divendres, 26 de març de 2010

Jo només vull un exèrcit


La política és com la masturbació: la dreta sempre és la millor opció, però molt de tant en tant la gent sent curiositat per l'exòtica esquerra, si bé aquesta decisió acaba en estrepitós fracàs, i ha de tornar la dreta a solucionar-ho amb la seva mà de ferro.

Comento això perquè a Madrid van totalment crazy amb les vel·leïtats militars d'en Jan Laporta. A l'Avui, un diari amb més dirigents que la II República Espanyola, van enquestar al poble català sobre la necessitat de tenir exèrcit propi. Compte, que la resposta majoritària va ser alguna cosa com "No, hem de fomentar la cultura de la pau. I ara, si hem permeteu, vaig a prendre un roibos mentre llegeixo la Cosmopolitan". Malament anem amb aquestes rates d'Ateneu que es creuen les mentides d'Europa sobre la civilització i el diàleg racional. Afortunadament, Catalunya disposa tradicionalment d'un exèrcit clandestí, les activitats del qual sovint són desconegudes no només pels dirigents del país, sinó també per les mateixes forces d'ocupació i els rangs inferiors d'aquest estament militar. Anem a fer un petit repàs d'aquests patriotes de fusell i flabiol.


Ball de bastons: si bé la tradició neix durant el regnat de Ramon Berenguer IV, la seva significació actual data del govern de Felip V. Els esclaus catalans, privats d'exèrcit i del dret a rebre instrucció militar, van reinventar aquesta dansa popular tot afegint-hi moviments marcials. I és que dins de cada bastoner xaró s'hi amaga un drac, aplacat durant segles de dominació, però ansiós per acabar la seva letargia. La senyal: el dia que els bastoners canvïin la seva eina per un nunxaco. No hi haurà marxa enrere.


Sardanistes: podem aplicar el mateix d'abans. Aquella expressió hieràtica, els braços lleugerament alçats, els dits flexionats, els peuets realitzant moviments subtils i continguts arran de terra. Tots hem vist la cèlebre posició de la grua que popularitzà David Carradine, i tots sabem que cada sardanista és el domador d'una fúria oriental només continguda per l'estricte flagell del kung fú. Què, maricons: qui té collons ara de burlar-se dels sardanistes?

Cofradies d'Armats:
si bé la tradició ha decaigut durant aquests anys per culpa de la progressiva infantilització dels armats, aquests continuen essent la nostra principal força de xoc. Aquests patriotes saben moure's amb una armadura (de cartró pedra) i atacar amb llança (de plàstic). Però el més important és que tots aquests nens estan borratxos de 300 i God of War, així que ja estan ansiosos per entrar en combat i mullar-se la boca amb la sang enemiga.


Geganters: els nostres titans particulars. Potser els seus moviments gargantuescos no terroritzen massa, però amb una simple operació tècnica els podem reconvertir en màquines de matar. Consisteix en lligar-los-hi cadenes amb boles de ferro a les puntes i convertir les seves giragonses en un tornado de caos, mort i destrucció.

Capgrossos: encara menys intimidants que els gegants i, certament, amb un potencial de mort quasi nul. L'avantatge que tenen és que són tan absurds com a element militar que l'enemic no sabrà com reaccionar. Quedarà paralitzat preguntant-se què són aquells titelles idiotitzats, afectats de mixomatosi, que els miren amb uns ulls buits de llop, cuiner o gallina. Porten caps nuclears amagats? Són ninots de vudú? Són downies enviats al front de guerra per infectar als enemics? Potser desprès d'un minut de tribulació acabaran tots els capgrossos afusellats. Però un minut marca la diferència entre la glòria i la vergonya.


Castellers: els power rangers catalans. Fins ara només saben crear monstres humanoides estàtics, però amb una mica d'entrenament es podran moure i causar estralls entre les files enemigues.

Grallers: ses majestats satàniques per fi troben un lloc dins la tradició catalana. Destinats a fer incursions, espantaran als enemics amb les seves lletanies de corb estrangulat. Els soldats, convençuts de que estan lluitant contra les mateixes hordes de Llucifer, fugiran espaordits.
Off the record: probablement, en lloc de fugir, els hi tiraran muntanyes de granades fins acabar amb l'últim graller. Bé, no és un mal desenllaç. Un win-win, com deia aquell.