Jo Només Follo a Pèl

Jo només toco monstres

2011-12-28T14:55:00.000+01:00

Hola. Bon Nadal. Avui parlarem de les Smartbox. Us sembla bé. Què? Com dieu? Ah, no recordava que no us llegeixo perquè fa un any que vaig desactivar els comentaris. Quin descans, tu. Però és que us vau posar molt desagradables. ¿No podeu fer com en Senior, que m'ha dedicat aquesta cançó des de terres valencianes?

Llagrimeta, nois. Llagrimeta.

I ara sí. SMARTBOXME BABY !!

Regalar una Smartbox és com entregar una targeta on hi posa:

Pel jefe enrotllat que vol celebrar l’aniversari amb els seus subordinats, per l’amiga estupenda a qui els papàs han sepultat la personalitat amb joies, ofrenes i presents, per la tieta de 50 anys recentment divorciada que s’aferra al gintonic com si fos l’elixir de l’eterna joventut, per aquell matrimoni urbanita i amb carrera de lletres que té la Barcelona subvencionada als seus peus gràcies al carnet Tr3sC, per aquell enginyer altiu i farloper clandestí que surt amb la teva millor amiga i que tu odies-odies profundament i del qual prefereixes no conèixer els gustos perquè saps segur-segur que acabaran tallant aviat-aviat quan trobi un tio com cal però menys com cal que el teu propi nòvio. Per tots ells: SMARTBOX!!! Because I don’t give a fuck.

- Ei...... m’heu regalat una.... una PUTA CAIXA.

- És una SMAAAAAAAARTBOOOOOOX. Pots escollir entre un massatge amb xocolata o una passejada amb un cavall.

- És que sóc diabètic.

- Doncs escull els cavalls.

- Odio els cavalls.

- Odies els cavalls?

- Odio els cavalls.

- Per què odies els cavalls? Ningú odia els cavalls.

- Perquè tenen una cara llarga i una cua al cul. No em refio de la gent que té una cua al cul.

- Oh... uh... hm.............. (veus? ja t’he dit que era un puto friki psicópata !!!!)....... eh... pues quin corte, ¿no?... buenu, aquí tens lu ticket regalo i t’ho pots canviar per alguna altra cosa més acorde amb tu, rollo... no sé, rollo un Mein Kampf o el Grimorio Secreto de Turiel.

- Puta mare.

Es regala molt. Es regala massa. Parlem de la societat de consum? Parlem de la societat de consum. No, millor no, que això no és el puto Mi Mesa Cojea. Però es regala massa, això vull que quedi clar. I la gent no és que no necessiti els regals, és que NO SE’LS MEREIX. Pel Nadal té més regals un nen gitano que el Nen Jesús. I això no és bo. Però allí estan, els regals, com els anuncis: ningú els estima però els estranyem quan falten. Paradoxes de la societat de consum. Però, eh tio, io no sóc cunsumista pro tampoc sóc un autista sucial, tio! Que se té de fer, no fer regalus, eh?

CALMA.

CALMA PETIT SIMI ENCABRONAT,

PERQUÈ ARRIBEN LES

SMARTBOX

EXT. NIT. – PAISATGE LUNAR

Paisatge lunar. Una dotzena de micos jauen mig morts. Cadascun dels micos va amb auriculars Panasonic RP-HTX7 color crema connectats a un Iphone 4.

Audio: Godspeed You! Black Emperor – Rockets falls on Rocket Falls

El primer mico es lleva i descobreix una Smartbox gegantesca enmig del paisatge. Comença a cridar. Poc a poc es desperten la resta de micos, es trauen els auriculars i els llancen a terra. S’apropen a la Smartbox per abraçar-la. Un dels micos agafa el seu Iphone 4 i el llença cap enlaire.

TALLA A:

EXT. NIT. - ESPAI

L’Iphone avança lentament en la gravetat zero.

VEU EN OFF:

Don’t give things.

L’Iphone accelera cada cop més i més ràpid (d’això tracta l’acceleració, d’anar més i més ràpid). L’Iphone queda envoltat en flames mentre les estrelles al seu voltant es veuen com guspires blanques. Finalment l’Iphone esclata i es converteix en un fetus.

Audio: Oasis – Whatever

VEU EN OFF:

Give Life.

El fetus avança encara més ràpid. Ara el fons es veu totalment blanc. El fetus es converteix en un nen, després en adolescent, després en adult i finalment en vell.

FADE OUT:

EXT. NIT. – PAISATGE LUNAR

Audio: Oasis – Whatever (tornada a doble de volum)

Apareix l’Smartbox. Els micos ballen al seu voltant en càmera súper-lenta. Cap d’ells porta auriculars. Plou confetti. Veiem primers plans de les seves cares en èxtasi. Salten, xisclen, ballen, ploren, es colpegen els pits. Canviem a un pla general i apareix el logo de SMARTBOX i unes lletres que diuen EXPERIENCE YOUR LIFE.

No siguis materialista, jove consumista! Regala EXPERIÈNCIES®.

Experiències. Toca’t els ous, Manolín. En un exercici de culture jamming contrarrevolucionari els malnascuts de Smartbox han robat el concepte d’experiència al situacionisme per convertir-lo en una vivència mastegada, digerida i defecada, com si la teua puta vida fos un tren de la bruixa. Paga el tiquet. Diposita aquí els teus objectes personals. Puja al vagó. No toquis els monstres. NO TOQUIS ELS MONSTRES. ¿Tens epil•lèpsiaproblemesrespiratoriscardiovascularsalgunaoperacioimportantdignademenció? No? Ok. No baixis del vagó en tot el viatge. NO TOQUIS ELS MONSTRES I ELLS NO ET TOCARAN A TU. No cridis. No ploris. NO TOQUIS ELS MONSTRES. Respecteu el descans dels veïns.

Sent el ¡GROAR! de la ciutat. El costat chic-sauvage de la city. Els carrers són la teva Mansió Playboy. Ets un dandi. Tens 30 anys i ja ets un puto dandi. Cobres 800 euros i ja ets un puto dandi. Cobres 800 euros i tens unes blue suede shoes com les de l’Elvis (30 euros a l’H&M). Asfaltes els carrers quan camines sobre seu. Tens un contracte temporal però, EH, tu ja has anat a 2 cates de vins, 1 curs de gintonic, has pres xampany en una limusinaPERDÓ-VULL-DIR-UNA-LIMO, t’has relaxat en spa urbà, has conduit un quad i has vist una companyia súper-petita i súper-transgressora a la Sala Beckett. Ets un dandi i moriràs dandi. Imbècil però, EH, dandi.

Smartbox. Quincalla VIP. Xuxeries pels morts de gana. Luxe de cartó-pedra per la classe mitjana-baixa. Glamour lowcost perquè els urbanites explotats puguin sentir que han triomfat en aquesta vida. Jo, perdedor? Però si faig coses de rics! Hola, aquí el Significat, estic buscant el Significant. Significant? Eooooo! Significant? On ets, Significant?

Smartbox és com el Mercadona. Et fa sentir menys pobre perquè et permet menjar succedani de caviar a 5 pessetes el quilo.

- A veure a veure..... hmmm.... vaja, una Smartbox.

- SÍIIIIIIIII. SAPS LU QUE ÉEEES?

- Er....... sí, més o menys.

- Hem pensat. Joder, com que el Jorge té de tot perquè està la hòstia de forrado, ¿qué li podem regalar? Pues una EXPERIÈNCIA, ¿no?

- Aquí diu que puc anar de visita a qualsevol celler de mala mort català i fer una cata d’aquesta orina amb bombolles que alguns anomenen cava.

- A que mola?

- Disculpa, però... mola? Sí, has dit mola. Mola. Bé, doncs resulta que sóc l’afortunat propietari d’un celler empedrat amb caldos gabatxos de gust mes dolç que la primera regla de la Verge Maria on cada nit em casco 2 ampolles per celebrar que una model egípcia menor d’edat em glopeja els ous mentre una ex-assassina del KGB vestida de Politxinel•la m’asfixia amb una cordill de seda de Catai per fer enlairar el meu plaer fins que toca el perineu del mateix Zeus. I TU, arreplegada, em vols explicar A MI què és una PUTA EXPERIÈNCIA?

- Uh... vols el tiquet?

- Vull que et moris.

Però, eh, pst-pst, tú, eh, sí TU, jove postmodern. Apropa’t. Sí. Això no va amb tu, no? Això de les Smartbox.............. NO. Tu ets un jove übertrendy i crític amateur en un blog de poesia. T’agrada la publicitat com a expressió artística però ets crític amb els seus abusos. Has llegit i subratllat “No Logo” de Naomi Klein. Ara ho intentes amb Zizek i Negri, però bé, a tu ritmo, una estoneta cada nit. Sí, portes bigoti però de forma irònica. Saps distingir entre kitsch i camp. Jordi Costa t’ha ensenyat a gaudir de Dos rubias de pelo en pecho i Det sjunde inseglet. El CCCB. Com mola el CCCB. L’Helio ja no és el que era, eh. Buf. Gintonics i mojitos? No. Un vermut, siusplau. S’està perdent la Barcelona de les bodegues i els baretos. S’està perdent la identitat. El turisme, el cutreluxe, el poder, l’ajuntament, l’últim article de Manuel Delgado, l’últim llibre de Pérez Andújar. No ets modern perquè et rius dels moderns. Ei, però si llegeixes JO NOMÉS FOLLO A PÈL. Què t’he d’explicar, A TU?! A tu que estàs per sobre de tot això. A no ser que....... no, segur que no t’interessa. No fa per tu, això. No no, de debò, que no que no, que..... bé, com vulguis, dóna-hi un cop d’ull, però no sé jo....... potser sí, potser t’interessa. És merda bona. Fresquíssima.

PACK MANEL BARCELONA

“I el Bernat m’ha dit que t’has comprat un Pack Manel Barcelona, i que t’hi acompanyarà un home molt alt”

Tothom vol viure a Barcelona. La gent, la festa, els concerts, els cines en versió original subtitulada, els restaurants d’arreu del món, la joie de vivre, la beau follie, la joventut que vessa com l’escuma d’una ampolla de cava. Però el problema de Barcelona és.................................. bé........................ BARCELONA. Però gràcies al PACK MANEL BARCELONA tu, maleït pagesot, també podràs ser barceloní durant un dia i renegar de la ciutat comtal durant la resta de la teva vida sense problemes de consciència. I deixa l’anorak Quechua a la pallissa, animalot, que a Canfanga no hi carda tant fred com a la vila!

El Pack Manel Barcelona inclou un passi VIP per EXPERIMENTAR la trendytocràcia barcelonina. Per un dia tu també seràs jove, guapo, culte, freelance i amb un sou de menys de 1000 euros. Podràs menjar ensaïmades amb nata pel matí i gintonics amb escuma de llagosta viva per la nit. Podràs visitar museus (OH MUSEUS) així com per distreure’t (OH DISTREURE’T), desplaçar-te amb skate o bicicleta (OH SKATE OH BICICLETA) i fins i tot podràs hablar en castellano (OH CASTELLANO). Perquè a Barcelona la cultura també és diversió!

Per dinar res millor que uns espaguetis amb tomàquet i tonyina en un pis d’estudiants de Gràcia. I si no tens gana, aquests simpàtics nois t’embolicaran uns canutus amb costo comprat a la mateixa Rambla! Però no tot pot ser diversió. Perquè Barcelona també significa revolució. Per això, el Pack Manel Barcelona t’ofereix l’oportunitat de formar part d’alguna de les múltiples manifestacions que es celebren cada dia a la Capital de la Reivindicació. Independència de Catalunya? Stop retallades? Indignats 15-M? Llibertat animal? Especulació immobiliària? L’oferta antisistema no té fi! I els més agosarats poden quedar-se fins al final de la manifestació, que serà dissolta a escopetades per la policia antidisturbis de Felip Puig. Però, ei, no patiu per la vostra integritat física: les bales són de goma! A més, una de cada 100 porta premi. Seràs tu l’afortunat?

Per la nit, concert d’indie-folk en català al Raval, mojitos a una terrassa, festa al Sutton i sexe a escollir: turista o prostituta. I si encara teniu forces, es pot rematar l’estança a Barcelona amb unes pakibirres a la Rambla i una pixada a la via pública. La policia acudirà rabent a posar-vos una multa que us podeu emportar de record, i es farà fotos amb vosaltres. Un cop a l’autobús, podreu traure el cap per la finestra i cridar PUTA BARCELONA mentre els polis us fan adéu amb la mà.

PACK AIAS ARTISTA

Vols ser artista. D’acord, cap problema. Al segle XXI el més tonto és artista. Música. Dius que vol fer música. Bé. Saps tocar? Ah, no. Tens algun instrument? Ah, que tampoc. Quin tipus de música t’agrada? Ah, que una mica de tot i tot de res. I, no sé, què vols expressar? Vaja, no ho saps. No, clar, ho entenc, tu només el que vols és ser ARTISTA. A seques. Perfecte, perfecte. Ets el candidat idoni pel PACK AIAS ARTISTA.

“Nen, després del col•le t’he apuntat a classe de cant coral, pintura expressiva, rissoteràpia i bongos africans. Això el dilluns. Els dimarts també tens ballet i escriptura creativa, els dimecres guitarra flamenca de la dinastia Ming i expressió oral, els dijous bodypainting i performance, els divendres Introducció a la Novel•la Russa i els dissabtes al matí teatre. Que tu has nascut per artista, nen.”

Et sona? Per descomptat. Tots els pares del postfranquisme volen que els seus nens siguin artistes. Culpen a una infància gris i insípida com el caldo Avecrem de la seva mediocritat adulta, i per això turmenten els seus fills amb estímuls precoços perquè s’AUTOREALITZIN PERÒ QUE JA en plan NIRVANA NOW. Però s’obliden del més important........ s’obliden de....... donar-los una........ VIDA. Una vida i uns traumes, perquè l’art no és res sense traumes.

I tothom sap que el somni dels matrimonis socialdemòcrates no produeix monstres. Produeix imbècils amb cara de lluç.

I els pares no volen artistes improductius. Volen artistes que es guanyin la vida amb el seu art. Perquè s'ha de ser progre, però també s'ha de guanyar diners, i si el teu art no dóna pasta, significa que és merda. CAPITALISM SPEAKING, BABY.

Per això el pack Aias Artista et porta als inferns de la condició humana, condició sine qua non de l’artista. El pack Aias Artista et converteix en ionqui de l’heroïna durant un mes. Compartiràs un pis llardós amb 4 aspirants més, us robareu la droga, us pegareu, xupareu polles per un xute i finalment us redimireu a través de la música. El pack Aias Artista garanteix un període de desintoxicació a un prestigiós centre de Pedralbes, on Nacho Vegas us ensenyarà a tocar la guitarra i composar els vostres primers versos sobre la vital foscor de la drogodependència. Per acabar, tocareu l’un darrere l’altre en un festival de final de curs a l’Heliogàbal i els vostres treballs seran ressenyats a Gent Normal i A Viva Veu.

Per un mòdic suplement, actors disfressats de bohemis follaran amb vosaltres duran el vostre període de desintoxicació, i després desapareixeran de les vostres vides. Escoltaran amb ulls esbatanats com parleu de les vostres penes i el vostre art. Passejaran amb vosaltres pel carrer. Seran els personatges secundaris de la vostra biografia. Els personatges secundaris que tot artista necessita. Les musses tortuoses d’una nit de vi i roses.

A què esperes? Ser artista mai havia estat tan fàcil!

PACK PATTY HEARST BANDA ARMADA

Ara els nens de casa bona munten editorials. Ara els nens de casa bona editen llibres esquerranosos. Ara els nens de casa bona juguen als soldadets. Els moderns han perdut la por a la política i, oblidats els fantasmes d’Ana Belén i Víctor Manuel, abracen el radical progressisme. El cinisme postmodern està taaaaaan demodé. You know what I mean.

Però sí sí, que tot això està molt bé, que si tu fas de Sartre i jo de Simone de Beauvior i tal i qual, però ¿què me’n diríeu de ser segrestats per una banda terrorista d’esquerra radical i anar a passar unes vacances posant bombes contra els bancs? Acollona, eh. Doncs precisament això és el que us proposa el flamant PACK PATTY HEARST BANDA ARMADA.

Tot coneixeu la història de la Patty. Bé. No. Però tranquils, jo ho sé, i per això us l’adjunto.

Abandona l’esquerra de postal. Crema els llibres de Debord, la xapa dels Clash i la samarreta dels Black Flag. Ven l’Ipad amb què et connectes a Kaos en la red i prepara’t per viure una autèntica experiència terrorista. BURN THE POWER!!!!!!! El pack Patty Herst Banda Armada et garanteix un segrest sense previ avís i un tunning cognitiu amb les bondats del marxisme-leninisme. Però no acaba aquí. Vols fusells? Té fusell! Vols una boina vermella (no oblidem l’estètica)? Té boina vermella! Aquest pack inclou entrenament armamentístic, 4 camarades amb una presència física de notable alt, un logo i un lema terrorista personals i intransferibles, 10 discursos d’inspiració marxista i 3 atemptats a sucursals bancàries de La Caixa situades en pobles d’entre 500 i 1000 habitants. El pack Patty Herst Banda Armada també inclou una estada a la presó amb tots els luxes i un judici exprés on confessaràs haver estat víctima d’una neteja de cervell. So easy!

I després, au, a recuperar la teva vida. La feina, els estudis, les lectures de poesia, els lofts de disseny a la part alta. I amb el cap ben alt. No tothom pot anar pel món dient que ha estat un terrorista d’esquerra radical.

BURGESIA ARMADA

MAI SERÀ QÜESTIONADA

Jo només escric un post ràpid sobre Bojan per complementar l'anterior post

2011-10-10T14:57:00.002+02:00

Bojan és un bon noi. Bojan és un amor. Bojan és... collons, Bojan és adorable. No l’abraçaríeu fins la il·legalitat? I és que lo puta no només és bona persona, sinó que a més fa cara de bona persona. No mataríeu per aquells ulls aquosos? I aquell mentó d’homenet, i aquelles dents fermes, i aquella caiguda d’ulls que et demana perdó per haver nascut, aquell somrís tímid i juganer, aquella pell finíssima per on rellisquen les gotes de suor com anguiles en una pista de gel.

A més, Bojan té ascendència sèrbia. SÈRBIA! ¿No us imagineu a Pep Guardiola saltant des d’un helicòpter, vestit amb un uniforme militar dels cascos blaus dissenyat per Antoni Miró, per caure sobre una casa devastada per les flames de l’odi ètnic? En Pep travessa el foc per rescatar a un petit i llardós Bojan que plora desconsolat la mort de la seva família. Guardiola s’acotxa per posar-se a la seva alçada, li eixuga una llàgrima amb una senyera de butxaca i li diu que no es preocupi. El nano aixeca la vista, assenyala els morts que l’envolten i li diu “però senyor, ja no em queda ningú per preocupar-me”. Guardiola el mira amb gravetat. Sent aquell nus que es forma a l’estómac quan descobreixes una veritat d’una bellesa abissal i esgarrifosa. El nen serbi acaba de donar-li una lliçó. En Pep plora, l’abraça encara més fort i li diu:

-La guerra t’ha convertit en un home. El Barça et tornarà a convertir en nen.

Quin potencial dramàtic! Sèrbia i els conflictes. A més, els serbis són com nosaltres però pitjors en tot. El serbi és com el germà disminuït psíquic dels europeus. Una mica com el català nord-occidental (l’altra meitat de l’ascendència de Bojan) respecte al català central. Mireu sinó com són representats els catalans nord-occidentals a TV3: lo Cartanyà o el senyor Pla (Club Súper 3), gent estupiditzada de seny dubtós.

En definitiva, que Bojan ho tenia tot per esdevenir una icona del Barça-Unicef. Era un noi de la casa, humil, sacrificat, coratjós, guapot, que provenia de diferents minories ètniques per part de pare i mare. Tenia l’edat perfecta per convertir-se en un ídol adolescents, posar calentes a les noies d’entre vint-i-molts i trenta-i-pocs anys, i despertar l’instint maternal en les de més de 40 anys. Tenia una història perfecta. Com és, llavors, que Bojan es converteix en el gran fracàs de l’storytelling culé?

