Jo només guio les compres nadalenques (II)

El meu confessor i tècnic informàtic particular em matarà per això que diré, però últimament la fe i la religió estan de capa caiguda. Els occidentals actuals som una tropa de cínics descreguts, uns ionquis derridians que ens pensem que tot és mentida, i que el món tal i com l'entenem tant podria ser una granja d'hamburgueses per alienígenes com una simulació informàtica programada per Joan Laporta. Com que vivim el present de forma bulímica, hem oblidat que la nostra glòria cultural es correspon amb una edat durant la que Europa va ser una obstinda creient. Exacte. Estic parlant de l'Edat Mitjana, una època en la que (si ho recordeu) fotien a la foguera als pèl-rojos (o "gent amb cabellera de color flames infernals", com en deien llavors).

Per tant, la meva proposta per aquests Nadals és regalar un Déu. Algú capaç de guiar-vos entre la boira del relativisme postmodern. Algú a qui pugueu culpar dels vostres errors, i atribuir les vostres victòries. Algú que us protegeixi de les incursions nocturnes del malvat Joan Laporta. Algú que us defensi dels vostres enemics convertint la seva sang en ciment armat. A continuació us adjunto una llista totalment aleatòria de Déus a escollir.

Amb Jo només follo a pèl, liiiiiiife's soooooo easy, man!

5. LA RATA CORNUDA

És un dimoni poderós, perillós i fill de puta a parts iguals. La seva forma física és la d'una rata gegant i antropomòrfica, amb la testa coronada per unes punxes king size que convertiran als vostres enemics en broquetes humanes. Entre els seus poders es compta la capacitat d'invocar rates, convertir a la gent en rata i fer aparèixar a Joan Laporta del no-res. Sé que pot semblar contradictori, però en realitat no ho és tant. La única putada és la dificultat per trobar-la: els seus adoradors són una raça híbrida rata-humà que viu a les profunditats d'un món d'espasa i bruixeria. Proveu a El Corte Inglés.

4. JEFFREY DAHMER

El xarcuter de Milwakee: maricó, necròfil i tintinòleg. El bo d'en Jeffrey ha passat a la història com un psychokiller, que és com en diu la societat dels homes senzills amb grans somnis fracassats. L'objectiu d'en Jeffrey era ambiciós: seduïa jovenets, i un cop a casa seva els hi injectava àcid al cervell per convertir-los en sol·lícits amants zombis. Com que normalment la cosa acabava amb un sonor fracàs, en Jeffrey es follava els cadàvers, els desmembrava, en feia fotos i guardava els genitals com a trofeu. Quan aquest cap d'any qualsevol de vosaltres, lectors i lectores, estigueu intentant follar desesperadament amb la vostra víctima, i en un moment donat penseu allò de "perquè està viva, que sinó me la follava!" en Jeffrey estarà donant-vos suport des de les estrelles.

3. CTHULHU

Només repetiré el que ja vaig dir fa poc: "Cada turno después de su aparición mueren 1D3 jugadores aleatorios". C-THU-LHU! C-THU-LHU!

2. HANK SCORPIO

El personatge estrella del capítol dels Simpsons "You only move twice". Líder d'una poderosíssima empresa criminal que, paradoxalment, dispensa un tracte cap als treballadors més propi de les fantasies utòpiques de Charles Fourier. En contraposició, manifesta un odi visceral cap als polítics i les forces de l'ordre. De fet, el crim està tan integrat en els seus mecanismes mentals i psicomotrius, que és capaç d'enfrontar-se a un exèrcit de swats utilitzant motoserres, granades i llançaflames, mentre divaga afablement sobre la vida senzilla amb Homer Simpson. Hank Scorpio és un home de pensament heterodox, però de fermes conviccions. Com en les arts marcials, la seva filosofia inclou moral, política, estètica i tècniques de combat amb armes high-tech. La crisi econòmica necessita menys gilipolles com Marc Vidal i més gent com Hank Scorpio.

