dilluns, 29 de juny de 2009

Jo només vaig con faldas y a lo topo



Un fantasma recorre l'odisfera: el fantasma de Papá Topo. Fa una dies, quan vaig postejar l'existència d'aquest grup endogàmic i tontipop (i perdonin la redundància) per tal de fer-ne mofa i escarni, poc imaginava que la seva tonada oso panda, oso panda, dime por dónde andas acabaria destrossant les ments de les altes instàncies odisfèriques. Qui més qui menys ja està infectat: en Markutis, el Guionista Brillant, una colla d'espontanis, un servidor i un llarg etcétera.




Però, qui és Papá Topo? ¿És el nostre nèmesi almibarat? ¿És un àngel de la mort, que ens destruirà tot desequilibrant la balança de l'odi amb injeccions d'ingenuïtat i missatges naïf? ¿És un Terminator homosensual que canta, amb veu de xiulet repelent, l'arribada de l'apocalipsi odisfèric?
La revolució no serà televisada, però: ¿serà postejada? No vull ser alarmista, però Papá Topo i Pesta Negra comencem amb P. Alguna raó hi haurà.


diumenge, 28 de juny de 2009

Jo només descobreixo conspiracions




No us ha passat mai que heu deixat de prendre la medicació per l'esquizofrènia paranoide i tot tembla encaixar? Vull dir, que tot allò que ens envolta, tot allò que no té resposta, és en realitat una conspiració. M'enteneu, no? Sabeu el que vull dir, no? És com si... com si tot fos orquestrat per algun organisme superior que juga amb nosaltres com si el món fos el seu teatre particular. Li podeu dir Déu, extraterrestres, govern, club Bildeberg, Jacob o lobby jueu. El nom és el menys important. Però tot està connectat. L'èxit de Júlia Otero, els ovnis de Montserrat, la mort de Michael Jackson, la desaparició del talent de Paul Auster, els nens cantors de Sant Ildefonso. Per tant, si som tan llestos com per ajuntar les peces d'aquest puzzle còsmic, podrem comprendre el missatge que ens envia el demiurg. Jo, de moment, ja m'he dedicat a imaginar la connexió entre dos dels successos que han colpit als inicis del segle XXI: el cas Josef Fritzl i la desaparició de Maddie McCann. Continueu treballant. I recordeu el que li deia Mulder a Scully: La verdad está ahí, fúrcia.







divendres, 26 de juny de 2009

Jo només sé que ha mort Michael Jackson




I, francament, no em sorprèn massa. Últimament se'l veia molt pàl·lid de cara. De totes formes, aquesta és una notícia colpidora a menys que siguis Jaume Roures i tinguis una turbina tesla per cor. I és que Jacko era un gran artista, ecplipsat per la seva figura pública, que brillava com un neó de Las Vegas: kitsch, autocomplaent, barroer, decadent, cridaner, artificiós i amb cert tuf a prostitució infantil. Per sort o per desgràcia, el petit dels Jackson 5 passarà al firmament de la cultura popular com aquell subjecte que follava nens, que es va operar per ser blanc, que tenia un ranxo de nom Neverland, que es premia la collonera per fer els aguts. Quin peça, en Jacko!

Avui tots són plors i titulars de diaris on els fills de puta dels periodistes s'esquincen les vestidures. Estava a la flor de la vida. Un home a la cúspide del seu potencial creatiu. Un músic en estat de gràcia. Just havia descobert Jo només follo a pèl. Ja no ho veia tot negre. Nens, no us droguessiu. I bla i bla. Verborrea periodística. Tant de bo els hi tallin els dits i els collons a tots. Ja veureu els titular d'aquí dos dies, quina de sang i quina de fetge.

