dimarts, 31 de març del 2009

Jo només busco cadàvers

Marta del Castillo, el caso del asesino listillo. Ara que hem ofès totes les ments ben pensants ja podem tornar a la tònica didàctica i ecumènica que caracteritza al blog. Marta del Castillo, dèiem. Una pobra noia violada i assassinada pel seu xicot, un grandíssim fill de la gran puta que prèviament la va violar acompanyat del seu col•lega El Cuco, un sobrenom que no associes precisament a un catedràtic d’Oxford. De fet, tampoc no t’imagines que algú amb la EGB completa i sense marques d’agulla a l’avantbraç s'avingui a lluir un sobrenom com El Cuco, però en fi. Ara la policia va boja per trobar el cos de la Marta. El xicot ha firmat una declaració en la que afirma haver-la matat. El Cuco hi ha estampat una X a mode de firma. Però el cos no apareix.
A mi em fa pena la pobra Marta, de veritat. Però res del que féssim podrà tornar-la a la vida o restituir la seva dignitat (bé, això últim potser sí, però ho passarem per alt). El tema és que m’he fixat que qualsevol explicació al fet que la poli no trobi el cos dóna per un argument de peli de terror que s’hi caguen els àngels. Veure per creure.


A) Els dos quillos que han mort la Marta són en realitat autèntics stephenhawkins recargolats que juguen amb la policia per pura diversió. Uns cínics. Uns sàdics. És la cultura del Sud. Òbviament, estem davant d’una pel•lícula sobre psychokillers superdotats.

B) Un cop morta, el cadàver de la Marta s’aixecà i en estat de putrefacció atacà tot aquell amb un cervell apetitós. La policia no la troba perquè d’això últim no en gasta i clar, la Marta no s’hi apropa ni de broma. Tenim entre nosaltres una claríssima pel•lícula de zombies.

C) La policia és deficient mental i són incapaços de guanyar en un combat intel•lectual a dos pastilleros rebentats. Però ep, amics, que això no és pas cap film! Estem davant la crua realitat. I és que tu als policies els hi preguntes quina és la suma de dos més dos i al cap d’una setmana encara s’estan preguntant què cony has volgut dir amb suma.

dilluns, 30 de març del 2009

Jo només sé que aquest finde la liem

Divendres 27 de març. 20.48 hores. Supermercat Bonpreu. Mai un ticket de compra havia expressat tant.



diumenge, 29 de març del 2009

Jo només crec en fal·làcies

Fal·làcia de l'argument circular: error lògic que inclou una multiplicitat d'elements, amb un mínim de dos. A és demostració de B, i B és demostració d'A.


Exemple: Si l'abort fos legal no tindriem tots aquests fills de la gran puta embrutant els nostres carrers.

divendres, 27 de març del 2009

Jo només sóc un nazi



A finals de la setmana passada vaig celebrar el post número 100 molt a la meva manera: anunciant l’apocalipsi. Hi ha gent que no ho va entendre. Bé, és el meu sentit de l’humor, nanos. La qüestió és que no és l’únic post que ha causat recels entre la parròquia. M’ha comentat el nano que m’actualitza el blog que hi ha gent que acudeix a ell per vilipendiar la meva tasca. Em consta que es dirigeixen a ell com si fos l’autor del blog i em consta també que no s’esforça en negar-ho: és mediocre i té una vida de merda. I no oblidem el retard mental. Deixem-lo viure al seu matrix de mentides i mèrits aliens. Però el que em fot de veritat és que la gent tingui els sants ous de criticar-me. Profans i fills de puta tots ells. Anem a veure quines crítiques sovintegen l’ambient.

Tu et penses que...
Parla’m de vostè, fill de puta.

Escriu posts molt llargs i em costa d’acabar-los.
Tinc calculat que els meus posts costen de llegir entre 2 segons i un 1 minut i mig. Si per tu aquest és un sumant de temps massa elevat ara entenc com és que la teva parella et fot el salt.

El seu blog és la risa però no recordo mai d’entrar-hi.
L’opció 1 és que tens alzheimer. L’opció 2 és que potser no és veritat això de que és tant “la risa”. Com aquesta última opció és altament improbablement em decideixo per la primera. Tens alzheimer. Males notícies: no té cura.