1. VALERO SANMARTÍ

Diuen que el setè dia Déu estava descansant. Error. La Bíblia menteix. El setè dia Déu li estava xupant la polla a Valero Sanmartí, com a recompensa per haver-li deixat ordenar el cosmos. Valero Sanmartí, El-De-La-Polla-Bífida, L'omnisapient, El Gran Únic Suprem, El Paladí de Nivell 81. Molts són els mots que es fan servir per anomenar-lo, però ni tots ells junts són capaços d'abastar la magnitud de la seva glòria. Valero Sanmartí. L'únic Déu que fa veure que s'equivoca i comet errors d'ortografia pel simple delit de veure com els cretins deixen comentaris al blog tot pensant-se, en la seva infinita insignificància, que poden esmenar al mestre. Valero Sanmartí. Un regal per a tota la vida, i el que hi ha desprès d'aquesta.

Jo només escolto la paraula d'en Pep

Ja sé que més d'un es deixaria foradar un colló amb la black and decker a canvi de la renovació de Guardiola. I ben fet que farien. De collons en tenim dos, i de Guardiola només un. Per tant, no em sembla reprovable aquest culte pagà que s'ha erigit al voltant de la seva figura. Ara bé (ara bé), una altra qüestió és el puto tema de la vida segons en Pep.

Parem atenció a Josep Riera, l'ajuntalletres que es troba al darrere de "Escoltant Guardiola. El pensament futbolístic i vital de l'entrenador del Barça en 150 frases". Segons Riera, la fórmula matemàtica [sic.] d'en Pep és "G de Guardiola és igual a la suma de T de Talent més I d'Idees, multiplicat per la M de Mètode i tot això dividit per l'H d'Humanitat". No negaré que estic temptat de definir al senyor Riera amb alguna rigorosa fórmula científica de l'estil M de Mediocritat sumat a IM d'Indigència Mental elevat a FdP de Fill de Puta.

Hom sap que Guardiola és un home que podria agafar un equip de futbol femení i fer-lo moure com el puto ballet de Moscú. I li hem d'estar agraits per això! Però les seves frases foten una pudor a autoajuda barata que tira d'esquenes. Voleu exemples? N'hi ha a kiliotrilions! "El més arriscat és no arriscar-se". Zas! "Perdonaré que no encertin, però no que no s'esforcin". Pam! "Jo no sé on és la felicitat: si ho sabés, hi aniria". Bum! "Si surt malament seré criticat, si surt bé seré un il·luminat" KA-BUM! A mi m'ha canviat la puta vida. Ara corro a banyar-me els ous als Ganges per purificar el meu karma pecador.

Gilipolles. Així definiria jo als que volen convertir a Guardiola en un gurú de l'autoajuda. Perquè hi ha vòmits d'en Gaspar Hernàndez amb més profunditat filosòfica que les frases de Guardiola. I, al cap i a la fi, el mateix Pep apunta en aquesta direcció quan diu "Se'm dóna massa importància, jo només jugo a futbol". Ets massa bona persona, Pep. Només espero que un dia d'aquests canvïis a Martí i Pol pel "Llibre Roig" de Mao, i la pilota per una kalashnikov. Que passis un bon Sant Esteve.

Jo només converteixo en merda tot el que toco

Aquests últims dies, arran de la proposta de Soundgarden com a compositors de l'himne del P.I.D., s'ha posat en evidència el declivi artístic del seu ex-líder, Chris Cornell, de qui una vegada vaig llegir que "fue el primer sex-symbol grunge dado el magnetismo sexual de sus pintas de terrorista afgano". Ho juro. Pel que sembla, el nostre amic Cornell ja no canta a l'heroïna ni a l'alineació capitalista, sinó als xoxos latinos i a la pasta fàcil. Altrament, aquest canvi de registre poètic ha anat acompanyat d'un canvi de registre musical: del grunge apocalíptic d'antuvi ha passat al reaggeton i a les bases de hip hop.