Perquè li manca talent. No vull entrar en discussions bizantines sobre aquest tema. Només voldria constatar que es formen dos grups: els que defensen a Bojan i els que el critiquen. Els primer són els que CREUEN que el Barça és més que un club: és una ONG. Els segons són els que SABEN que el Barça és més que un club: és una empresa. Els vagues ideals bonrotllistes dels quals parlàvem a l’antic post no serveixen per gestionar l’elit esportiva d’un club com el Barça (i molt menys un país que forma part de l'elit de la mediocritat com Catalunya). El que vale vale, y el que no pa la Roma. I així és com Bojan, que havia d’exemplificar la fusió definitiva entre el Barça i Unicef, al final posa de manifest la seva impossible conciliació.

Però, ep, alerta. Els publicistes són gent boníssima. Són els poetes del segle XXI. Els bards del capitalisme emotiu. Potser l’exili romà de Bojan només és una estratègia, una expulsió simbòlica fora de la comunitat barcelonista, en terreny inhòspit, on el nen haurà de lluitar per convertir-se en home abans de tornar al Barça. És la fase liminar, us ho poso en un enllaç perquè, total, us ho explicaria i tampoc ho entendríeu. Bojan no és el primer en seguir aquesta trajectòria. Guardiola va fer el mateix. Hi va haver un temps en què Sant Pep va deixar de ser del Barça. Acusat de dopatge (quan tothom sap que els catalans del Barça no es droguen ni blasfemen ni follen: es reprodueixen per espores) i amb cert tuf a cruyffista després del naufragi del Dream Team, malvivia jugant en lligues de moralitat reprovable. Era el seu propi calvari, el seu exili liminar durant el qual s’havia de re-formar com a culé i ser gloriosament readmès per la comunitat. Un rotllo crístic molt xungo, nois. No sé perquè a casa nostra ens van tant les històries de sacrifici i redempció, però en tinc algunes teories. Potser precisament a la història de Bojan li faltava, com a Guardiola, aquest descrèdit, aquesta temporada de profeta rebutjat pels de la seva terra.

O potser sóc jo, que estic boig, i veig coses que no sóc. En tot cas, avui Bojan va a El Convidat, a TV3. No friseu per saber quin serà el següent capítol d’aquest drama mediàtic? Jo sí. Els mitjans de comunicació fa temps que expliquen millors històries que la literatura.

Jo només penco, penco, penco, per la meva pàtria

2011-09-28T18:38:00.003+02:00

Ja heu llegit les notícies? Em serveix qualsevol diari d’àmbit català, fins i tot l’Ara. No? Cap diari? Ni un? Ni tan sols el Twitter?

Afortunats... no sabeu com us envejo. La tornada a la feina, els últims dies de platja, algun poble ressaguer que celebra les festes majors a finals de setembre. El món avança cap a la destrucció, xuclat pel remolí de la seva mateixa ineptitud, mentre vosaltres romancegeu en banyador sobre una barqueta inflable, amb la pell rosegada pel sol, escurant amb la palleta el sucre d’aquell mojito que heu assecat fa més de mitja hora. Vaja, vaja. És una llàstima que les vostres fantasies solipsistes estiguin a punt de ser esmicolades per la força ancestral d’aquest pterodàctil de mal averany also known as Valero Sanmartí.

Bé. Molt bé. Bé-bé-BÉEEEEEeee... doncs resulta que els amics de CiU llançaran un PLA DE VALORS per REMORALITZAR la nostra petita pàtria CATALANA. I qui millor per dictar-nos valors que aquests herois de la Reconquesta catalana? Al cap i a la fi, acaben d’escombrar la xusma xarnega sociata del país i, com bons alquimistes de la identitat catalana, han estisorat amb rauxa per estalviar amb seny. No sé vosaltres, però jo ja m’he lligat les mans i els peus amb fils per facilitar les coses a aquests titellaires amb tanta bona fe. In Arthur we trust.

Però anem per parts. En què consisteix el programa? Ho podeu llegir al Butlletí Oficial de la Generalitat, conegut popularment com La Vanguardia. Grosso modo, es tracta de recuperar uns hipotètics valors que van fer de Catalunya THE GREATEST NATION IN THE WORLD i que es troben amenaçats a causa de les onades migratòries que ha patit el vaixell que és Catalunya, i que permetran al capità Artur Mas aprofitar la cadència sincrònica dels rems que són els ciutadans per derrotar... derrotar... no sé. Espanya, suposo. O la desídia. O els cosmopolites. O la classe obrera. A vegades començo metàfores i m’oblido del que volia dir. M’embolico i....... bé. Això a vosaltres no us ho hauria d’explicar. Si em limités a acabar la metàfora amb qualsevol idiotesa vosaltres us la menjaríeu amb patates. Ui, boníssim, l’últim post de Jo només follo a pèl. No he entès res però és boníssim. Què coi heu d’entendre?! No ho entenc ni jo, ho entendreu vosaltres...

Tornem al tema. Com dèiem... bé, ja he dit el que volia dir. Ara citaré unes paraules del conseller Josep Lluís Cleries, que em serviran per comentar una idiotesa força intranscendent, i després entraré a sac amb allò que realment importa.

“El filòsof Zygmunt Bauman parla de la modernitat líquida, d’una societat que es mou amb premisses poc consistents, i nosaltres el que volem és recuperar valors més sòlids”

M’encanta la gent que cita Zygmunt Bauman. M’encanta perquè són gent honesta, gent que ve de cara, amb el cor a la mà, gent senzilla que et mira amb uns ulls humits de cadell de gossera i que amb una veu tendra com una flauta de pernil dolç et diu SÓC UN SUBNORMAL. I a més de subnormal, indocumentat. No us parlaré ni de Bauman ni de la postmodernitat perquè el metge m’ho ha prohibit. L’indicador de secreció de bilis aniria pujant de l’1 al 10 per passar tot seguit a l’ON FIRE, que donaria lloc a DANGER! DANGER! HIGH VOLTAGE! i acabaria amb DEATH BY BILIS si començo a garlar d’aquest vell satànic que es dedica a vendre folletins amb l’adjectiu LÍQUID (modernitat, amor, urbanisme, educació, empresa, ètica, comunicació, bigues de ferro colat, tot és líquid per Bauman) on denuncia la volubilitat de TOT (valors, sentiments, coneixement) quan ell és el primer fill de puta en endossar-nos la mateixa puta idea refregida i embotida en calçador dins l’àmbit més inesperat. Bar-Restaurant Zygmunt Bauman, especialitat en croquetes sociològiques. Jo es veure aquells llibres de Bauman amb les seves portades blanques, de línies suaus i eficients, disseny suís, eteri; inodors, insabors i incolors com un anunci de compreses; els tens a les mans i semblen petits i delicats fantasmes de nadons a punt d’escolar-se entre els teus dits i dissoldre’s en centenars de minúsculs angelets de cotó fluix, però tot i així jo sento AQUELLA PUTA OLOR A FREGIT DE XIRINGUITO DE SALOU.

Calamars, braves olioses i pebrots verds. Croquetes de pensament pels guiris del coneixement. Cuina per a estrangers, idiotes que passen les vacances a les àrides terres del pensament crític i als que pots vendre 4 idees precongelades com si fos la sàvia sagnant de la terra servida en safata de plata. Yes very good. Two tapas de líquido and one more sangria, plis. Les idees de Bauman són com souvenirs que els viatgers s’emportaran amb ells quan tornin a la seva pàtria d’encefalogrames plans i els repartiran entre els amics sense dir mai d’on els han tret (reconeixereu els ignorants perquè mai citen les fonts) mentre s’empantanen en divagacions nàufragues sobre gent que es connecta en xarxa i vincles eteris i canviants que reformulen les nostres consciències i....... bé, el doctor no em deixa parlar de Bauman, ja us ho he dit.

Tot i això, us enllaçaré un article de la Wikipedia en esperanto perquè intenteu entendre alguna cosa, si bé no és necessari en absolut que us aboqueu a l’enllaç perquè el senyor Cleries ha definit molt bé el hardcore del pensament de l’avi Zygmunt.

Quin és el problema? Potser negaré l’anàlisi del senyor Bauman? No. No el nego pas. Llavors? Què passa? Doncs passa que això que diu aquest ancià és aplicable a l’època actual i a l’antiga Babilònia. Els valors mai han estat unitaris. Una cosa molt diferent és que abans la dissensió no pogués sortir a la superfície. El 99% de la gent era analfabeta, no existia l’opinió pública tant i l’oposició com el poder tenien més punts en comú que divergències. És absurd pensar que tots els grecs de l’Antiguitat o tots els gabatxos anaven a una (respectivament) i si hem rebut les èpoques i les cultures pretèrites com blocs monolítics és perquè la política i la història l’organitzaven entre 4 bergants.

Us acabo de fotre un sermó més espès que un gelat de llefa. Ara deixo que us entretingueu una estoneta mirant aquests gats i després hi tornem. PERQUÈ US ESPERA UN VIATGE XUNGO XUNGO.

Perdó, que se m’havia esguerrat la Y i quan la volia escriure em sortia una T. Volia dir gays, no gats. Meravellosa foto, eh! M’agrada molt el simbolisme del coixí, amb un estrip de pam i mig, suggerint allò que deu succeir al cul d’aquest vedell, allò que nosaltres no podem veure. Prefereixo mil vegades aquest erotisme delicat, que exercita la nostra imaginació, abans que el porno dur i barroer, que t’ho mostra tot en un primer pla.

Tornem al món real. Dèiem que els valors catalans de CiU potser no són tan tan catalans. I és més: no voldria generalitzar, però els valors identitaris catalans (i els valors identitaris en si) em semblen una presa de pèl. Una puta merda. Per començar, el seny i la rauxa. Seny. D’acord. Rauxa. EING?! Amb el seny ens apropiem de tots aquells valors identitaris positius des de l’òptica calvinista-capitalista europea: educats com els francesos, treballadors com els alemanys, innovadors i eficients com els suecs. En canvi, la rauxa ens serveix per citar a Dalí, Llull o Francesc Pujols quan algun andalús (nota mental: la identitat andalusa és el malson/paròdia de la identitat italiana) ens acusa de ser ‘desaboríos’ o ‘mu suyoh’ o ‘acartonaos’ o ‘eztreñíos’ o, senzillament, de ser una cultura gris construïda des dels interessos burgesos. Però jo crec (JO SÉ) que els catalans volem tenir el millor de cada casa. Una identitat per anar a treballar, una identitat urban, casual; i una altra de diumenge, per mudar. Cosa que, a més de contradir els principis de CiU, tampoc és tan original, ja que els alemanys són els màxims exponents d’aquesta identitat binària, amb aquella ètica del treball tan espartana i aquells rampells de xiflat romàntic per l’art, la natura i Déu: Martin Heidegger entortolligant el llenguatge amb precisió de psicòpata per poder comunicar-se amb vés a saber què.

O sigui que ni com a identitat cruïlla és original la identitat catalana.

Catalunya és, no obstant això, víctima de la seva identitat oficial. D’una banda, de la cultura de l’esforç i el treball que ens va encolomar la burgesia vuitcentista, i d’altra de la cultura cristiana passada pel tamís bonrotllista dels clubs excursionistes que popularitzà Jordi Pujol i heretaren els esplais (nota d’interès: a les Terres de l’Ebre no existeix la institució de l’Esplai. Això explica MOLTES coses). El resultat d’aquest poti-poti es pot resumir en la idea que hom pot prosperar a través de l’esforç constant i que a l’enemic no de l’ha de derrotar, sinó conviure amb ell a través del diàleg i l’educació. Això com ideari nacional utòpic és de puta mare, però el problema és que els catalans ens ho hem cregut i fins i tot ho hem interioritzat. Estats Units també es defineix com el país de la llibertat, però en cap altra regió del món trobareu tants feixistes per metre quadrat com en la terra de les oportunitats. També els gabatxos diuen dibuixar-se dins l’àrea formada pels vèrtexs de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, però no hi ha en aquest univers gent amb ambicions més netament colonials i una set de destruir cultures tan desvergonyida.

Però el poble català és innocent. Surt Pep Guardiola per la tele dient que si matinem i treballem INNNNNNNNNNNNNTESAMENT serem un país IMMMMMMPARABLE i va el català i s’ho creu. Si aquest discurs te’l solta el director de l’empresa on treballes agafaries ipso facte la punxa del compàs i li dibuixaries el símbol del dòlar a l’escrot, però t’ho diu Sant Guardiola i, ep, de genolls amb les calces mullades. I això per què? Doncs perquè és evident que el Barça ha assumit la articulació identitària nacional que abans corresponia a l’Estat. No us estranyeu, és el signe dels temps. Perquè que un Estat et digui com has de ser és lleig, fa de feixista, ecs. En canvi que t’ho digui un ens privat és guai perquè ningú t’obliga a seguir-lo. La majoria de persones es defineixen abans pels valors d’una marca/empresa/club que pels valors d’un Estat. What else? Just do it.

El que és curiós del cas Barça-Catalunya és que els valors siguin simètrics entre el club i l’Estat (un procés que no penso analitzar). L’esport no és política, però pot arribar a ser-ho. El cas del Barça és clar, i que durant la recollida de medalla d’honor del Parlament de Catalunya Guardiola repeteixi precisament els mateixos eslògans que declama quan defineix el seu equip només ratifica aquest vincle. I això val si ets català, tant si t’agrada el futbol com si ets de l’Espanyol.

(Mentre editava el post m'ha arribat la "notícia" que Messi té "arrels" catalanes. Glòria i misèria per vosaltres)

És evident que el Barça hereta aquest ideari del (projecte de) Estat català, se’n beneficia (Barça és una de les marques més valorades del món) i en l’acte esmentat reconeix simbòlicament aquest deute amb Catalunya. Però quina és la diferència entre el F.C. Barcelona i Catalunya? Doncs QUE AL BARÇA LI FUNCIONA. L’esforç i el bon rotllo conjugats el converteixen any rere any en el millor equip del món, cosa que no pot dir Catalunya, que no és més que un país del tercer món amb pretensions. Per continuar amb el símil futbolístic, els catalans tenen el l’ideari del Barça i els resultats de l’Espanyol. I per si encara fos poc, la catalana és una cultura odiada, ridiculitzada i derrotada pels seus veïns a qui no queda més remei que consolar-se amb victòries simbòliques cada cop més vergonyoses orquestrades pels mitjans. Llegeixis aquí #twitterencatala o qualsevol de les manifestacions apocalíptiques que hem protagonitzat els últims anys.

El Barça actual ha seduït fins i tot als catalans més aliens al futbol perquè veu que triomfa A PESAR que comparteixen un ideari que, en l’àmbit nacional, ha demostrat el seu fracàs manta vegades. Però, no ens enganyem: el català no està habituat a la victòria. De fet, una història trufada de desencisos li ha amansit el caràcter fins deixar-li una ànima de perdedor. També hi té molt a veure aquest substrat cristià-pujolista que he esmentat abans, una cultura de parar l’altra galta quan et foten una plantofada, i quan et tornen a pegar posar-hi l’altra, i després l’altra i l’altra i l’altra i mentrestant intentar convèncer el teu rival amb bones paraules a pesar que per culpa de les garrotades aquest no entengui ni un borrall i li sembli que parles en polac.

I aquí entra en joc L'EQUIP PETIT. És un documental que va causar furor, furor, nanananananana. Us agradarà molt si el que us mola es veure nens petits en calça curta. Però el que atrau al català mitjà és una cosa ben diferent. Aquest modest equipet de futbol format pels nens de les escoles Margatània i Cossetània (Vilanova i la Geltrú) comparteix valors amb el Barça (i, de retruc, amb Catalunya): treballa amb empenta, gaudeix de l’esport, respecta el rival, manté un constant esperit de superació i combat la derrota amb il•lusió. Desafortunadament, si el Barça és derrotat 3 o 4 cops per temporada, a l’Equip Petit li allisen les costures en tots i cadascun dels partits. Els rivals (un anys més grans que ells, val a dir) els crivellen amb pepinaco rere pepinaco, sense compassió, a mata-degolla, com si amb cada gol que clavessin a aquest equip de sacs de patates es guanyessin un pam del Cel.

Atribueixo l’èxit d’aquest documental a la incomoditat que sent el català quan arriba al cim del poder, encara que aquest èxit sigui simbòlic, aconseguit a través del Barça. Perquè tots sabem que no existeixen les victòries netes i que si respectes al rival aquest se’t folla. I el català sap que si ha d’escollir entre els seus principis i exterminar el rival, escollirà els seus principis i morirà. Però al Valhalla només s’hi arriba construint una escala amb els cranis dels teus enemics.

L’Equip Petit li retorna al català la seva verdadera imatge i li treu la pressió de la victòria promesa pel Barça. Per Catalunya la victòria és l’objecte A de Lacan: s’hi vol dirigir, però no hi vol arribar. No vol ser com els victoriosos, i secretament sap que rere l’èxit del Barça queden centenars de club fulminats pel seu ascens gloriós. Per això últimament abunden els exabruptes, manifestacions multitudinàries, declaracions pseudo-nazis a la cua del súpermercat, situacions que et fan pensar que això està a punt de petar, que la tensió és insostenible i al final.......... NO PASSA RES. I no passa res perquè no voleu. Els catalans sabeu que el vostre lloc està entre els perdedors. La història ho ha demostrat milers de cop. La eternitat ens espera, i nosaltres la rebrem amb la vista morta, apilonats amb la resta de cranis pelats, només un esglaó que mena els déus cap al seu paradís nacional de perica i putes.

Nik ezer gabe larrua jotzen dut soilik

2011-07-18T18:02:00.000+02:00

A tots aquells catalans de bé, joves i formosos monitors d'esplai, estudiants de magisteri infantil, revolucionaris diletants, voluntariosos aprenents de periodista patriòtic, eterns estudiants de la UAB que gandulegeu a l'assemblea de lletres, proletaris il·lustrats, vedells de sang jove que enceneu la catalana terra, fills díscols de pares convergents que voteu les CUP per épater la bourgeoise, vosaltres sou la xacra de Sarrià i l'orgull de la Nació, però si obriu les portes dels vostres casals de barri als bascos perquè entrin i es follin les vostres nòvies, a tots vosaltres...

Els bascos. Criatures mítiques amb la saviesa d'un elf i la fortalesa d'un ogre. Semidéus exilats de la seva terra natal, un antic paradís feèric convertit ara en una terra eixorca i clivellada per les explosions i les males artes de les HORDES DEL MAL. Avui dia el basc s'ha convertit en un ésser errabund que vaga pel món bevent kalimotxo amb fúria i melangia per oblidar la història de l'auge i caiguda de la seva raça, una història dolorosa que els curiosos, i molt especialment els catalans, malden per escoltar de la boca d'un basc de veritat. La Història és sempre la mateixa, ells ja l'han sentida mil cops als seus iPods, narrada pels germans trovadors Muguruza, però mai perd la capacitat de congregar desenes d'ulls esbatanats i boques entreobertes, cosa que no ens hauria d'estranyar gens ja que poques narracions són capaces d'incorporar amb tanta habilitat els principals gèneres cinematogràfics, des del western (pistolers solitaris, mites fundacionals), el thriller (persecucions i fugues), el bíblic (èxodes), la ciència-ficció (el cotxe volador de Carrero Blanco), el terror (la passejada nocturna amb Miguel Ángel Blanco) i també la comèdia adolescent.

Hi ha un moment crític en tot esplai o casal de barri que es produeix quan hi entra algun element forani que parla en espanyol. La inquietud es percep en l'ambient. Ningú vol posar-se agressiu perquè allà tots són amics, camarades, però que algú entri per utilitzar la llengua d'Águila Roja és una ofensa pitjor que preguntar-li a ta mare quina hora és i aprofitar per escopir-li a la boca. Però tot canvia quan el basc revela el seu origen verdader. Una noia dirà:

- Ah, ets basc? I... parles basc?

Atenció, perquè aquesta és la prova de foc. Si respon afirmativament ja s'ha guanyat l'audiència. Evidentment, ell diu que sí, amb timidesa, i si a més declara que el basc és la seva llengua materna, tots els caps es giraran a la vegada enmig d'una muda i terrible fascinació. Algun incrèdul s'aproparà per demanar-li el DNI, i després de comprovar-lo només podrà dir amb un fil de veu:

- Sí, és un basc de veritat. Ha guixat amb boli Bic allò de NACIONALIDAD ESPAÑOLA.

Festa major. Els indepes l'omplen a preguntes. Sobre llengua, cultura, lluita armada i etcétera. Algú li demanarà que com es diu, i el basc respondrà un galimaties amb moltes K i moltes Z i moltes T i moltes X. Izkonkzozkitx o Gokzatxizoka o Cthulhu.

