Jo només estic perdut (MÓNGUER ALERT)

What's up, niggas? Guess who's back in town.

No ho podem ajornar més: hem de parlar de Perdidos (o Lost, com diuen aquells que escriuen Estat espanyol enlloc d'España). Què? Decebuts? No m'estranya: qui us manà fer cas de falsos déus? Ah, no, ja no esteu tan emprenyats? Però si el dilluns estàveu tots traient foc pels queixals! Vaja, ja no us sentiu tan estafats? Que la cosa millora si la deixes reposar i hi penses en calent, dieu. Bé, és una reacció normal, perquè la gent prefereix autoenganyar-se ans admetre que han estat estafats durant 6 anys.


Siguem honestos: el final de Lost ha estat una puta merda. Tothom deia que estava preparat, que li era igual perquè el que importa és el viatge i no el destí. Doncs bé, durant 6 anys hem estat viatjant en primera classe. Hem experimentat l'equivalent audiovisual a volar amb Jet Republic: seients de vellut, caviar Beluga per dinar, whisky escocès per rentar-se les dents, prostitutes de luxe que fan d'hostesses, hostesses que fan de putes de luxe. Però arribem a l'aeroport, baixem i enlloc de Shangri-La ens trobem a davant l'estàtua de Camarón que hi ha a La Mina. Epic Fail.

Però la gent es nega a admetre-ho. En calent (ui, en calent!) la gent estava enfadadíssima. Però ara ja no. Per què? Doncs perquè son idiotes i materialistes. La gent no perdonarà mai a Madoff i Millet, perquè els han robat els quartos. Ara bé, quan els furten el temps, allò que no podran comprar quan estiguin al llit de mort amb el càncer rosegant-los els ossos, no semblen tan ofesos. És més, s'empatollen qualsevol merda per negar-se a admetre que els han timat.


Alguns diuen: "No, és que en realitat Lost és una sèrie de personatges, més psicològica. És igual que quedin misteris per resoldre". Molt bé, però jo quan vull revelar misteris el que faig és resoldre un sudoku. I quan vull emocionar-me amb els conflictes interns dels personatges miro Ventdelplà (no, en realitat no miro Ventdelplà. Jo hagués preferit citar Viskningar och rop, però sé que molts seguidors d'aquest blog, igual que els fans de Lost, són cretins incultes que no haurien entès la referència. Però no passa res, jo us estimo a tots per igual). Per tant, si hom seguia Lost no era només pels downies dels personatges, sinó també per la seva vessant mística o pseudocientífica. Perquè per fer una sèrie de personatges no cal embolicar la troca amb putos jeroglífics, viatges en el temps, conspiracions còsmiques i referències gratuïtes a filòsofs.

Ja sé que semblava que Lost tingués un rerefons intel·lectual potentíssim, però us diré un secret si prometeu no explicar-lo a ningú: no és tan difícil fer veure que saps del que parles. Jo porto fent-ho dos anys en aquest blog.


Segon tema. Si seguiu discussions a l'atzar, us adonareu que sovint els fans diuen coses com "no pot ser que Jacob estimi els losties però que els seus sicaris intentin matar-los" o "no pot ser que Desmond aparegui al Purgatori". A veure: ¿què collons voleu dir amb NO POT SER? ¡¡¿¿Què no veieu que SÍ POT SER?!?! A la sèrie passa, i punt. El món, la vida real, és una altra cosa. No entenc la gent que busca realisme en l'art: si vull realitat, surto al carrer per a que m'atraquin delinqüents que no parlen en català.

El problema de la gent és que té nostàlgia de la religió, i s'ha dedicat a seguir Lost com qui llegeix la Bíblia; com esperant que una puta sèrie els resolgués els misteris de la seva miserable vida; com si els guions del culebrot els hagués escrit un profeta il·luminat enlloc d'una colla de freakies amb les idees molt clares sobre com omplir-se les butxaques. Desenganyeu-vos: el sentit de la existència potser no està en les Sagrades Escriptures, però on segur no està és en una sèrie de televisió americana.


Els guions de Lost estan plens d'ambigüetats, quan no de sense sentits tan grans que constitueixen un greu insult a l'intel·lecte humà, potser fins i tot més flagrant que l'èxit de Sálvame. Però així són els humans, un abisme d'idiotesa i contradiccions. En realitat, allò realment estrany és que haguessin parit una sèrie coherent del principi a la fi. I quan dic sèrie podria estar dient cultura, llenguatge o societat.

Així que al capdavall potser sí que Lost era una sèrie de personatges. Dels seus conflictes, ambicions, desamors i tribulacions. Però els personatges reals no eren Jack, Desmond o Kate, sinó dels guionistes que han donat a llum a aquest despropòsit descomunal. Ara bé, si ho han fet per forrar-se o per negligència mai ho sabrem. O potser sí, vés a saber.

PS: Spoiler alert.

Jo només visito els mortals

No és cap secret que, durant la diada de Sant Jordi, acostumo a treballar, de forma voluntària i no remunerada, en alguna que altra paradeta de llibres. És un ocasió que es produeix tan sols un cop cada any, la qual utilitzo per barrejar-me entre els mortals i aprendre alguna cosa de les vostres costums. Res, detallets. Perquè en essència, jo ja ho sé tot.