S'ha especulat molt sobre aquest canvi. Alguns diuen que ho fa per pasta (i ara!). Alguns diuen que l'ha amenaçat el cirurgià que li ha fet la cara nova (o potser m'ho acabo d'inventar). Però la solució de l'enigma està en la figura de Timbaland, productor del seu últim disc. Dóna la casualitat que aquest Rei Midas en versió merda és també el productor de l'últim (i nefast) disc dels Hives. Anem amb uns exemples:

Chris Cornell pre-Timbaland:




Chris Cornell post-Timbaland:




The Hives pre-Timbaland:




The Hives post-Timbaland:

Matrimoni McCann pre-Timbaland:

Matrimoni McCann post-Timbaland:

El fill de puta de Timbaland s'està follant el poc de bo que queda al món del rock i nosaltres estem aquí parats, menjant turrons i contant els dies que falten per Nadal a 3 bandes. Doncs jo no vull dir res, però diuen les males llengües que ara mateix Salvador Sostres és capaç de fer qualsevol cosa a canvi d'un lloc de treball. I amb qualsevol cosa vull dir matar a un negre profanador. Senyors directors de pimes, el futur i el present del rock està a les seves mans.

Jo només guio les compres nadalenques (I)

Desprès de suplir les funcions socials pròpies de l'Esglèsia, l'Estat, la Universitat, el Circ , la Premsa i els Salons de màquines recreatives, Jo només follo a pèl dóna un altre pas crucial en la seva croada per instaurar el pensament únic (i correcte). El dia d'avui passarà als annals de la història donat que JNFP realitza un moviment sense precedents, consistent en una aliança estratègica amb el capitalisme estructural i simbòlic. Oblideu els catàlegs de El Corte Inglés, Fnac, Pryca o Llibreria Europa. A partir d'ara mateix, i fins al dia 5 de gener, serà JNFP el que us marcarà què regalar, com i quan. Si abans aquest il·lustre blog pensava per vosaltres, ara també consumirà per vosaltres.

Amb Jo només follo a pèl, liiiife's sooooo easy, man!

Tema capa. A pesar del que diguin els cretins de centre-esquerra, l'Edat Mitjana encara té moltes coses a ensenyar-nos. Sense anar més lluny, cremaven als pèl-rojos a la foguera. I si t'avorries i l'odi et masturbava el cervell, sempre podies agafar una espasa i sortir a matar quimeres, basiliscos i doppleganguers. Així de fàcil. Penseu que amb només una quimera s'hagués pogut evitar el conflicte dels balcans.

Però tornem amb el tema de la capa. És agosarat, però em tiraré a la piscina: aquesta prenda de roba característicament medieval, però recuperada pels estetes decadents decimonònics, és el regal d'aquests nadals. ¿Avantatges? Mil. Milers. Milions. Kilotrilions! Bé, deixem-ho en quatre:



1. Només dues paraules: Bela-Lugosi. Els vampirs estan de moda, i no només a la sala Mephisto durant un concert de Christian Death, sinó també als instituts i a les sales multicine. Tots heu sentit a parlar del fenomen Crepúsculo. Doncs bé, la capa us atorgarà tot allò que sempre heu volgut projectar amb la votra imatge: perill, dignitat, aristocràcia, comunisme, romanticisme, decadència, Europa de l'Est, gormitti, llum, foc, destrucció. Amics (amigues) la capa és el camí més curt per follar-vos una nena de 15 anys.

2. Un dels usos clàssics de la capa es netejar-te el cul quan vas a cagar. D'una banda, estalviaràs molts diners en paper anal. D'altra, t'acompanyarà una ferum d'ultratomba que contribuirà a reforçar la romàntica imatge vampírica anteriorment esmentada.

3. Pots fer-te passar fàcilment per Ramon García. Això comporta moltes avantatges. Per començar, l'aiguardent et surt un 50% més barata a les llars dels jubilats d'arreu. I la primera puta de qualevol bordell d'Espanya et surt gratis.

4. Pots sortir al carrer amb un bazooka amagat a la capa. Enmig de l'anonimat de la metròpoli, ¿qui sospitaria d'un individu encorvat que camina embolcallat en una capa i precedit d'una poderosa ferum a merda?