- ¿Y qué significa tu nombre?

Probablement dirà que "pluja d'estrelles", "néctar d'ambrosia", "font inesgotable d'amor" o algun d'aquestes merdes hippies que ells tenen per nom. Elles diran "què maco" i ells riuran amb sorna, una mica decebuts perquè esperaven que darrere aquell abrupte carnaval de consonants s'hi amagués alguna cosa semblant a "Policía muerto en la ría del Nervión". Però les preguntes continuen. En un moment donat el basc dirà:

- Joder, preguntáis más que un guardia civil.

Tothom riurà. És envejable que es prengui amb tant d'humor la seva situació, com l'Albert Espinosa quan fa bromes sobre la seva cama morta.

En un moment donat el basc explicarà La Història, i quan l'acabi tots vosaltres, fascinats, ja estareu planejant el vostre peregrinatge estival a Euskadi, la Meca de l'independentisme, mentre ell posa els ulls sobre la pubilla més formosa de l'esplai. Li engraparà el cul i vosaltres encara l'invitareu a a beure, i si en aquesta vida hi ha una cosa més trista que ser un pagafantes aquesta és ser un pagakalimotxos que, per a més inri, no invita a la noia sinó al bergant que se la tragina. Marxaran agafats de la mà i us dirà:

- Eh tiu, grasies por la invitació a kalimotxo.

- Oh, parles en català!

- Lu intento.

- Doncs ho fas molt bé.

I mentre s'emporta la pubilla a casa, li treu del coll el mocador palestí i el far servir per lligar-li les mans al capçal del llit, a vosaltres encara us quedarà nit per cremar. Cantar Obrint Pas fins esgotar els pulmons i, ara que ja no hi és el basc, aparcar el kalimotxo i regar el fetge amb cervesa, que és allò que beuen els catalans com cal quan compleixen els 16 anys i no tenen la mirada del Gran Germà Basc entaforada al clatell. En arribar a casa anireu tan borratxos que no ejaculareu ni mitja hora després de masturbar-vos amb tenacitat. Caureu rendits i l'endemà us despertareu amb la polla flàcida entre les mans, una bandera a mitja asta, sense sang a la venes, una metàfora molt enlluernadora sobre la vostra existència miserable i el vostre patriotisme de cuca arrugada.

Els bascs vénen aquí a follar amb catalanes i això ho sap tothom. I a més ho fan per vici, perquè no necessiten el sexe per reproduir-se. La seva raça va néixer amb el primer raig de sol i morirà quan l'astre rei es fongui. Són immortals i no es diferencien genitalment. Tots els bascs i totes les "basques" tenen polla, i no hi ha bascs gays perquè l’homosensualitat és una "depravació francesa", com deia Sabino Arana en un text que no recordo d'un llibre que tampoc recordo. Però busqueu-ho, que ho diu segur.

Si a tot arreu són foragitats, a Catalunya els bascs són idolatrats, i si vénen aquí es precisament per sentir-se reis altra vegada, com temps ençà, quan dominaven el món i tenien els mortals subjugats gràcies als seus coneixements metal·lúrgics superiors. Llavors els espanyols els van robar la flama de la tècnica i la van portar per tota la Península Ibèrica.

Aquesta és la història de la industrialització espanyola. Més o menys. És una versió lliure, però el sentit moral del que us he explicat és més cert que el de la història que surt als llibres. Ja m'enteneu, no? Ja m’enteneu.

Ara que hi penso, un cop vaig conéixer un basc homosexual. Un basc homosexual que dissenyava webs. Això desmunta la meva teoria, però tampoc em llegiu per aprendre sinó per inflamar-vos, no?

A elles els encanten els bascs. I a qui no? Les seves arrels s'alimenten amb sang i no amb vil diner. La seva nació va ser fundada per guerrers i no per banquers. El seu moviment d'alliberació nacional va ser iniciat per un cristians fanàtics i no per escolanets. El seu patriota ideal és un eixelebrat que llença cóctels molotov contra les multinacionals, i no un puto jubilat que escriu indignadíssimes cartes al director de l'Avui i les acaba citant dos versos flonjos de Verdaguer. En l'atracció sexual que exerceixen els bascs hi podem trobar rastres de l'erotisme del criminal, i també de l'artista romàntic, exclòs, tràgic i marginat, aixafat pel pes dels seus propis ideals. Perquè allí la gent lluita per les seves idees i aquí la gent escriu sobre les seves idees. I tothom sap que les groupies follen amb el guitarrista i no amb el crític musical.

A més, la catalana no vol un pallús que treballa el doble per poder pagar el senyor feudal, sinó un ganàpia que pugi la muntanya i en baixi al cap d'una hora amb les mans tacades de sang i xisclant "he mort el llop". Això està a l'imaginari col·lectiu femení del país i no s'hi pot fer res.

Per demostrar-ho ara ens imaginarem dues situacions diferents. Us aviso: no són reals, són simulacions realitzades en base a una matriu literària, però les conseqüències que en podem extreure sí són aplicables a la realitat. És enginyeria literària, un nou gènere que he inventat i batejat amb el nom de Naturalisme realista natural, que té el millor del Realisme i dos cops el millor del Naturalisme.

Primera situació. Remuntem-nos fins l’Edat Mitjeval o encara més enrere, fins la Transició Espanyola. Estem en un context feudal. Tenim una família de bascos, pare, mare i nen, que viuen junts en una hisenda. Imagineu el pare. Treballa la terra amb les seves pròpies mans. Té un pit poderós com una forja, enfosquit per un bosc de pèls rinxolats entre els quals perlegen gotes de suor. De tant en tant descansa per regar la gola amb un rajolí de patxaran, i s’eixuga el front amb el seu llarg mullet. La dona i el fill el miren amb lascívia. Bé, el nen no, el nen el mira amb, posem per cas, admiració.

I de cop arriben els castellans. Una unitat de 20 homes comandada pel virrei Luís de Jilgueros. Li demanen el 75% de la collita. Ell s’hi nega. Li demanen el 50%. Ell s’hi torna a negar. Estan a punt de demanar-li el 30 quan ell els destarota la closca amb una hòstia. El basc obre caps com si fossin musclos i els xucla el cervell. Aviat hi ha més sang que suor sobre el seu cos. Però el furor acaba aviat, i deu castellans el redueixen, l’acutxillen i el virrei castellà se li pixa sobre els seus ulls morts. Després pengen al fill d’un arbre i violen la dona.

Ella posarà al nou fill el nom de l’anterior. L’educarà com si fos ell i li amagarà la seva ascendència castellana. El nen creixerà amb l’odi a Castella incrustat al cervell. Entrenarà cada dia, i quan sigui prou fort, quan hagi esdevingut un Euskal-Conan, partirà cap a terres castellanes tot sol, abillat amb una txapela, i les conquerirà a cop de puny. S’enfrontarà cara a cara amb el virrei, un duel final que no serà una metàfora de res, sinó un xoc de violència atàvica desfermada, i quan l’Euskal-Conan tingui la bota sobre el cap del virrei, aquest li confessarà que és el seu pare a fi d’entendrir-lo i confondre’l. Però el nostre Conan dirà que els bascos neixen on els dóna la puta gana i li aixafarà el meló mentre brama gora.

Ara imagineu la següent història amb un català. Qui treballa la terra és el nen. El pare es dedica a fer números dins la masia. El greix de l’estómac li cau damunt la tita com una esllavissada de neu. S’està quedant calb i les diòptries ja s’apropen als dos números. A pesar d’això, la seva esposa, a qui fa dos anys que no fa l’amor, es pregunta què deu fer malament, però el que no sap és que no és ella qui fa les coses malament, sinó la barjaula del poble qui les fa massa bé.

I arriben els castellans. Li demanen al pare de família el 75% de la collita. Ell els diu que si li rebaixen l’impost al 50% convencerà a la resta dels seus veïns perquè els paguin el 80%. Els castellans accepten. Tornen el següent any. Ara volen que ell els pagui el 60% i que convenci als veïns perquè els entreguin el 85%. Ell s’hi nega i els castellans l’amenacen amb revelar als seus veïns que els ha timat. No li queda més remei que tornar a enredar-los. Per cobrir la demanda fa treballar dos hores diàries més al nen.

Tornen l’any següent. Ara volen el 75% d’ell i el 90% dels veïns. No s’hi pot negar i els seus veïns estan massa ofegats i esgotats per rebel·lar-se. Però el seu fill l’odia. L’odia a ell i tot el que representa. De fet, es sent tan avergonyit que decideix acabar amb el seu pare, els seus veïns i tot allò que li recordi que és català.

I així va ser com un senzill hereu va fundar el PSC.

Espero que amb la lliçó d’avui us hagi quedat tot més clar, i que la propera vegada que us pregunteu per què els bascs follen amb les vostres noies vull que tots dieu ben alt, ben clar i ben fort, MEA CULPA. Però, afortunadament, un basc no és per tota la vida. Són ésser capriciosos que acabaran deixant la pubilla enmig de llàgrimes, amb els ulls rojos i l'entrecuix encés. Se li emportarà la vida que li quedava per viure i els cedés de Mikel Laboa. I potser llavors tindràs una oportunitat. Et casaràs amb ella, demanareu una hipoteca a La Caixa i quan tingueu un fill li posareu un nom basc. Cada cop que el cridis tu recordaràs els bons temps, quan erets un jove onanista que votava les CUP, i ella pensarà en aquell basc ple d'arrecades que desaparegué en l'horitzó mentre el seu mullet s'acomiadava fent onades. Un dia li demanaràs a ella que t'ajudi a fer-te el nus de la corbata i li diràs "ei, carinyo, no tan fort, que sembla que em vulguis ofegar!". Tu riuràs però ella no.

Ara recordo que no tan sols vaig conéixer a un gay basc, sinó que, de fet, vaig anar a una festa plena de gays bascs, organitzada pel col·lectiu Lumagorri. Bé, què hi farem. Tampoc és veritat que els bascs siguin immortals. Encara que jo no he vist mai cap basc mort. Vosaltres sí? Ja m'ho imaginava. Però sí he vist bascs vius. Bé, al seu carnet hi posava nacionalidad española, així que potser tampoc era basc. Quines coses, eh! Vivim en un món boig. Friso ja per morir-me i deixar enrere aquest món de pols i confusió. Per combatre aquest sense sentit a vegades intento escriure un post amb la seva tesi, els seus arguments, el seu ordre, però al final sempre em queda un tornado de fúria i riures buits. Però la saviesa sovint va acompanyada de les rialles. Ja ho va dir Confuci: “el més important ho he après rient”. Bé, no ho va dir. Però és una frase molt creïble, eh! Molt de La Contra de La Vanguardia. Svën Wülfersons: risoterapeuta, democristià, casat, té tres filles. “En aquesta vida les coses més importants les he après rient”. I parlant de La Contra: a veure si la palma ja Víctor Amela. Clar que té dona i fills, i no voldria que sofrissin. Que la palmin ells també per estalviar-los el dolor. I que caiguin fulminats aquells que tinguin qualsevol vincle emocional amb la família Amela, i així en cadena fins acabar amb la humanitat. Imagineu una humanitat sense humans. La teoria sense la praxis, els ideals sense la seva materialització. Meravellós. Com un art sense artistes. Idealisme posthumà. Una utopia.

Jo només m'embriago quan cau l'hora foscant

2011-01-17T12:04:00.014+01:00

Poseu-vos els cascs, amagueu el cap entre les cames i encabiu els nens al búnquer, perquè arriba la tesi d'avui amb un cos de lletra ciclopi i una combinació cromàtica celtibèrica que farà esclatar els vostres ulls provincians:

EMBORRATXAR-SE A LA TARDA ÉS BURGÈS

O petitburgès, que és més menut, però fa més ràbia perquè ningú té clara la diferència entre burgès i petitburgès. Doncs els llicenciats en Història segur que ho saben. Ah, els llicenciats en Història. Bona. Bona aquesta. I ara anem a parlar seriosament.

Emborratxar-se a la tarda és burgès. Aquesta és La Tesi. L'emplaço al principi, decisió gens habitual, i ara l'enfosquiré amb arguments tangencials, exabruptes anticonstitucionals i oracions subordinades, fluvials i faraòniques, erigides sobre silogismes falsos o, si més no, inintel·ligibles, fins que arribi un punt en què us ofegueu en els meus procediments mentals i no us quedi més collons que dir, joder, si és que té raó, si no ho entenc és que TÉ RAÓ.

Perquè tinc raó, sempre tinc raó. No ho dubteu MAI.

Alguns dels nàufrags emocionals que han tornat d'Erasmus em diuen que Pirineus enllà s'ho munten molt bé en aquelles qüestions relatives al mam. Es posen a beure a les 5 de la tarda, declamen amb uns ulls salivosos de nostàlgia, i a les 12 de la nit el cos ja els diu prou i el matí següent es poden llevar amb totes les hores de son complertes per poder anar a currar més o menys sobris. Currar? Treballar? Sobrietat? Lèxic burgès! Que algú cridi els soviets: el déu Kalashnikov demana un vessament de sang.

A mi aquest cercle de la birra consistent en borratxera-feina-borratxera-feina em sembla miserable, una falsa síntesi entre l'apol·lini i el dionisíac que domestica aquest últim en benefici del primer. ¿On ho fan, això? A Alemanya, sobretot. Deutschland. Els putos amos de la enginyeria social. Una gent que aprèn més ràpid que una rata-cyborg-convergent i a la qual ha fet falta menys d'un segle per engendrar i perfeccionar un seguit d'estratagemes biopolítiques mil vegades més efectives i mil vegades més subreptícies i mil vegades més elegants que les càmeres de gas. L'agenda d'un alemany actual diu: 1) beu 2) dorm 3) treballa 4) surt de la crisi 5) torna a beure i torna a començar. 100% efectiu en el beure, 100% efectiu a la feina, 100% efectiu en ser un subnormal.

¿De què serveix beure si al matí següent estàs fresc per anar a treballar? Racionalitzar la beguda va en contra de tot allò que ha significat tradicionalment l'alcohol, de la joie de vivre antisistema que al llarg dels temps ha estat espantant els demiurgs socials fins que aquests, astutes hienes sulfuroses, han transmutat l'anàrquic pitof en un bufó falder que s'aferra a l'etanol amb la fermesa del rigor mortis, de la mateixa manera que la seua mare engull prozac per defugir l'avorriment existencial.

No, amics i amigues. No és això. És hora d'arribar envinats a l'oficina. Obrir les portes del despatx com qui obre uns llavis vaginals i treure el cap a un nou món, envoltat pel jefe i els companys, expectants, emmudits, i entrar convertit en un home nou, un torrat renascut, passejar-se bambolejant per l'estança, atravessar el silenci incòmode mentre pessigues pits i cigales, vomitar sobre els teclats i eructar sobre el subwoofers, potser ensenyar el cul al secretari i colpejar amb el peu les papereres de reciclatge, però finalment, i això és el més important, arribar fins al teu superior, descarregar els colzes sobre la taula, aixecar un dit amenaçador, fer-lo ballar i tornar-lo a amagar, avortar un somriure, mirar al jefe estupefacte amb un ull guenyo i obrir una boca que empresonava totes les fortors i efluvis alcohòlics de l'univers per escopir-li exultant a la cara un A BEURE! A BEURE! com el mateix Gargantua pronuncià tot just després del seu naixement.

Heu de fer de l'alcohol una pràctica tan intrínsecament lligada al vostre dia a dia que oblideu les raons de la seua ingesta. ¿Per què beveu? ¿Per ser simpàtics i sociables? És patètic. ¿Per lligar? És encara més patètic. ¿Per oblidar els vostres problemes? És trist, però també patètic. ¿O potser ho féu per deixar-vos fer aquelles fotos on sortiu lletjos i amb les faccions desballestades, amarats de suor, abraçant-vos a altres infrassers fins formar una massa compacta de pura subnormalitat, aquelles fotos que després penjareu al Facebook i comentareu amb milions d'errades ortogràfiques? Doncs això és... ¿de què estàvem parlant? Ah, sí: l'alcohol és un desestabilitzador social.

Quan un dia arribeu a la feina ressacosos perduts, amb la ment ennegrida per culpa de l'alcohol, i el suau tecleig dels companys us ressoni al cap com els tambors de guerra del déu Mart, i el xiuxiueig insubstancial dels col·legues us sembli el grall insuportable d'un cor d'harpies, i fins i tot la tasca més trivial us suposi una condemna, llavors pensareu: ¿què faig aquí? ¿què polles hi faig, aquí? Però no us confongueu: allò que us foradarà el cap no serà l'alcohol, sinó un brot sobtat i dolorós de clarividència. I la ressaca, de la forma més impensada, us farà lliures.

EPÍLEG: ¿Per què la gent beu a Barcelona? Beure a Barcelona és absurd. És car, és dolent, i sobretot és fatigós. A Flix tenen les coses més clares: primer t'afartes aquí:

i després, com un elefant senil i engatat, vas a morir aquí:

O sigui: la gent té clar que es vol destruir. El paissatge els és igual. No hi ha cap tipus de romanticisme, sinó simple i pura optimització alcohòlica. Ho dic perquè a Barcelona, quan la gent surt, primer va aquí, i després aquí, i després també va aquí, i aquí, i aquí, i aquí, i també aquí i aquí, i encara hi haurà algun idiota que arribarà fins aquí, però aquesta travessia constant provocarà que la meitat de l'alcohol s'esfumi amb l'exercici que implica anar d'un bar a l'altre. Escolliu un lloc. Beveu. Moriu. És senzill. No fa falta visitar cent bars: si tot va bé, el dia següent no n'hauríeu de recordar cap.

Jo només sóc el fantasma dels Nadals futurs

2010-12-27T18:42:00.005+01:00

M'agrada el Nadal. Sé que en boca d'un humanista cínic com jo aquestes paraules poden semblar enganyoses, així que les repetiré en majúscules, negreta i amb un adverbi: M'AGRADA MOLT EL NADAL. Els banquets gargantuescos i els avets de plàstic cutres i els torrons rancis i les cançons incisives i les felicitacions hipòcrites i les eternes reunions familiars i la bolsa cotillón i totes aquestes coses tan xarones i tan kitsch que vosaltres odieu, doncs jo les estimo. I quan sento els Soziedad Alkohólika cantar allò de Feliz Falsedad jo somric de forma condescendent i penso: sí, sí, feliz falsedad para ti, feliz falsedad para tu perro sarnoso y feliz falsedad para tu puta flauta de elfo sidoso.

Alguns (imbècils) diuen que el Nadal és fals. Diuen això mentre emboliquen els seus cigarrets bohemis i s'ajusten les seues bufandes de situacionista demodé. Diuen això com si descobrissin una gran verititat, una veritat tràgica que destruirà la pantomima grotesca del mode de vida occidental, una veritat tràgica que, tot i això, ells assumeixen estoicament, i per això es passen la nit de Nadal fumant tabac Pueblo i llegint els assajos de Montaigne mentre la seua família de classe mitjana plora la seua absència davant d'uns canelons.

POBRES SUBNORMALS.

Que el Nadal és fals ho sabem tots. És evident. Però també la literatura i el cinema i totes les coses que valen la pena en aquest món de merda són essencialment FALSES. ¿Però què importa que siguin falses si l'emoció és real?
Potser això últim ha quedat massa afectat, així que borreu-ho i apunteu el següent exabrupte: Però què importa que siguin fal... bé, si això últim us ha semblat massa afectat foteu el cap a la via del tren i espereu fins que us l'aixafin. ¿Per què polles viviu? Hi ha gossos que haurien aprofitat millor la vostra ànima descreguda.

Tornem-hi. Suposo que odiem el Nadal perquè la nostra sensibilitat està modulada pel discurs dels comediants jueus dels Estats Units. Amb les seues comèdies desencantades i els seus monòlegs vidriòlics deconstrueixen el Nadal, caricaturitzant-ne els vicis i ocultant-ne les virtuts, com si ens fessin un favor, quan en realitat el que passa és que són uns fills de puta ressentits perquè no han cregut en el Pare Noel en la seua puta vida i perquè les seues festes jueves no són celebracions sentides que vessen d'amor i èxtasi sinó amargs homenatges al seu Déu rancuniós que els deixa viure un any més, un any de merda més.

