divendres, 29 de maig del 2009

Jo només aplaudeixo als djs de Londres



Observeu bé al nigger aquest de la foto. Es diu Johann Wald i és un conegut presentador de continguts modernillos. Potser alguns no el coneixereu. Doncs considereu-vos afortunats, perquè vosaltres heredareu el regne dels cels. Actualment, en Johann presenta un Top nosequé a la cadena MTV. Un Top 10 o Top 5, no n'estic segur. En tot cas, segur que no és un Top pi o un Top epsilon.

Doncs l'altre dia, mireu si n'és d'insondable l'estupidesa humana, vaig acabar caient al parany de la MTV. Ho sé, totalment irreprotxable, no cal que insistiu en el tema, fills de puta. Doncs bé, va ser sintonitzar el canal i aparèixer aquest subjecte contant la següent anècdota. Atents, perquè no hi ha prou bilis al món per explicar la ràbia que em va fer.


"Estábamos un día de club en club de la city de London cuando entramos en uno súper exclusivo. Estábamos allí bailando y un amigo mío se acercó al DJ para preguntarle: ¿tienes a los Yeah Yeah Yeahs? Y el DJ, entusiasmado, le respondió: ¡Yes, yes, yes! Entonces mi amigo replicó: ¡¡¿¿Puedes ponérmelos??!! Y va el DJ y le contesta: No, No, No..."

Apuntin i disparin.

dimecres, 27 de maig del 2009

Jo només m'enfronto contra un últim dubte ètic



Sovint passa. Em refereixo al fet que un cop que comences a rajar d'algú no pots parar. No tens altre tema del qual parlar, i com que la crítica és un dels pocs universals humans existents, decideixes tirar pel dret. Comences a criticar algú a qui no tens especial mania i un cop et pares a pensar-ho ja l'estàs odiant a mort. Així doncs, no penseu que si, per un atzat del destí, ara mateix tinguereu davant vostre les set boles de drac reunides i puguereu escollir totes les victòries pel Barça, amants de totes menes i tots els colors per tota l'eternitat, riqueses inabastables, els súper-poders de Charles Bronson, l'existència d'Adolf Hitler com a concepte però no com a persona i tot això, ¿no penseu que acabarieu desitjant la mort de Cristiano Ronaldo?

Jo només tinc un altre dubte moral



Si ara mateix, per un atzar del destí, tinguereu entre les vostres mans una pipa amb dues bales i davant vostre Cristiano Ronaldo i Adolf Hitler lligats l'un al costat de l'altre, ¿no preferiríeu jugar sobre segur i fotre-li dos trets al cap del portuguès?

dimarts, 26 de maig del 2009

Jo només perpetraria un cronocrim



Si ara mateix, per un d'aquells atzars del destí, pugessiu viatjar fins el dia del naixement d'una persona i se us permetés d'assassinar-lo en el moment indefens del part, ¿no preferiríeu matar a Cristiano Ronaldo abans que a Adolf Hitler?

dilluns, 25 de maig del 2009

Jo només fujo dels revivals



La humanitat, en tota la seva inabastable mediocritat, ha ideat centenars de maneres per explicar la història. Hi ha qui creu que a tot avançament quantitatiu li correspon un progès qualitatiu, com si al final dels dies ens esperés un Jesucrist cyborg amb una birra i una gorra de mikimaus. També hi ha qui creu procedim d'una condició perfecta i que a mesura que passa el temps més ens allunyem i, a la vegada, més ens deteriorem respecte aquesta situació inicial. L'altre gran grup és aquell format per gent que pensa que la història és una discontinuitat, una diàleg amb el passat, un avançament cíclic i retroactiu.
Una merda per tots ells.

divendres, 22 de maig del 2009

Jo només sóc un pedant: Exordi i Opinions (I)



L’altre dia, desprès de la novena cervesa, una persona molt intel•ligent (que curiosament era jo mateix) em va preguntar per a que servia la cultura i, la veritat, no vaig saber què respondre. D’aquesta història en podem extreure dues conclusions:

1. Que beure i parlar sol no és un signe inequívoc de la pròpia decadència personal. Ans al contrari! Beure i parlar en la intimitat i sense cap altra companyia que la punyetera consciència és una activitat que ens eleva per damunt de la resta d’animals. Algú us haurà dit que és la moral o el llenguatge, però probablement aquest algú sigui un estafador de campionat. Quan vivia a la cabanya cada dia havia de lluitar contra feres que no deixaven que em mengés les seves cries, i també vaig veure molts animals comunicant-se entre sí. En canvi, mai vaig trobar un os fotent-se una cervesa mentre perorava sobre la hibernació.

2. Que la pregunta sobre l’interés de la cultura és una autèntica subnormalitat. Quan vas borratxo només et fas preguntes idiotes i sense sentit, com ara on tinc la polla, perquè és lleig dormir amb els mitjons posats o com pot ser que les noies de Riba-Roja siguin tan marranes. I efectivament, podem emmarcar la meva pregunta dins d’aquesta retòrica de la subnormalitat.




Perquè, amics i amigues, la cultura no serveix per res. Vull dir, des d’una perspectiva obtrínseca i elocoïdal, no serveix per a res de res. En canvi, va de puta mare per fer-te el pedant. De fet, tota aquella xerrameca sobre l’art per l’art i el llenguatge simbòlic autoreferencial és part del discurs dels estetes decadents del lobby jueu, que curiosament són els més grans pedants de la història de la humanitat.

Per tant, he decidit emprendre una altra d’aquelles sèries de posts de regularitat intermitent i continuïtat aparent que tant m’agraden i, a la vegada, tant desesperen a la parròquia. De fet, la gènesi d’aquesta iniciativa es remunta a un projecte fanziner de fa uns 4 anys que va nàixer i morir en una primera i única entrega, així que per commemorar tan insigne data reemprenc aquesta opus magna interrompuda.




I ja que parlem de genealogies, començarem amb una les principals estratègies del pedantisme über alles: els naixements improbables. Aquesta eina retòrica consisteix en agafar un fenomen, ja sigui una idea política, una corrent artística o qualsevol altra pollada, i atribuir-li els seus inicis a algun personatge que hi estigui relacionat de forma tan remota com falsa a la vegada. Anem amb els exemples.

“jesucrist és el primer comunista de la història”

“rouseeau és el primer votant d’Iniciativa de la història”

“la Divina Comèdia és la primera road movie de la història”

“el Satiricó de Petroni és la primera manifestació històrica del catalanisme polític”

“Tomàs d’Aquino és el primer homosexual de la història”

“Bach és el primer baixista de la història”

“Aristòtil és el primer guionista de la història”

“l’execució de cristians al circ romà és el primer survival horror de la història”




Davant d’aquestes sentències l’interlocutor es quedarà amb la paraula al cul. Amagarà tota rèplica perquè pensarà, de forma equivocada, que si vosaltres podeu soltar aquestes pedrades és perquè posseïu un coneixement que a ell li manca. Però aquesta sensació de desconcert és possible abastar-la per altres mitjans. Un dels meus preferits és soltar una reflexió absurda i barroca sobre algun tema del tot intranscendent. Tornem amb els exemples.

“Carmen de Mairena destrueix els codis normatius de gènere i, a la vegada, els discursos queer de l’esquerra benestant”

“McDonald’s és la culminació del projecte il•lustrat”

“Carlos de las Yoyas demostra la tensió d’una societat escindida entre la postmodernitat i la rèmora de l’ancienne regim”

“Júlia Otero és una filla de puta”

“el heavy metal és l’hereu de la música clàssica”

I així ad infinitum. Les combinacions són infinites i les possibilitats de fer-se el pedant limitades, així que no ho dubteu ni un moment. Consells, acudits de cigales i apologies de la paidofilia en properes entregues.