Jo NOMÉS sóc un puto vigilant

Hi ha un moment en la vida de tot díscol adolescent en que aquest ha d'afrontar el repte de la professionalització. Posem per cas que el (1) xaval n'està fins la polla d'estudiar però que, d'altra banda, (2) té una consideració massa alta de sí mateix com per posar-se a servir McHurones con queso a gitanos i pelats. La síntesi d'aquestes dues opcions és estudiar INEF. Però el camí del professor de gimnàsia no és pas un llit de roses, així que per aquells (1) han abandonat l'opció de realitzar-se per mitjà de l'estudi però que (2) es neguen a penjar-se un farcellet i mudar-se a Can Tunis, només els queda la solució de fer-se policies.

La de policia és una feina de puta mare. Ara el xaval pot aparèixer inopinadament a tots aquells racons sòrdids on anava a fumar porros dos anys enrere i requisar el material dels seus antics col·legues. Ara bé, la corrupció dins del cos policial té un límit. Un límit dilatat, quasi imperceptible, però un límit al cap i a la fi. Així que si el nostre policia desenganyat (1) vol augmentar l'escala dels fraus perpetrats però (2) vol mantenir-se dins l'abric legal de les forces de l'ordre, només li queda una sortida: fer-se militar.



Ser militar és un puto txollo. Per començar, la teva vida és avorridíssima. Si vas curt de diners i vols comprar-te la PS3 sempre pots demanar que et destinin durant dos mesos a Iraq o a algun altré puto racó perdut de la mà de Déu, ple de moros amb escopetes i l'Alcorà tatuat al cul. I allí a baix, a la base de Melilla o a la de Rota, pots passar-te el dia col·locat amb els teus companys de cuartelillo mentre jugueu a la PS3 que t'has guanyat a canvi d'una cama que et va rebentar una bomba islàmica. Però no ens enganyem: per a molts reclutes l'allistament és tan sols una excusa per rebre entrenament bèl·lic gratuit. Ara, desprès del periple militar, el nostre amic pot matar homes d'una mossegada a l'orella, amagar-se punyals enverinats al prepuci i sobreviure en societat amb un coeficient intel·lectual de 32 sense ésser titllat de subnormal. ¿I què farà ara amb totes aquestes habilitats? Òbviament, passar-se al sòrdid món del crim, allò que ha desitjat íntimament des del dia en que va començar INEF.

Però, ep, la vida de gànster no és tal com la pintaven al Grand Theft Auto. D'això se'n va adonar el dia que li van fotre una escopetada als budells i va intentar recuperar energies follant-se una puta. Aprofitant el seu estat de salut lamentable, la prosti li va arrancar el gland d'una mossada, va robar-li la droga i va trucar a la policia. Desprès de passar un any a l'ombra, el nostre amic decideix tornar als vells temps, aquells en que el frau estava emparat per la institució de les forces de l'ordre. ¿Però com s'ho farà per (1) tornar a ser un agent de l'ordre si (2) al seu expedient ara hi consten antecedents penals? Només té una solució: fer-se segurata.



Paradoxalment, els guàrdies de seguretat són els professionals de l'ordre amb la cobertura legal més dèbil, però actuen com si fossin un puto monarca abans de la revolució francesa. Jutge, legislador, executor: res és massa per un puto segurata. O això pensa ell. Podeu preguntar: ¿quina diferència hi ha entre la persona que neteja els lavabos d'una discoteca i el que s'encarrega de la seguretat? Cap, a priori. Tots dos estan allí dins per la seva condició de currantes. Són gent miserable (com tots nosaltres) que ni es plantejaria entrar a la discoteca en qüestió si no en fossin treballadors. Ara bé, el puto segurata d'això no n'és conscient, i actua com si el puto local l'hagués construit ell, com si el puto capital per muntar el xiringuito fos seu, com si les putes mamelles de les putes gogós les hagués operat ell, com si la puta farlopa amb la que els polítics han estat sobornats per ignorar les queixes dels veïns l'hagués cultivat, processat i distribuït ell mateix.

Ser segurata és lo puto pitjor. Són els esclaus de l'Antic Egipte, la gleva de l'Edad Medieval, els jueus de l'Alemanya hitleriana, els xarnegos de la Catalunya pujolista. Estan al puto cul de la piràmide social, però tu els hi dones una porra i es pensen que és una corona. Hem de fer-hi alguna cosa, tots junts. Per començar, porteu-vos bé. Ni que sigui fins al dia 2 de gener. I llavors, aquell dia, quan aneu a enviar la carta a Ses Majestats els Reis Mags d'Orient, demaneu-los-hi que aquest any, de regal, voleu a un segurata mort. Potser un, dos, cent, no faran res, però si unim les nostres forces tal vegada puguem acabar amb aquesta plaga.

