Nik ezer gabe larrua jotzen dut soilik

 A tots aquells catalans de bé, joves i formosos monitors d'esplai, estudiants de magisteri infantil, revolucionaris diletants, voluntariosos aprenents de periodista patriòtic, eterns estudiants de la UAB que gandulegeu a l'assemblea de lletres, proletaris il·lustrats, vedells de sang jove que enceneu la catalana terra, fills díscols de pares convergents que voteu les CUP per épater la bourgeoise, vosaltres sou la xacra de Sarrià i l'orgull de la Nació, però si obriu les portes dels vostres casals de barri als bascos perquè entrin i es follin les vostres nòvies, a tots vosaltres...

Els bascos. Criatures mítiques amb la saviesa d'un elf i la fortalesa d'un ogre. Semidéus exilats de la seva terra natal, un antic paradís feèric convertit ara en una terra eixorca i clivellada per les explosions i les males artes de les HORDES DEL MAL. Avui dia el basc s'ha convertit en un ésser errabund que vaga pel món bevent kalimotxo amb fúria i melangia per oblidar la història de l'auge i caiguda de la seva raça, una història dolorosa que els curiosos, i molt especialment els catalans, malden per escoltar de la boca d'un basc de veritat. La Història és sempre la mateixa, ells ja l'han sentida mil cops als seus iPods, narrada pels germans trovadors Muguruza, però mai perd la capacitat de congregar desenes d'ulls esbatanats i boques entreobertes, cosa que no ens hauria d'estranyar gens ja que poques narracions són capaces d'incorporar amb tanta habilitat els principals gèneres cinematogràfics, des del western (pistolers solitaris, mites fundacionals), el thriller (persecucions i fugues), el bíblic (èxodes), la ciència-ficció (el cotxe volador de Carrero Blanco), el terror (la passejada nocturna amb Miguel Ángel Blanco) i també la comèdia adolescent.

El refugi habitual dels bascos exiliats a Catalunya són els ateneus populars i els casals de barri, sempre i quan disposin d’una petita barra que regenteu els membres d'algun col·lectiu de joves catalanistes i subversius a favor de l’autodeterminació, dels drets dels animals, del poble palestí, i en contra del patriarcat, el sistema capitalista i qualsevol martingala. Són tantes les coses que us emprenyen, que us reuniu en locals per discutir quin problema heu d’atacar primer. Però la majoria no us posen d’acord ni en això, i passeu aaaaanys i anys discutint en assemblees enceses com la que interromp l’entrada del basc, que es dirigeix a la barra i demana:

1   - Un kalimotxo, por favor.

Què és això que senten les meves orelles? Aquest vigor fricatiu, aquesta pomposa insolència, aquest deix exòtic només poden ser d’aquell nociu i arcà idioma que només els llibre més insensats s'atreveixen a anomenar: ESPANYOL.

La inquietud es percep en l'ambient. Cap de vosaltres vol posar-se agressiu perquè allà tots sou amics, camarades, però que algú entri per utilitzar la llengua DEL IMPERIO és una ofensa pitjor que preguntar-li a ta mare quina hora és i aprofitar per escopir-li a la boca.

El més fatxenda de tot, un mala bèstia cripto-estalinista amb tantes arracades com anells té Saturn, el típic exemplar de fill de puta autoritari que intenta adjudicar-se el monopoli de remenar les cireres a totes les assemblees i que porta estudiant una carrera de ciències socials des de fa més de 8 anys i no ha treballat en sa puta vida, si no comptem “fer la revolució” com una professió, aquest tio s’apropa al foraster per cantar-li les quaranta.

-  No has vist el cartell de fora........ COMPANY?

           - Cuál?

-    -   Aquest que us prohibeix la entrada a escòria com tu.

PROHIBIDA L'ENTRADA A

Capitalistes

Anarkos

Catòlics

Masclistes

Convergents

Espanyols

Feixistes

Cripto-feixistes

Albert Om

Imperialistes

Pericos

Carnívors

Catòlics

Sionistes

Mossos d'Esquadra

Estalinistes

Polítics

La Puta

La Ramoneta

Blaveros

-         ¿Lo dices por Álber... On? Yo no me llamo así, tío.

