divendres, 26 de març de 2010

Jo només vull un exèrcit


La política és com la masturbació: la dreta sempre és la millor opció, però molt de tant en tant la gent sent curiositat per l'exòtica esquerra, si bé aquesta decisió acaba en estrepitós fracàs, i ha de tornar la dreta a solucionar-ho amb la seva mà de ferro.

Comento això perquè a Madrid van totalment crazy amb les vel·leïtats militars d'en Jan Laporta. A l'Avui, un diari amb més dirigents que la II República Espanyola, van enquestar al poble català sobre la necessitat de tenir exèrcit propi. Compte, que la resposta majoritària va ser alguna cosa com "No, hem de fomentar la cultura de la pau. I ara, si hem permeteu, vaig a prendre un roibos mentre llegeixo la Cosmopolitan". Malament anem amb aquestes rates d'Ateneu que es creuen les mentides d'Europa sobre la civilització i el diàleg racional. Afortunadament, Catalunya disposa tradicionalment d'un exèrcit clandestí, les activitats del qual sovint són desconegudes no només pels dirigents del país, sinó també per les mateixes forces d'ocupació i els rangs inferiors d'aquest estament militar. Anem a fer un petit repàs d'aquests patriotes de fusell i flabiol.


Ball de bastons: si bé la tradició neix durant el regnat de Ramon Berenguer IV, la seva significació actual data del govern de Felip V. Els esclaus catalans, privats d'exèrcit i del dret a rebre instrucció militar, van reinventar aquesta dansa popular tot afegint-hi moviments marcials. I és que dins de cada bastoner xaró s'hi amaga un drac, aplacat durant segles de dominació, però ansiós per acabar la seva letargia. La senyal: el dia que els bastoners canvïin la seva eina per un nunxaco. No hi haurà marxa enrere.


Sardanistes: podem aplicar el mateix d'abans. Aquella expressió hieràtica, els braços lleugerament alçats, els dits flexionats, els peuets realitzant moviments subtils i continguts arran de terra. Tots hem vist la cèlebre posició de la grua que popularitzà David Carradine, i tots sabem que cada sardanista és el domador d'una fúria oriental només continguda per l'estricte flagell del kung fú. Què, maricons: qui té collons ara de burlar-se dels sardanistes?

Cofradies d'Armats:
si bé la tradició ha decaigut durant aquests anys per culpa de la progressiva infantilització dels armats, aquests continuen essent la nostra principal força de xoc. Aquests patriotes saben moure's amb una armadura (de cartró pedra) i atacar amb llança (de plàstic). Però el més important és que tots aquests nens estan borratxos de 300 i God of War, així que ja estan ansiosos per entrar en combat i mullar-se la boca amb la sang enemiga.


Geganters: els nostres titans particulars. Potser els seus moviments gargantuescos no terroritzen massa, però amb una simple operació tècnica els podem reconvertir en màquines de matar. Consisteix en lligar-los-hi cadenes amb boles de ferro a les puntes i convertir les seves giragonses en un tornado de caos, mort i destrucció.

Capgrossos: encara menys intimidants que els gegants i, certament, amb un potencial de mort quasi nul. L'avantatge que tenen és que són tan absurds com a element militar que l'enemic no sabrà com reaccionar. Quedarà paralitzat preguntant-se què són aquells titelles idiotitzats, afectats de mixomatosi, que els miren amb uns ulls buits de llop, cuiner o gallina. Porten caps nuclears amagats? Són ninots de vudú? Són downies enviats al front de guerra per infectar als enemics? Potser desprès d'un minut de tribulació acabaran tots els capgrossos afusellats. Però un minut marca la diferència entre la glòria i la vergonya.


Castellers: els power rangers catalans. Fins ara només saben crear monstres humanoides estàtics, però amb una mica d'entrenament es podran moure i causar estralls entre les files enemigues.

Grallers: ses majestats satàniques per fi troben un lloc dins la tradició catalana. Destinats a fer incursions, espantaran als enemics amb les seves lletanies de corb estrangulat. Els soldats, convençuts de que estan lluitant contra les mateixes hordes de Llucifer, fugiran espaordits.
Off the record: probablement, en lloc de fugir, els hi tiraran muntanyes de granades fins acabar amb l'últim graller. Bé, no és un mal desenllaç. Un win-win, com deia aquell.

dimarts, 23 de març de 2010

Jo només indago sobre els mals del món


"Que sí, tio, que ho has de veure... ja sé que, així explicat, sona cutre, però és que ells ho expliquen molt millor... és que si ho veus, et quedarà claríssim... fuah!... és que estan per tot arreu, tio... porten dominant el cotarro des del començament de la història... és que ho has de veure."