Jo només destapo llegendes urbanes

Julia Otero et xupa la polla gratis.
Fals. Te la xupa a canvi de feina o, com a molt moltíssim, a canvi de 4 euros. Que la dona també té la seva dignitat.

Si beus Bailey's amb Coca-Cola el fetge se't torna de pedra.
Imprecís. El que et passa és que al fetge et surt un tumor que va agafant la forma del cap de Josu Ternera i, finalment, et demana insistentment que cremis contàiners.

Marc Vidal no té puta idea d'economia.
Marc Vidal no té puta idea de res.

El rei d'Espanya té una germana que és subnormal.
Això sí que és cert. Però vaja, tampoc és que la resta de la família destaqui per les seves llums.

Joan Laporta té uns ullals amb els que xucla la sang a les verges de 16 anys.
En realitat només les mastega una mica per treure'n el gust i desprès les enganxa a sota del pupitre.

L'epitafi inscrit a la tomba de Groucho Marx diu "Perdoni'm que no m'aixequi".
Inversemblant. La inscripció és "Agitar antes de usar".

El PSOE és de dretes.
Fals. El PSOE no té ideologia. Els seus simpatitzants són uns nihilistes que fan surf amb les tendències político-socials per mantenir-se al poder.

El Kentucky Fried Chicken ha modificat els gens dels seus pollastres per a que tinguin dos pits (o petxugues, com diu aquell).
Fake. No són pollastres sinó fures campestres.

Berlusconi és un addicte a les prostis.
Incomplet. També és un addicte a la farlopa.

La gent es registra al Racó Català per fer amics.
Nor. En realitat només volen follar.

La caca de 2 girls 1 cup és de mentida.
Irrellevant. El problema està en el simple fet que algú hagi tingut la idea de fer 2 girls 1 cup.

Ferran Adrià s'ha inspirat en el "Mein Kampf" (La meva lluita) d'Adolf Hitler per elaborar un controvertit menú que porta per títol "La meva truita".
Fals. És més, m'ho acabo d'inventar.

A la presentació de "Jesucrist era marica" d'en Jaïr Domínguez hi havia molt gafapasta, molt poser i molt moderno.
També és cert. Però allí estava l'Òscar Dalmau per trencar l'estètica dominant.

L'home no va arribar a la Lluna.
És impossible arribar a la Lluna. En realitat és una bola gegant de porexpan moguda pels francesos des de temps immemorials.

Moon és una joia del cinema contemporani.
Moon és una joia, però no del cinema contemporani, sinó del cinema en general. No, en realitat Moon és una puta merda.

Els francesos van bruts perquè no es dutxen.
Cert que no dutxen, però la brutícia és consubstancial a la identitat francesa. Per molta aigua que es fotin a sobre mai quedaran nets.

Jo només veig llumetes

No sé si us heu adonat d'un estrany fenomen que s'ha estès per tots els esdeveniments socials multitudinaris i contemporanis. Són com unes pampallugues intermitents i d'un blanc brillant que t'acutxillen la retina sense previ avís. I són legió. Traidores, camaleòniques, rapidíssimes, no saps per on atacaran. Apareixen inopinadament als sopars entre amics, a les discoteques, als viatges, als bars, a les festes d'aniversari. De bon principi vaig pensar que estava boig, o que se m'havia colat un davidelnomo al cervell, però finalment vaig descobrir el misteri:

SÓN ELS FLAIXOS DE LES PUTES CÀMERES DIGITALS.

Abans de tot, procediré a matar un parell de qüestions sobre el món de la fotografia:

1. La fotografia és l'art dels mediocres. Qui us digui el contrari és algú que us vol estafar. I probablement aquest algú és un professor d'Elisava que us vol cobrar 8000 euros/any per matrícula.