-         I esclar que aquest no és el teu nom, espanyolot fill de mil putes!

-         ¿Español? ¿ESPAÑOL YO? JajajajaJAJAJAJAJAJA... ay... amos, no me jodas, que soy vasco.

SILENCI CREPITANT. Un got de cervesa s’esmicola contra el terra. Un bat de vent tanca la porta amb un cop sec. Un vòrtex interdimensional forada la paret i en surt un dimoni espacial cantant La Santa Espina. Però ningú en fa cas. Tots esteu pendents del basc.

Una noia se li apropa, incrèdula i emocionada, i li pregunta:

-        Ah, ets basc? I................ (glups!)........... i parles basc?

Atenció, perquè aquesta és la prova de foc. Si respon afirmativament, ja s'ha guanyat l'audiència.

Evidentment, ell diu que sí, i  a més declara que el basc és la seva llengua materna. Tots us gireu a la vegada enmig d'una muda i terrible fascinació. Algun incrèdul s'apropa per demanar-li el DNI. El repassa vàries vegades, de l'anvers i del revès, desprès del revès i de l'anvers, i altre cop de l'anvers i del revès, només per ajornar la inevitable sentència, que finalment declara amb un fil de veu:

- Sí, és un basc de veritat. Ha guixat amb boli Bic allò de NACIONALIDAD ESPAÑOLA.

Festa major. Els indepes l'ompliu a preguntes. Sobre llengua, cultura, lluita armada i etcétera. Algú li demana que com es diu, i el basc respon un galimaties amb moltes K i moltes Z i moltes T i moltes X. Izkonkzozkitx o Gokzatxizoka o Cthulhu.

- ¿Y qué significa tu nombre?

Llavors ell somriu. Ha esperat amb delit aquest moment, i la paciència ja se li estava acabant. El seu contrincant es descorda la camisa, s'afeita els quatre pèls del pit, pren  amb suavitat el floret del basc, en llepa la punta, el condueix fins al pit, just damunt del cor, l'afona uns mil·límetres dins la carn i xiuxiueja “va, bonic de cara, remata'm”.

El basc somriu amb templaça mentre travessa alhora tots els cors dels mascles de la sala i pregunta:

-        ¿Así que queréis saber mi nombre...?

Probablement es dirà "pluja d'estrelles", "néctar d'ambrosia", "font inesgotable d'amor" o algun d'aquestes merdes hippies que ells tenen per nom. En sentir el nom elles sospiren i exhalen un "caaaa macuuuuu". Ells riuen amb sorna, una mica decebuts perquè esperaven que darrere aquell abrupte carnaval de consonants s'hi amagués alguna cosa semblant a "Zipayo muerto en la ría del Nervión".

Però les preguntes continuen. En un moment donat el basc diu:

-        Joder, preguntáis más que un guardia civil.

Tothom riu. És envejable que es prengui amb tant d'humor la seva situació, pensen alguns. Igualet que l'Albert Espinosa quan fa bromes sobre la seva cama morta.

En un moment donat el basc explicarà La Història, i quan l'acabi tots vosaltres, fascinats, ja estareu planejant el vostre peregrinatge estival a Euskadi, la Meca de l'independentisme, mentre ell posa els ulls sobre la pubilla més formosa de l'esplai. Li engraparà el cul i vosaltres encara l'invitareu a a beure, i si en aquesta vida hi ha una cosa més trista que ser un pagafantes aquesta és ser un pagakalimotxos que, per a més inri, no invita a la noia sinó al bergant que se la tragina. Marxaran agafats de la mà i us dirà:

- Eh tiu, grasies por la invitació a kalimotxo.

- Oh, parles en català!

- Lu intento.

- Doncs ho fas molt bé.