Escriu massa vegades fill de puta.
Cert, escric moltes vegades fill de puta. Però no massa. Gràcies al blog més brillant del moment vaig aprendre l’inextricable i perenne poder d’aquesta paraula tan nostrada.

Moltes vegades no entenc les referències que apareixen al seu blog.
No és la meva culpa que hagis estudiat carreres tan poc profitoses com Telecos o Administració i Direcció d’Empreses. Mira més la tele i entén d’una vegada que has malgastat el temps intentant follar. 1 intent exitós de cada 20 no és una bona ràtio.

Al seu blog hi apareixen paraules estranyes. Jo les entenc però segur que molta de la gent que el llegeix no.
Si tant et preocupa el gaudi del teu proïsme apuntat a Cáritas. Potser algun gitano et canvia la navalla pel teu diccionari Alcover-Moll. Sort.

Cada cop que llegeixo el seu blog m’embarga una irrefrenable passió envers ma germana.
Amic meu, això es diu incest, i no crec que el blog hi tingui res a veure. Més aviat sembla un mecanisme d’autodefensa per evitar ésser conscient que vostè és un pervertit afusellable. Un consell: deixi a sa germana. L’incest és un plaer reservat a les monarquies i als pares d’Eva Hache.

dijous, 26 de març del 2009

Jo només dono classes de sexualitat als nens


"El papa posa una llavoreta a la panxona de la mama i desprès l'empeny endins amb la punta de la polla fins que es corre amb un grunyit"

dimecres, 25 de març del 2009

Jo només sé que la vida d'estrella és molt gossa


Què cony passa amb la puta cartellera cinematogràfica? Què és tota aquesta misèria mental en 35 milímetres que infesta els multicines? On està tota aquella gloriosa sèrie B que reinava als drive-in ianquis? Actualment l'oferta cinematogràfica inclou tres (putes) pel·lícules protagonitzades per gossos. Una d'elles s'anomena Un chihuaha en Beverly Hills, de la factoria Disney. I tots sabem que significa la factoria Disney: almívar i odi antisemita soterrat. També trobem Hotel para perros, pel·lícula en la que un grup de nens no només desobeeixen l'ordre de no portar gossos a casa sinó que, per a més inri, converteixen el domicili en un paradís cànid. Molt bé, fills de puta, ara podeu comprovar com la socialdemocràcia fa crèixer adolfhitlers salvatges. Una bona hòstia al bressol acabaria de cop amb aquestes subnormalades. I per acabar, Una pareja de tres. Owen Wilson, Jennifer Aniston i un cànid neuròtic. Va costar molt convèncer a l'animal per sumar-se a un projecte tan denigrant que sens subte esfonsaria el seu prestigi cinematogràfic. Però en fi, aquesta és l'única pel·lícula de totes que m'atreviria a veure: diuen que la gossa que hi surt està molt bé. I la que porta collar i corretja també.

dimarts, 24 de març del 2009

Jo només tinc el cul per seure


L’homosexualitat és un tema que preocupa força al personal. Encara que el progres es vanaglorien de tenir amics gays i els saluden fent-los-hi dos petons a la porta del TNC s’incomoden quan el nen els hi diu que li van les polles. Haver-lo portat a veure pelis de Sergio Leone i no obres de Molière, imbècils. Però en fi, tornem al tema.
Ser gay no és un problema però és una qüestió que segueix incomodant a molts sectors de la nostra societat. Hi ha una part d’enveja, perquè ja voldrien molts que existís un equivalent hetero dels cuartos oscuros, però també és cert que hom sovint pateix episodis d’ansietat quan es troba en ple període d’orientació i formació sexual. I com que Jo només follo a pèl és també un blog social i d’aprenentatge hem elaborat una petita llista de símptomes per tal que identifiqueu l’homosexualitat quan arriba. Salut i culs de pelut.

- Les ties ja no estan bones sinó divines.

- Sarah Jessica Parker no et fa vomitar.

- Vas de vacances a París.

- Canvies el gràcies per un merci.

- Et dirigeixes als col·legues amb un correctíssim vous.

- Raymond Chandler et deixa insatisfet: ara només llegeixes Proust.

- Compres baggettes per dinar.

- Problemes de fonètica: les teves erres ara semblen ges.