2. Fer fotos és molt fàcil. I més si són en blanc i negre. Molts us preguntareu quin és el secret de Robert Capa per captar la profunda humanitat i humildat dels milicians (que en realitat són pàries farcits de malalties, això tots ho sabem). No hi doneu més voltes: és el blanc i el negre. Adolf Hitler sembla un boyscout a les fotos en blanc i negre. Un jutge l'absoldria. O al menys jo, si fos jutge, l'absoldria.

3. ¿Qui fa fotografies? Només els gilipolles que volen autodefinir-se com a artistes de forma ràpida. Doncs d'artista res, fill de puta. El que tu ets és un tocabotonets.



Però el que més em sulfura és la plaga de la càmeres digitals. Odio que em facin fotos, i encara odio més que me les facin a traïció. Però les noves generacions semblen entusiasmades en fer-se 1000 fotos iguals en les que surten fent la mateixa cara de mongòlic. Estem parlant de gent que es gasta una morterada per visitar Nova York i un cop allí es passen el 80% de l'estança fent-se fotos davant la puta estàtua de la llibertat. Ara una sol, ara una en grup, ara una rascant-me la tita, ara una en plan gangtsa raper, ara fent la salutació nazi, ara fes veure que me'n fas una però intenta pillar un bona foto de les matraques de la tia aquella.

I oblida't de drogar-te tranquil, que si hi ha algun fill de puta amb càmera demà al matí ja t'haurà vist endrogat pel facebook fins i tot ta iaia morta. Bodas, bautizos y colocones, la fotografia del present i del futur.

Democràcia i fotografia, quina mala idea. Tant de bo a partir d'ara al FNAC t'obliguin a sacrificar un fill propi per emportar-te una puta càmera digital.



Ep, però si us penseu que la democratització de la fotografia és una epidèmia, no vulgueu ni sentir a parlar dels paladins de l'old school. Efectivament, estem parlant de la Polaroid. I és que tots els ionquis de la Holga han vist la llum de cop i van com bojos per aconseguir un d'aquells preuats i misteriosos carrets de Polaroid, que es veu que tu fas una foto i et converteixes de cop en la puta Diane Arbuss. Ser artista mai havia estat tan fàcil. Llàstima que ja no fabriquin carrets de Polaroid.

Però us contaré un secret. Madonna ha robat les últimes existències de carrets de Polaroid. TOTES. Els guarda a casa seva, amagats davall del seu ego. I diuen les males llengues que només els entrega a canvi de bebés africans sense xip de propietari.

Jo només entrevisto a un vell amic

El meu nom és Teòfil Puigmalt von Ribbentrop-Molotov. Tots m'heu conegut pel diminutiu Teo. Vaig ser una estrella de la literatura infantil. Vaig viure atrapat dins d'un miratge on els gitanos eren bona gent i no t'atracaven. Ara tinc 30 anys i he estat a la presó dos cops. Allí vaig conèixer al cantant dels Manel. Sóc addicte al sexe. M'agradaria poder dir que ja no estic enganxat a la droga, però us estaria mentint. La realitat és molt diferent del simulacre que vaig viure. És fosca, sòrdida i obscena. Mola.

"Del món real destaco les putes, sense cap mena de dubte."




Willkommen, bienvenue, welcome, im Cabaret, au Cabaret, to Cabaret.

Bones, bones...

Estan les dones. Cosa que no podem dir de tu. Estàs fatal, Teo! Què cony t'ha passat?

Res. El temps i la vida, que són les drogues més dures.

Mira, fill de puta, fas pinta d'haver-te fotut alguna cosa més que temps i vida per la vena.

Bé, sí, ja saps, potser una mica de sniff-sniff sí que m'he fotut.

Ni falta fa que ho juris! Com vas caure al món de la drogaïna?

Mira, no va ser culpa meva. Van tenir-me tancat 20 anys en aquella presó d'or dels meus llibres. Allí no hi havia violència. No hi havia vici. No hi havia xoc de civilitzacions. No hi havia fracàs. No hi havia sexe. No hi havia Iker Casillas. Era el món perfecte! I, no obstant això, eran tan fred i tan asèptic...

I llavors...