dijous, 21 de maig del 2009

Jo només sé que els camins del Senyor són inescrutables




Nostre Senyor no és tonto o, al menys, no és tan tonto com ens pensem. Ell té un pla per tot, com demostra el fet que al llarg de la història ha premiat als midgets amb tot tipus d'ocupacions que, inequívocament, desenvolupem molt millor que nosaltres, els seus cosins grans. Ara em venen al cap la professió de bufó de la cort, de figurant al Senyor dels Anells, d'actor porno a la versió X de la Blancaneus, de guitarrista de blues, de mini-yo, d'escuraxemeneies, de jugador de pòquer, de friki televisiu, de protagonista de Vanilla Sky. Però mai, sota cap concepte, s'ha vist un midget ensenyant les mamelles. I dic jo: si la humanitat, en milers d'anys d'història, no ha presenciat encara un acte com aquest, alguna raó hi haurà.
Si mai havieu desitjat convèncer a la gent que us compreu la Interviú pels articles polítics i no per les marranades aquesta és la vostra oportunitat. I per acabar, un embarbussament: premi al primer pinxo que es faci una palla.

PS: no existeix tal premi.

dimecres, 20 de maig del 2009

Jo només m'emprenyo amb les promeses incomplertes





SUPERMAN
: Lois, ara que estem casats no permetré que res et faci mal.


LOIS: Doncs de puta mare, perquè tinc càncer.

dilluns, 18 de maig del 2009

Jo només batejo al Barça



Mentre el Barça atravessa la última etapa cap un valhalla terrenal, ple de putes i farlopa, hi ha culés que volen compartir el pastís de la victòria. Perquè a can Barça tothom tindrà la seva recompensa: en Jan Laporta es jalarà un impossible entrepà de cigala de camell, en Bojan tindrà un descans per pujar al Tutuki Splash, en Pep serà portada de la revista Zero i a l'Iniesta li compraran, per fi, aquell programa informàtic amb rutines empàtiques i afectives que Silicon Valley porta temps ultimant.

Però què passa amb la resta dels culés? El iaio que es calça barretina quan mira els partits, el pare de família que quan guanya el Barça empala la dona i li sua la polla que ho sentin els fills, el jove votant de les CUP que surt rabent cap a Canaletes per expulsar a les forces d'ocupació de la festa blaugrana. I és que tota aquesta gent és part activa en la victòria. Ep, no m'ho invento jo, que ho diuen els mateixos jugadors! Ho afirma Jan Laporta amb americana de cuir, en Pep Guardiola i fins i tot Hristo Stoichkov, que amb aquests quilos de més, aquesta mala baba soterrada, aquesta patxorra i aquest talant campetxano, té tots els números per esdevenir el Bertín Osborne de l'Europa de l'Est. Temps al temps.

Preguntàvem: què passa amb aquest culès? Doncs no res, senyores i senyors. Bé, una cosa sí que passa, és cert: que TV3 els pren per subnormals. Encara que els de la nostra saben que l'aficionat no compartirà els llorers de la victòria amb el seu club, la seva avidesa empresarial els insta a estafar tant com poden al culé habitual prometent-li, de forma vana i amoral, una petita quota de participació. Tema dels sms per triar el nom d'aquest nou Dream Team. Una puta estafa, sí senyor, però TV3 està fent la primera pela. Milers d'aficionats àvids de capbussar-se a la Història blaugrana envien missatges compulsivament per batejar aquesta alineació conjuntural. El resultat és un carroussel de noms a quin més subnormal. Anem amb uns quants exemples reals: La quinta del shorreo, FBI (Fabricants d'Idees Brillants), Gladiator Barça, Els intocables d'Elliot Pep, La Guardiola Mecànica, Pep Show Boys o En-6-A-2, d'encisadors, toca't els ous.