- No demanes cervesa al cambrer sinó un verre de vin au garçon.

- Ets francès.

dilluns, 23 de març del 2009

Jo només crec en la justícia divina


Que no es preocupin els hereus de la Jade Goody: quan l'Iker Jiménez contacti amb ella l'espectacle continuarà a l'Hades. That's entertainment.

divendres, 20 de març del 2009

Jo només sé que l'apocalipsis està a prop


Avui arribem al post numero 100. No ho considero un mèrit meu sinó un regal de la Divina Providència: tal i com estan les coses no m'hagués estranyat que l'aventura aquesta s'hagués clausurat al segon dia. I és que el món està boig, completament desquiciat. Una locomotora plena de nitroglicerina circulant fòra dels raïls i conduïda per la Julia Valdecasas (que està morta: aquí teniu el punchline). Els aconteixements del 17 de març tan sols foren una advertència, una petita guspira que ilumina l'abisme. Però és que al llarg d'aquesta setmana he escoltat un conjunt de frases reals que només fan que evidenciar l'implacable avanç de l'entropia. Els Caos pica a la nostra porta, però no us preocupeu si no porteu les sabates enllustrades.

- Jo mai mai m'he posat el dit al cul i me l'he olorat.

- La tia aquella de Sunset Boulevard, Gloria Gaynor.

- A mi lo que gustag de mujegues españoles es que decig "fóllame fóllame" cuando tu las follas.

- Amb un milió d'euros em compraria un espectòmetre de masses.

- Un dia que estava apurat vaig liar un porro amb el ticket del Caprabo.

- Jo a la enana de Gran Hermano no me la follava, però a una altra enana...

- Doncs estava pensant en regalar-li un pot amb sang.

- Doctor Mateo.

Ara a resar una oració per tal que Déu eviti que les persones del meu entorn que han proferit aquestes sentències entrin al blog i acabi la meva vida abans que el món. Amen.

dimecres, 18 de març del 2009

Jo només recordo el 17 de març del 2009 com un dia atroç


Hi ha dies en que hom es veu totalment sobrepassat per les allaus de misantropia que li emboten el cervell. El crack del 29, les victòries electorals del PSOE, l'assistència massiva al festival de Can Zam, l'escàndol del Watergate, les estrenes dels films d'Uwe Boll. Ara aquesta llista incompleta es veurà incrementada amb una altra data infame: el 17 de març del 2009. I és que com diu Comte-Sponville, l'ésser humà no és malvat per naturalesa sinó tan sols estúpid. Anem a comprovar-ho amb la cadena d'aconteixements indignes que succeïren al llarg del dia d'ahir.


L'església catòlica torna a la càrrega amb una campanya demagògica en que comparen els fetus amb el linx ibèric.

Enric Duran, el Robin Hood postmodern (entenent postmodern com un sinònim d'imbècil i patillero) torna a Catalunya i és enxampat pels mossos. Ja t'està bé, ruc: per postmodern!


Josef Fritzl és jutjat per pràctiques educacionals heterodoxes que xoquen amb la centralitat educativa i moralitzant d'un estat paternalista.

Isabel Coixet conversa amb l'escriptor japonès Haruki Murakami. L'esdeveniment reuneix una multitut efervescent d'imbècils que fan cua tota la tarde.

La web tontipop Je ne sais pop fa ressò d'un estudi ridícul la tesi del qual és que els fans de Justin Timberlake i Beyoncé són pràcticament deficients mentals. Res a objectar. En canvi, l'estudi afirma que els quocients intel·lectuals més conspicus són els dels fans de Mozart i de la música indie. Toca't els ous.

dimarts, 17 de març del 2009

Jo només protegeixo espècies moribundes

Perquè els pederastes austríacs també són una espècie en perill d'extinció.