I no ho fa bé. HO FOT DE PUTA PENA. Però, tot així, s'emporta la mossa a casa, i quan desaparegui amb ell aquella fortor a promeses de sexe i vinassa, els joves indepes percebreu amb claredat l'olor de la vostra derrota. Però, ep nanos, que aquí no ha passat res. Que mentre el basc engrapa les mamelles de la xavala i li treu del coll el mocador palestí per lligar-li les mans al capçal del llit, a vosaltres encara els quedarà nit per cremar. Cantar Obrint Pas fins esgotar els pulmons i, ara que ja no hi és el basc, aparcar el kalimotxo i regar el fetge amb cervesa, que és allò que han de beure els catalans com cal quan compleixen els 15 anys i no tenen la mirada del Gran Germà Basc entaforada al clatell. En arribar a casa anireu tan borratxos que no ejaculareu ni mitja hora després de masturbar-vos amb tenacitat. Caureu rendits i l'endemà us despertareu amb la polla flàccida entre les mans, una bandera a mitja asta, sense sang a la venes, una metàfora molt enlluernadora sobre la vostra existència miserable i el vostre patriotisme de cuca arrugada.

Ja n'hi ha prou de putairamonejar amb historietes. Anem a parlar clar: els bascs vénen aquí a follar amb catalanes i això ho sap tothom. Quan arriba als 18 anys, si un basc encara no ha tret a passejar el ninot, els amics se l'emporten a Barcelona, que allí folla segur. Això m'ho va explicar, textualment, un d'ells. El “vámonos a putas” dels bascos és el “vámonos de catalanas”.

I el pitjor del cas és que això de cardar ho foten per vici, perquè no necessiten el sexe per reproduir-se. La seva raça va néixer amb el primer raig de sol i morirà quan l'astre rei es fongui. Són immortals i no es diferencien genitalment. Tots els bascs i totes les "basques" tenen polla, i no hi ha bascs gays perquè l’homosensualitat és una "depravació francesa", com deia Sabino Arana en un text que no recordo d'un llibre que tampoc recordo. Però busqueu-ho, que ho diu segur.

Si a tot arreu són foragitats, a Catalunya els bascs són idolatrats, i si vénen aquí es precisament per sentir-se reis altra vegada, com temps ençà, quan dominaven el món i tenien els mortals subjugats gràcies als seus coneixements metal·lúrgics superiors. Això fou abans que els espanyols els robessin la flama de la tècnica i l'estenessin per tota la Península Ibèrica. Aquesta és la història de la industrialització espanyola. Més o menys. És una versió lliure, però el sentit moral del que us he explicat és més cert que el de la història que surt als llibres. Ja m'enteneu, no? Ja m’enteneu.

Ara que hi penso, un cop vaig conéixer un basc homosexual. Un basc homosexual que dissenyava webs. Això desmunta la meva teoria, però tampoc em llegiu per aprendre sinó per inflamar-vos, no?

A elles els encanten els bascs. I a qui no? Les seves arrels s'alimenten amb sang i no amb vil diner. La seva nació va ser fundada per guerrers i no per banquers. El seu moviment d'alliberació nacional va ser iniciat per un cristians fanàtics i no per escolanets. El seu patriota ideal és un eixelebrat que trenca els vidres dels bancs, i no un puto jubilat que escriu indignadíssimes cartes al director de l'Avui i les acaba citant dos versos flonjos de Verdaguer. En l'atracció sexual que exerceixen els bascs hi podem trobar rastres de l'erotisme del criminal, i també de l'artista romàntic, exclòs, tràgic i marginat, aixafat pel pes dels seus propis ideals. Perquè allí la gent lluita per les seves idees i aquí la gent escriu sobre les seves idees. I tothom sap que les groupies follen amb el guitarrista i no amb el crític musical.

A més, la catalana no vol un pallús que treballa el doble per poder pagar el senyor feudal, sinó un ganàpia que pugi la muntanya i en baixi al cap d'una hora amb les mans tacades de sang i xisclant "he mort el llop". Això està a l'imaginari col·lectiu femení del país i no s'hi pot fer res.

Per demostrar-ho ara ens imaginarem dues situacions diferents. Us aviso: no són reals, són simulacions realitzades en base a una matriu literària, però les conseqüències que en podem extreure sí són aplicables a la realitat. És enginyeria literària, un nou gènere que he inventat i batejat amb el nom de “Naturalisme realista natural”, que té el millor del Realisme i dos cops el millor del Naturalisme.

