Sabeu allò de que sempre se'n van els millors?
Doncs no patiu: és mentida.
Doncs no patiu: és mentida.
divendres, 24 de juliol del 2009
dimarts, 21 de juliol del 2009
I just wanna fritzl!
Alguna cosa tindrà el senyor Josef Fritzl per fascinar a tota la humanitat en general, i als lector d'aquest blog en particular. Però com totes les grans obres d'art, el conegut Monstre d'Amstetten es nega a una lectura definitiva del seu personatge, així que auguro segles d'incomoditat hermenèutica i lluites interpretatives entre els intel·lectuals. Perquè tots coneixem el seu cas: herr Fritzl aconsegueix una fräulein del ventre de la seva dona, però enlloc de donar-li una educació socialdemòcrata i procurar-li uns valors democristians, el nostre amic decideix tancar-la al soterrani de casa seva i alimentar-la regularment amb la seva polla austríaca. Si la molt gossa no pot resistir-se a donar llum a una ventrada de nadons, l'orgullós avi els assassina com un Cronos postmodern. Finalment, el cas surt a la llum i la societat sencera brama contra herr Fritzl.
Aquesta és, a grans trets, la seva història. Però tornem a la pregunta anterior: ¿quin ha estat l'impacte, la rellevància, l'horror, el gir que el cas Fritzl ha imprés en la societat occidental? Tal vegada l'afer protagonitzat pel Monstre d'Amstetten culmina la crisi del positivisme, la fe en que la raó i el progrés científic ens convertirien en éssers més feliços i civilitzats, i que tothom creia desacreditat amb l'Holocaust nazi. Potser el bo d'en Josef representa la voluntat de poder deslligada, aquella que no s'atura davant un descendent que reclama la mort del pare per instaurar el relleu generacional. O vés a saber si en realitat tots envegem herr Fritzl per la seva capacitat de passar-se pels ous el Súper-Jo i la constricció de les virtuts morals de la societat per tal de gaudir del bucòlic plaer de follar-se a sa filla.
En tot cas, la figura d'en Josef Fritzl ens inquietarà fins la crisi nuclear que només deixarà en vida a les cucaratxes i els estudiants de mòduls. Fins llavors, no podrem deixar d'interrogar-nos sobre aquella mirada indolent, aquell front arquejat, aquell bigoti tort i sorneguer, aquell pèl que flameja desafiant. En resum, una expressió facial que ens diu merda, m'heu agafat, però ja em podeu tancar a les vostres presons, a les catacumbes dels vostres inconscients o desterrar-me de la vostra comunitat moral, perquè jo sempre estaré allí, com la peça que completa el puzzle de la vostra existència. Nosaltres no hem dubtat en batejar-lo com el Monstre d'Amstetten. Necessitem que sigui un monstre i no un humà, que tots els seus actes siguin intrínsecament irrealitzables des de la nostra paupèrrima condició humana.
En definitiva, espero que aquest i altres posts, així com les meves teories sobre la Conspiració Fritzl-McCann ens hagin ajudat a comprendre una mica més el cas d'aquest austríac, que un dia cometé la imprudència de beneficiar-se a la seva pròpia descendència.
Aquesta és, a grans trets, la seva història. Però tornem a la pregunta anterior: ¿quin ha estat l'impacte, la rellevància, l'horror, el gir que el cas Fritzl ha imprés en la societat occidental? Tal vegada l'afer protagonitzat pel Monstre d'Amstetten culmina la crisi del positivisme, la fe en que la raó i el progrés científic ens convertirien en éssers més feliços i civilitzats, i que tothom creia desacreditat amb l'Holocaust nazi. Potser el bo d'en Josef representa la voluntat de poder deslligada, aquella que no s'atura davant un descendent que reclama la mort del pare per instaurar el relleu generacional. O vés a saber si en realitat tots envegem herr Fritzl per la seva capacitat de passar-se pels ous el Súper-Jo i la constricció de les virtuts morals de la societat per tal de gaudir del bucòlic plaer de follar-se a sa filla.
En tot cas, la figura d'en Josef Fritzl ens inquietarà fins la crisi nuclear que només deixarà en vida a les cucaratxes i els estudiants de mòduls. Fins llavors, no podrem deixar d'interrogar-nos sobre aquella mirada indolent, aquell front arquejat, aquell bigoti tort i sorneguer, aquell pèl que flameja desafiant. En resum, una expressió facial que ens diu merda, m'heu agafat, però ja em podeu tancar a les vostres presons, a les catacumbes dels vostres inconscients o desterrar-me de la vostra comunitat moral, perquè jo sempre estaré allí, com la peça que completa el puzzle de la vostra existència. Nosaltres no hem dubtat en batejar-lo com el Monstre d'Amstetten. Necessitem que sigui un monstre i no un humà, que tots els seus actes siguin intrínsecament irrealitzables des de la nostra paupèrrima condició humana.