"Una bossa de patates McCain suggereix una connexió entre Michael Jackson i la desaparició de Madeleine McCann"

"Michael Jackson no té anus"

"La cosina sudaca de la veïna de la dona de fer feines de garatge de Jacko afirma que era més de Donettes"

"Paul McCarteney i Michael Jackson són la mateixa persona"

"Es descobreix que en Jacko estava registrat al Racó Català"

"Michael Jackson (joseffritzl) ha estat (joseffritzl) trobat mort (joseffritzl) d'una (joseffritzl) sobredosi (pederasta)"

"Michael Jackson bevia Nestea"

"Mickael Jackson feia mofa de la síndrome de down"

"A partir d'ara, les sopes de sobre Knorr portaran un 50% més de Michael Jackson pederasta"

Ja ho va dir Woody Allen, que la comèdia és tragèdia+temps. Posa-hi un periodista a l'equació i tens una farsa de dimensions dantesques. En aquest món hi sobra algú, i no era Michael Jackson.

dijous, 25 de juny de 2009

Jo només menjo cuixa



La nit del 49 d.C. Juli César, que llavors era governador de la Gàl•lia, estava palplantat davant del riu Rubicó, frontera natural que marcava els límits del seu poder. Desprès de moltes tribulacions ordenà a les seves tropes que creuessin l’esmentat riu per tal de portar la guerra fins Roma. César sabia que si guanyava la seva figura ascendiria al firmament de la història humana. Si perdia tindria sort si era recordat com un vil criminal.

Amics i amigues, històries com aquestes et fan sentir com un autèntic subnormal. Allí fóra hi ha homes i dones prenent decisions realment transcendentals, utilitzant les seves dents per esculpir el seu nom als marbres de la història. En canvi, nosaltres ens passem el puto dia dubtant entre idioteses totalment irrellevants. Galetes o magdalenes. Pornotube o Youporn. Sabates o bambes. Cicuta o Cola-Cao. Nocilla o Nutella (tema apassionant, per cert). Ser home o beure Malibú.




Emperò, hi ha una discussió igualment d’idiota que desperta al talibà que tots portem a dins nostre: pit o cuixa. De pollastre, em refereixo. I és que per alguna estranya disfunció quàntica vivim en un univers configurat de tal manera que l’elecció entre aquestes dues parts de l’anatomia del pollastre sembla estar investida de certa aura moral. Un càlid diumenge en família pot desembocar en una catarsi quan arriba l’hora de repartir el pollastre a l’ast. Cauen les fràgils capes de civilització que amaguen les nostres pulsions egòtiques i destructives i es desferma una guerra fratricida per aconseguir l’ansiada peça de pollastre.

En fi, no ens enganyem. Aquesta decisió és una autèntica idiotesa com qualsevol altra. Escollir entre pit i cuixa no determina el curs de la nostra vida. Fins que un dia descobreixes que potser estaves equivocat...



PS: Algú trobava a faltar el Paint? No? M'ho imaginava, fills de puta.

dimarts, 23 de juny de 2009

Jo només sóc un nihilista



Periòdicament, per ser concrets un cop al mes, apareix algú que m'acusa de ser un nihilista. Normalment passo per alt aquesta menstruació personal. A preguntes idiotes, ruffles yorkeso, com va dir aquell. Però avui respondré de forma clara, meridiana i, fins i tot, definitiva. No sóc un nihilista. És cert que no crec en la veritat, el bé, el mal, la bellesa i la llei de forma absoluta i metafísica. Tot això són porques convencions humanes. No existeixen més enlla d'un context cultural.

La realitat és un desert vast de buidor i desencís. Tota? No! Perquè un petit llogarret resisteix ferotgement l'invasió del nihil i la desesperació. És la Merda, l'únic concepte que existeix més enllà de la consciència i de les percepcions subjectives. Malauradament, ens ha tocat viure en un univers on la única certesa és l'existència d'una categoria que és la Merda, digna de ser marginada i vilipendiada. Mala sort.