Encara que, pensant-hi bé, potser aquests aficionats, per molt culés que siguin, es mereixen ser estafats. Per ingenus i, sobretot, per subnormals.

divendres, 15 de maig del 2009

Jo només sé que com més amunt pugis...


... més dura serà la caiguda




dijous, 14 de maig del 2009

Jo només busco company de pis


Que no us enganyi el cimbell aquest que us he posat per títol. Jo avui tinc molta feina tot i que, a pesar dels meus deures professionals, m'hagi llevat a les 11.30. Però tampoc és feina el que avui m'ocuparà: és la season finale de Lost que ara mateix s'està descarregant a una velocitat de gusiluz. I si escric un post és perquè mentre s'estigui baixant el capítol no tinc els ànims com per dur a terme activitats amb unes exigències intel·lectuals massa estrictes.

Però anem al tema. Fa unes setmanes un servidor i el company Baccus es van quedar sense companys de pis, així que s'han vist obligats a endinsar-se a l'inframón del Loquo.com Una dada ràpida: observeu l'hàbil ús de la tercera persona del plural, com donant a entendre que un servidor es preocupa de la cerca de nous companys quan, en realitat, el que fa és entrar al Loquo per fer unes rises. Sí amics, perquè en aquest conegut portal hi prolifera la tipologia mitjana d'humà coneguda com a subnormal. Anem a fer un anàlisi en detall d'alguns dels anuncis reals que t'ataquen tot navegant pel Loquo. I quan dic en detall vull dir cruel, parcial i pseudomongoloide. Com els articles de la Pilar Rahola.




"Pareja con intereses artísticos y muy cultos busca piso en la zona example insquierdo"


Retenim els conceptes culto i example insquierdo.

"Wey, busco compañero para piso con buena onda. Sólo latinos. No somos rasistas, nos gusta estar con nuestra gente para sentirnos serca de casa"

Model paradigmàtic del 80% dels anuncis de Loquo, si bé la majoria d'ells tan sols es limiten a puntualitzar el "sólo latinos" y no donen cap tipus d'explicació. Perquè és permet això? Algú s'imagina l'alarma social que causaria si l'anunci fos "busco compañero de piso, sólo blancos, nos gusta estar con nuestra gente"? Exacte, un èxit total.

"Mi nombre es Francisco y busco un lugar especial, con buena ENERGIA donde comenzar una nueva etapa de mi vida. Tengo 30 años, soy original de Alicante. Vivo en Barcelona hace unos 8 años, anteriormente he vivido en Londres y Berlín….. los últimos tres años vivo a caballo entre Barcelona y Londres. Tengo Barcelona como base, pero suelo viajar a menudo. Soy Creativo, diseño interiores de clubs, bares, comercial Spaces; dirección creativa para productos y Branding."

Algú disposa d'una habitació amb cadira elèctrica per donar-li a aquest encantador viatger tota l'ENERGIA que busca i més?


"HOLA SOY CHIKO DE 28 AÑOS QUE BUSCA HABITACION URGENTE PARA JUNIO ES PARA LARGA TEMPORADA,SOY ESPAÑOL,TRABAJO DE VIJILANTE DE SEGURIDAD,BUSCO PISO DE BUEN ROLLO, SOY FUMADOR PAGO HASTA 320 TODO INCLUIDO OS DEJO MI IMEIL POR SI KEREIS PONEROS EN CONTACTO CON MIGO el_petas7@hotmail.com"

Vaja, el que jo entenc per prototip de company de pis ideal. Escriu amb Ks, fot més faltes que un jugador del Bilbao, deixa anar perles com "imeil" o "con migo", canvia les G per J com Juan Ramón Jiménez, és guàrdia de seguretat i el seu correu electrònic és el_petas7. Crec que s'ha acabat la cerca.

dimarts, 12 de maig del 2009

Jo només lluito contra l'administració



Les coses s’han de repetir. Una vegada i una altra, perquè la gent no fa puto cas. Tema Administració. Un clàssic de l’humor que de tan clàssic fot pudor. Guanyar-te l’amistat d’una persona és tan fàcil com rajar de l’Administració estatal i els funcionaris. Tothom els odia, i amb raó. Aquí hi ha un pessic de moral de l’esclau, no ho negarem, però bé és cert que les experiències que hom comparteix amb els funcionaris administratius seran clares candidates a un Ctrl+Alt+Supr quan tots tinguem cervells de plexiglàs.