En definitiva, espero que aquest i altres posts, així com les meves teories sobre la Conspiració Fritzl-McCann ens hagin ajudat a comprendre una mica més el cas d'aquest austríac, que un dia cometé la imprudència de beneficiar-se a la seva pròpia descendència.
diumenge, 19 de juliol del 2009
Jo només estic arribant al cor de la conspiració
Plató va ser un gran home. I com tot gran home, va ser alhora un visionari i un fill de puta avançat al seu temps. Ben cert és que les seves nocions sobre metafísica són, a dia d'avui, més ràncies que el sexe matrimonial, però hem d'evitar caure en la trampa de la miopia, pròpia de la gent vulgar, i veure com les seves idees sobresurten com un tità d'entre les boires de l'esdevenir. Per tal de copsar això, hem de recórre al seu Mein Kampf particular, que porta l'enganyós títol de La República. En aquesta Bíblia de la praxis idealista hi trobem un fotimer d'idees filosòfiques i propostes polítiques que jo firmaria ara mateix.
Primer de tot, preconitza la figura del Rei-Filòsof, o sigui, que els gobernants siguin alhora els teòrics i pensadors del logos i la societat. ¿Penseu que els polítics actuals són corruptes i incompetents? Doncs espereu a veure què passaria si manessin els filòsofs. En dos dies involucionaríem fins la prehistòria i d'entre les flames del món els amish sortirien a reclamar el que és seu, ajudats per la tecnologia més puntera i mortífera que romandria desprès de la catàstrofe del Rei-Filòsof: un escuradents.
Però a La República també hi ha moltes altres idees político-apocalíptiques que farien bavejar a la facció extrema de simpatitzants del P.I.D. Plató proposa dividir la societat en castes i circumscriure la procreació als membres d'una mateixa categoria. Textualment afirma que els millors han de follar amb els millors, i que qualsevol altra postura és una insensatesa. A la vegada, conscient de la moral d'esclau del poble vulgar, demana que tot això s'ha d'orquestrar des de l'ombra, perquè la xusma és incapaç d'entendre les bondats i els mecanismes político-socials de la privilegiada ment del Rei-Filòsof. Si aquest és el bressol d'Occident, no entenc com hem acabat essent una societat tant de puta merda.
Plató també té moltes altres propostes. A mi m'agrada molt aquella d'expulsar els poetes de la ciutat platònica, per farsants, mentiders i corruptors. Casasses, hippie de merda, tens els dies comptats. Però Plató sobretot és cèl·lebre pel mite de la caverna, aquella història que els subnormals esmenten quan volen fer veure que Matrix és una pel·lícula súper de puta mare només apta per intel·lectuals de primer ordre. En resumides comptes, el mite de la caverna ve a afirmar que els sentits ens enganyen i que vivim en un món d'ombres. Per tant, tot allò que podem arribar a percebre són simples aparences, així per descobrir l'autèntica essència del món i de les coses hem de procedir a l'escrutini per mitjà del nostre intel·lecte. Aquesta idea m'ha servit de guia aquests últims dies per descobrir algunes de les facetes més hermètiques de la conspiració Fritzl-McCann. Aquí teniu el resultat de les meves darreres perquisicions.
dijous, 16 de juliol del 2009
Jo només estudio una carrera de lletres
Estudiar una carrera de lletres és de puta mare. De vores. Sabeu tots aquells rumors que circulen sobre les carreres de lletres? Doncs són certs. Tots ells. Allò d’aquell estudiant que es presenta borratxo a un examen de religions orientals i treu matrícula. Aquella anècdota del paio que aprova un examen de metafísica contestant que ell és materialista. Aquell altre alumne que es passa la puta carrera al bar fumant porros i acaba amb un expedient brillant. O allò de que els estudiants de periodisme fan pràctiques a festes on es llepa cristal i es beu gintonics.
Tot cert. Del principi fins al final. A quin estudiant de lletres no li ha passat això? Bé, a mi no m’ha passat. Però sí a un col•lega, i quan dic col•lega vull dir a la novia del germà de l’amic d’un col•lega d’un tio que vaig conèixer al Kentucky esnifant farlopa. Però segur que és veritat.
MODE IRÒNIC OFF: Estudiar una carrera de lletres és la puta merda. ¿Sabeu tots aquells mites que circulen sobre els estudiants de lletres? Doncs són falsos. Tots ells. Qualsevol estudiant d’història, filosofia, periodisme o literatura pot donar fe d’això.
Encara hi ha ingenus que es pensen que una dona t’obrirà la vagina de bat a bat si li soltes quatre gilipollades sobre l’existencialisme sartrerià entre cubata i cubata. No, amics, no. L’últim que una dona vol sentir a les tres de la matinada són paraules com Da Sein, soviet, Kafka, Cortázar i sa puta mare. Sabeu qui folla molt? Els estudiants de biologia. Prova empírica. Tenen mil anècdotes sobre animalets amazònics aptes per etíliques noctàmbules amb un coeficient mental tan sols dos punts per sobre la síndrome de down. Que totes les anècdotes siguin poc contrastables o, directament, més falses que el servei militar de Carod Rovira, ja són figues d’un altre paner. El cas és que els biòlegs follen. I molt.
Si estudies lletres també has de suportar un descrèdit i un qüestionament social constants. A cap imbecil se li acudiria apropar-se a un farmacèutic i escopir-li en tota la cara frases com el diazepam et fa la tita grossa o el gelocatil va de puta mare per engrassar la motoserra. Tampoc sé de ningú que hagi volgut convèncer a un físic de que Newton era nazi, ni tinc notícia de cap subjecte que hagi abordat a un matemàtic per dir-li que el número pi està sobrevalorat.