Primera situació. Remuntem-nos fins l’Edat Mitjeval o encara més enrere, fins la Transició Espanyola. Estem en un context feudal. Tenim una família de bascos, pare, mare i nen, que viuen junts en una hisenda. Imagineu el pare. Treballa la terra amb les seves pròpies mans. Té un pit poderós com una forja, enfosquit per un bosc de pèls rinxolats entre els quals perlegen gotes de suor. De tant en tant descansa per regar la gola amb un rajolí de patxaran, i s’eixuga el front amb el seu llarg mullet. La dona i el fill el miren amb lascívia. Bé, el nen no, el nen el mira amb, posem per cas, admiració.

I de cop arriben els castellans. Una unitat de 20 homes comandada pel virrei Luís de Jilgueros. Li demanen el 75% de la collita. Ell s’hi nega. Li demanen el 50%. Ell s’hi torna a negar. Estan a punt de demanar-li el 30 quan ell els destarota la closca amb una hòstia. El basc obre caps com si fossin musclos i els xucla el cervell. Aviat hi ha més sang que suor sobre el seu cos. Però el furor acaba aviat, i deu castellans el redueixen, l’acutxillen i el virrei castellà se li pixa sobre els seus ulls morts. Després pengen al fill d’un arbre i violen la dona.

Ella posarà al nou fill el nom de l’anterior. L’educarà com si fos ell i li amagarà la seva ascendència castellana. El nen creixerà amb l’odi a Castella incrustat al cervell. Entrenarà cada dia, i quan sigui prou fort, quan hagi esdevingut un Euskal-Conan, partirà cap a terres castellanes tot sol, abillat amb una txapela, i les conquerirà a cop de puny. S’enfrontarà cara a cara amb el virrei, un duel final que no serà una metàfora de res, sinó un xoc de violència atàvica desfermada, i quan l’Euskal-Conan tingui la bota sobre el cap del virrei, aquest li confessarà que és el seu pare a fi d’entendrir-lo i confondre’l. Però el nostre Conan dirà que els bascos neixen on els dóna la puta gana i li aixafarà el meló mentre brama gora.

Ara imagineu la següent història amb un català. Qui treballa la terra és el nen. El pare es dedica a fer números dins la masia. El greix de l’estómac li cau damunt la tita com una esllavissada de neu. S’està quedant calb i les diòptries ja s’apropen als dos números. A pesar d’això, la seva esposa, a qui fa dos anys que no fa l’amor, es pregunta què deu fer malament, però el que no sap és que no és ella qui fa les coses malament, sinó la barjaula del poble qui les fa massa bé.

I arriben els castellans. Li demanen al pare de família el 75% de la collita. Ell els diu que si li rebaixen l’impost al 50% convencerà a la resta dels seus veïns perquè els paguin el 80%. Els castellans accepten. Tornen el següent any. Ara volen que ell els pagui el 60% i que convenci als veïns perquè els entreguin el 85%. Ell s’hi nega i els castellans l’amenacen amb revelar als seus veïns que els ha timat. No li queda més remei que tornar a enredar-los. Per cobrir la demanda fa treballar dos hores diàries més al nen. 

Tornen l’any següent. Ara volen el 75% d’ell i el 90% dels veïns. No s’hi pot negar i els seus veïns estan massa ofegats i esgotats per rebel·lar-se. Però el seu fill l’odia. L’odia a ell i tot el que representa. De fet, es sent tan avergonyit que decideix acabar amb el seu pare, els seus veïns i tot allò que li recordi que és català.

I així va ser com un senzill hereu va fundar el PSC.

Espero que amb la lliçó d’avui us hagi quedat tot més clar, i que la propera vegada que us pregunteu per què els bascs follen amb les vostres noies vull que tots dieu ben alt, ben clar i ben fort, MEA CULPA. Però, escolteu una cosa. No tot està perdut. Afortunadament, un basc no és per tota la vida. Són ésser capriciosos que acabaran deixant la pubilla enmig de llàgrimes, amb els ulls encesos i l'entrecuix esbalandrat Se li emportarà la vida que li quedava per viure i els cedés de Mikel Laboa. I potser llavors tindràs una oportunitat. Et casaràs amb ella, demanareu una hipoteca a La Caixa i quan tingueu un fill li posareu un nom basc. Cada cop que el cridis, tu recordaràs els bons temps, quan erets un jove onanista que votava les CUP, i ella pensarà en aquell basc ple d'arracades que desaparegué en l'horitzó mentre el seu mullet s'acomiadava fent onades.