Eh? Que són aquestes veus crítiques que sento de fons? No us creieu que la Merda sigui un concepte absolut i metafísic? Innocents... Mireu els següents vídeos i, desprès, atreviu-vos a portar-me la contrària.






dilluns, 22 de juny de 2009

Jo només envio un missatge al món del cinema

+++ inici comunicat+++ N'ESTIC FINS LA PUTA PUNTA DE LES POLLES DE LES TRAMES ROMÀNTIQUES A LES PEL·LÍCULES +++ fi comunicat+++




No puc suportar més aquesta puta tendència cinematogràfica de colar-te una trama amorosa dins qualsevol pel·lícula. No parlo ja de comèdies romàntiques o melodrames, doncs són gèneres que giren al voltant dels arguments amorosos. No parlo de la puta Pretty Woman i la legió d'homosensuals, tots ells fans de Madonna, que la segueixen fervorosament cada puto cop que la passen per la tele. Tampoc parlo dels insults a la intel·ligència protagonitzats pel fill de puta de Hugh Grant. Em refereixo a pel·lícules de terror, d'acció, comèdies grotesques, westerns i qualsevol altre gènere que hom pugui imaginar. ¿De veritat algú es creu que enmig d'una lluita contra una legió de conillets zombies que caguen àcid i galopen missils tomahawk posseïts per dimonis primordials invocats amb sacrificis de nadons caucàsics hom troba temps i ànims per cercar l'amor?
No, no i no. Aquestes coses no passen a la vida real.




Però tampoc ens enganyem: el cinema és un mon d'engany en technicolor. No podem ni volem demanar-li que sigui fidel amb la realitat. És absurd, i també innecessari. Redundant com un preservatiu amb gust de polla. Al Cèsar el que és del Cèsar. I al cinema el que és del cinema: invasions extraterrestres, pastors protestants amb dilemes de consciència, amants dels ossos grizzly, catàstrofes nuclears, assassins alcohòlics i borderlines hormonats que sublimen les seves psicosis defensant l'american way of life.

Però per què cony ha d'entrar l'amor en tota equació cinematogràfica? Per la identificació amb els personatges, diu algun guionista subnormal. Per compensar aquelles pobres ànimes càndides que acompanyen a les seves parelles a veure una peli de gènere, apunta algun productor. De veritat pensa això, senyor productor fill de la gran puta? De veritat pensa que les nòvies cursis del món pensaran: mira, quina puta merda de peli, aquella dels pallassos assassins de l'espai exterior, però almenys al final el noi i la noia es donen un pico. I, en el cas improbable de que pensessin això, ¿no és injust que jo hagi de veure, posem per cas, Grease, Dirty Dancing o Pretty Woman, i ningú pensi en mi? Que hi fotin un predator heroinòman a aquestes pel·lícules! Que es carregui a algun secundari! Que segresti a la noia! Que rebenti a la Julia Roberts, per puta i per petarda!





Grans obres de l'audiovisual estan afectades pel virulent virus de l'amor. Star Wars, per exemple. Una pel·lícula on tens un contrabandista espacial acompanyat per un extraterreste de dos metres, gangós, violent i pelut, no necessita res més. Ni els putos jedis, en realitat. Però molt menys una trama d'amor. Feu el següent exercici: penseu en una pel·lícula, de qualsevol gènere, i proveu de canviar el minutatge dedicat a l'amor per qualsevol altre tema. Drogues, incest, mercenaris peruans, taurons albins, mutacions, Lady Gaga amb el cap rebentat. I no hi ha color.

divendres, 19 de juny de 2009

Jo només vull repetir el miracle grec



Miracle grec
: expressió que fa referència a l’explosió de coneixement que es produí a la Grècia Antiga a resultes de la divisió entre mythos i lógos (Raó). La història del pensament occidental li deu els collons al miracle grec, que donà fruit als atomistes, idealistes, cínics, pitagòrics i un llarg etcètera de tendències encara presents i vitals al pensament actual. Els nostàlgics de l’authoritas medieval afirmen que mai es podrà repetir una proesa d’aquestes característiques, que els éssers humans posteriors al miracle grec no serem capaços d’imprimir un gir tan dràstic al devenir del saber. Doncs és fals, fills de puta. El nou miracle grec ja ha arribat, i es diu ForoCoches.com. Si voleu contemplar com pensadors d'avantguarda discuteixen els temes clau del segle XXI, només heu d’entrar a qualsevol dels següents fils:


¿Por qué en la península están mal vistos lo bañadores cortos tipo slips?