Però a mi el Nadal m'agrada perquè a pesar de les seves contrapartides (que sí, que són moltes) constitueix un parèntesi a la depriment sordidesa i mediocritat de la naturalesa humana. De fet, només el Nadal i els encesos versos de Walt Whitman són capaços de fondre el glaç del meu cor de vell Scrooge i fer-me sentir alguna cosa remotament semblant a una engruna de succedani d'amor per la humanitat. Per això avui compartiré un parell d'històries nadalenques reals (sí, REALS) que m'han explicat aquests últims dies.

A la tenda del Barça uns clients observen una senyora que brega amb 40 samarretes. Amb evident desgana, un dels dependents s'acosta per ajudar-la. Llavors un dels clients reconeix en ella a la mare d'en Messi, la senyora Celia Cuccitini, i li pregunta:
- ¿Es usted la madre de Messi, la señora Celia Cuccitini?
I ella respon:
- Sí, soy la madre de Messi, la señora Celia Cuccitini.
Un client sent la conversa i xiuxiueja que aquella dona és la mare d'en Messi, la senyora Celia Cuccitini, i un client que ho sent reprodueix el mateix i la frase s'escampa i es repeteix per la tenda com un mantra. La gent comença envoltar la pobra dona i el dependent, nerviós, truca a l'encarregat per preguntar-li:
- Disculpi, però aquí està la mare del Messi amb 40 samarretes: ¿li fem descompte o què?
L'encarregat surt a la tenda, aparta els clients amb elegància i brutalitat i arriba fins la mare de Déu amb un somriure de tauró.
- ¿Señora Cuccitini? Acompáñeme, por favor.
- Grasias, grasias.
Se l'emporta fins la caixa i en fa fora la caixera amb un cop de colze.
- Veo que lleva muchas camisetas, ¿eh?
-Sí, sí. Cuarenta. Quiero poner el nombre de mi hijo Leo.
- ¿A todas?
- Sí, a todas. ¿Cuanto me costará?
-Para usted, gratis.
-Oh, no son para mí. Son para unos huerfanitos de la Argentina.
-Pues entonces un 20% de descuento.

La segona i última història va sobre un professor que vol remoure els esperits dels nens. Ja sabeu que aquestes són unes festes molt materialistes, així que el professor demana als alumnes que facin una carta als Reis Mags d'Orient on no demanin cap tipus d'objecte, sinó desitjos de caire immaterial. En només 5 minuts, els professor observa espaordit com en les cartes hi figuren els següents desitjos.

- Jo vull la pau al món i la mort de tots els espanyols.

- M'agradaria que marxessin del país tots els moros, tots els que estan al paro i tots els que es posen malalts, perquè fan gastar molts diners al president.

- Jo vull que hi hagi més guerres al món perquè sinó el meu papa, que és policia, no tindrà feina.

¿Us pensàveu que les festes de Nadal eren materialistes perquè sí? I ara! El materialisme serveix per mantenir ben lluny els nens de si mateixos. Si indaguen massa sobre la seua identitat i els seus desitjos íntims i profunds descobriran que no són més que un garbuix de pulsions de mort i un egotisme rabiós i atrapat. Però, afortunadament, el materialisme els fa somniar i ens permet bastir una societat millor i enganyada. Sapere aude? Sapere aude ta puta mare. Perquè, en certa manera, el materialisme és un humanisme.

Jo només critico Jo Només Follo a Pèl

2010-12-20T18:15:00.009+01:00

Em rebenten les crítiques al meu blog. Corregeixo: em rebenten les crítiques plebeues al meu blog. No pretenc que la gent es quedi callada. Al cap i a la fi, qui mata a sang a sang mor. Però deploro aquesta colla de hobitts sense cames que blasmen de la meva prosa i del meu pensament magnètic però que, vés quina casualitat, són sempre els primers en comentar les entrades. Me'ls imagino com peixos traient el cap de l'aigua, obrint les seves boques infatigables mentre esperen sense voluntat a que ejaculi dins les seves boques llefiscoses només per paladejar la meva llefa hercúlia i escopir immediatament un esput, barreja de semen, saliva i patates xips, un pàlid reflex de la meva escorreguda flamígera que, per a més inri, no encerta el seu objectiu (jo) i, per a més inri encara, dibuixa una paràbola i cau sobre els seus ulls.

No ho enteneu? Foteu-vos.

No entenc què he fet malament. Voldria tenir nèmesis amb una llengua d'amiant i tot el que aconsegueixo són barrufets que em disparen bales de cotó fluix. Per això avui respondré a les crítiques més habituals, encara que puc deduir fàcilment que la vostra ment obtusa i desquiciada ho ignorarà i les mateixes crítiques spameres ompliran la secció de comentaris el dia de demà.

"No tens altra feina que escriure aquest blog?". Clar que la tinc. Com tothom. Però molts de vosaltres penseu que escriure aquestes entrades impliquen alguna cosa així com un retir espiritual, una recerca intensa i un exercici de deliberació que em porta a les portes del deliri. Però a mi no em costa escriure el blog. No em costa una puta merda. Perquè jo respiro coneixement i sabiduria. La meva ment no para de funcionar, a diferència del vostre cervell atrofiat i sense dents, que no tan sols no pensa per si mateix sinó que a més l'heu d'alimentar amb farinetes, idees ben mastegades, ben triturades, que us traspassen, entren dins vostre i en surten amb la precisió d'un bisturí i l'asèpsia de l'arròs blanc. Per això quan voleu pensar només balbucegeu. Per això us foten el pèl i no us n'assabenteu. Per això sou gent amb vides tan ínfimes que necessiteu que un grup de música us digui que valen la pena. Per això ara parlarem dels Manel.

"Doncs jo crec que els Manel bla bla bla". Resumiré amb paraules d'amor senzilles i tendres allò que he dit manta vegades. La majoria de vosaltres sou gent petita, minúscula. Sou les tartanyes de la societat: naixeu sota terra, mengeu terra i sota terra morireu. La grandesa no té res a veure amb els diners, la classe o la polla. No. La grandesa té a veure amb la voluntat. Vosaltres heu pogut ser grans però ho heu desestimat. Heu nascut homes, l'únic ésser amb una potencialitat infinita, l'únic ésser capaç de ser allò que es proposa, però vosaltres enlloc d'escollir ser un déu heu preferit convertir-vos en rates. I fins i tot sou menys que això. En una vida anterior potser vau ser una cucaratxa hitleriana a la qual el karma ha castigat reencarnant-la en el pitjor i el més vil dels sers del Cosmos: un home-rata.

Els Manel parlen de vides petites que es creuen grans. Això els Manel potser no ho saben i és evident que vosaltres no ho sabeu. Però no sospiteu qui n'és perfactament conscient, d'això. Doncs Jaume Roures. L'home que s'alimenta dels vostres fracassos. Però res, vosaltres podeu continuar a la vostra, amb les vostres feines de merda, amb els vostres shawarmes de merda, amb els vostres pisos compartits de merda, amb les vostres postes de sol de merda, amb les vostres bicicletes de merda i amb els vostres fracassos amorosos de merda. I contents, eh! Que si un dia se us acut pensar que teniu una vida de merda ja estan els Manel per dir-vos que la vostra és una vida de merda, sí, però que si no la mires fixament potser és una merda de colors.

I no, no m'interessa fer una crítica musical del folk-pop dels Manel. Tampoc m'interessa que critiquin el costumbrisme amb les seves lletres (com alguns idiotes afirmeu). M'importa una merda el que pensin els Manel. Allò que m'interessa és com interpreteu vosaltres el producte Manel. Perquè l'autor ha mort. Us sona? Roland Barthes? Clar que no.

"Ets un psicòpata insensible que no tens respecte per ningú". Per descomptat. No es prou evident? Feia falta el comentari fàcil i obvi? Subnormal.

"No m'ha agradat el teu últim post". M'importa un rave. No escric el blog per a vosaltres: l'escric per a mi. M'agrada llegir-me. Em posa catxondíssim. Hauríeu d'estar agraits que tingui la delicadesa, el gest magnànim, de compartir els meus escrits amb vosaltres. I si n'hi ha algun que no us agrada és que teniu algun problema. Algun problema greu, vull dir. Mental. Tanqueu la boca: no volem que les vostres paraules verinoses podreixin el nostre cap.

No demano comprensió. A fi de comptes, els jueus no comprengueren Jesucrist perquè l'home petit no reconeix el Déu quan el té al davant. Per això els jueus es conxorxaren amb els romans per crucificar Jesucrist i per això segles més tard Nostre Senyor envià herr Adolf Hitler per gasejar els seus descendents. A vosaltres també us arribarà un Hitler que matarà la vostra família. Paciència.

Doncs això: molt de compte amb intentar ser més llestos que jo, farsants. Que quan vosaltres aneu jo torno de follar-me les vostres parelles. I ara que us tinc ben calents ja podeu correr a escopir contra mi les vostres crítiques aigualides. Ah, no, calla, QUE HE BLOQUEJAT ELS COMENTARIS. Sembla ser que aquest cop us haureu de quedar la meva llefa sobre la llengua, us l'haureu de passar d'una banda a l'altra de la boca fins que, avorrits, acabareu empassant-vos-la. I la ràbia us farà bullir la sang i el fetge us rebentarà i la vostra ànima de bufó xisclarà enrabiada i donarà cops de peu i finalment les vostres cordes vocals petaran d'una en una fent do-re-mi-fa-sol.

Tornaré a habilitat els comentaris quan la gent tingui coses interessant a dir més enllà de repetir les crítiques habituals i xupar-me les polles de forma descarada. Sóc bo. Ja ho sé. Sóc com un pare al que admiren els seus fills: no sento orgull sinó compassió.

Fins llavors em delectaré en el silenci. OH SILENCI. ¿Hi ha alguna cosa més dolça que el silenci que queda quan hom acaba de parlar?

Jo només tinc 365 nassos

2010-12-16T22:23:00.008+01:00

De totes les tradicions que es fan i es desfan al folclore català, la més ridícula, absurda i ronyosa és, sens cap mena de dubte, la de l'Home dels Nassos. L'Home dels Nassos és un "ésser mític" (més endavant aclarirem les cometes) amb tantes nàpies com dies té l'any, de manera que el dia 1 de gener en té 365 i el dia 31 de desembre només li'n queda una. Per tant, a mesura que avança l'any li cau un nas, com a Pere Espinosa, amb la remarcable diferència que allò que li cau és un nas sencer i no tan sols un tros de tabic, i amb la també molt remarcable diferència que si se li desprèn el nas és a resultes de l'acció d'alguna força extraordinària i no per culpa de la cocaïna.

I que ningú s'ofengui quan dic que aquesta és una tradició ridícula, absurda i ronyosa perquè les regidories de joventut, festes i esports la tracten com una tradició ridícula, absurda i ronyosa, tal i com demostra el fet que per presentar l'Home dels Nassos en tenen prou amb un capgròs ridícul, absurd i ronyós o bé, en els pobles on hi ha menys quartos, amb un antifaç i un nas de goma absurd i ronyós però no ridícul, ja que acostuma a ser bastant gran.

El problema és que avui en dia els nens són molt poc intel·ligents però, en canvi, són molt espavilats gràcies a que prenen drogues abans que la seva edat es compongui de dos xifres. Ara els nens són molt pragmàtics. Creuen en els Reis Mags i el Pare Noel perquè la recompensa és sucosa: He-Mans i Gormitis. Però l'Home dels Nassos... què polles ofereix l'Home dels Nassos? Caramels rancis. Cada any els mateixos caramels rancis amb gust a plàstic, embolicats amb papers estampats amb dibuixos del Cobi, caramels de colors infinits i diferents que tenen tots el mateix gust a sucre i aixella de mutant, sempre els mateixos caramels que l'Ajuntament arrossega des de l'any 92 damunt de la carrossa i torna a llençar damunt dels nens, cada any el mateix ritual decadent i, sí, també ridícul, absurd i ronyós, com la condemna de Sísif i la roca si a la condemna de Sísif i la roca li traus els aires tràgics i existencialistes i la redueixes a un ritual ridícul, absurd, ronyós i decadent.

O sigui, que els nens no creuen en l'Home dels Nassos perquè la recompensa és parca. Així que l'Ajuntament s'ho curra poc i engipona un desequilibrat (probablement aquell destarifat que no és prou bo per fer de Pare Noel, de Rei Mag, de patge o de policia municipal) a corre-cuita, amb 4 martingales que tenen per allí, i l'avien pels carrers del poble a repartir caramels. Conseqüentment, els nens s'assabenten ràpid que tot allò és una presa de pèl i dubten de l'Home dels Nassos, així que l'any vinent l'Ajuntament es pren la tradició fins i tot amb una major lleugeresa i els nens creuen encara menys en l'Home dels Nassos i així ad infinitum.

Però jo tinc una teoria: l'Home dels Nassos existeix. És un exemplar únic i raríssim, l'últim de la seva espècie, producte d'alguna mutació cega i rabiosa, encara que no descarto que provingui dels confins de l'univers o d'alguna dimensió insana i demoníaca. L'Home dels Nassos viu atrapat des de temps immemorials al soterrani d'algun ajuntament d'un poble de Ponent, potser alguna vila de terratinents rics, decadents i endogàmics com Almacelles o Llardecans. Reputats experts en filosofia i eminents estudiosos de la criptozoologia el mantenen ocult perquè saben que si la societat catalana arribés mai a conèixer l'existència d'aquest ésser es produiria un xoc brutal entre les concepcions industrials, científiques i petitburgeses dels catalans i el pensament màgic que es necessita per comprendre i processar la figura d'aquest ésser.

L'Home dels Nassos viu dins una cel·la sense llum. Es desperta cada 1 de gener amb 365 nassos que s'obren com un pom de flors i li tapen els ulls i la boca. A la cara hi sent un dolor dispers i penetrant, com 365 cavalls corrent en direccions oposades. Com que no hi veu i tampoc pot menjar, durant els primer mesos l'alimenten amb sardina triturada que xucla per mitjà d'una palleta que li introdueixen a la boca a través de la xarxa de nassos. L'Home dels Nassos no odia els seus captors perquè sap que sense ells es moriria.

El 31 de desembre l'Home dels Nassos sembla ben bé una home normal amb un sol nas. L'Ajuntament d'Almacelles (o potser Llardecans) aprofita aquest dia per treure'l a passejar entre la gent. El vesteix de gala, li donen un sac de carmels rancis i li demanen que el reparteixi entre els nens. Però l'Home dels Nassos odia els nens perquè també odia la raça humana en general, així que per evitar que mati a ningú els de l'Ajuntament (d'Almacelles o Llardecans) el droguen amb MDMA. A les 7 de la tarda l'Home dels Nassos va tan col·locat que estima amb follia el cosmos, els homes i, per difícil que sembli, també estima els nens. De fet els estima tant que quan se li apropen massa li apareix un nas de més entre les cames, i per evitar aquest contratemps l'Ajuntament ha instal·lat sobre el seu escrot uns electrodes que s'activen per control remot. Si l'Home (dels Nassos) s'excita, descarreguen electricitat sobre els seus collons, i és per això que a vegades els nens el toquen i tornen cap als seus pares amb el somriure tibant i les mans tremoloses, deixant un camí de caramels darrere seu. I llavors els pares pregunten "t'ha agradat l'Home dels Nassos" i ells diuen "no: pica".

El dia 1 de gener l'Home dels Nassos desperta a la cel·la, aturdit encara pels núvols d'amor de l'MDMA. Obre els ulls però no hi veu res perquè davant hi té 365 nassos.

Jo només mostro la meva obra pictòrica

2010-10-30T10:04:00.012+02:00

Un cop vaig ser un artista frustrat. La meva gran obra consistia en encadenar un borbó dins d'un museu i gravar-lo mentre moria per inanició. Per desgràcia, en un brevíssim moment de descuit el borbó en qüestió es va convertir en un petit ratpenat i va escapar del seu empresonament tot xiulant l'Himne de Riego. Ara ja fa molt temps d'això, considero que és una etapa passada i dolorosa, i és per aquesta raó que m'ha costat acceptar la proposta de l'Heliogàbal, el bar més underguais de Be-Ce-Ena. Però bé, ara ja és un secret a veus: a partir del proper desembre podeu trobar exposades en aquest bar algunes de les meves obres dibuixades amb Paint.

Totes elles són pintures de crítica cultural amb un rerefons de brutalitat existencialista. Cadascuna d'elles porta un títol explícit i descriptiu a fi que les pugui entendre fins i tot un estudiant de mòduls. Però com que no puc exposar-les totes, he decidit compartir-les amb vosaltres per triar les millors. També accepto propostes i encàrrecs. Jaume Roures ja n'ha comprat dues per valor de dos milions de duros i les exposa al menjador de casa seva.

He acompanyat cada pintura amb una explicació sobre el significat de l'obra. A vegades aporten claus hermenèutiques indispensables, però sovint només serveixen per generar més confusió.

A LA GENERACIÓ NOCILLA LI MOLA EL POPPER

Podeu veure-hi els escriptors i assagistes Eloy Fernández Porta i Agustín Fernández Mallo mantenint relacions sexuals en mitjons amb ratlles. L'Eloy porta una falç i un martell irònics i icònics en honor al seu pare, l'importantíssim teòric comunista Francisco Fernández Buey. Amb aquesta obra vull explicar que tota revolució, cultural o no, anhela secretament no tan sols ocupar un espai en la vida intel·lectual, sinó desbancar els competidors i monopolitzar aquest espai establint una relació d'endogàmia feudal totalitzadora.

EL DIA QUE LA ETA VA MATAR LA FAMÍLIA DEL REI

El títol autèntic d'aquest quadre era El dia que la ETA va matar Maddie McCann, però em semblava massa provocador. S'hi emula una lluita del mític vídeo-joc Street Fighter entre un gudari i la nena desapareguda dels McCann, que hi apareix decapitada. La nena morta representa la traïció a la puresa i l'espai obert de revolució constant que en teoria representa el model d'estat etarra. Discuteixo que el projecte estatal vuitcentista sigui l'adequat per bastir el règim etarra ja que conceptualment neix vinculat al capitalisme, model econòmic que ETA jura combatre.

Del cap de Maddie surt un riu de sang que forma Espanya. Opino que tota comunitat no neix d'un pacte originari sinó d'un crim originari, real o metafòric, contra un ordre anterior. El crim possibilita els vincles d'unió ja que tots els membres de la comunitat coneixen secretament la seva falta, en relació a l'ordre precedent, i tenen por que algun verbalitzi aquesta inquietud recordant-los la sang que van vessar per establir el nou règim.

TITOT I ELS MAPATXES SÓN ENEMICS DE CATALUNYA

Obra en sintonia amb l'anterior. Apareixen un mapatxe i el cantant de Brams vestit de guàrdia civil. Aquest quadre ens obliga a replantejar-nos el fet que en un món hiper-simbòlic com l'actual, on cridar proclames o brandar un símbol a voltes són suficients per acreditar l'autenticitat i la vinculació de l'individu a una determinada ideologia, propicia un terreny abonat pels talps i els farsants. L'obra ens obliga a qüestionar conceptes com ara autenticitat o compromís, així com el criteri que fem servir per adjudicar-los a quelcom.

QUAN DAVID BOWIE VA INCENDIAR L'HELIOGÀBAL I A L'APOLO VAN DONAR DROGA GRATIS

Originalment, el globus constava del text "Només volíem escoltar Neil Young i fer cicles de poesia" però m'ha fet pal escriure-ho tot. Aquí Neil Young, com a figura de la revolució i la modernitat continguda, es contraposa a David Bowie, figura de la modernitat bulímica i precipitada. S'estableix doncs una relació de diàleg entre aquests dos artistes que es reflexa en l'oposició de l'Heliogàbal i l'Apolo entesos com a centres de producció i d'intercanvi cultural. L'escena de l'incendi (càstig) i la droga gratis (recompensa) a la qual al·ludeix el títol suggereix preguntes sobre l'arbitrarietat i la ceguesa de la justícia divina o sobre el concepte de culpa. Evidentment, aquí l'Artista, com a creador d'un món propi a partir de la seva voluntat, s'equipara a la figura de Déu.