No esteu farts de que els funcionaris se us rifin com si fossiu un Joseph K. qualsevol? No contesteu: és una pregunta retòrica. Perquè tothom n'està fins la polla dels funcionaris. Sembla ser que fan una feina, però aquesta no és facilitar-te les coses sinó complicar-les fins l'extrem. I és que la gent ignora que la fita última del laberint administratiu no és ordenar i jerarquitzar els tràmits burocràtics. No senyor. Tot allò consustancial a l'ésser humà i que la puta civilització ha enterrat sota quilos i quilos de súperjo, o sigui, els instints assassins, les lluites a mort, les batalles en pilotes, ha estat sublimat cap a l'administració. És l'home contra el col·lectiu, res de més atàvic i més digne a la vegada.

Avui, quan tot just estem al rebedor del segle XXI, l'administració i els funcionaris mantenen l'equilibri de la nostra societat de corderets apagant els nostres instints de violència. No ho permetem. Si necessiteu algun tipus d'informació que el funcionarat guarda gelosament seguiu l'exemple de Mike Hammer i Phillip Marlowe. Ells fumaven als edificis públics, tractaven les dones de putes i els homes de subnormals, saludaven amb un cop de puny a l'entrecella i, si algú es resistia a cantar, l'hostiaven fins fer-li sangrar la informació. No feu el puto sherlockholmes, perquè no hi ha mètode inductiu que resisteixi l'impacte de dos puntades.

I fins aquí el consell d'avui. El pròxim dia us explicaré la història aquella d'un cop que anava per Flix i (pareu atenció) vaig veure un xaval consumint farlopa. Veure per creure.

dilluns, 11 de maig del 2009

Jo només faig un retrat robot



Es coneixen com a necròfils aquells subjectes que extreuen un rèdit sexual dels cadàvers. En altres paraules: que obtenen plaer potinejant gent morta. Igual que el matrimoni McCann, que 2 anys desprès de la mort de sa filla Madeleine encara van pel món donant la tabarra a lloms d'aquest petit imperi comercial batejat com Save Madeleine S.A. La quinta essència del comerç de la misèria humana. I desprès diuen que aquest blog és de mal gust.

L'últim producte de Save Madeleine S.A. consisteix en un irresistible pack que farà les delicies dels més morbosos. Primer de tot, una foto del nou sospitós del cas, un home que sembla talment la suma de Samuel Beckett i el virus de Érase una vez el cuerpo humano. També fa pinta d'esnifar rapé, aquell tabac que en pols que entra pel nas. Sí, sé que és fastigós, però no oblidem que parlem d'un home que segresta nenes de 4 anys.




El segon component d'aquest suculent pack és una foto del possible aspecte de Maddie a l'actualitat, o sigui, a l'edat de 6 anys. Acollonant. No deixo de maravellar-me de la capacitat de l'ésser humà per convertir en merda tots aquells dons que el destaquen de les altres espècies. Tens la tecnologia i l'habilitat suficient com per construir coses amb ella. Llavors pots escollir entre dissenyar un vibrador que es mogui al ritme de les cançons de l'ipod, una tortuga ninja o un puto programa que et mostra la teva cara molts anys desprès i que, es veu d'una hora lluny, fa pinta de fallar més que l'iphone d'un gitano.

Val a dir que aquest programa és del tot inútil ara per ara. ¿Però què passaria si el poguessim combinar amb els estudis de psicohistòria i i aconseguir no només una estimació del teu físic futur, sinó també de la teva biografia? Ja que està morta i no es queixara, ho provarem amb la nostra amiga Madeleine.



