesta estratègia no es circumscriu tan sols a l’àmbit cinematogràfic. A Catalunya el PSC fa anys que juga amb l’autocompassió per esgarrapar uns quants vots al personal. L’estratègia és molt bàsica: consisteix en trufar les llistes amb candidats que tenen alguna tara, real o fictícia, que commogui a l’electorat. Votem al pobre Maragall, que és un borratxo. Votem al pobre Iceta, que és un homosexual marginat. Votem al Montilla, que és gangós. Votem al Clos, que té la síndrome de down. Votem a la de Madre, que no pot tirar la primitiva sense esbufegar. I Catalunya amb la consciència neta.

Jo només passo l'estona fent sudokus

Hi ha gent que fa sudokus al tren i a les sales d’espera. Ara us proposaré un experiment. Entreu a un vagó de metro i crideu ben alt la paraula subnormal. Ja veureu com els únics que es donen per al•ludits són els que fan sudokus.

Els sudokus són merda. Així d’expeditiu sóc. Els sudokus són un mecanisme d’autoengany pels pobres subnormalets, que es pensen que són molt llestos per acabar el sudoku samurai en mitja hora. Apreneu-ho d’una vegada, si tan llestos fóssiu tindríeu un doctorat en termodinàmica de fluids. Ah no, que ho feu per estimular la vostra ment! Doncs llegiu El Capital de Marx traduït al cantonès, gilipolles.
Però avui m’he despertat magnànim. Us proposaré l’únic sudoku que us convertirà en autèntics stephenhawkins sense els molestos efectes secundaris que això comporta. Us presento el sudoku spider-man. Acabeu-lo si teniu collons, fills de puta.

Jo només llegeixo la secció d'economia del Pronto

Ja ha passat el primer mes d'aquest 2009 tan funest. Organismes econòmics frisen per acabar un any que es preveu demolidor per a les economies mundials, així que un gener sense anarquia es contempla com un triomf modest. Al Fons Monetari Internacional ja ho cel·lebren. Brinden amb xampany i treuen les escopetes per anar a practicar el noble esport de la caça d'humans amb gossos. Gent curiosa, aquests del FMI. Uns fil·làntrops, diuen alguns. Una colla de fills de puta, dic jo.

Com sempre, la premsa oficial no es fa ressò de les notícies realment importants perquè el vil capital els hi fa xantatge. Així que si voleu prendre el pols als nous temps haureu de comprar revistes. Molts us sorprendreu, però l'anàlisi de les portades d'algunes revistes surtides al llarg d'aquest gener ens revela que a les bambalines de la política mundial s'hi amaguen verdaders monstres. Només us fa falta ull crític i un manual d'hermenèutica criptològica. Anem a fer la prova.

Times are A-Changin' que deia en Bob Dylan. La sexualitat i la seducció d'aquest nou segle presenten marcades diferències amb les d'èpoques anteriors. Es hora d'acabar amb vells ídols. Fòra els Brad Pitt i els Johnny Deep. Els nous temps reclamen noves icones, i la revista Super Pop n'és perfectament conscient. Un aplaudiment per la seva nova i arriscada línia editorial.


La revista Sàpiens continua amb la seva croada per demostrar que l'ADN català està present en tots els grans personatges de la història mundial. Inclòs en el criminal Fu-Manxú, que ni era català ni va existir de veritat. Però així és d'arriscada aquesta puntera revista d'història. De fet, el seu anterior número provocà verdadera controvèrsia en proposar l'autèntica identitat d'un personatge que redactà unes cartes secretes firmades amb el misteriós pseudònim "El noi de Baviera".


Sàpiens se la torna a jugar. Afirma que l'Adolf era un espia català que volia prendre el control d'Alemanya per aprofitar-se del seu avantatge militar i així proclamar la independència catalana. De fet, afirmen que el cognom escollit, Hitler, era un acrònim de He Intentat Trencar Les Espanyes Roïnes. Sàpiens, sempre a l'avantguarda de la recerca històrica.


El Barça de la èpica també ocupa portades destacades. El diari Sport, plataforma del negativisme blaugrana, no dubta en proclamar la nova crisi que està a punt d'atravesar aquest club tan i tan gran que córre el perill de col·lapsar-se a sí mateix. Sort en tenim d'en Pep Guardiola i dels seus mètodes expeditius. Encara compartirà ADN amb en Josep Bellmunt...
El món de la musica està conmocionat desde que la Rockdelux anunciés aquell desconcertant "Andy & Lucas graban su Exile on Main Street". Tot i que aquest disc no acaba d'arribar mai, els grups continuen lluitant per reinventar-se i arribar a sectors de públic més grans. Així doncs, Metal Hammer, publicació puntera en rock dur, ens adverteix que les fronteres del metall no són tan hermètiques com es pensava.


I per acabar, tornem amb els neoliberals de La Veu de Flix, que han decidit aparcar el seu to bel·licós habitual per cel·lebrar la solidaritat de l'ajuntament flixanco. Un aplaudiment per l'equip de govern, fidel a la màxima "pensa globalment, expulsa localment".

Jo només tinc dubtes

Culo o codo, Pablo Motos? CULO o CODO?!