dilluns, 16 de març del 2009

Jo només temo la verdadera cara del terror



Decepció. Aquest és el sentiment general que t’embarga quan reps amb expectació el final de IT, pel•lícula basada en la cèlebre novel•la de Stephen King. It és un monstre metafísic, una entitat sobrenatural la naturalesa de la qual és el terror en estat pur. Un pallasso pederasta amb urpes de pterodàctil és una expressió il•lusòria de la seva identitat. Una il•lusió, però quin mal rotllo d’il•lusió! Per això, quan els protagonistes descendeixen a les coves per trobar-se amb l’autèntica cara del terror no pots creure que aquesta sigui una puta aranya gegant. Decepció.
Discernir com deu ser l’autèntica cara del terror és una tasca complexa que requereix un intricat anàlisi filosòfic. Però no, en realitat és més fàcil. La cara del terror és Jaume Roures, propietari de Mediapro, accionista principal de La Sexta i productor cinematogràfic català. Trotskista, nacionalista, amo i senyor tant de Barça TV com de Realmadrid TV. Flipa-ho amb Jaume Roures. I més que ho flipareu quan llegiu el document que Jo només follo a pèl ha aconseguit emprant mètodes il•lícits i denunciables. Tot un honor presentar-vos en primícia l’agenda de Jaume Roures.


11.00. Matiner com qualsevol altre camarada, Jaume Roures es desperta a trenc d’alba disposat a enfrontar un dia més de lluita per infiltrar el trotskisme des de dins del sistema capitalista.

11.30. Esmorzar frugal consistent en un bany calent, puro i conyac. Per avançar feina firma sentències de mort del govern xinès.

12.00. Agafa el fuet, el ceptre Nejej, el Nemes i la barba postissa per acudir a les oficines de Mediapro. A Roures l’espera una dura jornada laboral.

13.00. Dinar amb algun capitosts de les altes esferes financeres. Desprès de segellar el tracte en Jaume Roures el devora viu.

15.30. Activitat de compromís amb algun client. Habitualment consisteix en soltar conillets amb picarols i llaços de color rosa al merendero de Les Planes i perseguir-los amb una kalashnikov.

17.00. Aturada a l’ala de maternitat de l’hospital de Sant Pau per robar un nadó.

17.30. Cerimònia de sacrifi del nadó. Apareix Llucifer, principal executiu de l’agència de management consulting de l’empresa d’en Roures.

18.00. Temps d’oci. En Jaume Roures es disfressa de jueu i viatja fins l’any 1906 per ridiculitzar les obres del jove i prometedor artista Adolf Hitler.

20.00. Visita a les cabines d’una sala X que finança. Tot i que hi perd diners, gaudeix enormement tot observant aquells desesperats que netegen la lefa de les cabines per quatre xavos.

21.00. Torna a casa aviat per tenir temps d’escriure les seves memòries.

23.00. El moment deliberatiu del dia. En la seva intimitat, en Roures es recorda a sí mateix que es pot ser un voraç empresari i trotskista a la vegada. En tot cas, pensa, no hi ha contradicció major que ser el propietari de Barça TV i Realmadrid TV alhora. Traca.

divendres, 13 de març del 2009

Jo només caço Erasmus borratxos

Amb els Erasmus passa com amb els funcionaris: són un col·lectiu altament odiat que genera unes discussions que superen els 3000 volts centígrads. Aquest rebuig social coincideix també en un punt fonamental: l'enveja. Tota persona aspira en aquesta vida a fotre's uns esmorzars de forquilla a les 11 del matí sense que el seu lloc de treball perilli el més mínim. I de la mateixa manera, tothom vol passar-se un any a l'estranger mullant-se les vísceres en vodka barat i fumant-se impunement les classes. Però ja se sap que la moral del dèbil enmascara aquesta enveja i presenta l'assumpte, senzillament, com una afrenta moral. Toca't els ous.
Però també és cert, pel que fa als Erasmus, que s'ha generat un mite en part alimentat pels mateixos estudiants viatgers. La meva principal teoria és que a l'estranger els hi practiquen una lobotomia i que quan tornen no tenen sang a les venes sinó àcid. Però aquesta teoria no és precisament famosa per la seva popularitat. L'altra opció, molt menys conspiranoica, és que expandeixen el mite per ser admirats. Bé, també podria ser. Anem, doncs, a deconstruir el mite Erasmus. Avui: polvos exòtics.