Porto un temps escoltant a gent donar la tabarra sobre els putos illuminati. I quan dic gent vull dir gent que respectava (anteriorment, perquè ara penso tota la seva insondable mediocritat s'hauria de solidificar damunt dels seus caps i deixar-los més plans que l'encefalograma de Juan Carlos de Borbón). I la culpa, tota la puta culpa, la té un documental, de nom Zeitgeist, que porta més de tres anys fomentant la indigència intel·lectual.


Un breu resum de Zeitgeist: el cristianisme i l'11-S són una gran mentida, els fenòmens més visibles d'una gran estratègia d'adotzenament mental orquestrada per uns hòmens del sac l'objectiu final dels quals és implantar xips electrònics a tota la societat per tenir-la controlada per sempre més. Ep, que no dic jo que això sigui mentida! Només adverteixo que s'hauria de desconfiar de totes aquelles astracanades que pretenen donar una explicació completa de tot el puto cosmos.

En part, ho entenc: l'univers en el que vivim és fotudament complicat d'entendre. I, per a més inri, uns senyors grecs amb barba, grenyes i túnica, que es passaven el dia fent-se palles mentals amb la filosofia (o palles físiques amb efeus menors d'edat) es van inventar que l'home era racional i que por-sus-co-jo-nes que podia entendre el cosmos. Des de llavors ens hem passat la puta història intentant trobar la pedra de toc que expliqués l'univers: que si Déu, que si voluntat de poder, que si el materialisme històric, que si la guerra de polles, que si la ciència i que si la puta, obstinada i molesta mania dels francesos en fer-ho tot malament i presentar-se davant del món com l'origen de tots els mals. Però cap sistema ha aguantat més de cent anys sense fallar escandalosament. ¿Qui som nosaltres per pensar que tenim la clau definitiva? A tot porc li arriba el seu Sanmartí.


Per això miro amb suspicàcia a un gilipolles que ens vol explicar tota la història com la gran farsa dirigida per una senyors molt dolents. Potser Zeitgeist (the film, not the german expression) és una maniobra de distracció dins d'una conspiració encara més gran. Potser ens omple el cap de men behind the curtains mentre els polítics i empresaris de veritat en fan de les seves impunement. Potser el seu autor s'està forrant gràcies als conspiranoics de saló. O potser, senzillament, és el que el puto cosmos és impossible d'explicar. Un dels pocs gabatxos no afusellables, monsieur Derrida, ja ha escrit sobre el caràcter raquític del concepte sistema explicatiu. Però aquí no estem per discutir de filosofia, sinó per rajar, insultar i acusar.

Així que ningú es pensi que un puto documental li revelarà el secret de la història a través d'un míser grapat d'hores. Llegiu, baralleu-vos, torneu boges a les vostres neurones. Però de sopars de duro, els justos, que l'euro ja fa anys que funciona.

divendres, 19 de març de 2010

Jo només m'ho munto amb tocinots


Ja fa un temps que el poble clama assedegat una nova sessió de jabatisme, concepte anunciat aquí i recuperat allà. Recordem breument que una jabata és una dona que fa l'amor mossegant la titola amb una vagina dentata. Pólvora sexual, en el bon sentit de la paraula, però sobretot en el mal sentit. Emperò, avui anirem més lluny en la nostra exploració de la sordidesa sexual. Com que a JNFP no fem manies ni a la carn, ni al peix, ni al tofú, presentarem la primera llista de tocinots. No et diran que t'estimen, no et demanaran el mòbil ni els hi importa una puta merda que t'ho passis bé al llit. Però mai t'hauràs sentit tant satisfet/a.


ÒSCAR DALMAU


L'home del català correcte, oblida les prescripcions i la normativa sexual un cop s'ha tret els calçotets Fred Perry. El professor Dalmau et castigarà si deletreges malament hidrogenperòxid. I si ho fas bé, també. Et partirà les anques com una ela geminada i et destrossarà el punt volat que s'hi amaga entremig. Amb ell descobriràs que la llengua és quelcom molt més sòrdid i perillós que les classes de català del col·legi. Mestre sever, punidor inclement, l'Òscar Dalmau et destrossarà totes les ces que et quedaven per trencar.