16 anys. Meravellada amb el gipsy way of life, Madeleine decideix passar-se al bàndol cani, on és rebatejada amb el nickname Sa_cAnI_sHuLoTa_ò_Ó. Entra dins una espiral de cabrioles motorístiques, pastilles de Viakal, homes amb una sola cella i embaraços prematurs. Al cap d'un mes ja ha oblidat totalment l'anglès i del castellà en domina, eminentment, les onomatopeies.



23 anys. Madeleine, impenitent addicta als abortaments, es passa a la prostitució. Comença ballant a un bar de la frontera galaico-portuguesa, on ràpidament es guanya una fama de marrana. Un dia apareix al bar un productor pornogràfic conegut com a Yeremi Vergas, qui li proposa entrar al món del cinema ix sota una condició: s'ha d'operar les mamelles.



25 anys. Madeleine accepte la proposta de míster Vergas, però un solapament d'historials acaba amb un desenllaç tràgic. Enlloc d'una 160 de pitram a la Madeleine li han endosat la cara de Tom Cruise. Devastada per la seva nova condició, es fot un tret al seny.

dimecres, 6 de maig del 2009

Jo només vomito al supermercat



Normalment la gent que munta i organitza els supermercats són bastant intel•ligents. No seran les estrelles d’una conferència sobre termodinàmica, però la seva feina la duen a terme de forma bastant eficient. L’organització d’un supermercat gira al voltant de l’eix establert mitjançant la disposició de tres productes bàsics: la cervesa, els doritos i els ous kinder. Un cop els ubiques tan lluny com pots els uns dels altres només has de triangular les seves respectives posicions i farcir l’espai restant amb tants ítems com puguis. La distribució dels productes dins d’aquesta figura geomètrica també és tot un art, però la feina principal ja està feta. Penseu-hi bé: cervesa, doritos i ous kinder. La piràmide de l’alimentació. L’aliment dels déus. L'esmorzar dels campions. Michael Phelps se n’afartava desprès de posar-se morat a porros.
Un altre punt crucial és aquell referent a la higiene. Tot ha de semblar net i polit, com si la mainadera de Hitler hagués fet dissabte amb un litre de napalm. Per això impera el color blanc i els envasos més comuns són el plàstic i el vidre (fals: és el cartó, però no m’anava bé per la meva tesi, així que ho menystindré). Com és, llavors, que aquest punt tremendament important és violat per certes cadenes de súpermercats? Qui cony és el director d’aquestes companyies? Una mona de fira? Un francès? Un estudiant de cicles formatius? En tot cas, aquest és un misteri irresoluble. Així que deixaré les qüestions metafísiques i passaré a la pràctica: aquí teniu la llista de supermercats que més angúnia em provoquen. Bon apétit!





DIA
Pregunta: que hi ha millor que una màquina del temps? Resposta: una màquina de l’espai-temps? Pregunta: existeix aquesta màquina? Resposta: sí, però només et transporta fins la Bulgària comunista dels anys 70. I no tens més opció.
Estem parlant dels súpermercats Dia i de l’aroma entre depressiu i revolucionari que s’hi respira. Com una reunió d’UGT però amb gent que treballa. O ni això, perquè tu camines pel Dia i, en tombar cada cantonada, et trobes dos dependents sud-americans xiuxejant que et miren amb cara d’odi. En general, tot el súper fot ferum a jacobí. A jacobí i a lleixiu de garrafa.