En canvi, no hi ha subnormal que no s’atreveixi a portar-te la contrària amb temes amb els quals t’has estat barallant quatre anys, sinó més. L’estudiant de lletres mitjà es troba diàriament amb fanfarrons que es basen en la seva pròpia autoritat moral quan solten sentències com
"Nietzsche era un puto nazi"
"La filosofia és una palla mental que només us creieu quatre drogats"
"Els mestres us traieu una carrera i desprès, ale, a viure la vida!"
"A mi per llegir un llibre no em fa puta falta cap teoria de merda"
"L’art cadascú l’interpreta com li surt de la polla"
"Les notícies del diari us les inventeu, no?"
"Segur que a la redacció aneu tot el dia beguts"
"Que de puta mare això d’escriure guions! Tot el dia drogat i escrivint les vostres palles"
"Els assassinat per l’estalinisme van ser més nombrosos que els del nazisme"
I aquí jo ja m’emprenyo. Un mèrit. Un puto mèrit que té Hitler. I a damunt li volen negar. ¿¡Qui és el monstre, eh?! ¿Ell o vosaltres?
En definitiva: ¿sabeu perquè la mitjana d’estudiants de lletres són incapaços de fer la O amb un canut i escriuen fins i tot pitjor que els de ciències? Doncs perquè per estudiar lletres s’ha de ser un autèntic subnormal. Perspectives laborals nul•les i crèdit social en números negatius. I per a més inri encara has de pagar i malgastar, com a mínim, quatre anys de la teva vida.
Però si sou uns joves vedells amb tot el pervenir davant vostre, fugiu de la dicotomia maniquea ciències-humanitats com de la pesta. Escolliu ser un estudiant de mòdul de grau mitjà, perquè ells i les cucaratxes heretaran el Regne dels Cels.
Tot cert. Del principi fins al final. A quin estudiant de lletres no li ha passat això? Bé, a mi no m’ha passat. Però sí a un col•lega, i quan dic col•lega vull dir a la novia del germà de l’amic d’un col•lega d’un tio que vaig conèixer al Kentucky esnifant farlopa. Però segur que és veritat.
MODE IRÒNIC OFF: Estudiar una carrera de lletres és la puta merda. ¿Sabeu tots aquells mites que circulen sobre els estudiants de lletres? Doncs són falsos. Tots ells. Qualsevol estudiant d’història, filosofia, periodisme o literatura pot donar fe d’això.
Encara hi ha ingenus que es pensen que una dona t’obrirà la vagina de bat a bat si li soltes quatre gilipollades sobre l’existencialisme sartrerià entre cubata i cubata. No, amics, no. L’últim que una dona vol sentir a les tres de la matinada són paraules com Da Sein, soviet, Kafka, Cortázar i sa puta mare. Sabeu qui folla molt? Els estudiants de biologia. Prova empírica. Tenen mil anècdotes sobre animalets amazònics aptes per etíliques noctàmbules amb un coeficient mental tan sols dos punts per sobre la síndrome de down. Que totes les anècdotes siguin poc contrastables o, directament, més falses que el servei militar de Carod Rovira, ja són figues d’un altre paner. El cas és que els biòlegs follen. I molt.
Si estudies lletres també has de suportar un descrèdit i un qüestionament social constants. A cap imbecil se li acudiria apropar-se a un farmacèutic i escopir-li en tota la cara frases com el diazepam et fa la tita grossa o el gelocatil va de puta mare per engrassar la motoserra. Tampoc sé de ningú que hagi volgut convèncer a un físic de que Newton era nazi, ni tinc notícia de cap subjecte que hagi abordat a un matemàtic per dir-li que el número pi està sobrevalorat.
En canvi, no hi ha subnormal que no s’atreveixi a portar-te la contrària amb temes amb els quals t’has estat barallant quatre anys, sinó més. L’estudiant de lletres mitjà es troba diàriament amb fanfarrons que es basen en la seva pròpia autoritat moral quan solten sentències com
"Nietzsche era un puto nazi"
"La filosofia és una palla mental que només us creieu quatre drogats"
"Els mestres us traieu una carrera i desprès, ale, a viure la vida!"
"A mi per llegir un llibre no em fa puta falta cap teoria de merda"
"L’art cadascú l’interpreta com li surt de la polla"
"Les notícies del diari us les inventeu, no?"
"Segur que a la redacció aneu tot el dia beguts"
"Que de puta mare això d’escriure guions! Tot el dia drogat i escrivint les vostres palles"
"Els assassinat per l’estalinisme van ser més nombrosos que els del nazisme"
I aquí jo ja m’emprenyo. Un mèrit. Un puto mèrit que té Hitler. I a damunt li volen negar. ¿¡Qui és el monstre, eh?! ¿Ell o vosaltres?
En definitiva: ¿sabeu perquè la mitjana d’estudiants de lletres són incapaços de fer la O amb un canut i escriuen fins i tot pitjor que els de ciències? Doncs perquè per estudiar lletres s’ha de ser un autèntic subnormal. Perspectives laborals nul•les i crèdit social en números negatius. I per a més inri encara has de pagar i malgastar, com a mínim, quatre anys de la teva vida.