ORGIA LÈSBICA PER A DALTÒNICS ENTRE RUSSIAN RED I MARIA COMA #7

Setè número d'una sèrie de quadres inexistents. La idea principal consisteix en subvertir l'horitzó d'expectatives del públic, que espera veure una còpula sòrdida entre les dues marfantes a què fa referència el títol però que, en canvi, es troba amb la russianred embolicada amb un burka i a la Coma representada com un gat antropomorf i estràbic (el motiu del simbolisme animal prové d'una conversa amb un antic company de pis, que afirmà que "la imbècil aquesta de la Maria Coma hauria de llogar un lletrista perquè només escriu merdes sobre gats"). En resum, el títol de l'obra promet sexe però el públic troba una astracanada pseudo-surrealista. Aquest cortcircuit desequilibra la Santa Trinitat de l'Art (Públic-Crítics-Artistes) per instituir el Creador com a element indispensable i dominant.

A l'esquerra hi podem veure una Afrodita downi, símbol de la sexualitat fronterera, no-normativa, ja que el quadre al·ludeix a noves formes de practicar l'erotisme: el títol fa referència al lesbianisme, però el quadre il·lustra una escena zoofílica que, per a més inri, és abortada pel burka, que només deixa espai per una sexualitat no-dermatològica. L'Afrodita downi revela l'esclerosi de les categories que l'espectador usa per pensar la sexualitat, i l'obliga a idear-ne de noves a fi de comprendre l'erotisme suggerit pel quadre.

També hi ha un núvol kinton perquè em sobrava espai.

JOAN LAPORTA VOL DIBUIXAR UN POLLOCK AMB LA POLLA PERÒ NOMÉS LI SURTEN ESVÀSTIQUES I LA CARA DE JESUCRIST

El joc abstracció/formalisme critica la idea difosa de la Catalunya que Joan Laporta usa per embaucar els independentistes frustrats i descontents. Mitjançant l'esvàstica díscola el quadre pronostica que el fum ideològic (abstracció) rere el qual s'amaga Laporta acabarà revelant les intencions feixistes (formalisme) inherents a la seva proposta, que passa per l'espectacularització berlusconiana de la política. La cara de Jesucrist subratlla el truc groller de la figura messiànica que la majoria de partits polítics catalans usen de cara les properes eleccions.

Jo només vaig down, down, down.

2010-10-27T10:44:00.009+02:00

Temps ençà m'arribà un correu electrònic molt intimidant de part del lobby castellanoparlant de lectors del blog (hola, surmanos). En el contingut del mail, incisiu i contundent, em demanaven que dediqués un post al web de DOWN ESPAÑA. Bé, no ho faré. Al llarg d'aquests dos anys s'ha instaurat l'estranya percepció que sóc un darwinista boig i perillós (i en part és veritat) que odia els subnormals. No és cert. De fet, (mode humanista-cínic ON) crec que els downis són infinitament més feliços que la majoria dels humans. Nosaltres vivim segons uns paràmetres molt específics i arbitraris sobre què significa l'èxit personal, social i afectiu, i pensem que com que els mònguers tenen dificultats per adaptar-s'hi tenen un problema. Però és fals. Això als downis els la rebufa. Ells s'ho passen mamella. Només es viu un cop, nanos. El problema el tenim nosaltres i aquesta merda de concepcions que arrosseguem com la roca de Sísif, amunt i avall, a través dels anys (mode humanista-cínic OFF).

Si uso els termes downi, subnormal, mònguer o albertespinosa per insultar és perquè els buido del seu origen etimològic i de la seva càrrega ideològica originària. Com vosaltres quan dieu "fill de puta" per ofendre i després us gasteu les garrofes anant de pepes.

Però no per això deixaré de recomanar el web de Down España. Especialment els números en pdf dedicats a La Barbie Down, Sexualidad Down i, molt especialment, La Reina Sofía acepta la Presidencia de Honor del II Congreso Iberoamericano sobre el Síndrome de Down. A El Jueves els han caigut multes per molt menys.

I ja que parlem de subnormals, anem a parlar del...

El PSC està on fire. Els seus spots electorals ho demostren. Picaresca, humor del fi i certa fragància a teen spirit és el que desprenen estratègies com La vida de Monti, SúperMontilla o Artur Mas es Menos. Si el canvi proposat per CIU ja fa sospitar amb el cadàver de Pujol encara calent, imagineu la poca credibilitat que genera la campanya publicitària dels líders del tripartit. Afortunadament, amb aquests spots el PSC sembla que per fi ha trobat el seu votant ideal. Els joves, direu. I ara! Els subnormals.

La campanya del PSC va dirigida al públic jove i abstencionista que veu la política com una cosa avorrida. Però molts de vosaltres, adolescents i post-adolescents, no us sentireu identificats amb aquesta visió casposa del jovent que sembla tenir el PSC. Jo tampoc m'hi sento. Tothom a qui he preguntat m'ha mirat horroritzat. D'on treu el PSC aquesta imatge del jovent? Després d'investigar profundament, m'he topat amb Historias del Toner.

Historias del Toner és una websèrie. Probablement, la primera websèrie en català (recordeu que si tenim artistes mediocres és perquè nosaltres també som gent bastant mediocre). Està perpetrada per "un grupo de jóvenes actores y actrices con un denominador común: el teatro y el socialismo". Jo quan sento "teatro y socialismo" m'imagino estudiants de Belles Arts que es despullen mentre reciten Bertol Brecht. Però ens estem precipitant i traient les coses de context. Perquè la definició continua: "Somos gente de izquierdas y progresista. Sabemos lo que nos jugamos en las próximas elecciones al Parlamento de Cataluña y por eso damos soporte a la candidatura de José Montilla y al Partit dels Socialistes de Catalunya". Izquierdas + Progresista + Montilla = Diversió mònguer.

Historias del Toner es divideix en 14 capítols. Fa temps que m'ho vaig mirar i ara ja no recordo exactament sobre què anava aquest insult a Bergman dirigit sota l'influx de Satanàs. Vindria a ser un abort endogàmic de sitcom articulat al voltant d'un (sorpresa) Toner. Cada personatge és batejat amb un nomens parlens que l'identifica com a simpatitzant d'un partit. Així, tenim a a Mas-similiana, Rubierta o Pepi Gaviota. Subtilesa al poder. Com en tota comèdia, els defectes s'accentuen. Els tontos són subnormals i els llestos són súper-dotats. Els jerquis només saben cantar i acusar de botiflers, els d'Iniciativa són d'una ingenuitat candorosa, els peperos molt pijos i els socialistes sempre tenen un comentari (suposadament) enginyós per tancar la boca als seus rivals mancats d'arguments. I és que els maniqueismes d'Historias del Toner són tan flagrants i desvergonyits que hauríem de ressucitar a Pompeu Fabra per a que inventés una nova paraula per definir aquest despropòsit.

Però potser els seus creadors són uns genis subversius. Potser ens enganyen a tots. Perquè són tants els errors i les violacions de la construcció paradigmàtica d'un sketch que jo he arribat a pensar que ho fan així perquè volen. Feta la llei, fet el Toner. Són els Godard de les websèries. I si les bromes no fan riure, potser és perquè juguen a la lliga de l'estupor.

Convé no refiar-se d'un socialista, perquè la seva clau és guanyar-se la teva confiança fent-se passar per tontos i aprofitar-ho per follar amb la teva filla i robar-te la cartera. No els deixis mai la clau de casa, i molt menys la del teu país.

PS: la gent em pregunta per què odio el PSC. Anem a matisar-ho: (mode humanista-cínic ON) odio tots els partits polítics, especialment el PSC. La raó és que detesto els partits de masses per damunt la resta de partits. Crec que a pesar de la seva profunda estupidesa els ciutadans i els seus interessos són massa complexos com per ser reduits a la representació d'un sol grup. El PSC (i també el PSOE) ho sap molt bé, i per això juga la carta de la dispersió, tot i saber que no podrà complir les esperances de tots els variats idiotes que els voten. A banda, opino que el concepte "partit polític" ja fotia tuf a ranci al segle XIX, i és per això que no voto. Mai. Però tampoc tinc massa solucions. (mode humanista-cínic OFF). Alguna gent diu que això és hipòcrita però no és veritat. Imagineu que us tallen les mans i us tanquen en una habitació amb una gallina a la qual li supura un líquid fosforescent del seu cul amb plomes. Us follaríeu la gallina? Jo no.

Penseu en aquesta sàvia paràbola fins el proper post, que arribarà d'aquí una setmana, un mes o potser un any lunar.

Jo només m'exalto amb el nou i m'enamoro del vell

2010-09-22T16:05:00.007+02:00

Hola, amics de la xerinola ultraviolenta i erudita. Últimament, gent d'aquella a la qual per respecte anomenarem gilipolles m'ha fet arribar certes queixes segons les quals en aquest blog es dóna a entendre que tot producte artístic i cultural produit en l'època actual no serveix ni per fer escaiola pels canaris. No és cert. Jo m'entristeixo i 'menfurismo a parts iguals cada cop que sento algú que diu "ia no es fa rocanrol com el dels rolling". Aquesta actitud no té cabuda en un blog regeneracionista, optimista i de pensament humanista-cínic com aquest. Jo no crec en el mite de l'Edat d'Or que es degrada. En tot cas crec en una època inicial, ja de per si força precària, anomenada Edat de la Merda, que empitjorà donant pas a l'Edat de l'Orina, i així fins avui, moment que podríem designar com Edat de Love of Lesbian.

Així que no: avui en dia SÍ que es fan bones pel·lícula, bons llibres i bona música. I si ho dubteu, arrossegueu la vostra ànima en pena, demà dijous a les 22.00, fins la plaça Joan Coromines de Barcelona, on podreu escoltar uns trovadors que us posaran els genitals com toixons i faran bellugar la vostra pelvis com si fos un rata pinyada ofegant-se en un got d'aigua.

Llavors, ¿com és que dóna la impressió que avui en dia hi ha moltissíssima merda? Fàcil: perquè d'escriptors, músics, etc., bons n'hi pocs. Poquíssims. Com ha passat sempre, vaja. En canvi, els farsants s'han multiplicat com els estudiants de mòduls. La culpa d'això la té la usurpació dels mitjans de producció (artística) per part del proletariat. Perquè la democràcia, política, cultural o del que sigui, no és bona. Penseu que el concepte de democràcia el van inventar uns tios que es vestien amb túniques, que vindria a ser un taparrabos amb pretensions, així que no en podem esperar res de bo.

Imagineu, per exemple, que un galifardeu de l'Itàlia renaixentista hagués manifestat certa traça pels pinzells. Son pare hauria agafat el tendre vailet i l'hauria reclòs a casa d'una celebritat local (que són sempre les pitjors): un vell esteta decadent, desquiciat i fill de puta amb ínfules de diva tirànica, una barba de dos pams i una afició gens amagada per tocar nens sense finalitats mèdiques. I allí s'hauria dedicat durant anys a picar pigment, barrejar pintures, suportar abraonades pallisses (psicològiques i físiques) i netejar pinzells (en sentit literal, però sobretot figurat). I potser un dia, POTSER, aquell vell xiflat de psique torturada li ensenyaria a pintar roques. Arribats a aquest punt, a no ser que el xiquet sentís una passió boja per la pintura, ja hauria fotut el camp de casa no sense abans clavar el pinzell a l'ull del vell.

Era cruel? Sí. Moltísstim. Però com a mínim disposavem d'un òptim filtre anti-farsantisme.

I això és aplicable a tot. Per escriure, la gent havia de racionar el paper de vàter i desfer-se la vista movent el llapis sota la precària llum d'una espelma. Per cantar o tocar el piano, la gent s'havia de fer escolanet i patir els abusos anals dels capellans que els ensenyaven a entonar els aguts introduint els ciris via rectal. Si ets un farsant aquests sacrificis no els fas.

Però avui en dia per 4 duros qualsevol farsant té un ordinador, una molesquine, una super 8, un ukelele o un estudi de gravació casolà. Jo he vist imbècils amb una Stratocaster i mitja dotzena de pedaleres incapaços de tocar decentment una cançó dels Ramones. Però bé, n'hi ha alguns que fins i tot tenen sort i acaben essent apadrinats per alguna publicació amiga de la demagògia, d'aquelles que sembla que cada mes tenen una vintena d'artistes que revolucionaran una discliplina artística en qüestió, i els inflen l'ego dient que "subverteixen el cànon escleròtic i academicista amb una proposta urgent d'esperit punk".

Ignoro les raons, però normalment aquesta gent acostumen a ser sempre estudiants de Belles Arts, Disseny o Cinema que, de cop, sembla que descobreixen la seva passió per la música o l'escriptura o el que sigui. Últimament he pensat profundament en aquesta coincidència, i he arribat a la conclusió que aquest fenomen s'explica perquè aquestes carreres estan plenes de FILLS DE PUTA PRETENSIOSOS SENSE CAP MENA DE CONSCIÈNCIA NI REMORDIMENTS. De moment només és una hipòtesi que estic treballant. Però ja m'imagino en un futur converses com les següents:

- Tio, acabo de d'entregar tot el meu patrimoni a les germanetes de la caritat.

- Però què dius, boig?!

- He descobert que la meva família era tan rica perquè un besavi que tenia era dissenyador gràfic. I m'ha agafat una mala consciència tan gran que m'he desfet del patrimoni.

- Quin mal rotllo. El meu besavi era un tio molt més noble: es va fer ric traficant esclaus africans.

- Quina sort.

- Pues sí.

Jo només tinc el nou disc dels Manel

2010-09-17T14:55:00.009+02:00

Descàrrega en exclusiva del segon disc del grup Manel via Rapidshare Megaupload i Cumlouder.

No. A JNFP no tenim el proper disc del Manel. No el tenim nosaltres, no el té la discogràfica ni el tenen ells mateixos. I per què? Doncs perquè no existeix el disc de marres. I per què? Doncs perquè travessen una severíssima crisi creativa. Puta mare, no? Ukeleles a la foguera, que arriba l'hivern i el vent fort de garbí. No. No. Ignorants, que sou una colla d'ignorants que no heu llegit ni a Lenin ni a Maquiavel. El fenomen Manel ha d'ésser contemplat com una fase transitòria però inevitable d'homogeneïtzació de la societat catalana, que és a la vegada un mer preludi de la valerocràcia que imperarà arreu del món en un futur proper.

Però com, mestre?! Si el gosflautisme cumbaià gracienc post-modernillo que preconitzen els Miquel es troba a les antípodes dels dogmes del vostre blog! Evidentment. Ara que els Marcel han conquerit els cors i les ments d'un amplíssim nombre de catalans, gesta improbable anys ençà, han d'ésser utilitzats com una eina, com una plataforma, bo i desproveïnt-los del seu discurs per procurar-los un de més afí a la idiosincràcia d'aquest estimable blog. I quin millor moment que el present, davant la crisi que implica enfilar el segon disc? Però... crisis? What fucking crisis? Deixeu que m'expliqui...

Si heu escoltat les lletres del Merkel us haureu adonat que totes parlen del mateix: sentiments. Els sentiments són l'opi del poble, de la plebs, dels serfs de la gleva, del lumpenproletariat. Quan hom no té diners, no li queda més collons que fotre sal a la seva vida embarcant-se en relacions sentimentals, una manera de passar l'estona força barata si ets tan llest de follar sense condó.

Els rics, en canvi, com que no tenen sentiments poden fer coses de rics. Drogar-se, fornicar i comprar Rolex (en plural). Alguns de vosaltres haureu llegit algun panflet escrit per l'enfant mongolus del Bret Easton Ellis i potser us han encolomat que els rics es foten droga i follen per omplir el buit existencial que els produeix la manca de sentiments i l'erosió dels vincles empàtics. Doncs no. Els rics poden drogar-se i follar amb tot quisqui precisament perquè no tenen sentiments i, per tant, els efectes negatius i secundaris d'aquestes activitats no adoloren els seus esperits. Els que es droguen per omplir la vacuïtat produïda per una vida de farsant són els moderns que van a La 2 de Apolo, però d'aquests en parlarem un altre dia.

I què té a veure això amb els Mar i Cel? Doncs que amb el primer disc han guanyat diners, molt diners. I a no ser que se'ls hagin petat amb capricis com operar-se el forat del cul per donar-li la forma del cap de la Hello Kitty, és fàcil deduir que encara els conserven i que, per tant, els seus sentiments encara no els han recuperat. Però, ai, Dolors! Com s'ho faran ara per emocionar i connectar amb la massa godzillesca de mileuristes que els segueixen? D'on treuran les vivències amb les quals es basaven per escriure aquelles corprenedores lletres de caire costumbrista metropolità? ¿¡¿¡Se les inventaran?!?!

No. No. Perquè ha arribat l'hora de canviar. A sota us adjunto uns quants consells. Si en teniu de bons, me'ls podeu enviar per correu electrònic a jonomesfolloapel@hotmail.com. M'encarregaré personalment de fer una tria dels mails amb les millor propostes i els fotré tots a la Paperera de Reciclatge. I nunca más se supo.

1. Insultar a Els Amics de les Arts, el nou esport nacional. Els catalans sóm gent molt merdosa, molt europea, molt assenyada, en definitiva, molt eugenidorsesca, i ens fa com cosa insultar-nos quan no ens portem bé entre nosaltres. Mal fet, cony! Mireu els anglesos, que tenen fins i tot una Commonwealth 2.0, i els grup sde pop del país s'acusen mútuament de ser mariquites i de tenir el sida. Això quan no s'atonyinen a lloms d'una Vespa o d'una Harley.

2. Destrossar l'ukelele (a poder ser, contra el cap del lleig de Els Amics de les Arts). L'ukelele és un invent del dimoni. Fàcil de tocar comparat amb una guitarra elèctrica, difícil de tocar comparat amb el Guitar Hero. I aquí de mitges tintes ja vam tenir-ne prou amb el pujolisme.

3. Fer un disc conceptual sobre el Mein Kampf. Us diré una cosa: s'està perdent molt el rotllo de fer discos conceptuals. I encara us diré més: s'està perdent molt el rotllo de fer discos conceptuals DOBLES. M'oloro que aquí la gent va una mica mancada de collonera. El personal vol amagar la seva mediocritat amb cançonetes de pop naïf que no et fan ni fred ni son o estirabots punkarres de vint segons. Fot-li guitarres amb dos màstils! Fot-li cançons èpiques de vint minuts! Fot-li vents i orquestres de corda i bucles krautrockescos i solos de guitarra eterns i demencials i maratonians i odes hitlerianes que facin venir ganes d'escopir a la closca pelada dels cretins!

4. Fer un disc en castellà, menjar-se els mocs i fer el següent en català. Tampoc és qüestió de perdre una tradició tan nostrada com aquesta. I al cap i a la fi no hi ha res que una estelada sobre l'escenari no pugui arreglar.

Au, i ara a menjar-se el món. Que la vida són quatre dies, i els fans de Manel se'n passen tres fent cua a la Fnac.

Jo només separo les paraules i les coses

2010-09-06T09:40:00.007+02:00

El jueu mata-messies que va escriure allò de Al principi fou el verb es deu partir la caixa 23 hores al dia. Després recorda l'assumpte aquell dels nazis i plora durant l'hora que manca per acabar el dia. I és que aquesta frase de marres persegueix com un cobrador del frac al pensament occidental, ja sigui seglar o religiós, popular o intel·lectual, filosòfic o científic. Molta gent pensa que la Realitat, Veritat o qualsevol altre concepte metafísic amb la primera lletra en majúscules guarda una íntima relació amb la paraula escrita. Que si existeixen palabros diferents per designar downi, Anal-conda i Ruffles Chorizo és perquè aquestes tres coses disposen d'una entitat ontològica pròpia que les diferencia les unes de les altres.

Jo també ho pensava quan era jove i llegia a Derrida, a Foucault i altres estetes decadents francesos. Tots tenim un passat.

I ara fem un salt cap a l'Edat Mitjeval per seguir el decurs d'aquesta idea que vincla Paraula i Realitat. Els escolàstics pensaven que un estudi concienciós de la Bíblia els permetria accedir a la Veritat Divina perquè al cap i a la fi les Sagrades Escriptures són la paraula de l'Altíssim, el Verb, allò que fou al principi i que ens permet conèixer la Realitat perquè s'hi estableix una relació de simetria. Bé, avui en dia si agafeu un llibre d'Història de la Filosofia, l'obriu pel capítol de Filosofia Mitjeval i allí busqueu l'apartat dedicat a l'Escolàstica no hi trobareu res per aquest títol. Enlloc d'aquest epígraf que abans designava a Anselm de Canterbury & The Crazy Monks, en trobareu un altre: SUBNORMALS.

¿I per què? us preguntareu. Doncs perquè a pesar de les argúcies retòriques, la història posa al seu lloc a tot cristo. Aquesta és la tesi que defenso avui, inspirada pel visionat nocturn dels càstings de Fama Revolution.