LIDL
Buenísimo. Pa’l Lidl! Dons bueníssimo pal lidl ta puta mare, dic jo! Un altre cas típic de supermercat que ha quedat encallat en un bucle en el que es perpetua la visió més distòpica del comunisme crepuscular. És que el Lidl té productes làctics molt bons i molt bé de preu. Els meus collons, té de bo el Lidl. Algú ha sentit a parlar mai de les vaques alemanyes? No em contesteu, perquè jo sé la resposta i és NO. En canvi, tot déu sap que els alemanys són coneguts per les seves habilitats químiques i per aquella petita trapelleria coneguda com III Reich. Boníssima, la llet del Lidl. Boníssima, però que se la begui ta germana.
Un últim apunt. Els McDonalds són iguals arreu del món amb lleugeres variacions. A Mèxic venen nachos, a l’Estat espanyol patates braves i a la República Txeca col arrebossada. Perquè, en canvi, el puto Lidl és igual a Lleida que a Praga? Igual de depriment, igual de fastigós, igual d’industrial i amb els mateixos cereals de xocolata amb un osset que sosté una falç i un martell.


QUALSEVOL TENDA DE COMESTIBLES PAKISTANÍ
No negaré aquí la inestimable tasca social que realitzen els dependents de Pakistan. Bàsicament, perquè et serveixen alcohol ja tocades les onze de la nit. El procediment mitjançant el qual tu aconsegueixes begudes espirituoses a deshores comença quan el dependent et pregunta tu no ser polisía verdad i acaba quan tu respons que no. Homes de bona fe, els pakistanís. Igual que els policies de paisà, el codi ètic dels quals està encapçalat per l’obligació de notificar l’autèntica identitat quan un civil els interroga al respecte.
Però al marge d’aquesta funció social no negarem que la neteja d’aquests locals deixa molt que desitjar. Preus estampats a la vella usança, bricks de llet mal apilonats i boles de pols que t’ofereixen mamades a euro. I no voldria acabar sense advertir que sembla ser que la seva cultura es regeix per un sistema matemàtic totalment incomprensible pels orgullosos occidentals. Només això explica que en comprar dues xibeques el preu total sigui un número no divisible per dos. No siguem superbs: aquesta gent tenen moltes coses que ensenyar-nos.

dimarts, 5 de maig del 2009

Jo només sóc un home de moral ambigua






L'altre dia un autèntic sonat va intentar atropellar a la reina d'Holanda amb el cotxe en el decurs d'una desfilada. Lluny es va quedar d'assolir la seva fita, però la seva gesta afectà un total de 17 persones entre morts, ferits i gent que es tirà a la piscina per diversió. I a l'esquerra més progre li ha faltat temps per condemnar aquest acte pur de justícia social. Algú s'ha parat a pensar que els atropellats són patètics monàrquics que havien decidit invertir unes hores de la seva miserable vida en presenciar com la reina passava 5 segons per davant dels seus ulls? Malgrat el seu contrastat patetisme, l'ésser humà gaudeix d'una profusió d'opcions per gastar el temps d'oci. I moltes d'elles són molt nobles. Col·leccionar fusells winchester, estudiar infermeria, maquillar-se la titola o aprendre a parlar klingon. Però aquella colla de subnormals van decidir que no, que molt millor anar a veure a la reina.
Siguem honestos: l'autor de l'atropellament és un heroi. Ha lliurat a l'espècie d'un petit conjunt de la gran lacra monàrquica i a ells els hi ha fet un favor impagable. Heu sentit a parlar de l'eutanàsia? Heu sentit a parlar de la mort digna? Doncs això mateix.

dilluns, 4 de maig del 2009

Jo només canto un rèquiem



No caiguem en la trampa de les lectures simplistes: aquest cap de setmana no ha estat només de celebració. Cert és que el sentiment dominant ha estat la eufòria, però la miserable condició humana no admet maniqueismes que redueixen els fenòmens a un fàcil blanc i negre. També hi ha grisos, paraula que fa referència al color negre de tons rebaixats i que, en el català de Ramon Llull, denominava també als ascendents dels mossos d’esquadra.
El funest esdeveniment que ha enterbolit el meu cap de setmana ha estat la remissió de la malaltia de Coronel Tapioca. Amb aquest nom vaig batejar una planta carnívora que vaig trobar abandonada a una floristeria i que vaig salvar previ pagament d’uns sis euros. En realitat estem parlant de la transacció econòmica comú que hom du a terme per tal d’adquirir un bé, però què hi farem, en el fons sóc un romàntic irredempt. No puc dir que la nostra hagi estat una relació ni llarga ni intensa. En contra del que pensa tota persona sensata i racional les plantes carnívores ni fan dos metres, ni et mosseguen la maneta ni t’acaben dient papa vull jalar. En realitat les plantes carnívores són una puta merda i, en definitiva, Coronel Tapioca esfondrà sense miraments un dels principals mites de la meva infància. Només per això ja li vaig agafar tírria.