Orco de Moria en Antena 3!!!!!!!!

Voy a ir a una disco por primera vez, necesito consejos.

El culo de Lady Gaga en un concierto.

Comprar acciones de ING, estan baratas, vol II.

Acuariofilia.

Iberismo ¿Dirías sí a la unión de España y Portugal?

Cuando dicen que te huele el aliento...

Para el dolor. ¿Reflex o Voltarén gel?

Mejor raza de perro para llevárselo a correr.

I, la més inquietant de totes, Cogerse a una prima herma es licito? a la qual responen “creo que como mucho te saldrian los hijos un poco tontos, sino preguntaselo a tu padre.”

ForoCoches.com, far i guia del segle XXI. Ovelletes, companyes de ramat, a seguir-los s’ha dit. I amen.

dimecres, 17 de juny de 2009

Jo només obro un negoci gay



Últimament està molt de moda això d’obrir negocis enfocats cap un target homosensual. A les ja consagrades discos i saunes s’uneixen ara restaurants, hotels, escoles privades, agències de viatges i una llarga llista d’empreses amb el mariquisme com a ètica i estètica vital. Una decisió molt intel·ligent, em sembla a mi. No se m’acut cap solució millor per integrar un col·lectiu històricament insultat i marginat que crear ghettos comercials. Per tant, si busqueu una solució ràpida per superar l’escull de la crisi, aquí teniu unes quantes propostes de noms per obrir el vostre negoci homosensual.

Sfinter’s

Ass-ador argentino

Perruqueria unisex

Estudi d’actors Àngel Llàtzer

Chez Paolo

Qualsevol nom en francès

H&M

Bicing

Escola Superior de Disseny Elisava

dimarts, 16 de juny de 2009

Jo només voto el meu paisatge català favorit


Els necis en general, i els poca-feina en particular, teniu una cita obligada els dimarts a la nit amb TV3. Retransmeten El paisatge favorit de Catalunya, un caramelet per pixa-pins que es sorprenen amb quatre herbes i dos ovelles copulant. Compte, eh! Que són paisatges d’una bellesa inaudita i, per poc, inefable i també incombustible. Cadaquès, Priorat, Delta de l’Ebre, el Pont Romànic de Pedret. La sublimació de l’originalitat.

Jo, per un d’aquells atzars del destí, puc presumir de conèixer alguns paratges més indòmits i selectes de casa nostra. I és que mon iaio era amic del Josep Maria Espinàs, gran connaisseur de la geografia catalana i també dels licors que s’hi fabriquen. Però amb això no vull dir que l'home sigui un simple aficionat al mam, no, tan sols vull suggerir que és un puto alcohòlic impenitent. De què, sinó, tanta excursioneta? Aromes de Montserrat, espardenya i muntanya: i a suar la borratxera!

En fi, que al post d’avui us proposo alguns raconets de Catalunya molt més suggerents que les postals turístiques que foten al programa aquell. I a votar, que són dos dies!













dilluns, 15 de juny de 2009

diumenge, 14 de juny de 2009

I just speak english



Lamentablement, m'acabo d'assabentat avui que a l'últim post vaig penjar una foto que ha ferit la sensibilitat d'un parell d'usuàries. A la foto en qüestió hi apareixia un downie (que és l'apel·latiu carinyós amb el que em refereixo als deficients mentals), i sembla ser que algú es va sentir identificat amb la situació del xaval i m'ha fotut canya a mi i, ja que s'hi havia posat, a tota l'odisfera. Senyoretes: els demano perdó. Sincerament. I com que sé que no n'hi ha prou amb paraules, també prometo canviar. Sí, sí, tanco Jo només follo a pèl. I és més, a partir d'ara es dirà I just speak english, ja que per esmenar la meva conducta inconscient em dedicaré a ensenyar anglès bàsic als malalts de síndrome de down. Començarem avui, amb un parell de paraules senzilles per anar escalfant motors. Atents, downies, que avui aprendrem a dir amunt i avall en la llengua de Susan Boyle.