En aquest programa on hi van fulanes i mariquites (que no gays) a moure la pelvis com bagasses orientals vaig copsar que el vincle Paraula-Realitat ha arribat, de forma conscient o inconscient, al pensament popular-subnormal (i quan dic "pensament popular-subnormal" em refereixo a aquelles pàl·lides i menyspreables espurnes de raciocini que emet l'encèfal dels morts vivents de pelvis desllorigada que es presenten als càstings de Fama Revolution). Els concursant, presentadors i professors d'aquest reality són molt amics dels anglicismes que designen els estils de ball. Urban style, Jazz style, Stephen Hawking style i aquest tipus de coses.

La qüestió és que anit va aparèixer una paia i els examinadors li van preguntar quin estil ballaria. I sense cap asom de botxorn, la nostra amiga va dir que Sexy style. ¿I què és Sexy style? us preguntareu. Imagineu una persona que s'està follant l'esperit de Rasputin, poseu-hi música al darrere i ja tindreu una idea aproximada d'aquest cast i pur estil de ball.

Si girem el cap en direcció als anals de la història, podem trobar un parent proper d'aquest ball: són els moviments que feien les putes babilòniques, coneguts llavors amb el no massa original nom de Ball de putes. Però les noies de la nit es van refinar amb el temps i van voler distanciar-se d'aquest apel·latiu tan despectiu. Per tant, camuflaren la seva condició amb la paraula stripper. Al cap d'uns anys, la mateixa paraula stripper va agafar connotacions negatives, i les xavales van haver de canviar-se la roba: es van fer dir Gogós. I quan també el vestit de Gogó va quedar reduit a unes tires estripades incapaces d'amagar la pelandrusca que hi havia dessota, es va produir el canvi de paraula del que avui parlem: Sexy style. En definitiva,

les mateixes zorres amb diferents collars.

La idea que us vull fer arribar és que ja podeu fer malabarismes amb el llenguatge, que la vostra condició real us perseguirà fins a l'Infinit com una erínia implacable, cagant-se damunt vostre per revelar a la resta dels mortals la vostra verdadera i vergonyosa identitat, obligant-vos a canviar-vos de muda-paraula per mantenir un grapat d'anys més la farsa que us protegeix.

És com si agafes a quatre pijos, d'aquells que enlloc de polla tenen un port USB (ells en diuen iFuck) i els fas pagar tres mil euros per estar-se una setmana a una masia de mala mort decorada amb rodes de molí. Tu els hi dius que això és turisme rural i ells s'ho creuen, et paguen i ràpidament agafent l'iPhone per twittejar "Que bé s'està al camp, desconnectat de tot el món". Però tot i ser gilipolles, al dia següent ja veuran que afable gent de camp vol dir romanesos que t'entren de nit al mas per robar-te el coure; pintoresca fauna rústega vol dir mosquits de pam i mig que et podrien atravessar el fèmur amb la seva probòscide d'admantinum; i que activitats de lleure campestres vol dir agafar les borrasses i el John Deere i rebentar-se les vèrtebres per arroplegar 200 grams d'aulives. I ja ho tenim: cau la màscara de sorrut llogater camperol per anunciar el jo verdader: un fill de puta.

Perquè les paraules i les coses, amics, són com l'aigua i l'oli. Podeu estar barrejant-los durant tota l'eternitat, però al mínim descuit cadascuna tornarà al seu lloc.

I aquesta és la nova temporada de Jo només follo a pèl. No prometo més regularitat. No prometo més risses. No prometo més fotos de polles bífides. No prometo més bromes de downis. Però sí prometo més demagogia, discursos rimbombants, insults il·lustrats i paraules altisonants per tapar el buit discursiu i existencial que us ofega.

Jo només escric al twitter

2010-07-20T20:02:00.009+02:00

Últimament he estat inquirit sobre les raons que m'impel·leixen a escriure tant al twitter i tant poc al blog. Bé, us ho diré frontalment: a vosaltres, això, no us importa una puta merda. Però, en un accès de magnanimitat sense continuitat en un futur proper, us confessaré que una de les raons és que em preocupo per la parròquia. Veureu: tinc la lleugera sospita que un percentatge important dels lectors del blog pateix un ferm retard mental. Que són mónguers, downies, xinets midgets. Subnormals, per a que ens entenguem.

Òbviament, parlo de la resta de lectors, i no de tu, oh cultivat i distingit lector (introdueix aquí el teu nom) amb qui puc enraonar com si fossis el mateix Plató.

En definitiva, que molts seguidors són gent incapaç de seguir els arabescos de la meva prosa i les aigües torrencials dels meus arguments intel·lectuals. Per això crec que les píldores aforístiques del twitter, desprovistes de qualsevol procés argumentatiu, són més aptes per alliçonar a les masses perdudes que acudeixen a Jo Només Follo a Pèl. Sé que a molts us semblarà que us estic insultant. Sé que molts em titllareu de superb, pedant i farsant. Sé que molts us pensareu que us estic fent una putada. Però mireu la capçalera del blog, allí on hi posa Armes, Whisky i Despotisme Il·lustrat. Molts us heu preguntat sovint pel significat d'aquest concepte. Doncs bé, aquí en teniu un exemple pràctic.

No obstant això, el twitter és un món fascinant. Sense anar més lluny, fa poc vaig descobrir el compte d'en Paulo Coelho. Abans de glossar les virtuts d'aquest gentilhome, us deixaré a soles amb algunes traduccions dels seus twits, a fi que pugueu formar-vos una opinió pròpia ans de procedir amb la filípica de rigor.

Lluita pels teus somnis, i els teus somnis lluitaran per tu.

Somriu i la vida et somriurà.

Beneeix i seràs beneit.

Quan estem enamorats, fem l'amor tothora, fins i tot quan no l'estem fent.

Quan algú evoluciona, evoluciona tot al seu voltant.

Repetir 1.000 cops "Vull ser ric", no funcionarà. Només has de seguir els teus somnis, i mai seràs pobre.

HOYGAN, HALGUIEN SAVE COMO DESCARJAR PENÍCULAS DE PORNOTUBE EN MIS DISCO DURO GRASIAS.

(Avís: pot ésser que alguna d'aquestes traduccions difereixi del sentit original)

¿Qui és Paulo Coelho? Per començar, és un home nascut al Brasil, una país que reuneix el pitjor de Portugal i el pitjor de l'Amèrica Llatina. Per continuar, podem dir que Paulo Coelho és escriptor o, millor dit, ajuntalletres. Perquè sí, l'home escriu llibres, molts llibres, massa llibres, i tots són una puta merda. Forma part d'una exitosa corrent literària integrada per il·lustres mónguers com Jorge Bucay, Deepak Chopra o el mai suficientment insultat Gaspar Hernández. Les obres que perpetra aquesta gentussa són reunides sota l'epígraf d'autoajuda, etiqueta que ells rebutgen en favor d'altres com coneixement personal, espiritualisme laic o qualsevol altra martingala amb pretensions. A grans trets, aquests éssers submentals pareixen llibres barrejant dosis desiguals de psicoanàlisi barat, deliris new age, misticisme d'anar per casa amb calçotets, moralitat cristiana rància circa Nou Testament i aforismes refregits que han rapinyat als textos clàssics de la literatura i les religions de tot el món.

Per a que us en féu una idea, l'obra més popular d'en Coelho respon al nom de L'alquimista. Grosso modo, va d'un subnormal que parteix a la cerca de la "Llegenda personal", després intenta conseguir un tresor i, finalment, en un inesperadíssim gir de la trama, l'heroi descobreix que el tresor més valuós es troba en el seu interior. En efecte, és com si l'anunci d'Estrella Damm hagués estat fet per a pobres d'esperit enlloc de pijos wannabe.

Les ensenyances d'aquesta gent basculen de forma indolent entre el accepta l'esdevenir perquè tots som un amb el Cosmos (derrotisme) i el lluita sense contemplacions pels teus somnis sense tenir en compte la gent i els elements que t'envolten (egoïsme). Cadascú troba el que vol i quan vol. Com a l'horòscop, les prediccions de Nostradamus o quan votes al PSOE.

Evidentment, aquests autors són denostats per les rates snobs de l'establishment literari, a pesar que venen milions i milions de llibres. Emperò, últimament a més d'un esteta decadent dels que es peten el sou a les llibreries La Central li ha donat per reivindicar als coelhos i bucays de torn. D'aquestes obres n'alaben l'humanisme, la prosa amena, la moral senzilla, unes paràboles accessibles al gran públic i una espiritualitat a contracorrent de la vacuitat identitària que propugna la postmodernitat i el turbocapitalisme. Però jo us dic: ULL!!! Aneu en compte amb la ideologia que subsumeix els llibres d'autoajuda! Perquè el pitjor que poden dir d'un llibre no és que sigui dolent sinó que, a més, sigui perniciós per a l'esperit.

Estudiem l'exemple del conte Las ranitas en nata, inclòs dins el llibre Déjame que te cuenta de Jorge Bucay. El podeu llegir aquí, jo no embrutaré el meu blog amb deixalles literàries, però sí us en resumiré la història: dos batracis cauen dins un bol de nata i comencen a esfonsar-se, un d'ells abandona i mor, l'altre persisteix i es salva. Ras i curt. Moralina: persisteix, persisteix i persiteix, molt a pesar del que suceeixi al teu voltant. Agafa les regnes de la teva vida i dirigeix-la contra la corrent del teu entorn, perquè la perseverància cega és premiada amb l'èxit.

Molt bé. Anem amb una altra anècdota que m'explicà un professor d'Història Contemporània. Diu així: en un poblet del centre d'Europa hi havia un senyor descontent amb els polítics del seu poble. Ell en compartia la ideologia i fins i tot la filiació política, però considerava que no conduïen els afers de l'ajuntament de manera òptima. Indignat però educat, l'home resolgué escriure una carta al cap del seu partit per notificar-li la situació i (perdoni vostè la impertinència) demanar-li que prengués cartes en l'assumpte. Al cap d'unas dies rebé la resposta en forma de carta oficial. Li digué: ¿et molesta com es fan les coses al teu poble? ¿creus que tu podries fer-ho millor? Procura't un parell de goril·les caucàsics amarats de crack, dona'ls-hi una pistola a cadascun, reserva'n una per tu, entra a l'Ajuntament, fot quatre trets, mata a tots els possibles rivals i pren el control. Si mereixes el lloc, tot anirà bé. Si no ho mereixes, fracassaràs durant l'assalt, o algú s'encarregarà de regalar-te un tret entre les dues celles per suplantar-te i fer-ho millor que tu. Moralina: persevera. Si creus que la teva vida és merda i que pots fer-ho millor, lluita aferrissadament contra les circumstàncies que t'envolten i persegueix el teu somni.

Els més llestos ja us haureu adonat que a pesar de les similituds entre la moralina d'ambdòs relats, l'autor del segon consell no és un gurú de l'autoajuda. De fet, el poble del que parlem és una petita vila alemanya. El temps en què ocorregué la història és qualsevol període comprès entre el 1933 i el 1945. El partit al qual estava afiliat el protagonista era el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei, i l'home que proferí el consell era el senyor del bigoti rectangular,

l'inefable autor de l'extermini de 6 milions de jueus,

l'artífex de la Solució Final,

l'estratega que perfeccionà la doctrina militar Blitzkrieg,

el casanova que seduí a Eva Braun,

l'home a qui els The Clash dedicaren I fought the democracy, and the democracy won,

l'únic,

l'inimitable,

l'irrepetible,

HERR ADOLF MONTGOMERY HITLER

Jo només sé que a Barcelona hi ha molt teatre

2010-06-14T21:29:00.012+02:00

Ja ho va dir, l'amic Mourinho, que a Barcelona hi ha molt teatre. I no anava errat: se'n programa i se'n produeix molt, certament. Però en Mou, que és llest, irònic i verinós com un escorpí llegint les obres completes d'Oscar Wilde, anava amb segones: acusava de farsants els membres del Barça. Però avui no parlarem de futbol. Perquè les sagetes de ese portugués probablement erraven d'objectiu. Les va disparar amb massa metàfora, amb ració extra de doble sentit. Perquè si s'hagués limitat, ras i curt, a titllar de farsant a la gent que fa teatre a la ciutat comtal, hauria fet diana. I és que és un cas insòlit el dels dramaturgs catalans: fan teatre i viuen del cuento, els malparits. I quan dic cuento, evidentment, vull dir...

SUBVENCIÓ

A través d'unes determinades martingales, estic constantment proveit d'entrades per anar al teatre. Ahir vaig anar a l'estrena d'un Prometeu dirigit per Carme Portaceli, que marcava l'inici del Grec. Hi havia molt farlopero encamisat: polítics, músics, actors, ajuntalletres. Càmeres de TV3. Cava i mojitos gratis, a fi que l'Hereu pogués excusar-se dient "ui, com puja la gasosa" quan comencés a rajar-li sang del nas mentre perorava sobre els Jocs Olímpics d'Hivern amb alguna arpella tribunera del Liceu.

En definitiva, parlem d'una senyora gala. L'inauguració del Grec. La festa del teatre català i en català, si em permeteu el tòpic. Però alerta, que comença la funció. Es tanquen els llums, i tots aquells vàstags de la burgesia catalana, repentinats ells, emperifollades elles, gent de cara bullida, gent que sembla que no vagi mai a cagar, comencen a tossir com uns fills de puta. I quan dic tossir no vull dir aclarir-se la gola, sinó parir enmig de dolors inenarrables unes mucositats que, pels sorolls agònics que proferien, no estaven amagades al coll, sinó soterrades rere les brases de l'infern. I sempre és igual: comencen i no paren. Però aquest cop això encara era d'agrair.

Surt Carme Elías i comença a recitar un monòleg. S'encalla, s'embarbussa, fot un parell de galls, tot així molt físic, molt visceral, molt de teatre de veritat. I el text què? Bé, suposo. Perquè no se la va entendre. Que no els ensenyen dicció, a aquesta gent? Perquè se li veia que era ella, perquè sinó hagués jurat que el mestre Ozores havia tornat a la vida recitant en català. Més endavant, apareixen un parell d'actors que parlen un català tan execrable que el mateix Justo Molinero podria fer-los classe. Ep, que de puta mare que la gent aprengui i parli el català. De puta mare que la meva veïna em digui "buon dia, como anem?". Però és que a ella no li paguen per parlar correctament i, en canvi, als fills de puta dels actors sí. Si toqués aprendre anglès i gabatxo, si s'hi juguessin la fama i els diners, ja s'esforçarien a parlar correctament.

I això per no parlar dels ignorants de casa que barregen tots els subdialectes catalans, haguts i per haver, o que emparant-se en el parlar correcte de Barsalona converteixen totes les vocals neutres en unes A pronunciades amb una boca més oberta que la de la Mari Pau Huguet quan va a buscar feina.

Però el text és el de menys!, diuen alguns. Sent la música crua! Sent el dolor inefable de la cosmogonia grega! Això és pur teatre!

Val, pur teatre. Apareix Hefest en escena. Parla fins i tot pitjor que la Elías. Es presenta engiponat amb robes llampants i un davantal de plata enlluernadora. Molt homo. A més d'un senyor, amb la dona al costat, ja se li dilata l'esfínter en un acte reflex. Més tard irromp el tità Oceà, representat com una insensata barreja entre una executiva agressiva i la reina d'Anglaterra. La precedeixen dos segurates que pentinen la zona fent cabrioles i apuntant als respectables amb la pistola.

No sé quina puta mania té la gent de convertir Èsquil, Shakespeare o Guimerà en un puto vodevil. Ei, i si fem que Hamlet sigui un travolo? I si les filles de Bernarda Alba fossin una micro-societat lèsbica que lluita contra el falocentrisme? Però potser ens cau el pèl, diu un. O potser ens insultaran els crítics teatrals, gemega un altre. O, encara pitjor, potser ens deneguen la subvenció, clama el més honest d'ells. Mil millones de euros, eeehh!!! I llavors esclata un núvol de fum gris. No, es sent. No. Poc a poc, apareix la figura del director. Barba descuidada, vestit de negre rigorós. No, repteix. Perquè som enfants terribles. I als enfants terribles se'ls perdona tot.

La puta! Enfants terribles! Porto anys (ANYS!) veient com gilipolles converteixen els clàssics en un carnaval, ple de putes i maricons. Que per mi ja poden pervertir els clàssics. S'ho mereixen! Però que facin coses amb cara i ulls. Que converteixin Otel·lo en un maltractador, per exemple. Que revisin la puta obra amb profunditat, i no que ens colin merdes hipotèticament transgressores com cantar Somewhere over the rainbow, posar una tia que faci de Prometeu o un transvestit fent d'Atenea (Ángel Pavlosky a Las Troyanas, de Mario Gas).

Jo dubto que això sigui transgressor i fins i tot que ho hagués estat en un temps remot. Però encara us diré més: suposant que antuvi aquestes propostes fossin trencadores, ja fa molt temps que els directors ens estan colant la còpia esvaïda de la còpia rància de la còpia dessaborida d'una transgressió. I això no ho paga Pujol, ni Maragall, ni Montilla: que ho paga el contribuent! Entrega-li tu, al jefe, l'informe que vas fer fa 5 anys, i ja voràs que de l'hòstia que et fot et planta al carrer.

Passa hora i mitja. El sofriment del públic és fins i tot major que el de Prometeu. Els actors es desfan de les seves vestimentes i comencen a ballar com autèntics downies. Fan mim. Diuen paraulotes. Caca. Ui! Semen. Ai! Un d'ells porta l'altre encadenat com un gos. Prometeu va en cadira de rodes. Abans, a mitja obra, un actor ha trencat l'acció per glossar alguns dels mals que la tècnica ha produit en mans de l'home. Guerres, desastres naturals. Però el Barça ha guanyat la Lliga, crida. Riu, ell. Riu, el públic. En un moment han convertit un text sobre el govern i la tirania en una autoflagelació hipòcritament progre. Què dolent, l'home, i què dolenta la tècnica i les empreses i el capital. Però tu tranquila, xata. Això s'ha acabat, però pren-te el cava sense presses, que de taxis que ens portin cap al piset de Sarrià en sobren.

Molt modern, diuen algunes senyores mentre arrufen el nas. Massa, massa, puntualitzen els seus acompanyants. Som massa grans per al teatre modern, nosaltres, s'atreveixen a dir els altres. Doncs que em perdonin aquests burgesots fills de mala mare, però totes aquestes modernors són potser més antigues que ells mateixos, i daten de Beckett, Brecht, Artaud i altres influències mal assimilades que vomiten en escena aquests domadors de puces que tenim per directors a casa nostra. De titoles i paraulotes n'hi ha a dos de cada tres representacions. I sovint fan més vergonya que aquelles orquestres de Festa Major amb un repertori basat en Bertín Osborne i Nino Bravo que, en un moment donat de la nit, ebris d'èxit, fan un mal cap i es marquen un tema modern per a que el jovent mogui l'asqueleto i, enlloc de punxar 2 Many Djs, desfermen un rocanrol corcat que ja sonava vell quan a Fats Domino li canviaven els bolquers.

Teatre. Teatre a Catalunya, senyores i senyors. Sales obscures i sòrdides on alimenten els seus egos la burgesia decadent i el jovent que no és modern, ep, que és intel·lectual. Teatre. Un art que és endèmicament deficitari arreu, i endogàmicament lamentable a Catalunya. Aquí representem a Pinter, Pirandello i un muntatge súper d'avantguarda sobre la Divina Comèdia que l'està petant a Europa. Sí, però potser no s'ha vist en terres catalanes un espectacle bo des que a Tarraco donaven de menjar cristians als lleons. Per això cada cop que sento tota aquella gent aplaudint de forma abrandada al teatre, penso que hi ha més intel·ligència en la neurona drogada de qualsevol espectador que ha anat a veure Transformers 2 en un multicine, que en tots els assistents al festival Grec junts.

PS: I sí, amics i amigues, també hi ha obres bones. Alguns dels autors els caretos dels quals apareixen aquí mereixen el meu respecte. Però, com sabeu, aquí venim a rajar. Les palles i els besets en la intimitat, si us plau.

Jo només estic perdut (MÓNGUER ALERT)

2010-05-26T19:11:00.007+02:00

What's up, niggas? Guess who's back in town.