Però si sou uns joves vedells amb tot el pervenir davant vostre, fugiu de la dicotomia maniquea ciències-humanitats com de la pesta. Escolliu ser un estudiant de mòdul de grau mitjà, perquè ells i les cucaratxes heretaran el Regne dels Cels.
dimecres, 15 de juliol del 2009
Jo només continuo ejaculant
Dedueixo, per la quantitat ingent de visites i l'allau de comentaris del post anterior, que compartiu amb mi la grandesa de dibuixar lefa a la boca del personal. Per aquells que no hagueu captat el missatge, us repetiré que el recurs de pintar un rajolí de semen de forma matussera, preferentment amb el Paint, és la quintaessència de la desqualificació gratuita. Sabeu allò de rebota y en tu culo explota que fan servir els contertulis 59 segundos quan no tenen arguments? Doncs el semen és millor. Sabeu allò que fa el Pedro Vera de dibuixar a tot crist guenyo per humiliar-los frontalment? Doncs això de la lefa és mil vegades millor. Gratuït, escatològic, fugaç, traïdor, prenyat amb una poderossísima càrrega simbòlica i amb un profund arrelament a la cultura popular. Si és que ho té tot!
Recordeu aquell afer dels downies? Doncs encara hagués sigut millor amb un rastre de lefa a la boca del retrasat. Ara sí que ja no es pot millorar més.
Recordeu aquell afer dels downies? Doncs encara hagués sigut millor amb un rastre de lefa a la boca del retrasat. Ara sí que ja no es pot millorar més.
D'altra banda, enfront de la sequera de l'estiu i l'escassetat de comentaris/visites, emprendré una iniciativa populista, a la vegada que polèmica, per aixecar els ànims de la parròquia. ¿Com quedarien els avatars d'alguns il·lustres bloggers esquitxats per la glòria esplendorosa de la lefa?
Vaja, sembla que el nostre idolatrat Jaïr, a part dels guions, deixa moltes altres coses igual de brillants.
Josep, ara entenem que el rectangle vermell no serveix per protegir la teva identitat, sinó els teus ulls despullats.
Arribar a ser blogger és molt dur. Sinó, pregunteu-ho al Markutis, que per aconseguir-ho ha hagut d'empassar-se situacions molt dures.
A l'homilía d'ahir el Pare Bukkàkez afirmà que allò del calze i la sang de Crist és metafòric, que el fluïd sagrat del Salvador no és precisament ric en hemoglobina.
Sembla ser que les relacions del Sr. Manel amb el seu negre tornen a ser igual de fluïdes que abans.
Tots sabem que el pit és una zona altament erògena. Encara que sigui de pollastre.
Josep, ara entenem que el rectangle vermell no serveix per protegir la teva identitat, sinó els teus ulls despullats.
Arribar a ser blogger és molt dur. Sinó, pregunteu-ho al Markutis, que per aconseguir-ho ha hagut d'empassar-se situacions molt dures.
A l'homilía d'ahir el Pare Bukkàkez afirmà que allò del calze i la sang de Crist és metafòric, que el fluïd sagrat del Salvador no és precisament ric en hemoglobina.
Sembla ser que les relacions del Sr. Manel amb el seu negre tornen a ser igual de fluïdes que abans.
Tots sabem que el pit és una zona altament erògena. Encara que sigui de pollastre.
dimarts, 14 de juliol del 2009
Jo només pinto amb color blanc
Si fossiu gigolós amb una cigala de tres pams i aquest gordo de la foto contractés els vostres serveis homosensuals, podríeu comprovar que a la seva Visa Oro hi figura el nom de Mario Armando Lavandeira. Però popularment és conegut amb el nom de Pérez Hilton. Si aquest jove és famós no es degut a la ingesta moderada de cereals Special K ni de iogurt Vitalinea, sinó per la seva tasca de periodista del cor destroyer, primer davant de PageSixSix i posteriorment al seu blog homònim.
Existeixen motius de sobra per odiar a Pérez Hilton. Està el seu seu estilisme hortera, que s'enmiralla en l'Elton John però, no content amb això, acaba essent més papista que el Papa. Està aquest doble joc amb el món de la farandula de Hollywood, al que per una banda adora i per l'altra insulta. Està aquest personatge que s'ha creat, molt adequadament definit amb la castissa expressió de marica mala. Està aquesta sensació de que el paio es creu un Déu pel simple fet que reparteix plagues i manà entre les celebritats des del més pur arbitri. També està el tema de que és un puto obés, i ja sabeu que digué Jesucrist de les persones amb sobrepés:
Però si hi ha una cosa, només una cosa, que ens permet no tan sols reivindicar la tasca de Pérez Hilton, sinó també perdonar-li els seus excessos de divisme i marica mala, és el fet que té la costum d'emprar el Paint per dibuixar semen a la comisura dels llavis dels famosos que apareixen al seu blog. Bravo.