Hi ha una estratègia bàsica entre els Erasmus per generar admiració envers les seves aventures sexuals. Consisteix en definir a les parelles sexuals únicament i exclusiva per la seva nacionalitat i, molt esporàdicament, també pel seu número. Molts reconeixereu frases com vaig follar-me un anglès o en una nit vaig tirar-me una francesa i dos finlandeses. Intel·ligentísim, nanos. Pastisseria tailandesa i mamada cantonesa són coses per les quals correries i et correries per provar. Respectivament. Ara bé, si sotmetem a un mínim anàlisi la descripció que acompanya a aquests conceptes veiem que molt probablement siguin una puta merda. De la mateixa manera, si un Erasmus us ve amb la hòstia de que ha fet un trio ambu na anglesa i una alemana senzillament penseu que en aquesta descripció i encaixen perfectament Margaret Tatcher i Angela Merkel. Dos donasses que no destaquen precisament per la seva follabilitat.
Erasmus fills de puta: prou d'informació parcial i interessada. El món vol conèixer la magnitud dels callos que us heu follat. Volem la veritat i la volem ja.

dijous, 12 de març del 2009

Jo només segueixo descobrint


En el post d'ahir parlàvem de coses que ens diuen que existeixen però que ningú ha vist mai. Però les presses són males conselleres i, com va evidenciar-se amb la caterva de comentaris que vau deixar, la llista distava molt de ser completa. Això va fer-me reflexionar. Així que per tal d'esmenar la inexactitud d'ahir he creat aquest annex per al post sobre coses que en un principi són reals però que cap home sensat ha vist mai:

  • El fill de la Carme Cachón
  • El part de la Carme Chacón
  • El cony de la Carme Chacón

Aquell que d'aquestres tres sentències infereixi que opino que la Carme Chacón és un tio podria ésser acusat de malpensat. Però seria una acusació injusta i súmament arbitrària.

dimecres, 11 de març del 2009

Jo només descobreixo quarks


Els quarks són uns dels constituents fonamentals de la matèria. N’hi ha de diverses classes, tot i que molts d’ells gaudiren tan sols d’una existència hipotètica durant molts anys. És a dir, probablement estaven allí però ningú els havia vist.
En aquest món absurd en el que vivim hi ha moltes coses que ens diuen que existeixen però ningú les ha vist mai. No sé si és una conspiració, un experiment o un gran engany orquestrat pels estetes decadents del lobby jueu. Ves a saber. Però almenys espero que amb aquesta llista de denúncia puguem viure una vida més sincera. Perquè tot i que a priori existeixen jo crec que ningú els ha vist mai:

  • Els lectors de Jara y sedal.
  • Els usuaris de Yoigo.
  • Els andorrans.
  • Els bifidus activos
  • La gent que encara paga per veure porno.
  • La gent que compra porno als quioscos.
  • Els moros als que ajudes i a canvi et diuen “tu mañiana no cogier avión”
  • La banda dels Rompecostillas.
  • Els equips de futbol que NO juguen a la galeta dins dels vestuaris.
  • Les víctimes de l’Holocaust
  • Floquet de neu
  • El talent de Jerry Seinfeld

dimarts, 10 de març del 2009

Jo només entono com els eunucs



Neil Young torna a Barcelona desprès d'un fotimer d'anys. Neil Young, un dels artistes més importants dels anys seixanta i setanta. Neil Young, un mite vivent de la història del rock 'n' roll. Neil Young, amant i maltractador de guitarres elèctriques. Neil Young, el canadenc que arriba als Estats Units i es folla a tota la tradició pop nordamericana. Neil Young, l'Artista. Neil Young, el mestre. Sí, sí, tot el que vulgueu, però Neil Young té veu de marica.




dilluns, 9 de març del 2009

Jo només sé que fracassaràs si...


... les úniques persones que quedeu al món sou tu i Nacho Vidal però tu vas nu i ell té un bazuca.

... ets Gudjohnsen i vius en un món just, sensat i racional.

... neixes i veus que ton pare és Josef Fritzl.

... surts de graduar-te les ulleres i una disrupció espaciotemporal et catapulta cap a la Cambodja de l’any 1975.

... et coles al metro i ve Charles Bronson a picar-te el bitllet.

... ets Eduardo Manostijeras i et veus obligat a jugar a la galeta.

... el teu cap et diu “hem de parlar” i de fons es sent la Cavalcada de les Walkyries de Wagner.

... juges a la ouija i apareix Rasputin que et diu “me voy a follar tu alma”.