I, per a més inri, diuen els rumors que és capaç de prenyar de bessonada xiuxiuejant arcaïsmes a cau d'orella. Algun dia acabarà presentant un programa de tarda a TV3 i s'acabarà la menopàusia a Catalunya.


PEDRO REYES


Paradigma del canyí neandertal, l'humorista Pedro Reyes ha estat capaç de reduir l'humor a la seva mínima expressió: exabruptes, violència gestual i cridòria d'escorxador. Com a amant no és pas massa diferent. La seva sexualitat atàvica només pot comparar-se amb la càrrega lúbrica i desesperada del regiment de Leònides. Perquè la cortesia de Pedro Reyes no entèn de flirts, mirades, paciència i dobles intencions: només de garrots. La seva sexualitat és elemental. No hi ha preguntes ni plaer més enllà del que ell mateix experimenta. I si et mous una mica, ja sigui per a bé o per a mal, acabaràs noquejat d'una plantofada. It's only fuck & roll, but I like it.


JON SPENCER



Quan Boss Hog arriba a la ciutat, una sola paraula aterroritza als pares de les pubilles: baby boom. Cèlebres són les bacanals que es córre aquest licàntrop del blues cada cop que acaba un concert. Si pica a la teva porta, és inútil resistir. És molt sensat deixar-li via lliure. Mr. Spencer entrarà, hieràtic, i es tancarà amb ta filla a l'habitació per tocar un últim bis que convertirà a la nena en dona, desprès altre cop en nena i finalment en dona. Desprès, amb una reverència continguda i sense intercanviar paraula, Boss Hog desapareixerà. La pubilla riurà entre llàgrimes, agraïda pel final del calvari. Li quedarà una fortor com de whisky, tabac i pèl a la boca; i una criatura al ventre. Quan s'adoni del privilegi del que ha estat objecte, ja serà massa tard, perquè the thrill is gone, forever.


BERTÍN OSBORNE


El guilty pleasure de les feministes d'esquerra i catalanistes. Bertín Osborne representa tot allò que un home modern no hauria de ser: fatxenda, masclista i addicte a Barón Dandi. Desprès de follar, s'aixecarà, es vestirà amb parsimònia mentre es mira fixament les sabates, deixarà un bitllet de 50 euros damunt la taula i desapareixerà mentre a l'habitació encara ressona aquell "para que te compres algo bonito, chata".


TOM SELLECK


El clàssic immortal. Catifa sobre el pit de colom, mostatxo, camisa hawaiana oberta fins al melic i pantalons texans que arriben fins a les espatlles. L'hem vist solucionant crims, fent de doctor o dirigint un casino. Però, s'hi posi com s'hi posi, Tom Selleck continua recordant a aquell pare del que sempre has estat enamorat/da però al que mai t'has tirat, previ assassinat de la mare, per culpa de les repressions culturals. Quan Mr. Selleck et penetra, et transporta cap a n'aquella infància perduda i anhelada durant tant de temps. Però potser aquest cop al paradís no hi queda innocència i il·lusió, sinó culpa, pèl i un apetit concupiscent.


Bonus Track: CARMEN DE MAIRENA


Esa, la que te pone la polla tiesa. La mujer perfecta, tengo pene y tengo teta. Qui reb? Qui dóna? Com polles he arribat fins aquí? Preguntes buides. Oblida qualsevol noció prèvia que conservis sobre la sexualitat quan t'apropis al Sr./Sra. Mairena. Pràctiques eròtiques que desafien l'enteniment humà i rimes xavacanes constitueixen un show que deixarà la teva noció de gènere i l'ars erotica més malmesa que una conferència de Judith Butler (o un polvo amb Cthulhu).

dimecres, 17 de març de 2010

Jo només educo a la jove nació


Els germans Maragall tenien una manera de fer política manta idiosincràtica. Consistia en agafar una proposta, penjar-la al davant d'un cohet farcit de TNT, encendre la metxa i, quan l'artefacte s'estava a punt d'enlairar, hi saltaven al damunt sense cap mena de temença. Normalment, el ciutadà comú s'apartava esglaiat davant l'avenç imparable de la maragallada. O així era fins que al pobre Pasqual se li va fotre al davant no només un ciutadà, sinó tota aquella legió de gòblins de les mines que componen PSOE. I clar, llavors, Bum.

Però si la història va emportar-se al germà gran, a la vegada va fer més savi al petit. Ernest Maragall, quin tio. El petit dels Maragall aviat va descobrir que galopar un cohet només era una bona idea si t'asseguraves que 1) o bé aquest era prou temible com per anihilar d'arrel qualsevol oposició 2) o bé et guanyaves la simpatia del 50% dels ciutadans i els persuadies per apartar del camí al 50% restant. D'aquesta manera, el sagaç Ernest Maragall descobrí el populisme.