Existeixen motius de sobra per odiar a Pérez Hilton. Està el seu seu estilisme hortera, que s'enmiralla en l'Elton John però, no content amb això, acaba essent més papista que el Papa. Està aquest doble joc amb el món de la farandula de Hollywood, al que per una banda adora i per l'altra insulta. Està aquest personatge que s'ha creat, molt adequadament definit amb la castissa expressió de marica mala. Està aquesta sensació de que el paio es creu un Déu pel simple fet que reparteix plagues i manà entre les celebritats des del més pur arbitri. També està el tema de que és un puto obés, i ja sabeu que digué Jesucrist de les persones amb sobrepés:
"Benaventurats siguin els obesos, perquè ells heredaran el regne del... ei, ei, he dit benaventurat? Perdó,perdó, volia dir que tots els gordos són uns fills de mala mare"
Marc, XVII-2b
Però si hi ha una cosa, només una cosa, que ens permet no tan sols reivindicar la tasca de Pérez Hilton, sinó també perdonar-li els seus excessos de divisme i marica mala, és el fet que té la costum d'emprar el Paint per dibuixar semen a la comisura dels llavis dels famosos que apareixen al seu blog. Bravo.
dilluns, 13 de juliol del 2009
Jo només veig molt fill de puta a la Renfe
L'altre dia vaig presenciar un d'aquells actes en aparença trivials però que, contra tot pronòstic, acaben revelant la naturalesa íntima d'alguna cosa. Em disposava a agafar un tren a l'estació del Clot. Vaig comprar un bitllet i vaig anar a preguntar-li a la informadora quina via i quina direcció havia d'agafar. La experiència no va ser ni productiva ni gratificant, com podeu suposar si heu anat seguint la trajectòria d'aquest blog. Com sempre, l'infern són els altres, així que derivo la culpa cap a la puta informadora, que per més senyes era gorda i sudamericana. A quina de les dues facetes de la seva identitat hauríem de culpar per la seva incompetència? En fi, la conversa va anar així.
- Quin és el tren que va cap a Sant Pol?
- Es en la Vía 4.
Aquí voldria apuntar que tot i la meva sapiència omnicomprensiva i quasi omnipotent, no disposo de coneixement massa precisos en relació a la geografia. De fet, és aquest el meu taló d'Aquil·les, perquè sóc incapaç de recordar noms de rius, muntanyes i llocs, així com la seva disposició espacial. Però tornem a la història. Una ràpida ullada al monitor informatiu em va permetre constatar que per la Via 4 passaven dos trens amb dues destinacions diferents: Blanes i Mataró.
- Però és que a la Via 4 hi ha dos trens.
- Sí.
- Quin és el de Sant Pol, el de Blanes o el de Mataró?
Ep, alerta. Mireu aquí com la filla de puta de la informadora, en tota la seva displiscència educativa, realitza un prodigiós joc llingüístic per evadir la meva presència inquisidora. Recordem la frase: Sí, UNO de esos. Però què significa aquest uno?
1) El lector ingenu i subnormal, que tal vegada fins i tot confia en les bondats de la Renfe, tpotser pensarà que amb uno la informadora volia dir cualquiera. Sí, cualquiera de esos. Error. Perquè per començar, des del Clot arribes abans a Mataró que a Sant Pol, així que el tren correcte només era el de Blanes. El de Mataró es quedava a mig camí. Llavors, o bé la informadora del collons m'enviava al paredó de forma conscient, o bé m'hi enviava des de la ignorància, o bé era massa gandula com per solventar el seu dubte. Cap de les opcions diu massa a favor de la Renfe.
2) Pot ser que aquest uno signifiqui alguno. Sí, alguno de esos. O sigui, la informadora no només és conscient de la seva ignorància, així com de la seva poca iniciativa laboral, sinó que a més no té ni la més mínima vergonya en mostrar-me-la. Algun d'aquells trens va a Sant Pol, posa una mica de sal a la teva vida, juga-te-la, puja al primer que vingui, sigues un puto budista i viu els esdeveniments, no els dominis. Ta puta mare.
Aquesta història superficial ens ensenya tot allò que representa Renfe. La incompetència assumida com un mal congènit, la displiscència, la ganduleria entesa com a ètica i estètica laboral, la irresponsbilitat, la cara més fosca de la immigració i un menyspreu per l'usuari que no podem classificar com malvat. Perquè Renfe no és malvada, sinó purament idiota. Pot pecar aquell que no té consciència del pecat? Totes aquelles qüestions que ocuparen als teòlegs medievals tornen amb força, avui en dia, a l'hora d'emetre un judici contra la incompetència de la Renfe.
I per acabar, voldria advertit per última vegada sobre aquest joc lingüístic de la informadora. Abandoneu el llenguatge. No podem esperar res d'ell. La gent es pensa que tot llenguatge (científic, matemàtic, audiovisual, idiomàtic, etc.) reflexa la realitat, però és un error. El llenguatge és autònom, disposa de les seves pròpies normes i, com apunta Wittgenstein, admet la contradicció com un element inherent a la seva estructura. Uno de esos = cualquiera de esos, alguno de esos. Al llenguatge li sua la polla, però no a nosaltres. Per tant, és hora d'abandonar el llenguatge i la dominació simbòlica a la que ens ha atrapat des del naixement de la humanitat. Tornem a ser primitius. Escolteu a John Zerzan, ell sempre té raó, i no crec que faci servir la Renfe.