Ai, joventut estimada. Són tants, els seus plaers, però tan fortes, les seves cadenes, que no els canviaríeu per la lliure serenor de la vida adulta. L'amor, per exemple. Qui el necessita, amb 40 anys? Vosaltres heu canviat l'amor passional, imprevisible i turbulent, per un afecte somort, funcionari, l'únic adob sobre qual pot florir una família. Però ja ens està bé, penseu. La gent creix. Les seves prioritats canvien. I ben pensat, és una sort que aquell cuquet mortificador que ens exigia emocions fortes i destructives hagi mort d'extenuació.

Penseu tot això, i sembla que n'esteu convençuts, però un dia de juny, et llevaràs ben d'hora ben d'hora i recordaràs que a la tarda tens una reunió. Mentre t'afaites cuita-corrents al lavabo, cridaràs a la teva dona (o companya, o parella, o camarada afectiva) perquè t'ajudi a anusar-te la corbata. Ella assentirà, en silenci, i s'aproparà cap a tu, com absent i desnerida, un fantasma que s'aixeca flotant del llit, travessa les parets de la casa, i se't planta al darrere sense dir ni mu. Mentre t'apliques la loció sobre les ferides de la cara, ella engraparà la corbata i l'enredarà amb una precisió fordiana. Però quan el nus estgui llest, continuarà estirant i estirant i estirant fins que tu diràs "ei, carinyo, he he he, no tan fort, que sembla que em vulguis ofegar!", i ella, de cop, reaccionarà. Es disculparà. Dirà “perdona, últimament no sé ni on tinc el cap”, i amb ulls plorosos mirarà com la briseta que s'escola per la finestra del lavabo fa onejar les cortines, que a ella li semblen un mullet a les esquenes d'un basc que s'allunya mentre entona un agur agur agur  que es farà petit petit però mai desapareixerà.

PD: Ja que hi som, aprofito per demanar que uan Catalunya sigui independent, la Constitució prohibeixi que es posin noms bascos als fills. Els nens no han d'arrossegar les frustracions dels pares, que canviarïen l'estelada, una cama i a sa mare, a canvi d'una ikurrinya. Quan van al registre per deixar constància que el seu fill es dirà Aritz o Ibai, pensen “Oh Déu, perdona per portar al món una altra fleuma catalana. Espero que aquest nom l'acabi convertint en un home de bé”.

Ara recordo que no tan sols vaig conéixer a un gay basc, sinó que, de fet, vaig anar a una festa plena de gays bascs, organitzada pel col·lectiu Lumagorri. Bé, què hi farem. Tampoc és veritat que els bascs siguin immortals. Encara que jo no he vist mai cap basc mort. Vosaltres sí? Ja m'ho imaginava. Però sí he vist bascs vius. Bé, al seu carnet hi posava nacionalidad española, així que potser tampoc era basc. Quines coses, eh! Vivim en un món boig. Friso ja per morir-me i deixar enrere aquest món de pols i confusió. Per combatre aquest sense sentit a vegades intento escriure un post amb la seva tesi, els seus arguments, el seu ordre, però al final sempre em queda un tornado de fúria i riures buits. Però la saviesa sovint va acompanyada de les rialles. Ja ho va dir Confuci: “el més important ho he après rient”. Bé, no ho va dir. Però és una frase molt creïble, eh! Molt de La Contra de La Vanguardia. Svën Wülfersons: risoterapeuta, democristià, casat, té tres filles. “En aquesta vida les coses més importants les he après rient”. I parlant de La Contra: a veure si la palma ja Víctor Amela. Clar que té dona i fills, i no voldria que sofrissin. Que la palmin ells també per estalviar-los el dolor. I que caiguin fulminats aquells que tinguin qualsevol vincle emocional amb la família Amela, i així en cadena fins acabar amb la humanitat. Imagineu una humanitat sense humans. La teoria sense la praxis, els ideals sense la seva materialització. Meravellós. Com un art sense artistes. Idealisme posthumà. Una utopia.