... escrius una cançó i és elegida per la campanya promocional de Generation Pepsi. Exemple 1, exemple 2 i exemple 3.

PD: L'última aparició dels de l'exemple 3 és un anunci de formatges. Traca.

PPD: Premi al primer imbècil que em digui que m'he deixat als Australian Blonde.

divendres, 6 de març del 2009

Jo només sé que si escoltes tecnopop ja no hi ha stop



I continuem amb el merda especial Catalunya eugenèsica, una iniciativa que m'està fotent ja tanta ràbia que estic per rajar de mi mateix l'últim dia. Avui tenim entre nosaltres una suripanta de campionat, tota una nota de color ja que fins ara les úniques putes que sortien a l'especial eren les mares dels damnificats. La mamarratxa que avui ens ocupa respon al nom de Lorena C, i potser a molts de vosaltres us sonarà com a presentadora del Digues-l'hi a Teletaxi TV i els altres potser la recordareu pel No n'hi ha prou de TV3. Algun petardo hi haurà que la tingui vista del F.E.A. festival, però imagino que a la Lorena C la popularitat li ve per la seva actuació a l'euriovision championship de l'any passat.



Què té de criticable de Lorena C? Doncs un fotimer de coses. Per començar està gorda. I per continuar no ho sap. Un cop la vaig veure en persona i anava vestida que semblava un perniló de l'Àrea Guissona envasat al buit. Porta un piercing a les geníves, cosa la qual semblarà eròtica a algun desviat que altre, però que a mi em talla totalment el rotllo donat que em recorda al Richard Kiel fent de Jaws a les pelis de James Bond. És una garrula i això no és una opinió, és un fet. I lo pitjor és que és una garrula que va de modernilla. Quin és el resultat? Deixeu-me que us ho expliqui per mitjà d'una complexa equació:


Magnífic. La propera vegada que algú us acusi d'insultar gratuïtament al personal expliqueu-li les vostres raons per mitjà d'una equació. No és màgia: és ciència.

dijous, 5 de març del 2009

Jo només demano cubates de napalm



Quan vaig conèixer per primer cop a l’Aldo Comas ja vaig veure que la nostra relació no prosperaria. Jo ja sabia de l’existència del seu grup, El Guisante Mágico, però podeu suposar que llavors imaginava que amb un nom així si escoltaves el seu cd et queien un a un tots els pèls de la polla. Per tant, abans de perdre el meu temps valuós vaig llegir-me l’entrevista que sortia a un mitjà de premsa musical. Parlava poc de música i molt de la noche barcelonesa, en la que deia que es cagava i adorava, com Constantino Romero amb les seves amants.
Desprès d’un temps vaig trobar-me’l a una entrevista televisiva. Anava tot de negre i parapetat rere unes rayban wayfarer. Movia les mans a la francesa i estava lleument inclinat cap endarrere. Parlava com si tingués ressaca. Però una ressaca trendy, no fotem. I finalment van arribar les notes de premsa:

“Liderados por el carismático Aldo Comas -paracaidista vocacional, ex estudiante en el mismo internado suizo en el que se conocieron Albert Hammond Jr y Julian Casablancas de The Strokes, guionista/creativo en la productora barcelonesa Sofa Experience [...]”

Aquesta nota de premsa, d’un barroquisme cool que faria avergonyir a la mateixa Bibiana Vallvé, de poc va anar que no em provoqués un aneurisma. El horror, el horror... era la lletania que incansablement i frenètica recorria les meves sinapsis. Però llavors vaig parar atenció. Paracaigudista vocacional. Vaig buscar a Internet i tate, no mentia. Nois. Noies. Mai ho hem tingut tan fàcil.


dimecres, 4 de març del 2009

Jo només tinc carnet de periodista


El senyor Victor M. Amela és un d’aquells fills de puta que emparats en l’ambigua etiqueta de periodista es pensen que poden fer de tot i, a més, fer-ho bé. Articulista, columnista, tertulià, res escapa al voraç ego del senyor Amela. Poesia amb el desdentegat del Manzano, mística new age amb els gurús de La Contra i televisió porqueria amb l’Arús (aquell programa on els tertulians són pijes i mariques a excepció de l’Spin i els enormes germans Broc). A més, un cop va tenir els sants ous d’afirmar que la barrabassada d’en Farruquito va ser un mer accident. Enterársus, payos, que se pué ser cultureta y shungo de barrio a la vé.
Lamentablement, el senyor Amela ja disposa d’una prole més o menys nombrosa, així que no podem contemplar la castració química com una solució ideal. S’accepten idees als comentaris.