1) El lector ingenu i subnormal, que tal vegada fins i tot confia en les bondats de la Renfe, tpotser pensarà que amb uno la informadora volia dir cualquiera. Sí, cualquiera de esos. Error. Perquè per començar, des del Clot arribes abans a Mataró que a Sant Pol, així que el tren correcte només era el de Blanes. El de Mataró es quedava a mig camí. Llavors, o bé la informadora del collons m'enviava al paredó de forma conscient, o bé m'hi enviava des de la ignorància, o bé era massa gandula com per solventar el seu dubte. Cap de les opcions diu massa a favor de la Renfe.
2) Pot ser que aquest uno signifiqui alguno. Sí, alguno de esos. O sigui, la informadora no només és conscient de la seva ignorància, així com de la seva poca iniciativa laboral, sinó que a més no té ni la més mínima vergonya en mostrar-me-la. Algun d'aquells trens va a Sant Pol, posa una mica de sal a la teva vida, juga-te-la, puja al primer que vingui, sigues un puto budista i viu els esdeveniments, no els dominis. Ta puta mare.
Aquesta història superficial ens ensenya tot allò que representa Renfe. La incompetència assumida com un mal congènit, la displiscència, la ganduleria entesa com a ètica i estètica laboral, la irresponsbilitat, la cara més fosca de la immigració i un menyspreu per l'usuari que no podem classificar com malvat. Perquè Renfe no és malvada, sinó purament idiota. Pot pecar aquell que no té consciència del pecat? Totes aquelles qüestions que ocuparen als teòlegs medievals tornen amb força, avui en dia, a l'hora d'emetre un judici contra la incompetència de la Renfe.
I per acabar, voldria advertit per última vegada sobre aquest joc lingüístic de la informadora. Abandoneu el llenguatge. No podem esperar res d'ell. La gent es pensa que tot llenguatge (científic, matemàtic, audiovisual, idiomàtic, etc.) reflexa la realitat, però és un error. El llenguatge és autònom, disposa de les seves pròpies normes i, com apunta Wittgenstein, admet la contradicció com un element inherent a la seva estructura. Uno de esos = cualquiera de esos, alguno de esos. Al llenguatge li sua la polla, però no a nosaltres. Per tant, és hora d'abandonar el llenguatge i la dominació simbòlica a la que ens ha atrapat des del naixement de la humanitat. Tornem a ser primitius. Escolteu a John Zerzan, ell sempre té raó, i no crec que faci servir la Renfe.
dijous, 9 de juliol del 2009
Jo només ajudo als minusvàlids
Jo tinc molt amics minsuvàlids, si bé el seu problema és de caire psíquic més que no pas físic. Popularment, són coneguts com a retardats. És per això, doncs, que la realitat de la minusvalia física m'és tan aliena. A causa d'un atac de jesusisme difícil d'explicar, l'altre dia vaig a dedicar-me a passar revista a diverses infraestructures barcelonines i vaig comprovar que, com m'esperava, poques d'elles estan habilitades per tal de facilitar les coses als nostres amics, els motoristes de les rodes laterals. Aquesta constatació em va colpir, no puc negar-ho. No obstant això, ara mateix no tinc ni els diners, ni el temps, ni l'ètica suficient com per passar-me l'estiu construint rampes a tots aquells equipaments que encara no estan habilitats. Per tant, he ideat una sèrie de símbols per senyalitzar als minus tots aquells llocs sense accessos per gent de la seva mena. (Gràcies) No es mereixen.
dimarts, 7 de juliol del 2009
Jo només lluito contra la gerontocràcia
Hom sap que un dels meus cavalls de batalla és la gerontocràcia. Sóc molt sensible aquest tema, per això salto a la primera de canvi. Els iaios, la veu de l’experiència, el consell de savis que guia les noves generacions, la temperància i la modèstia enfront la fogositat irracional dels joves. En resum, un conjunt d’aberracions epistemològiques que fan servir els vells per mantenir ben aferrat el poder polític i cultural.
Massa iaios vivint molt bé la vida veig jo, últimament. El circ aquell del Casal Rock o la mania de fotre iaios de 80 anys enculant nenes de 15 al porno alemany. Iaios a les tertúlies de Rac1, iaios a les primeres files del teatre, iaios a la platja ensenyant les seves carns llefiscoses, iaios als vols low cost. Heu sentit mai a parlar de la 8a plaga bíblica? Doncs era de iaios, però la gerontocràcia ho ha censurat.
De qui cony és la puta culpa? De qui cony és? Probablement del PSC, però també dels immigrants xinesos, que han portat amb ells no només la mosca negra, el mosquit tigre, les jornades laborals de 25 hores i la costum d’escopir al carrer, sinó també la puta mania de venerar als avantpassats. Òbviament, això no s’ho creuen ni ells, com demostra el fet que no hi ha iaios xinesos als nostres barris. Però, en canvi, els interessa que nosaltres ens ho empasséssim. I és que amb el poder europeu totalment esclerotitzat, i amb una joventut indolent i adotzenada, preparen el terreny per llençar l’atac fulminant que subjugarà la societat occidental.