Últimament, més d'un humà m'ha demanat com pot reconèixer, de forma ràpida i també infalible, si un llibre és de qualitat. Però bé, com hom ja sap, en aquest món la bellesa es imprevisible i fugissera, a diferència de la merda, la qual podem reconèixer dominant unes habilitats bàsiques. Alguns direu: són prejudicis. I jo us respondré: efectivament. El praejudicium és una cosa bona, sempre i quan no la caguis. Dictaminar certerament sobre una particular cosa sense haver-la estudiat prèviament és una qualitat divina que avui compartiré amb vosaltres, mitjançant aquesta llista de característiques que evidencien que un llibre és deixalla cultural.


- IDOLATRIA DE L'AUTORITAT

O com es diu en quillo "al pavo se le ve tol jeto ahí en la portada". Normalment són llibres de gent famosa o de Gerónimo Stilton. El contingut no importa. Qui el compra (o a qui li han regalat) no el llegirà i, probablement, tampoc l'obrirà. De fet, diuen els rumors que aquests llibres no es poden obrir, que és impossible. Altres fonts més creïbles diuen que tots comencen amb la frase Lorem ipsum dolor sit amet.

Existeix una variant més dissimulada, que consisteix en escriure el nom de l'autor i, petit ben petit, el títol del llibre.


- REENCARNACIÓ TRANSNACIONAL DE GENIS PRETÈRITS

Tots ho coneixeu. Són frases com "us presentem el Faulkner de la Plana de Vic", "el Scott Fitzgerald de Ciempozuelos Norte", "la Najat el Hachmi catalana", "el Kobo Abe francoserbocroata del postestalinismo" o "el Borges argentino" (ep, que si us trobeu això, ja podeu plegar bàculs). En el 104,2% dels casos, aquesta reencarnació és només una influència vaga, etèria i llunyana, com el talent de Lou Reed.


- AUTORITAS CATÒDICA

O sigui, que sobre la portada hi ha inscrit ANUNCIADO EN TV. El primer problema que planteja això és que, probablement, no esteu davant d'un llibre. Ni tampoc davant d'una llibreria. Segurament això significa que us trobeu en una gasolinera, mirant fixament un polsegós cedé makinero circa 1993. Als naintis es va fer servir molt el reclam "anunciado en tv". Per vendre jocs de taula, cassetts, llibres, les sabates del peluquero loco de El Juego de la Oca o qualsevol altra merda. Avui en dia, aquesta descarada forma de publicitat està del tot denostada, sobretot en un llibre, encara que Emilio Aragón la fa servir cada cop que s'endinsa en la literatura. This is business.


- EL CINTURÓ DEL PROLETARI

Traducció: el llibre porta faixa. Avui en dia els únics homes que en porten són les caramelles, i no són precisament membres elogiats i privilegiats dins del nostre ordre social. La faixa del llibre sovint serveix per escriure-hi coses falses de diversa índole.

Exemple 1: ¡¡¡ 10a edición !!! (això potser és veritat, però cada edició consta d'una tirada de llibre i mig).

Exemple 2: Quim Monzó: "Una estimulant obra dins del panorama literari actual". Això en Monzó no ho ha dit mai. Un editor li truca i li pregunta què li ha semblat l'obra que li ha enviat. En Monzó diu caca (però probablement ni se l'haurà llegida). Llavor l'editor li suggereix que potser pensaria que està davant d'una estimulant obra dins del panorama literari actual si hagués vist que en l'última pàgina hi havia un punt de llibre consistent en un xec de 1000 euros. Llavors el Monzó diu dabuti i salta dins l'habitació dels quartos per fer la croqueta sobre un llit de bitllets. I riu. Riu com un fill de puta.


- INSTRUCCIÓ TELEDIRIGIDA

Són llibres el títol dels quals és "Cómo (inseriu aquí una merda at random) en menos de 100 días". Avui en dia en 100 dies no es fa res. És igual que la merda at random sigui "ganar musculatura", "ser un stephenhawkin" o "cocinar con esmegma". Són productes propis d'una cultura bulímica que no valora l'esforç. I és que, per sort o per desgràcia, l'únic que et pot canviar en 100 dies és pillar el sida (cosa la qual probablement et matarà. Però, ep, ningú ha dit que el canvi fos per a bé).


- DINÀMIQUES DE LES PARCEL·LES CULTURALS

Les crítiques d'aquests llibres diuen coses com: "Un cut'n'paste'n'strip post(/)moderno esquizofrénico y über-proto-punk en el que Marcel Proust le hace una paja a Mickey Mouse".

Com que les literatures catalana i espanyola són de tarannà ranci i conservador, últimament els suplements literaris dels diaris flipen cada cop que veuen un tio que escriu relats "serios" on apareixen Carmen de Mairena, les Spice Girls i Niels Henrik David Bohr, a la vegada que utilitza milions de cites, ja siguin de Homer Simpson, Heidegger o del cartell dels xinos del barri on hi posa "Bocata omogueso 3 ebros".

Una altra farsa pròpia d'una civilització decadent com la nostra. I jo, la veritat, és que sóc més de Nutella.