Qualsevol persona que estigui mínimament al corrent del que passa a les aules escolars, sabrà que ara es componen d'una classe reduïda de 3 o 4 nens, espavilats, desperts i a la vegada una mica imbècils: la canalla de tota la puta vida. D'altra banda, hi ha les antigues classes d'educació especial, que ara acolleixen al 95% dels alumnes, les quals estan plenes no de nens amb problemes d'aprenentatge, sinó per una colla de putos subnormals. Fracàs escolar, en diuen. Però d'on ve aquest fracàs? Lamentablement, les ciències de l'educació són intangibles, i encara no tenim mètodes eficaços per establir diagnòstics exactes. En general, doncs, s'opta per atribuir una culpa difosa: canvis en les estructures familiars i els modes de vida, proliferació d'opcions d'oci, els francesos, etc.

Però ningú vol ser l'ase dels cops, i això ho sap el bon Ernest, així que ell ha trobat un clar culpable: els docents. Maleïts paràsits socials amb vacances de 3 mesos! La quintaessència del funcionariat: ociosos, ganduls, avars i endogàmics. És obvi que ells tenen la culpa! Anem a muntar escoles amb estructures turbocapitalistes per posar-los-hi les piles, exclama en Maragall desde damunt del seu cohet, amb una trajectòria clara i sense obstacles, custodiada per milers de pares que l'aplaudeixen entusiasmats.

Anem a pams. De mestres exterminables n'hi ha, n'hi ha hagut abans i n'hi haurà per sempre més. Tots n'hem tingut. Això és un fet. Ara bé, bastir una ficció on les escoles estan trufades de docents onanistes que desalenten el coneixement dels alumnes és una estratègia perjudicial. Òbviament, et guanyaràs el suport dels electors (una de les addiccions predilectes dels sociates), però perdràs de vista el problema de fons.


Perquè, a pesar de tot, els nens no són imbècils. Funcionen per la llei del mínim esforç. Sorpresa: tots ho fem. De fet, el darwinisme recompensa a aquells que aconseguixen el mateix amb menys complicacions. De què serveix dir-li al nen que si ho aprova tot (o si passa de curs) li compraràs una moto, si desprès el fill de puta suspèn miserablement i la hi regales igual? Per a res. El cervell dels nens és com del gos d'en Pavlov, i si tot ho percep com un estímul positiu, acabarà comportant-se de la manera que més li plagui.

I és que els pares no volen educar als nens. Això, que ho faci la puta escola. Ells han de ser els que facin els regals i reparteixin les moixaines. I a vegades ni això. I si un mestre es posa tonto (papa, és que em té mania) es va al cole i se li canten les quaranta. Qui és ell per dir-me com he d'educar al meu nen? Què potser deixo que el metge em digui quines medicines m'he de prendre? Que potser deixo que el mecànic em digui com s'ha d'arreglar el cotxe? Qui s'ha cregut que és, miserable professional de l'educació?

El tema és complex, però més valdria que tots els pares d'aquest país tan petit comencessin a fer autocrítica d'ells mateixos. I, si són prou valents els recomanaria preguntar-se si el que volien era un nen o un gos. Perquè si malcries a un gos, només importunarà a les visites. I morirà al cap de 12 anys. Però si malcries a un nen, potser arriba algun dia a ser president, i potser el nen del teu veí li fot un tret durant una desfilada.

I és que espolsar-se les culpes és molt fàcil. I culpar dels mals del país a un col·lectiu, encara més. Però es comença així i s'acaba votant a un senyor amb bigotet que saluda com un mònguer.

dilluns, 15 de març de 2010

Jo només escric una carta oberta a les guiris que van de concerts


No sé si algú se n'haurà adonat, però Barceloka és un destí prou apetitós pels joves guiris que volen estudiar un any fora de casa. Gràcies al programa de beques Erasmus, els cadells de l'Europa caucàsica poden viure durant un any a cos de rei a casa nostra. Amb el pretext d'aprendre espagniolo es dediquen a beure, menjar i dinamitzar la indústria manufacturera de barrets mexicans. I, a més, van de concerts. Però el pitjor és que quan assisteixen a un espectacle de música en viu intenten mantenir les costums pròpies dels seus països prepotentment civilitzats. Jo no hi estic d'acord. Per això, penjo aquesta carta oberta, dirigida especialment a les femelles que contaminen les nostres sales de concerts.