UP



DOWN



No es mereixen. Desde que vaig conèixer a Cheesuschrist sóc una persona nova. Les gràcies doneu-li a ell.

divendres, 12 de juny de 2009

Jo només vull sobreviure a l'holocaust



Quan la Nit dels Temps arribi en forma de ragnarok nuclear només sobreviuran dues espècies:

1. Les cucaratxes

2. Els estudiants de cicles formatius

¿Què pot fer el pretenciós llicenciat en Filosofia en una societat post-nuclear que ha d’oblidar tot un passat d’ètica occidental per tal de sobreviure? ¿Què hi té a dir l’ociós llicenciat en Història, si no hi ha passat ni futur, només un present bulímic que s’obre pas a ganivetades i punys tancats? ¿Què farà el vanitós enginyer, quan la màxima sofisticació tècnica siguin les pròpies mans? ¿Que tindrà a dir-hi el confiat economista, quan tota transacció econòmica es redueixi a lefa, escarabats i cops de puny?

En canvi, els estudiants de mòduls de grau mitjà tenen tots els números per sobreviure. Ràpids, pragmàtics, segurs de sí mateixos, amorals, són l’encarnació viva del súper-home nietzscheà. No necessiten dutxar-se ni tampoc comunicar-se. Són hàbils caçadors d’escarabats i, el millor de tot, es reprodueixen per espores.

Si just heu acabat els exàmens de selectivitat tingueu ben clar que us han estafat. Però encara hi sou a temps. Matriculeu-vos a un mòdul de grau mitjà. La vostra vida està en joc.

dimecres, 10 de juny de 2009

Jo només recullo les primeres impressions dels estudiants de Selectivitat



- No trobava el boli i al final el portava al cul.

- M'he fumat un porro abans d'entrar i m'he quedat clapat.

- Salía una cosa muy rara que se llamaba catalán.

- Es mol astupit ca los futurs angiñers hagim d'anstudiar yengua perké no mos fa ninguna falta.

- Grffs bilhui mmmmmfffh turrrr ras-ras (comentari inaudible 1)

- ¡Placa-Placa! (comentari incomprensible 1)

- ¿Que lo cualo enscribí? En Yosep Carné: ¡pa carne la de mi cipote! En lo de la Guerra de Troya: ¡me comes la poya!

- S'havia de llegir molt i m'he rallat. Ja tornaré l'any que ve, a vore si han fet la pel·lícula.

- Brrriiiil afua-afua eki laklama cthulhu gorri nay (comentari inaudible 2)

- Bé, segur que del 9,7 no baixo. El secret està en estudiar cada dia una mica.

I aquests últims, fills de puta i mentiders, són el problema. Els yupies i els berlusconis del demà. Una nota superior de 9,5 a la sele hauria de ser sinònim de tret al cap.

dimarts, 9 de juny de 2009

Jo només demano dignitat pel rock'n'roll



D'un temps ençà s'ha vingut imposant un nou criteri estètic per a les estrelles del rock. Barbamecs als límits de la innanició, amb marques de grans a la cara, pantalons pitillo i jaquetes de cuir dues talles més petites. Porten la bandera del hooliganisme i l'ètica del drug'n'roll tatuada a la polla, però a mi em sembla que el que es foten per les venes no és cavall sinó caldo de la iaia. No negaré que, puntualment, se'ls escapen guspires de genialitat, però a aquests vedells els hi fan falta riffs amb testosterona. I el punt de partida és la imatge. Tots sabem que el rock és una farsa. Algun romàntic queda a qui li fa falta que vingui el Johnny Rotten a recordar-li, però una persona en té suficient amb una neurona per entrellucar les bambalines que s'amaguen darrere de tanta pose i tanta guitarra estampada. Per tant, comencem amb la imatge. A aquests nanos els hi ha falta una indumentària i una actitud que digui "ejacularé rock a la teva fuckin' face", i com a puristes que som a JNFAP tan sols podem recomanar tornar als clàssics. Anem a aprendre quelcom dels Lynyrd Skynyrd.