La solució probablement sigui acabar amb aquest mite, però potser ja és massa tard. En canvi, jo proposo manipular genèticament a les properes generacions per morir als 30 anys i aconseguir així una societat en permanent vigor. Semblarà nazi i, definitivament, ho és. ¿Però no creieu que seriem una societat millor si tots tinguéssim un període de vida limitat com els replicants i els bebès africans?
Massa iaios vivint molt bé la vida veig jo, últimament. El circ aquell del Casal Rock o la mania de fotre iaios de 80 anys enculant nenes de 15 al porno alemany. Iaios a les tertúlies de Rac1, iaios a les primeres files del teatre, iaios a la platja ensenyant les seves carns llefiscoses, iaios als vols low cost. Heu sentit mai a parlar de la 8a plaga bíblica? Doncs era de iaios, però la gerontocràcia ho ha censurat.
De qui cony és la puta culpa? De qui cony és? Probablement del PSC, però també dels immigrants xinesos, que han portat amb ells no només la mosca negra, el mosquit tigre, les jornades laborals de 25 hores i la costum d’escopir al carrer, sinó també la puta mania de venerar als avantpassats. Òbviament, això no s’ho creuen ni ells, com demostra el fet que no hi ha iaios xinesos als nostres barris. Però, en canvi, els interessa que nosaltres ens ho empasséssim. I és que amb el poder europeu totalment esclerotitzat, i amb una joventut indolent i adotzenada, preparen el terreny per llençar l’atac fulminant que subjugarà la societat occidental.
La solució probablement sigui acabar amb aquest mite, però potser ja és massa tard. En canvi, jo proposo manipular genèticament a les properes generacions per morir als 30 anys i aconseguir així una societat en permanent vigor. Semblarà nazi i, definitivament, ho és. ¿Però no creieu que seriem una societat millor si tots tinguéssim un període de vida limitat com els replicants i els bebès africans?
dilluns, 6 de juliol del 2009
Jo només vull saber el secret del madridisme
Arreu són coneguts el pessimisme blaugrana i la retòrica del poder madridista, de la qual el senyor Florentino Pérez n'és l'exponent superlatiu. A Can Barça ja fa uns dies que ha arrelat el canguelo, la tan cloquejada madriditis que a finals de temporada feia entre riure i pena (però sobretot pena) però que ara més d'un ja nota a l'altura de la jugular. No us enganyeu. El tito Floren, junt amb els seus sicaris del gremi periodístic, han estat força hàbils en vendre una suposada panacea que no és més que un model d'equip que ja va fracassar. Es posin com es posin, el nou Madrid no és més que un Galácticos 2.0, amb un esdevenir més funest que el Windows 95. Ni equipo de estrellas ni de botas de oro. Aquí tots els fills de puta de la premsa madridista volen amagar la paraula que defineix el projecte del tito Floren, galácticos, però només els subnormals cauran a la trampa. Però és que, en realitat, hi ha un nexe comú entre Florentino Pérez, la premsa madridista i els culés que s'empassen les fanfarronades de el equipo blanco. Però: ¿quin és l'element que uneix un conjunt tan dispar de subjectes? Aquí teniu les meves propostes:
a) son pare i sa mare són germans.
b) sa mare i son pare han nascut del mateix ventre.
c) son pare i sa mare comparteixen progenitors.
d) totes les respostes anteriors són correctes.
Let's quiz!
a) son pare i sa mare són germans.
b) sa mare i son pare han nascut del mateix ventre.
c) son pare i sa mare comparteixen progenitors.
d) totes les respostes anteriors són correctes.
Let's quiz!
divendres, 3 de juliol del 2009
Jo només sóc al·lèrgic al marisc
Death metal, noise rock, twee pop, hard bop, slowcore. Normalment, quan un nou estil musical és matisat amb un afegitó, l'acte de catalogació troba el seu sentit en un canvi que afecta a la dimensió estètica de la música. Veus guturals, percussió ralentida, major presència dels riffs. El que sigui. Però l'altre dia, llegint el blog d'en Darío Manrique, vaig descobrir que hi ha algun subnormal que s'atreveix a considerar que un simple ball és una aportació prou important com per iniciar un nou viratge musical digne de ser considerat. Aquest és el cas dels joves hardcoretes Attack Attack!, que defensen que la coreografia que ens brinden al seu single Sticky Stickly inaugura l'era del crabcore. Emperò, abans de la pertinent crítica musical, us deixaré amb el vídeo en qüestió per tal de no condicionar el vostre judici estètic (no sense mencionar, així de passada, que el grup, la cançó i el vídeo en qüestió em semblen una PUTA MERDA).
Si no teniu la mala fortuna d'ésser venedors de la ONCE, us haureu adonat que l'element que marca la diferència en aquest vídeoclip és el ball que perpetren aquests vedells amb pantalons pitillo i serrells demodé. Genolls flexionats i balanceig d'un costat a l'altre. Como los cangrejos, uh uh uh, todos caminamos. Decisió estètica o pràctica, em pregunto jo. Probablement la segona, per molt que ens la venguin com la primera. ¿No trobeu que aquest grupúscle de downies probablement s'hagin petat l'ullera mútuament la nit anterior, i en el moment de grabació tinguin tota la dermis dels baixos aixecada com les obres del Carmel? No obstant això, al marge de la coreografia de marres, hi ha una miríade d'elements que inviten al ridícul del grup i dels fans potencials:
1. Uns jocs vocals que que farien empal·lidir als pobres Beach Boys. El cantant principal fent el gos mentre el guitarra profetitza els crits que emetran els robots del segle XXII quan siguin penetrats per l'endoll. Apunta el Darío Manrique que d'això se'n diu auto-tune, un efecte vocal del que T-Pain ha fet bandera, però que un servidor no pot imaginar que sigui efectiu més enllà de la mofa i la paròdia dels The Lonely Island.