Estimades guiris,

és possible que algú us hagi informat de que Catalunya és un país d'acollida. Bé, doncs us han enganyat. Potser algú altre us ha dit que és propi de la regió el caràcter mediterrani, desacomplexat i desimbolt. Això no és del tot fals, però no implica que siguem portuguesos o subnormals. Aquí una persona que vol veure un concert desde les primeres files ha d'arribar amb antelació a l'esdeveniment. Si arribes tard i medeixes un metre i escaig et fas fotre, així que no t'espantis quan t'intentis colar impúdicament i et respongui apagan-te un cigar a la closca. Tantmateix, voldria informar-vos que paraules com puta, ramera i guiri dels collons són a totes llums ofensives. No vull que em somriguis quan te les dedico. Senzillament, gira cua i torna al darrere de tot, puta.

Pot ésser que arribis amb antelació i puguis procurar-te un lloc privilegiat entre les primeres files. Bé per tu. Ara bé, t'adverteixo que aquí la gent balla durant un concert. I quan dic ballar vull dir pegar cops de colze, puntades de peu i mossegades a l'engonal. Potser als vostres països hipermedicalitzats les barreres de contenció entre públic i escenari són de gomaespuma, però aquí són de formigó armat. Així que si vols veure un primer pla del paquet del guitarrista, hauràs d'acceptar despertar-te amb morats a les costelles. Pren-t'ho com un souvenir.



Hem consta que allà d'on veniu s'estila fer el subnormal durant els concerts. Sense anar més lluny, és ben sabut que a festivals merdosos com el Reading o el de Leeds s'espera que la gent vagi disfressada i faci el mongol. Però aquí no som del mateix parer. No volem ni vestits de princesa Disney ni pancartes enginyoses ni gilipolles que molestin al personal amb làsers. I si vols lluir unes rayban de 180 euros hauries de saber que probablement acabaran rebentades d'un cop de genoll. No som passionals, ni maleducats ni portuguesos. Tan sols és que som molt conscients que l'art i la violència van de la mà.

Si no t'agrada, et quedes a casa i escoltes el cedé. I si no ho pots suportar, vas a veure el concert quan l'artista en qüestió passi pel teu país merdós. I en acabar, encara pots sortir al carrer a passar fred i demanar-te un hot chocolate, que a casa meua es fa amb llet, però a la vostra és un puto got d'aigua calenta amb una cullerada de nesquik.

dilluns, 8 de març de 2010

Jo només poso al rei en una situació complicada



EMMA GARCÍA: Bienvenido, su Majestad. Es un honor que participe usted en El Juego de tu Vida.

REY DE ESPAÑA: El placer es mío, hermosura. Y no me llames Majestad, que aquí somos todos iguales, plebeya ponzoñosa.

EMMA GARCÍA: ¡Qué sorpresa! Entonces, ¿cómo debería llamarle?

REY DE ESPAÑA: Hombre, yo preferiría que te refirieses a mi cómo Juan Carlos de Borborn to be alive, pero tampoco es cuestión de pasarse de campechanismo. Con un informal Su Alteza Tremebunda Atlética y Nepotista será suficiente.

EM: ¡Cómo es usted, S.A.T.A.N.! ¡Menudo borbón están hecho! Pero vayamos al tema. Usted ya sabe cómo funciona el juego, ¿verdad?

RdE: Hombre, me lo sé de memoria. Llegan los militares y te fugas del país. Cuando llega el ocaso del régimen vuelves como garante de su perpetuación, pero te presentas como un paladín de la libertad. Entonces calientas la polla a los picoletos, y cuando saltan a la palestra les dices que no y te quedas con el puto país.

EM: Esto... disculpe usted, pero me refería al juego del que consta el programa...

RdE: ¡Caray! Pensaba que hablaba usted del juego de la democracia española.


EM: Pues ya ves. Bueno, vayamos a por la primera pregunta. Jugamos por 10 mil pesetas de las de antes. ¿Es verdad que se dice que parece ser que en ciertas ocasiones ciertas personas oyeron de su real boca ciertos murmuros timoratos que al parecer constituían comentarios al parecer recelosos hacia la persona de Jaime de Marichalar?

RdE: ¿Parece ser? ¿Ciertos comentarios? ¡Anda que no sóis listos los de los medios de comunicación! Ya sabéis como ganaros la cesta de Navidad. Yo de Marichalar siempre dije que era un hijo de puta, y que es de mala educación que una persona reparta la farlopa en rayas y sea la primera en escoger.