Observeu bé aquesta portada de l'Street Survivors, del 1977. Podem detectar-hi un barbut amb una samarreta on hi posa "My grass is blue", però també podria posar-hi "Don't mess with Texas", "Fuckin' Juden" o "Ma' and Pa' are bros' and I'm proud of it". Barret de cowboy, mans agafant-se el cinturó i titola cap endavant. That's the way!

També hi veiem una samarreta amb la irònica inscripció Vegetarian, amb un subtext gens críptic que diu "em foto sang de toro per les venes". Barba i melena, faltaria menys. Texans amb un punt d'homosensualitat, no ho negarem, però que precisament es poden entendre com un desafiament que, en tot cas, reafirma la seva masculinitat. Finalment, sabates d'esport blanques i mitjons de tennis, també blancs, fins als genolls. Aquest mascle fuig dels pickins com del dimoni. Si porta mitjons, ¿perquè cony se n'ha d'amagar? 10 de 10.

A la seva esquerra observem un bigoti, ulleres de sol i americana blanca, a l'estil narcotraficant colombià. Irreprotxable. Una concessió a la faceta més digna i profitosa de la cultura llatina. Desprès, potser menys interessants, veiem algun deliri hippie: pantalons de campana i alguna camisa psicodèlica, pero res que no quedi eclipsat per aquest foc testosterònic que envolta el conjunt dels Lynyrd Skynyrd.

Resum de la recepta: banderes sudistes, barbes, cinturons XXXL, la titola per davant del nas, barret de cowboy i foc, molt i molt de foc. I mai empreu frases subordinades: les carrega el dimoni.

diumenge, 7 de juny de 2009

Jo només estic fascinat per la publicitat d'Internet


Oportunitat d'or. Aquesta reina fa pinta de menjar perdius als final del conte.

divendres, 5 de juny de 2009

Jo només follo amb pèl



L'altre dia vaig rebre una trucada a deshores en la que se'm va informar, amb presses i amb l'alè contingut, de que el prestigiós canal Cosmopolitan havia escollit a Tom Selleck com l'home més sexy de l'actualitat. El primer que pensareu és que es devia tractar d'una broma cruel o d'un Top Bizarre d'aquests que tan s'estilen en la nostra cultura postmoderna, cínica i descreguda. Doncs un respecte, fills de puta, perquè a l'intèrpret de Magnum P.I. el precedien, com una cort d'eunucs, les donetes de tota la vida: que si Brad Pitt, que si George Clooney, que si Johnny Depp. I alguns despistats us preguntareu: ¿quin argument van esgrimir les fulanes i maricones de la Cosmo TV per atorgar al senyor Selleck la corona d'Apol·lo? Doncs que és l'únic home que fins i tot amb mostatxo, camisa hawaiana i vell corporal, resulta atractiu. Parem atenció amb aquest fins i tot, que hauria de ser un gràcies a.

Hi ha alguna relació entre la decadència de la cultura occidental i la pèrdua del valor estètic del pèl? Jo crec que sí, i totalment directa, però com que a mi la ciència i el puto mètode inductiu me la bufen, em basaré en la meva pròpia intuïció per sostenir aquesta tesi. Let it be, deien els Beatles al seu àlbum crepuscular, i òbviament feien referència al vell corporal. I encara hi ha algun esteta decadent i atleta amateur que s'atreveix a defensar la depil·lació argumentant "no, és que així el meu cos és més aerodinàmic". Sí, clar, però algú ha pensat mai seriosament en aquesta subnormalada? Poc pèl, més subnormal. És una equació amb una correspondència inversament proporcional.