2. Veu de dimoni, llàgrimes de querubí. Un passatge pianístic que converteix la sensiblitat homosensual de Richard Clayderman en un cop de puny made in Chuck Norris. Altres grups exterminables ja han caigut en aquest recurs prèviament. Evanescense, Linkin Park, o com s'escriguin o es vulguin dir. Si Hitler hagués nascut fa poc escoltaria Metallica i fotria tots aquests galifardeus dins d'una cambra de gas. I jo, per descomptat, cel·lebraria les seves decisions Si el món és injust de forma endèmica, com a mínim intentem que sigui injust al nostre favor.
3. El moment techno-xungo de la cançó. És com agafar l'eurodisco, la ruta del bakalao, Franco Battiato passat de farlopa i Nando Dixkontrol en hores baixes (redundància) i ajuntar-los amb un superglue a base d'excrement d'animals.
I així ad infinitum. El single d'Attack Attack! és un exercici hermenèutic interminable. Proveu-ho. Cada visió, cada segon, cada nota i cada moviment revelen noves aportacions al món del ridícul i l'extermini. Handle with care. Esteu avisats.
Si no teniu la mala fortuna d'ésser venedors de la ONCE, us haureu adonat que l'element que marca la diferència en aquest vídeoclip és el ball que perpetren aquests vedells amb pantalons pitillo i serrells demodé. Genolls flexionats i balanceig d'un costat a l'altre. Como los cangrejos, uh uh uh, todos caminamos. Decisió estètica o pràctica, em pregunto jo. Probablement la segona, per molt que ens la venguin com la primera. ¿No trobeu que aquest grupúscle de downies probablement s'hagin petat l'ullera mútuament la nit anterior, i en el moment de grabació tinguin tota la dermis dels baixos aixecada com les obres del Carmel? No obstant això, al marge de la coreografia de marres, hi ha una miríade d'elements que inviten al ridícul del grup i dels fans potencials:
1. Uns jocs vocals que que farien empal·lidir als pobres Beach Boys. El cantant principal fent el gos mentre el guitarra profetitza els crits que emetran els robots del segle XXII quan siguin penetrats per l'endoll. Apunta el Darío Manrique que d'això se'n diu auto-tune, un efecte vocal del que T-Pain ha fet bandera, però que un servidor no pot imaginar que sigui efectiu més enllà de la mofa i la paròdia dels The Lonely Island.
2. Veu de dimoni, llàgrimes de querubí. Un passatge pianístic que converteix la sensiblitat homosensual de Richard Clayderman en un cop de puny made in Chuck Norris. Altres grups exterminables ja han caigut en aquest recurs prèviament. Evanescense, Linkin Park, o com s'escriguin o es vulguin dir. Si Hitler hagués nascut fa poc escoltaria Metallica i fotria tots aquests galifardeus dins d'una cambra de gas. I jo, per descomptat, cel·lebraria les seves decisions Si el món és injust de forma endèmica, com a mínim intentem que sigui injust al nostre favor.
3. El moment techno-xungo de la cançó. És com agafar l'eurodisco, la ruta del bakalao, Franco Battiato passat de farlopa i Nando Dixkontrol en hores baixes (redundància) i ajuntar-los amb un superglue a base d'excrement d'animals.
I així ad infinitum. El single d'Attack Attack! és un exercici hermenèutic interminable. Proveu-ho. Cada visió, cada segon, cada nota i cada moviment revelen noves aportacions al món del ridícul i l'extermini. Handle with care. Esteu avisats.
dimecres, 1 de juliol del 2009
Jo només continuo sense medicar-me
Quan el diumenge vaig deixar la medicació no imaginava l'augment exponencial tant del meu intel·lecte com dels meus sentits. Estic pensant, fins i tot, que les putes pastilles eren un escut del lobby jueu per aïllar-me del món i evitar així que descobrís la connexió entre tots els actors conspiratius. Com ja sabeu, la meva línia de treball principal és, al marge de Papá Topo, la connexió Fritzl-McCann. M'he passat tota la nit fent-me palles amb un casc de paper albal per captar millor les ones d'informació que dibuixaven al meu cervell postals certeres de l'afer Fritzl-McCann. Cada mitja hora trucava al nano de que m'actualitza el blog per enviar-li aquests documents gràfics irrefutables, si bé ell prefereix referir-s'hi com subnormalades matusseres de les que es fan amb el paint. Però no li feu cas: ell una vegada va prestar la seva virginitat anal perquè es pensava que la podria recuperar. Així que us convido a ignorar aquest gilipolles i unir-vos a la cerca de la conspiració.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