Però vaig cometre l’error de posar-li nom. Un consell ràpid: no poseu nom als vostres fills. Com a molt, un número, com el Xavier Sala-i-Martí. O també una marca. Per fer unes rises. Scottex, Matutano, Glassex, Bultaco: el que vulgueu! Però no li poseu un nom de veritat perquè potser el vostre fill un dia decideix fer-se fan de la Lucía Etxebarría i li haureu de fotre un tret al clatell. Un nom només posarà traves morals a la vostra sensata resolució.
Per aquesta raó, doncs, estic tan i tan decaigut. Davant dels meus ulls en Coronel Tapioca ha quedat pràcticament reduït a un garbuix de deixalles vegetals de color atzabeja i jo no puc fer res per evitar-ho. A les antigues civilitzacions bàrbares els membres de les tribus es menjaven els cadàver dels guerrers caiguts en batalla perquè creien que així adquirien les seves habilitats. La veritat és que la possibilitat, per molt remota que sigui, d’adquirir una desena de caps amb dents afilades és molt seductora i val a dir que m’ajudaria molt en la meva tasca divina d’higiene social. Però no ens passem de llestos: ara mateix Coronel Tapioca fot més fàstic que un càncer de colon. Probablement demà el llançaré al lavabo i, si la bufeta apressa, encara m’hi pixaré al damunt abans de tirar la cadena. Planta carnívora dolenta. Ves a trencar els somnis d’infància a un altre, filla de puta.

diumenge, 3 de maig del 2009

Jo només vull prendre uns gintonics a la festa de Guti



"En la fiesta de Guti, en la fiesta de Guti/ Todo el mundo marcaba unos cuantos goles de más"






"Saca el güisqui Guti, para el personal/ Que vamo' a hasé un chorreo"




dissabte, 2 de maig del 2009

Jo només estic indecís



Coses que pots fer si no mires el Madrid-Barça


- Retre un homenatge conjunt a les teves papil•les i oïdes: ampolla de Chardonay i òpera de Puccini

- Rellegir La recherche du temps perdu de Marcel Proust

- Tarda de relax oriental: te de cirera i poda de bonsai

- Apuntar les diferències entre Berlin Alexanderplatz de Döblin i l’adaptació televisiva de Fassbinder

- Fer un poema sobre el desencís primaveral

- Penjar el poema al teu blog personal

- Depilar-te a la grega: pedra pómez i olis vegetals


Coses que pots fer si no mires el Madrid-Barça i no vols quedar com un fill de puta pretensiós, apàtrida i exterminable

- Cap

divendres, 1 de maig del 2009

Jo només m'alegro perquè han putejat al mexicà equivocat

Grip tocina, apocalipsi maia, crisis ninja, Gaspar Hernández, la segona pel·lícula de Sex and the city... puta merda de món i puta merda de civilització. Però hi ha dies que et despertes i enmig de tanta misèria trobes motius per plorar de felicitat. Beneïda raça humana.



Notícia completa a Blog de cine. I als que encara no coneixeu la joia de
fake trailer que dóna origen a Machete em venen ganes d'insultar-vos i tornar a follar-me a les vostres mares. Però avui he recuperat la fe en la humanitat. Doneu gràcies a Robert Rodríguez i gaudiu del vídeo adjunt.