En segon ordre de coses, està el tema dels homosensuals i el seu domini estètic. Jo, ja ho he dit centenars de cop, estic més que entusiasmat amb que la gent es peti el cul. Allò que no em satisfà és l'actitud über-gay que prolifera a les facultats de disseny i comunicació audiovisual. La cultura del moderneo, dels pits sense pèl, les amanides sense oli per dinar, la joieria masculina, el petardeo, el fanatisme per Madonna. ¿I és que no hi veieu quelcom de pervers en que a un home li agradin els altres homes, sí, però que els homes que li agraden mengin com dones (anorèxiques), vesteixin com dones (petardes), parlin com dones (pàmfiles) i pensin com dones (mentally retarded)?

En aquest cas, parem atenció als nostres amics els bears, el col·lectiu homosensual favorit d'aquest blog. Els bears reivindiquen la masculinitat en tota la seva esplendor. Les panxes grotescament eixamplades per la birra, el vell corporal tupit i extens, els bistecs crus, les barbes, els bigotis i la deixadesa com a ètica i estètica vital. ¿Passa la regeneració occidental per l'eixamplament de l'imperi bear? Agradi o no, la meva resposta és un rotund .

dimecres, 3 de juny de 2009

Jo només sóc un pedant: Literatura (II)


Com bé sabreu, el pedant professional prefereix fer malabarismes amb una profusió indigesta de dades i referències ans que estudiar bé una obra determinada. Fixeu-vos-hi bé: una conversa amb un pedant consisteix en encadenar frase lapidària rere sentència, però mai sobre la mateixa obra. Així doncs, ¿perquè cony hauríeu de llegir un llibre si l’acabareu oblidant i el que us interessa es deixar constància de que l’heu llegit? Així doncs, avui la guia pel pedant il•lustrat de JNFAP us ajudarà a parlar de clàssics de la literatura amb unes frases tan breus i contundents com un zasentodalaboca directe a la cara d’un nadó.




La recerca del temps perdut de Marcel Proust: Va d’un tio que perd el temps i al final resulta que el tenia dins una bossa de magdalenes.

La mort a Venècia de Thoman Mann: Va d’un escriptor alemany que és marica i pederasta però no ho sap.

A la carretera de Jack Kerouac: Va d’uns hippies que recorren America de punta a punta pillant tajes i escoltant jazz. Un planàs que te cagues. Al final acaben de festa a Mèxic. Això ho roda Hollywood i es diria Dos colgaos de punta en punta, però ho fots en un llibre i ho estudien a les facultats. Toca’t els ous.

La transformació de Franz Kafka: Va d’un tio que es desperta i s’ha transformat en una cucaratxa. Sembla el biopic de Mickey Rourke però que no us enganyin: és el biopic d'Alejo Vidal-Quadras.

El roig i el negre de Stendhal: va d’un redneck intel•ligent de la França profunda a qui tots els aristòcrates menystenen i que quan arriba a París es folla a la filla del seu amo. Al final la dinya per defensar els seus ideals. Vergonyós.




El Gran Gatsby de Francis Scott Fitzgerald: Va de gent rica i d’una llum verda. Simbolitza el fet que als rics els hi sua la polla els semàfors.

Ulisses de James Joyce: Va de moltes coses. No sé, el subjecte contemporani, l’angoixa moderna, desestructuració del llenguatge o alguna cosa així, no ho vaig entendre. Ep, però és de puta mare, eh! La millor obra de la literatura universal!

L’Odissea d’Homer: Va d’un tio que torna de fer la guerra i els déus li ho impedeixen. La seva dona s’està anys amb un conjunt de cràpules que la ronden però ella prefereix fer mitja. Mentrestant, el seu marit es folla tot allò que pot i fins i tot es passa 12 anys fent d’esclau sexual d’una ninfa. Una tragèdia que te cagues, Ulisses!

Els germans Karamazov de Fiodor Dostoievski: És com l'acudit de l'Estepa que contava l'Eugenio. O sigui, que és cèl·lebre per la seva durada. La novel·la comença com un acudit en plan van un capellà, un cràpula i un nihilista, però acaba 1200 pàgines desprès. Era el segle XIX i hi havia fam i penúries, així que la gent se les pensava totes.