Llavors, un dia, vaig escapar. I mira, Valero, a mi m'havien tingut enganyat i tancat com al puto Siddharta Gautama. I quan vaig sortir: oh-déu-meu. Misèria, desesperació, addiccions, estupidesa, nihilisme. Va ser una revelació. Una llum tan forta que em va cremar la puta consciència. Igual que Siddharta.

Mira, no fotem, que Siddharta desprès d'això es va convertir en Buda i tu en un miserable ionqui.

Bé, és el mateix. Només has de canviar de perspectiva.

Perspectiva els meus collons. Però bé, explica'm què va passar llavors.

Doncs que vaig quedar fascinat amb el costat salvatge de la vida. Tant, que vaig voler instruir als nens sobre la puta realitat de l'existència. Vaig proposar una sèrie de títols on relatava les meves experiències amb la cara més aberrant de la condició humana. Aquí en tens alguns exemples:





Hòstia, quina angúnia.

Això van dir ells. I, desprès, van expulsar-me definitivament del seu "paradís" de cartró pedra. Doncs que se'l fotin pel cul, el seu paradís! Vaig reclamar la pasta que em devien pels royalties, vaig vendre els meus drets d'imatge, i acte seguit vaig desaparèixer enmig de la foscor...

I què destacaries del món real?

Les putes, sense cap mena de dubte.

T'agradava anar de putes?

M'agradava, m'agrada i m'agradarà. Estava totalment boig amb la idea de pagar a canvi de follar. Lamentablement, vaig acabar totalment obsesionat. Cada dia m'ho feia amb no menys de quatre putes. Els hi pagava per acompanyar-me les 24 hores per si de cop m'entraven ganes de fer penetració. Vaig arruinar-me amb això de les putes.

Quina "putada".

Sí, ja que si penses que... un moment... "putada"... molt graciós. Oh, anem a riure de l'acabat d'en Teo. Anem a fer mofa d'un pobre addicte! Tens alguna altra brometa abans de continuar?

Sí. Ets putètic.

Ha-ha-ha! Home, he de reconèixer que aquesta és bona. I a més és veritat.

Bé, com vas adonar-te de que erets un addicte a les senyores folladores?

Va arribar un moment en que fins i tot vaig acabar esmorzant putes. Me les menjava. Amb crispis i cocolat. Nyam nyam! I em feia vestits amb la seva pell.

O sigui que mataves putes.

No, no, matar mai.

Com que no? Bé les havies de matar per menjar-te-les.

Defineix matar.

Llevar la vida, fer morir.

Vaja. ¿La definició de matar no és "Dit de les cultures i de l'art desenvolupats pels pobles indígenes d'Amèrica abans de l'arribada de Colom"?

No, aquesta és la definició de precolombí. I no és ni tan sols un verb.

Quin marron. Doncs llavors sí que vaig matar putes. Hòstia, vaig matar un colló de putes!

Sí, i això és il·legal.

Il·legal? Segur? Si només són prostis...

Segur.

Segur?

Sí, segur.

Com de segur?

Segur de Calafell.

Doncs deu ser per això que van fotre'm a la garjola.

És altament probable. Per cert, quins són els teus plans de futur?

Vull ser pare.

Per redreçar la teva vida?

No, només pels fetus.

Hòstia puta.... explica't.

Tinc una idea de negoci boníssima. Penso trastocar el món de les delicatessen. Llogaré putes i me les follaré, un camp en el que tinc una gran experiència. Llavors les faré abortar als 5 mesos i comercialitzaré els fetus. Amb all i julivert segur que estan de puta mare. Els gourments es mataran per un bébé à l'ail et au persil.

Merda, Teo. Al puto cap no hi tens més que maquinacions il·legals!

¿!¿!¿!¿!Això també és il·legal?!?!?! Joder, quina bajona. És que allà d'on vinc no existia el mal. I fa poc temps que visc a la realitat i encara em costa distingir entre el bé i el mal.

Ets un puto cas, Teo.

Per cert, tens un euro de sobres?

Per descomptat.

Me'l dones?

No, que segur que desprès vas i t'ho gastes en droga.

Fijo.

Jo només visc a teletubbielàndia

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.