La máquina dice que esto es VERDAD.

RdE: ¡Claro que dice la verdad! Menuda mierda de preguntas. Pasa directamente a las últimas, chata. ¡Y con menos rodeos!

EM: Sus deseos son ordenes, S.A.T.A.N. ¿Es cierto que disparó a su hermano por la espalda para alcanzar el lugar preferente en la línea succesoria?

RdE: Uf... bueno... esto... ¡Pasa palabra!

EM: Disculpe, pero estamos en El Juego de Tu Vida, no en Pasapalabra. O contesta o pierde.

RdE: ¿Y qué pierdo?

EM: La corona.

RdE: ¡¡¡No me jodas!!! ¡¡¡Entonces digo que sí, que sí!!!

La máquina dice que esto es VERDAD.

RdE: Bueno, es que era o él o yo. La ley de la jungla.

EM: Muy bien, prosigamos. ¿Es verdad que usted provocó el 23-F para después rechazarlo, afianzando así su posición entre el pueblo español?

RdE: Glups... err... es que no sé. Yo era muy pequeño entonces. Casi ni me acuerdo de lo que pasó.

EM: ¡Pero si tenía usted ya más de 40 años!

RdE: Pero lo que importa es la edad del espíritu.

EM: Responda.

RdE: ¿Puedo usar el comodín del público?

EM: Esto no es 50x15, aquí no hay comodín del público.

RdE: Bueno, pues vale, pues sí, pues es verdad. Pero uso el comodín del campechanismo.


La máquina dice que esto es VERDAD, pero que no le importa porqué da gusto tener a un monarca tan campechano y tan demócrata.


RdE: ¡Qué bochorno! Cómo vea esto la infanta...

EM: ¿La infanta? ¿A cuál de las dos se refiere?

RdE: ¡Ah! ¿Que hay dos infantas?

EM: Bueno, una y media, pero eso da igual. Continuemos con la última pregunta. ¿Es verdad que usted desea un sistema político moderno para España y que, llegado el caso, aceptaría abdicar si el pueblo español así lo manifestara de forma democrática?

RdE: Por su puesto que sí, faltaría menos.

La máquina dice que esto es MENTIRA.

EM: Ooooh... Juan Carlos, parece que acabas de perder tu corona. ¡Lo siento!

RdE: No te confundas, plebeya. A veces una pequeña mentira es lo que te mantiene en el trono.

dimecres, 3 de març de 2010

Jo només segueixo la regla 34


Avui en dia ningú s'estranya si en una conversa d'alt voltatge intel·lectual, desprès dels vins i d'haver rajat de Paul Auster, algú es posa a parlar del Marquès de Sade o de Saló o els 120 dies de Sodoma. Fa com d'esteta decadent, no? Dóna així com un aire afrancesat molt suggerent.

Gilipollades. Temes de conversa per a pirates pseudointel·lectuals que fan bandera de la transgressió de fot un segle. I ben mastegadeta, que les rosten fan mal a la gola. Per sort, encara tenim Efukt. El refugi per aquella perduta gente sense perdó que se la toca pensant en Jesucrist a la creu. El Sancta sanctorum dels plaers prohibits contemporanis. Va, entreu-hi sense pensar-vos-ho massa, que demà potser s'han convertit en uns velvetundergrounds qualsevols i en podeu veure documentals al Verdi. Sigueu part de la història amb JNFP i aquest top 10 sense ordre ni concert. Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate.


10. Quan les llums s'apaguen a Disneyland
En un futur (massa) proper, solícits androides sexuals faran realitat les nostres fantasies més animades.

9. Sexe anal per a no analistes i no sexuals
És com la versió invertida de Videodrome.

8. El bàsquet és una merda
La prova definitiva.

7. L'alternativa a les Fonts de Montjuïch
Més barat, més exclusiu i més pertorbador, a la vegada que fascinant.

6. L'home ideal
Segur que aquest no pensa amb la polla.

5. Jurassic Prank
El projecte fallit de Pixar.

4. The Age of Aquarious
Tenir un aquari en un pis de protecció oficial està a l'abast de tothom.

3. Mi casa, teléfono
Sexe terrestre, diversió marciana.

2. One man, one WTF
Bigger, stronger, deeper.

1. A pagar s'ha dit
Tenen preu totes aquestes delicatessen? Alguns gilipolles pensen que sí.