No ho podem ajornar més: hem de parlar de Perdidos (o Lost, com diuen aquells que escriuen Estat espanyol enlloc d'España). Què? Decebuts? No m'estranya: qui us manà fer cas de falsos déus? Ah, no, ja no esteu tan emprenyats? Però si el dilluns estàveu tots traient foc pels queixals! Vaja, ja no us sentiu tan estafats? Que la cosa millora si la deixes reposar i hi penses en calent, dieu. Bé, és una reacció normal, perquè la gent prefereix autoenganyar-se ans admetre que han estat estafats durant 6 anys.

Siguem honestos: el final de Lost ha estat una puta merda. Tothom deia que estava preparat, que li era igual perquè el que importa és el viatge i no el destí. Doncs bé, durant 6 anys hem estat viatjant en primera classe. Hem experimentat l'equivalent audiovisual a volar amb Jet Republic: seients de vellut, caviar Beluga per dinar, whisky escocès per rentar-se les dents, prostitutes de luxe que fan d'hostesses, hostesses que fan de putes de luxe. Però arribem a l'aeroport, baixem i enlloc de Shangri-La ens trobem a davant l'estàtua de Camarón que hi ha a La Mina. Epic Fail.

Però la gent es nega a admetre-ho. En calent (ui, en calent!) la gent estava enfadadíssima. Però ara ja no. Per què? Doncs perquè son idiotes i materialistes. La gent no perdonarà mai a Madoff i Millet, perquè els han robat els quartos. Ara bé, quan els furten el temps, allò que no podran comprar quan estiguin al llit de mort amb el càncer rosegant-los els ossos, no semblen tan ofesos. És més, s'empatollen qualsevol merda per negar-se a admetre que els han timat.

Alguns diuen: "No, és que en realitat Lost és una sèrie de personatges, més psicològica. És igual que quedin misteris per resoldre". Molt bé, però jo quan vull revelar misteris el que faig és resoldre un sudoku. I quan vull emocionar-me amb els conflictes interns dels personatges miro Ventdelplà (no, en realitat no miro Ventdelplà. Jo hagués preferit citar Viskningar och rop, però sé que molts seguidors d'aquest blog, igual que els fans de Lost, són cretins incultes que no haurien entès la referència. Però no passa res, jo us estimo a tots per igual). Per tant, si hom seguia Lost no era només pels downies dels personatges, sinó també per la seva vessant mística o pseudocientífica. Perquè per fer una sèrie de personatges no cal embolicar la troca amb putos jeroglífics, viatges en el temps, conspiracions còsmiques i referències gratuïtes a filòsofs.

Ja sé que semblava que Lost tingués un rerefons intel·lectual potentíssim, però us diré un secret si prometeu no explicar-lo a ningú: no és tan difícil fer veure que saps del que parles. Jo porto fent-ho dos anys en aquest blog.

Segon tema. Si seguiu discussions a l'atzar, us adonareu que sovint els fans diuen coses com "no pot ser que Jacob estimi els losties però que els seus sicaris intentin matar-los" o "no pot ser que Desmond aparegui al Purgatori". A veure: ¿què collons voleu dir amb NO POT SER? ¡¡¿¿Què no veieu que SÍ POT SER?!?! A la sèrie passa, i punt. El món, la vida real, és una altra cosa. No entenc la gent que busca realisme en l'art: si vull realitat, surto al carrer per a que m'atraquin delinqüents que no parlen en català.

El problema de la gent és que té nostàlgia de la religió, i s'ha dedicat a seguir Lost com qui llegeix la Bíblia; com esperant que una puta sèrie els resolgués els misteris de la seva miserable vida; com si els guions del culebrot els hagués escrit un profeta il·luminat enlloc d'una colla de freakies amb les idees molt clares sobre com omplir-se les butxaques. Desenganyeu-vos: el sentit de la existència potser no està en les Sagrades Escriptures, però on segur no està és en una sèrie de televisió americana.

Els guions de Lost estan plens d'ambigüetats, quan no de sense sentits tan grans que constitueixen un greu insult a l'intel·lecte humà, potser fins i tot més flagrant que l'èxit de Sálvame. Però així són els humans, un abisme d'idiotesa i contradiccions. En realitat, allò realment estrany és que haguessin parit una sèrie coherent del principi a la fi. I quan dic sèrie podria estar dient cultura, llenguatge o societat.

Així que al capdavall potser sí que Lost era una sèrie de personatges. Dels seus conflictes, ambicions, desamors i tribulacions. Però els personatges reals no eren Jack, Desmond o Kate, sinó dels guionistes que han donat a llum a aquest despropòsit descomunal. Ara bé, si ho han fet per forrar-se o per negligència mai ho sabrem. O potser sí, vés a saber.

PS: Spoiler alert.

Jo només visito els mortals

2010-05-05T14:02:00.008+02:00

No és cap secret que, durant la diada de Sant Jordi, acostumo a treballar, de forma voluntària i no remunerada, en alguna que altra paradeta de llibres. És un ocasió que es produeix tan sols un cop cada any, la qual utilitzo per barrejar-me entre els mortals i aprendre alguna cosa de les vostres costums. Res, detallets. Perquè en essència, jo ja ho sé tot.

Últimament, més d'un humà m'ha demanat com pot reconèixer, de forma ràpida i també infalible, si un llibre és de qualitat. Però bé, com hom ja sap, en aquest món la bellesa es imprevisible i fugissera, a diferència de la merda, la qual podem reconèixer dominant unes habilitats bàsiques. Alguns direu: són prejudicis. I jo us respondré: efectivament. El praejudicium és una cosa bona, sempre i quan no la caguis. Dictaminar certerament sobre una particular cosa sense haver-la estudiat prèviament és una qualitat divina que avui compartiré amb vosaltres, mitjançant aquesta llista de característiques que evidencien que un llibre és deixalla cultural.

- IDOLATRIA DE L'AUTORITAT

O com es diu en quillo "al pavo se le ve tol jeto ahí en la portada". Normalment són llibres de gent famosa o de Gerónimo Stilton. El contingut no importa. Qui el compra (o a qui li han regalat) no el llegirà i, probablement, tampoc l'obrirà. De fet, diuen els rumors que aquests llibres no es poden obrir, que és impossible. Altres fonts més creïbles diuen que tots comencen amb la frase Lorem ipsum dolor sit amet.

Existeix una variant més dissimulada, que consisteix en escriure el nom de l'autor i, petit ben petit, el títol del llibre.

- REENCARNACIÓ TRANSNACIONAL DE GENIS PRETÈRITS

Tots ho coneixeu. Són frases com "us presentem el Faulkner de la Plana de Vic", "el Scott Fitzgerald de Ciempozuelos Norte", "la Najat el Hachmi catalana", "el Kobo Abe francoserbocroata del postestalinismo" o "el Borges argentino" (ep, que si us trobeu això, ja podeu plegar bàculs). En el 104,2% dels casos, aquesta reencarnació és només una influència vaga, etèria i llunyana, com el talent de Lou Reed.

- AUTORITAS CATÒDICA

O sigui, que sobre la portada hi ha inscrit ANUNCIADO EN TV. El primer problema que planteja això és que, probablement, no esteu davant d'un llibre. Ni tampoc davant d'una llibreria. Segurament això significa que us trobeu en una gasolinera, mirant fixament un polsegós cedé makinero circa 1993. Als naintis es va fer servir molt el reclam "anunciado en tv". Per vendre jocs de taula, cassetts, llibres, les sabates del peluquero loco de El Juego de la Oca o qualsevol altra merda. Avui en dia, aquesta descarada forma de publicitat està del tot denostada, sobretot en un llibre, encara que Emilio Aragón la fa servir cada cop que s'endinsa en la literatura. This is business.

- EL CINTURÓ DEL PROLETARI

Traducció: el llibre porta faixa. Avui en dia els únics homes que en porten són les caramelles, i no són precisament membres elogiats i privilegiats dins del nostre ordre social. La faixa del llibre sovint serveix per escriure-hi coses falses de diversa índole.

Exemple 1: ¡¡¡ 10a edición !!! (això potser és veritat, però cada edició consta d'una tirada de llibre i mig).

Exemple 2: Quim Monzó: "Una estimulant obra dins del panorama literari actual". Això en Monzó no ho ha dit mai. Un editor li truca i li pregunta què li ha semblat l'obra que li ha enviat. En Monzó diu caca (però probablement ni se l'haurà llegida). Llavor l'editor li suggereix que potser pensaria que està davant d'una estimulant obra dins del panorama literari actual si hagués vist que en l'última pàgina hi havia un punt de llibre consistent en un xec de 1000 euros. Llavors el Monzó diu dabuti i salta dins l'habitació dels quartos per fer la croqueta sobre un llit de bitllets. I riu. Riu com un fill de puta.

- INSTRUCCIÓ TELEDIRIGIDA

Són llibres el títol dels quals és "Cómo (inseriu aquí una merda at random) en menos de 100 días". Avui en dia en 100 dies no es fa res. És igual que la merda at random sigui "ganar musculatura", "ser un stephenhawkin" o "cocinar con esmegma". Són productes propis d'una cultura bulímica que no valora l'esforç. I és que, per sort o per desgràcia, l'únic que et pot canviar en 100 dies és pillar el sida (cosa la qual probablement et matarà. Però, ep, ningú ha dit que el canvi fos per a bé).

- DINÀMIQUES DE LES PARCEL·LES CULTURALS

Les crítiques d'aquests llibres diuen coses com: "Un cut'n'paste'n'strip post(/)moderno esquizofrénico y über-proto-punk en el que Marcel Proust le hace una paja a Mickey Mouse".

Com que les literatures catalana i espanyola són de tarannà ranci i conservador, últimament els suplements literaris dels diaris flipen cada cop que veuen un tio que escriu relats "serios" on apareixen Carmen de Mairena, les Spice Girls i Niels Henrik David Bohr, a la vegada que utilitza milions de cites, ja siguin de Homer Simpson, Heidegger o del cartell dels xinos del barri on hi posa "Bocata omogueso 3 ebros".

Una altra farsa pròpia d'una civilització decadent com la nostra. I jo, la veritat, és que sóc més de Nutella.

Jo només vaig pel camí més cool

2010-04-26T22:24:00.006+02:00

Fa dos dies jo era una persona més feliç perquè no coneixia Coolway.

Coolway és una empresa de sabates, valenciana per més senyes. Només pel seu nom ja podeu imaginar com les gasta. Han organitzat un concurs on busquen a La Gente Más Cool. Humoristes, cineastes, dissenyadors, músics i etcètera. El seu reclam és ben senzill: ¿Quieres ser famoso? A Coolway els hi sua la polla que ho facis bé o no. Tan sols demanen que siguis suficientment cool com per ser votat per quatre (milions) d'imbècils a través d'Internet. O sigui, que estan buscant autèntics...

Alguns posareu el crit al cel, però al cap i a la fi Coolway defineix a tot el país (i quan dic país dic España, perquè a pesar del que diguin les consultes no vinculants, hi ha un seguit de merda que és igual aquí que allà). Perquè aquí per cada "artista" més o menys bo tenim a mig milió de farsants, i la gent ni se n'adona. Ans al contrari, ho celebra. Per això triomfen Juanjo Sáez i el seu Arròs Covat, pura mediocritat embolicada amb focs d'artifici. Per això triomfa Antoni Tàpies, avantguarda rància i institucionalitzada. I per això tenim una ciutat del disseny: perquè tenim por a esquinçar totes aquestes coloraines que cobreixen la nostra www.mediocri.cat.

He dit institució? Sí? Perfecte, perquè és la paraula clau. En aquest país meu, que és tan petit, la gent aspira a ser valorat per la institució, i no per la sàvia Història, que al seu lloc tot ho posa. Els artistes volen esdevenir el joglar del règim, com en Marc Parrot i la ex-rastuda de la Beth. En aquest país, que és tan petit, però en el que hi ha un concurs de poesia per cada dia de l'any, els ajuntalletres amb bons contactes entre els jutges dels certàmens ja saben on presentar-se i on no fer-ho. Fa poc em van comentar que el nocillero Jorge/Jordi Carrió/n recomanava als alumnes del Màster en Creació Literària de la UPF (sí, això existeix) que escriure bé sí que és important, però que encara ho és més anar merdejar per presentacions i baretos culturals. Us fa ràbia? Doncs té més raó que un sant. A fer campanya s'ha dit!

Per aquestes raons, el nostre cinema és absurdament dolent. Els nens i nenes de casa bona, quan acaben el batxillerat i no saben què fer, demanen als seus pares de fer cine (uns 8 mil euros l'any, a l'Escac). Han vist Amélie, o alguna de Tarantino, i es pensen que estaria guai viure d'això. Una escola en condicions els hi rebentaria la cara amb una Super 8, però a l'Escac qui paga mana. I entraran mediocres i en sortiran igual, de mediocres, però sabran què és un fallo de raccord i un contrapicat. Ara bé, rodaran merda absoluta (i sovint també pretenciosa). Però si tens un papa que et pot pagar aquesta morterada a l'any de ben segur que també té algun contacte per finançar el teu detritus.

Deixeu-vos d'acadèmies, de cursos de guió, d'universitats, de premis i de mamoneos diversos. Les institucions són un puto càncer: no deixeu que us infectin. Jugueu-vos els collons i el clítoris. Feu com el xiflat de l'Herzog, que rodava amb 4 duros per les infeccioses selves suramericanes, apuntant amb una escopeta al puto psicòpata del Klaus Kinski per evitar que s'escapés del rodatge. Un segon de les seves pel·lícules val més que totes les isabelscoixets i venturesponts junts. I això val pel cine i per qualsevol altra merda que vulgueu fer. Perquè el mediocre no neix, es fabrica.

Però també podeu escollir no fer-me cas. Però llavors recordeu que si tenim unes infraesructures mediocres, i tenim uns polítics mediocres, i també tenim uns artistes mediocres, és potser perquè també nosaltres som una gent bastant mediocre.

Jo només mato llangardaixos

2010-04-23T00:44:00.005+02:00

Sant Jordi, el dia que més estimen els que odien els llibres. Probablement, la diada que més odiaria si no fos que existeix el 14 de juliol (Dia de la Nació Francesa) i perquè estic convençut que en algun univers quàntic, remot, obscur i paral·lel existeix el Dia Internacional dels Putos Subnormals que Fan Bromes sobre el Volcà Islandès i el Fum Negre de Lost. Sant Jordi és un puto business, però això me la pela. És evident que el senyor Lara no en té ni zorra de literatura, sinó de llibres. Però, ei, tot el puto món funciona així. És com pensar-se que els pallassos de Pallassos Sense Fronteres realment es preocupen pels negritos de l'Àfrica, quan realment busquen nuclis de població amb l'humor encallat a les bromes dels joglars per tal d'alimentar els seus propis ego de pallasso malnascut.

Però el que realment em preocupa de tot aquest assumpte és que la estabilitat del món perilli per culpa de la ignorància dels que munten i es beneficien del Sant Jordi. No estem per apocalipsis abans del 2012. I no estic exagerant, petits downis. Agafem, així a l'atzar, el Sant Jordi segons la Fnac. La Fnac. La Fnac és un lloc que... ¿com us ho diria? Diguem que tendiria a alegrar-me si, un dia de màxima afluència, hi entrés un psicòpata amb una pistola que dispara rajos que convertís la gent en jueus en una mà i, en l'altra, una pistola que disparés una ràfega de 8 nazis per segon. Així, anem a veure com han muntat les taules d'escriptors els súper-dotats dels fnaquis.

12.00-13.00: Tenim signant a la mateixa taula i hora a Ildefonso Falcones i Jorge Bucay, dos hòmens amb dos egos del tamany de Godzilla i Gamera (respectivament i viceversa). No us estranyi que demà a les 12.01 la Fnac el Triangle es converteixi en Fnac el Punt.

13.00-14.00: Empar Moliné i... bé, Empar Moliné. Si tenim en compte que de 11 a 12 és la seva hora dels negroni, i de 12 a 13 l'hora de manhattan, probablement la pot liar molt parda.

17.00-18.00: Josep Lluís Carod Rovira (José Luís Caríssimo Pozanco a España, i Xuei Llong Huei-Tang a la Xina) i Ramón de España. El messies de la pàtria i el Ciudadano del Mundo (aka: España). Potser no es trenca la unitat de España, però de ben segur que acabarà trencada més d'una mandíbula (i algun esfínter, si es descuiden).

19.00-20.00: Maria de la Pau Jané i Lucía Etxebarría. Aquestes dues dones són com dues supernoves de talent i modèstia, l'explosió combinada de les quals crearà un forat negre que xuclarà el (poc) talent que resta a Catalunya. Quedeu avisat (tu no pateixis, Juanjo Sáez, que d'això no n'has tingut mai).

Bé, si s'acaba el món demà, que sapigueu que ha estat un plaer. I pels esperits ofuscats (aka: gilipolles) que hem critiquen, només lamento que moriu en la ignorància. Bon Apocalipsi per vosaltres i per la vostra puta mare.

Jo només puta barça

2010-04-21T13:12:00.005+02:00

Tots sabem que anit el Barça va fallar per tots costats. Només dos cracks en plena forma, el joc asfixiat, Ibra desaparegut, Alves penjant pilotes a l'olla com un puto merengón. Nanos, són coses que hem de millorar si volem cremar els mandriles. Però no hem d'oblidar un aspecte clau, providencial, en la derrota d'ahir: el fill de puta l'àrbitre.

Avui els diaris se n'han fet ressò, però les tertúlies, allà cap al migdia, ja començaven a demanar que es deixés de banda el tema per concentrar-nos en millorar el joc. Bé, no hem de caure en el puto victimisme, però als àrbitres se'ls ha d'acollonir. Perquè la cosa comença a fer pudor de dòlar. Perquè els àrbitres de futbol són la gent més corrupta, incompetent i consentida de tot el món de l'esport. Perquè el fair play s'acaba quan el contrincant treu el flascó ple d'èbola.

El problema de la puta premsa culé és que es pensen que si la lien parda amb els àrbitres aquest episodi els hi pesarà com una llosa fins la fi dels dies. En canvi, els diaris merengons porten tota la seva puta història fent bandera del sensacionalisme més roí, supurant bilis, chorreos i villaratos, sense cap mena de vergonya. I la caguen, clar que la caguen, els fills de puta. Però la tonteria, el descrèdit, dura poc menys que dos setmanes. Ara bé, de quan en quan sona la campana i llavors tenim Festa Major. I sinó, mireu quan mal ha fet la tonteria del Villarato.

Per això l'àrbitre del Barça-Inter ha de notar com el franctirador li apunta a les pilotes. Perquè el següent partit ja ha començat. Aquest matí. I el 50% de la victòria no es juga al camp, sinó als diaris. Siguem fills de puta. Molt fills de puta. I si ens surt malament, no importa, perquè el peix del cove té una memòria de 3 segons.

A pels àrbitres. I visca el Barça, visca Eugeni d'Ors i visca Catalunya.

PS: i prou de motivar als jugadors amb merdes, ja sigui cançonetes amb èpica de fireta (Coldplay, The Killers) o lectures intel·lectuals (el capítol aquell de l'Ulisses de Joyce en que Leopold Bloom es fot poper). Pep, dóna als teus jugadors el que necessiten: collons, suor i un ego en forma de destral. Aquí tens les noves cançons de motivació pel vestuari.

Jo només us xupo la polla, oh científics-dietistes-periodistes, portadors de la veritat!

2010-04-16T11:43:00.005+02:00

El dimecres sortia a La Contra de La Vanguardia un d'aquells mongoloid-i-am-a-mongoloid-happier-than-you-and-me que tant s'estilen en aquelles pàgines. L'al·ludit personatge afirmava que l'oli d'auliva és boníssim per rebaixar la tensió, que porta molts antioxidants i que fins i tot et pot curar el sincrotó de down. En sentir això mun iaio ja s'estava fregant les mans pensant en la millonada que guanyaria, però desprès va recordar que havia arrencat de socarrel tots los aulivers per plantar baies del goji, bifidus activos i pulseres powebalance. Epic Fail.

Georg W. Bush no anava desencaminat. L'Eix del Mal és real, però no està format per nacions, sinó per professions, concretament Científics-Dietistes-Periodistes. Un servidor n'està fins la polla de que periòdicament es publiquin notícies com "Sientíficos del Instituto Dr. Heinz Doofenshmirtz aseguran que la patata vietnamita es buena para curar el Parkin & Sons" i, dos o tres anys desprès, "Dietistas del Research Institut of Palau de Solità i Plegamans descubren que la patata vietnamita te seca los cojones y produse cánser en el recto".