dimarts, 3 de març del 2009

Jo només vaig al teatre per tallar polles

Ah, alerta! El senyor Joan Pera! Aquell que es va marcar el farol de que sortiria al film barceloní d’en Woody Allen perquè els unia una estreta i llarga amistat i al final es veu que potser estreta i llarga sí però recíproca no. I en Woody, clar, va passar d’ell com la merda.
L’únic bo que ha fet el senyor Pera en sa puta vida ha estat doblar al català en Woody Allen. Tota la resta és un insult a la ètica, especialment la seva trajectòria teatral i encara més especialment les seves obres amb en Paquito Morán. El tipus de teatre que perpetra Joan Pera existeix tan sols per bastir una ficció d’una Catalunya cultureta que s’emmiralla en una burgesia cultivada que tampoc va existir mai. Nena, sublim el Chopin d’aquesta temporada del Liceu. Ai, aquesta nit no podem, que anem al teatre. Doncs miri, senyora, no em foti al mateix sac a Brecht i les mongolades que protagonitza en Joan Pera. Celebro que es senti més intel•ligent per poder dir que va al teatre, però cada cop que entra a una funció del senyor Pera les seves neurones fan dissabte jugant a la ruleta russa. Puta classe mitjana.
I sobre el seu fill quasi no em queda res per dir. Només que sembla que hagi nascut amb el lifting de sèrie i que hauria d’aprendre que és molt patètic posar-se arracada i jaqueta de cuir per donar imatge juvenil. Quan s’acabi la funció, castració.

dilluns, 2 de març del 2009

Jo només vull la polla d'en Marc Vidal


Resulta força complex introduir als profans en l’obra i vida d’aquest analista català, així que us invito a xopar-vos de les seves tesis al blog que regenta. En Marc Vidal és a l’economia el que Nostradamus al cristianisme. Un flipat corcat per l’ego que es passa el dia escopint profecies contradictòries a veure si n’encerta alguna. I clar que n’encerta el fill de la gran puta, però per cada una de bona n’hi ha deu que afirmen justament el contrari. De fet, en un exercici de supèrbia extrema penjà al seu blog un marcador amb el devenir de les seves accions al llarg d’aquesta crisi tan nostrada per tal de restregar-nos per la cara que a ell la borsa li menja la polla. I sembla que anava pel bon camí, perquè els indicadors van començar a baixar i baixar i baixar fins que en Marc va decidir retirar-los per amagar la fel•lació al gran públic. Doncs que voleu què us digui, a mi em sembla que la borsa no li va xupar la polla sinó que se’l va follar pel cul.
Però en Marc és més que un mesies econòmic: és també un profeta 2.0. A la teletubbielandia d’en Marc Vidal tot és 2.0. Agitació 2.0. Economia 2.0. Revolució 2.0. Papada 2.0. Maleït el dia en que ell i l'Antoni Ibañez descobriren com es feia per comptar més enllà del número 1! Crescuts per aquesta proesa intel·lectual expandiren la bona nova del 2.0. per tota la catosfera i acte seguit en reclamaren la paternitat. Emperò, aquest fet tampoc entra en contradicció amb la tònica habitual d'en Marc Vidal. Qualsevol mèrit econòmic o informàtic que s'hagi produit al llarg d'aquests últims quinze anys porten l'emprenta marcvidal, o així ho afirma ell sempre i quan no hi hagi a la sala algú que hagués treballat realment en aquests projecte. Recordes el dia que vas treure un 10 a l'examen de socials i la teva família va fer cara extranya? Sabien que en dos minuts en Marc Vidal picaria a la porta de casa teva per reclamar la teva paternitat.
Una última dada: recentment va iniciar un dels seus escrits dient “Aquest és un d'aquells posts que se citaran d’aquí un parell d'anys i que ara seran ratllats de bogeria”. Polla fóra i a córrer.