El Satiricó de Petroni: esclaus que mengen, s’emborratxen, peten culs i vomiten ad infinitum. Lectura obligatòria a la ESO, hauria de ser.

Don Quixot de la Manxa de Miguel de Cervantes: Va d’un penjat que es disfressa i surt a liar-la. Una cosa així com Marvel meets Almodóvar. I al final es mor, Caterina, per si no t’havia quedat clar.

dilluns, 1 de juny de 2009

Jo només vull la samarreta dels tres llops




En aquest mateix moment hi ha dos fenòmens a Internet que lluiten pel ceptre de la popularitat, una distinció més efímera que la vida de Lucía Etxebarría si hagués pillat el sida, el càncer, l’esclerosi múltiple, la malària, tos ferina, l’escorbut, la lepra i una sobredosi. El primer d’ells és el vídeo del gat que toca el piano. Jo primer no li vaig trobar la gràcia però, com el sexe matrimonial, amb la força del costum se’t fa menys insuportable. L’altre és el de la samarreta dels Tres llops udolant a la Lluna. I això ja són figues d’un altre paner.



La història comença quan la samarreta es posa a la venta a Amazon. La ràtio de ventes diàries oscil•la entre les aclaparadores xifres de 2 o 3 unitats. Un començament poc esperançador. Llavors un usuari penja un comentari on lloa els beneficis supranaturals de la samarreta i es produeix un allau de posseïdors que decideixen compartir el seu secret amb la resta dels mortals. Un usuari afirma que la samarreta et cura l’al•lopècia. Un redneck assegura que sortí de la caravana per anar al Wal Mart i es veié aclaparat per una munió de belles fèmines que l’abordaven. Un altre comprador afirma que porta la samarreta des de fa 15 setmanes i no es necessari rentar-la en absolut. I fins i tot n’hi ha un que narra com un dia entrà amb la samarreta posada a un bar i que Chuck Norris, que es trobava prenent una cervesa a la barra, el veié i marxà immediatament sense oposar resistència.

El desvetllament dels poders naturals de Three Wolves Moon virà dràsticament la ràtio de ventes: passà de les 3/dia a les 100/hora. Tot i això, si no m’equivoco, ara mateix està esgotada.

Però allò que no està esgotat i, a més, es renova contínuament i, a més, és gratis i, a més, hi accedeixes amb un sol click, és Jo només follo a pèl. I compte, que al meu correu electrònic he rebut nombrosíssims agraïments de lectors que ja han notat les influències místiques i tel•lúriques del blog present. Aquí en teniu una selecció.





“Vaig començar a llegir JNFAP i em va créixer immediatament una segona polla. Espantat davant aquest succés vaig tallar-me la segona protuberància i d’on l’havia retirat en sortiren dos més. Ara tinc una polla tentacular i poca companyia em falta per practicar un bukkakke.”

“Quan vaig descobrir JNFAP a la pantalla de l’ordinador començaren a aparèixer missatges del MSN en que noies de la meua ciutat o dels voltants m’oferien sexe apassionat. El més curiós del cas és que jo mai he instal•lat el MSN al meu ordinador.”

“Va ser llegir JNFAP i convertir-me en un forat negre de virilitat. Per allí on passava xuclava les masculinitat de tothom que se m’apropava incautament, convertint-los a tots en homos impenitents contra la seva voluntat.”

“El primer dia que em vaig fer seguidor de JNFAP ma mare va començar a fer la cantonada.”

“Desprès de llegir JNFAP vaig sortir al carrer i vaig agafar el bus. A mesura que m’endinsava cap a la part del darrere els llatinoamericans tancaven la música del seu mòbil, les adolescents em feien fotos mentre es pujaven el tanga i els gitanos em dedicaven saetes abrandades.”

"Des del dia en que vaig començar a visitar JNFAP regularment puc prenyar a les dones mirant-les directament als ulls."

"Cada cop que ric amb una broma de JNFAP Chuck Norris es caga als calçotets."