Prou. Prou d'aliments que una temporada supuren antioxidants i a la següent et contagien la febre porcina. ¿A qui volen enganyar?

Però si pregunteu per aquest afer a n'algun dels membres d'aquest Eix del Mal us diran que les investigacions aporten noves perspectives cada any, i és per això que es contradiuen d'un temporada per l'altra. Xucleu-me la cigala. La quota de barbaritats és a tan elevada que es fa evident, fins i tot per a un asconer, que darrera d'aquestes descobertes hi estan les multinacionals de l'alimentació, amb maletins farcits de bitllets per a qualsevol d'aquestes prostitutes de la veritat que són els científics, els dietistes i els gasetillers. Aquesta colla de fills de puta són els que, per un bistec, amaguen que se't moren dos neurones per cada iogurt La Fageda que menges.

Però no passa res. Perquè la gent és tan subnormal que si un dia els hi dius que llepar la cisterna d'un wàter et dóna la immortalitat, l'endemà no queda feina per les immigrants. Benvinguts a la idiotocràcia. Tokyo Hotel rebenten pavellons, Santi Millan presenta un late-night, el francès s'ensenya a les escoles i des de les quilles de barri fins als newagers que voten a Iniciativa esperen a veure quin és el nou miracle que allargarà una almoina d'anys les seves existències mediocres.

Jo només porto camisa

2010-04-12T10:45:00.008+02:00

Si mai algú em preguntés pels mals del món contemporani, no dubtaria en respondre: la democràcia, el liberalisme i França. Però si estic en contra del lliure albir i de la lliure participació en els afer polítics, no és perquè pensi que l'ésser humà sigui dolent per naturalesa. I ara! Senzillament, penso que és imbècil integral. Per tant, no puc estar més d'acord amb el pensador renaixentista Giordano Bruno quan deia que els seus llibres havien d'estar reservats per a una elit, ja que en cas d'arribar als individus que conformen les masses, la profunda idiotesa que els encunya acabaria per pervertir-ne el significat. És el que jo he batejat com Fenomen Radiohead, però d'això en parlarem un altre dia.

Avui volia fer notar un dels símptomes de la decadència cultural d'Occident, un dels que passen més desapercebuts donada la seva aparent frivolitat: l'entrada al consum de masses de les camises de quadres. ¿Quina era la gent de bé que vestia camisa de quadres en temps pretèrits? Seieu, seieu, que us passaré unes quantes diapositives ordenades at random.

Recapitulem. Trobem que són gent que potser no anava neta, però tampoc ho pretenia. Gent que s'havia obert pas en el món a base de cops de puny i puntades voladores, enlloc d'inventar-se teories (Xavies Sala-i-Martí, Marc Vidal) o xupar cigales (Àngel Llàcer, Marc Vidal again). Gent que no llegia Murakami, ni Paul Auster, ni les senyals de trànsit. Gent que tampoc llegia els prospectes dels medicaments, perquè ells usaven Aigua del Carme com a panacea universal. Gent que votava introduint una granada a les urnes electorals. Gent feta a si mateixa, odiada i envejada per la resta de mortals.

Estem parlant d'autèntics outsiders, com John Wayne a Centauros del Desierto. Gent per la qual la camisa de quadres no era pas una elecció, sinó un estigma. Però, avui en dia, amb la camisa de quadres en puixança entre la modernitat, ¿qui porta aquesta prenda? Flashforward: El Horror.

Exacte: moderns pseudo-bohemis amb aires de Morrisey, anti-folkies pollosos i julais que ploren quan escolten Wilco. ¿Què podem fer contra aquestes hienes que rapinyen de la poderosa significació de la camisa quadres amb un simple incursió a l'H&M? Res. Però quan dic res vull dir res en relació a la legalitat vigent, perquè si obviem aquest aspecte la meva resposta és clara i contundent: raticida i castració química.

Però com que sé que teniu el cor entendrit a resultes de l'arribada de la primavera, i que tots ja esteu ansiosos per descobrir quina serà la localització de l'spot d'Estrella Damm d'enguany per tal de poder planificar les vostres vacances de gent mediocre, us llançaré una proposta menys genocida. No cal matar gent. Només prohibir la venda de camises de quadres. I desprès pressionar als científics per a que donin a llum a una raça de mamuts amb la pell estampada a quadres. Qui vulgui una camisa, haurà de matar un d'aquests mamuts amb l'ajuda d'un plomall i desprès fabricar-se la prenda. Comerciar amb pells implicarà un tret a l'aixella.

És l'única solució plausible per reinstaurar a la camisa de quadres l'ambivalent significació que el consum de masses ha devorat.

Jo només aprenc idiomes

2010-04-06T16:11:00.005+02:00

Amics, amigues, no fa falta ser un stephenhawking per adonar-se que les prediccions polítiques d'aquest món globalitzat són menys fiables que Michael J. Fox prenent nota d'un sismòmetre. Per tant, si hom vol esdevenir un individu laboralment competent (a.k.a.: un perfecte imbècil) ha d'aprendre tots aquells idiomes que pugui processar la seva massa encefàlica. Perquè potser el dia de demà els gitanos prenen el control del mercat mundial i us heu de fotre el First Certificate pel forat del cul, payos.

Per desgràcia, encara falta molt per l'apocalipsis de les màquines, així que mentre no tinguem fibra òptica dins del crani haurem d'escollir curosament aquells pocs idiomes que el nostre pobre cervell de simi desenvolupat pot contenir. Per tant, avui us proposem una petita guia molt a tenir en compte abans de gastar-vos els quartos, el temps i els clústers en aprendre un idioma.

Euskera: molt útil si tens per casa un grapat d'arracades, mullet i una pistola, o si vols treure't unes oposicions per treballar a un escorxador de picoletos. A banda d'això, les aplicacions pràctiques de l'euskera són molt minses, a no ser que visquis a Catalunya. En cas afirmatiu, ho tindràs fàcil per follar-te monitores d'esplai catalanistes i militants de la Cajei. Lamentablement, les primeres tenen el carisme d'un hobbit, i les segones el físic d'un troll de Mordor.

Francès: també conegut com l'anglès de la postguerra. França va perdre l'hegemonia política i cultural fa més de 120 anys, però continua fent veure que no se n'ha adonat. Si vols conèixer de primera mà pensadors que s'inventen conceptes a cada paràgraf (Lipovetsky, Baudrillard), cineastes pretensiosos que filmen amb més morro que talent (Truffaut, Godard), i cantautors que segueixen la màxima de Más prozac y menos Keith Richards, llavors els francès és el teu idioma. Una advertència: aquí sempre hi tindràs un enemic.

Esperanto: només apte per aquells que tenen un moderat excès a l'alçada del cromosoma 21. Encara que la utopia esperantista ja fa temps que va decaure, encara hi ha gent que es reuneix per aprendre l'idioma i parlar-lo. Fan quedades anuals, sopen copiosament, actualitzen l'idioma, i desprès follen i es droguen acompanyats per un pianista amb els ulls embenats.

Valencià: el sistema no ha trobat cap referència per a la cerca combinada de les paraules "idioma" i "valencià".

Java: l'idioma de les cafeteres. Sinó t'agrada el món en el que vius, amb Java te'n pots programar un de propi. Allí podràs rodejar-te d'una realitat virtual on els jugadors del Barça no es lesionen, JNFP actualitza dues vegades cada dia, el càncer només afecta als lectors de La Vanguardia, i totes les intel·ligències artificials són rosses, amb els ulls blaus, i parlen en català nord-occidental.

Jo només vull un exèrcit

2010-03-26T11:32:00.007+01:00

La política és com la masturbació: la dreta sempre és la millor opció, però molt de tant en tant la gent sent curiositat per l'exòtica esquerra, si bé aquesta decisió acaba en estrepitós fracàs, i ha de tornar la dreta a solucionar-ho amb la seva mà de ferro.

Comento això perquè a Madrid van totalment crazy amb les vel·leïtats militars d'en Jan Laporta. A l'Avui, un diari amb més dirigents que la II República Espanyola, van enquestar al poble català sobre la necessitat de tenir exèrcit propi. Compte, que la resposta majoritària va ser alguna cosa com "No, hem de fomentar la cultura de la pau. I ara, si hem permeteu, vaig a prendre un roibos mentre llegeixo la Cosmopolitan". Malament anem amb aquestes rates d'Ateneu que es creuen les mentides d'Europa sobre la civilització i el diàleg racional. Afortunadament, Catalunya disposa tradicionalment d'un exèrcit clandestí, les activitats del qual sovint són desconegudes no només pels dirigents del país, sinó també per les mateixes forces d'ocupació i els rangs inferiors d'aquest estament militar. Anem a fer un petit repàs d'aquests patriotes de fusell i flabiol.

Ball de bastons: si bé la tradició neix durant el regnat de Ramon Berenguer IV, la seva significació actual data del govern de Felip V. Els esclaus catalans, privats d'exèrcit i del dret a rebre instrucció militar, van reinventar aquesta dansa popular tot afegint-hi moviments marcials. I és que dins de cada bastoner xaró s'hi amaga un drac, aplacat durant segles de dominació, però ansiós per acabar la seva letargia. La senyal: el dia que els bastoners canvïin la seva eina per un nunxaco. No hi haurà marxa enrere.

Sardanistes: podem aplicar el mateix d'abans. Aquella expressió hieràtica, els braços lleugerament alçats, els dits flexionats, els peuets realitzant moviments subtils i continguts arran de terra. Tots hem vist la cèlebre posició de la grua que popularitzà David Carradine, i tots sabem que cada sardanista és el domador d'una fúria oriental només continguda per l'estricte flagell del kung fú. Què, maricons: qui té collons ara de burlar-se dels sardanistes?

Cofradies d'Armats: si bé la tradició ha decaigut durant aquests anys per culpa de la progressiva infantilització dels armats, aquests continuen essent la nostra principal força de xoc. Aquests patriotes saben moure's amb una armadura (de cartró pedra) i atacar amb llança (de plàstic). Però el més important és que tots aquests nens estan borratxos de 300 i God of War, així que ja estan ansiosos per entrar en combat i mullar-se la boca amb la sang enemiga.

Geganters: els nostres titans particulars. Potser els seus moviments gargantuescos no terroritzen massa, però amb una simple operació tècnica els podem reconvertir en màquines de matar. Consisteix en lligar-los-hi cadenes amb boles de ferro a les puntes i convertir les seves giragonses en un tornado de caos, mort i destrucció.

Capgrossos: encara menys intimidants que els gegants i, certament, amb un potencial de mort quasi nul. L'avantatge que tenen és que són tan absurds com a element militar que l'enemic no sabrà com reaccionar. Quedarà paralitzat preguntant-se què són aquells titelles idiotitzats, afectats de mixomatosi, que els miren amb uns ulls buits de llop, cuiner o gallina. Porten caps nuclears amagats? Són ninots de vudú? Són downies enviats al front de guerra per infectar als enemics? Potser desprès d'un minut de tribulació acabaran tots els capgrossos afusellats. Però un minut marca la diferència entre la glòria i la vergonya.

Castellers: els power rangers catalans. Fins ara només saben crear monstres humanoides estàtics, però amb una mica d'entrenament es podran moure i causar estralls entre les files enemigues.

Grallers: ses majestats satàniques per fi troben un lloc dins la tradició catalana. Destinats a fer incursions, espantaran als enemics amb les seves lletanies de corb estrangulat. Els soldats, convençuts de que estan lluitant contra les mateixes hordes de Llucifer, fugiran espaordits.
Off the record: probablement, en lloc de fugir, els hi tiraran muntanyes de granades fins acabar amb l'últim graller. Bé, no és un mal desenllaç. Un win-win, com deia aquell.

Jo només indago sobre els mals del món

2010-03-23T15:29:00.005+01:00

"Que sí, tio, que ho has de veure... ja sé que, així explicat, sona cutre, però és que ells ho expliquen molt millor... és que si ho veus, et quedarà claríssim... fuah!... és que estan per tot arreu, tio... porten dominant el cotarro des del començament de la història... és que ho has de veure."

Porto un temps escoltant a gent donar la tabarra sobre els putos illuminati. I quan dic gent vull dir gent que respectava (anteriorment, perquè ara penso tota la seva insondable mediocritat s'hauria de solidificar damunt dels seus caps i deixar-los més plans que l'encefalograma de Juan Carlos de Borbón). I la culpa, tota la puta culpa, la té un documental, de nom Zeitgeist, que porta més de tres anys fomentant la indigència intel·lectual.

Un breu resum de Zeitgeist: el cristianisme i l'11-S són una gran mentida, els fenòmens més visibles d'una gran estratègia d'adotzenament mental orquestrada per uns hòmens del sac l'objectiu final dels quals és implantar xips electrònics a tota la societat per tenir-la controlada per sempre més. Ep, que no dic jo que això sigui mentida! Només adverteixo que s'hauria de desconfiar de totes aquelles astracanades que pretenen donar una explicació completa de tot el puto cosmos.

En part, ho entenc: l'univers en el que vivim és fotudament complicat d'entendre. I, per a més inri, uns senyors grecs amb barba, grenyes i túnica, que es passaven el dia fent-se palles mentals amb la filosofia (o palles físiques amb efeus menors d'edat) es van inventar que l'home era racional i que por-sus-co-jo-nes que podia entendre el cosmos. Des de llavors ens hem passat la puta història intentant trobar la pedra de toc que expliqués l'univers: que si Déu, que si voluntat de poder, que si el materialisme històric, que si la guerra de polles, que si la ciència i que si la puta, obstinada i molesta mania dels francesos en fer-ho tot malament i presentar-se davant del món com l'origen de tots els mals. Però cap sistema ha aguantat més de cent anys sense fallar escandalosament. ¿Qui som nosaltres per pensar que tenim la clau definitiva? A tot porc li arriba el seu Sanmartí.

Per això miro amb suspicàcia a un gilipolles que ens vol explicar tota la història com la gran farsa dirigida per una senyors molt dolents. Potser Zeitgeist (the film, not the german expression) és una maniobra de distracció dins d'una conspiració encara més gran. Potser ens omple el cap de men behind the curtains mentre els polítics i empresaris de veritat en fan de les seves impunement. Potser el seu autor s'està forrant gràcies als conspiranoics de saló. O potser, senzillament, és el que el puto cosmos és impossible d'explicar. Un dels pocs gabatxos no afusellables, monsieur Derrida, ja ha escrit sobre el caràcter raquític del concepte sistema explicatiu. Però aquí no estem per discutir de filosofia, sinó per rajar, insultar i acusar.

Així que ningú es pensi que un puto documental li revelarà el secret de la història a través d'un míser grapat d'hores. Llegiu, baralleu-vos, torneu boges a les vostres neurones. Però de sopars de duro, els justos, que l'euro ja fa anys que funciona.

Jo només m'ho munto amb tocinots

2010-03-19T17:24:00.012+01:00

Ja fa un temps que el poble clama assedegat una nova sessió de jabatisme, concepte anunciat aquí i recuperat allà. Recordem breument que una jabata és una dona que fa l'amor mossegant la titola amb una vagina dentata. Pólvora sexual, en el bon sentit de la paraula, però sobretot en el mal sentit. Emperò, avui anirem més lluny en la nostra exploració de la sordidesa sexual. Com que a JNFP no fem manies ni a la carn, ni al peix, ni al tofú, presentarem la primera llista de tocinots. No et diran que t'estimen, no et demanaran el mòbil ni els hi importa una puta merda que t'ho passis bé al llit. Però mai t'hauràs sentit tant satisfet/a.

ÒSCAR DALMAU

L'home del català correcte, oblida les prescripcions i la normativa sexual un cop s'ha tret els calçotets Fred Perry. El professor Dalmau et castigarà si deletreges malament hidrogenperòxid. I si ho fas bé, també. Et partirà les anques com una ela geminada i et destrossarà el punt volat que s'hi amaga entremig. Amb ell descobriràs que la llengua és quelcom molt més sòrdid i perillós que les classes de català del col·legi. Mestre sever, punidor inclement, l'Òscar Dalmau et destrossarà totes les ces que et quedaven per trencar.

I, per a més inri, diuen els rumors que és capaç de prenyar de bessonada xiuxiuejant arcaïsmes a cau d'orella. Algun dia acabarà presentant un programa de tarda a TV3 i s'acabarà la menopàusia a Catalunya.

PEDRO REYES

Paradigma del canyí neandertal, l'humorista Pedro Reyes ha estat capaç de reduir l'humor a la seva mínima expressió: exabruptes, violència gestual i cridòria d'escorxador. Com a amant no és pas massa diferent. La seva sexualitat atàvica només pot comparar-se amb la càrrega lúbrica i desesperada del regiment de Leònides. Perquè la cortesia de Pedro Reyes no entèn de flirts, mirades, paciència i dobles intencions: només de garrots. La seva sexualitat és elemental. No hi ha preguntes ni plaer més enllà del que ell mateix experimenta. I si et mous una mica, ja sigui per a bé o per a mal, acabaràs noquejat d'una plantofada. It's only fuck & roll, but I like it.

JON SPENCER

Quan Boss Hog arriba a la ciutat, una sola paraula aterroritza als pares de les pubilles: baby boom. Cèlebres són les bacanals que es córre aquest licàntrop del blues cada cop que acaba un concert. Si pica a la teva porta, és inútil resistir. És molt sensat deixar-li via lliure. Mr. Spencer entrarà, hieràtic, i es tancarà amb ta filla a l'habitació per tocar un últim bis que convertirà a la nena en dona, desprès altre cop en nena i finalment en dona. Desprès, amb una reverència continguda i sense intercanviar paraula, Boss Hog desapareixerà. La pubilla riurà entre llàgrimes, agraïda pel final del calvari. Li quedarà una fortor com de whisky, tabac i pèl a la boca; i una criatura al ventre. Quan s'adoni del privilegi del que ha estat objecte, ja serà massa tard, perquè the thrill is gone, forever.

BERTÍN OSBORNE

El guilty pleasure de les feministes d'esquerra i catalanistes. Bertín Osborne representa tot allò que un home modern no hauria de ser: fatxenda, masclista i addicte a Barón Dandi. Desprès de follar, s'aixecarà, es vestirà amb parsimònia mentre es mira fixament les sabates, deixarà un bitllet de 50 euros damunt la taula i desapareixerà mentre a l'habitació encara ressona aquell "para que te compres algo bonito, chata".

TOM SELLECK

El clàssic immortal. Catifa sobre el pit de colom, mostatxo, camisa hawaiana oberta fins al melic i pantalons texans que arriben fins a les espatlles. L'hem vist solucionant crims, fent de doctor o dirigint un casino. Però, s'hi posi com s'hi posi, Tom Selleck continua recordant a aquell pare del que sempre has estat enamorat/da però al que mai t'has tirat, previ assassinat de la mare, per culpa de les repressions culturals. Quan Mr. Selleck et penetra, et transporta cap a n'aquella infància perduda i anhelada durant tant de temps. Però potser aquest cop al paradís no hi queda innocència i il·lusió, sinó culpa, pèl i un apetit concupiscent.

Bonus Track: CARMEN DE MAIRENA

Esa, la que te pone la polla tiesa. La mujer perfecta, tengo pene y tengo teta. Qui reb? Qui dóna? Com polles he arribat fins aquí? Preguntes buides. Oblida qualsevol noció prèvia que conservis sobre la sexualitat quan t'apropis al Sr./Sra. Mairena. Pràctiques eròtiques que desafien l'enteniment humà i rimes xavacanes constitueixen un show que deixarà la teva noció de gènere i l'ars erotica més malmesa que una conferència de Judith Butler (o un polvo amb Cthulhu).

Jo només educo a la jove nació

2010-03-17T19:32:00.007+01:00

Els germans Maragall tenien una manera de fer política manta idiosincràtica. Consistia en agafar una proposta, penjar-la al davant d'un cohet farcit de TNT, encendre la metxa i, quan l'artefacte s'estava a punt d'enlairar, hi saltaven al damunt sense cap mena de temença. Normalment, el ciutadà comú s'apartava esglaiat davant l'avenç imparable de la maragallada. O així era fins que al pobre Pasqual se li va fotre al davant no només un ciutadà, sinó tota aquella legió de gòblins de les mines que componen PSOE. I clar, llavors, Bum.

Però si la història va emportar-se al germà gran, a la vegada va fer més savi al petit. Ernest Maragall, quin tio. El petit dels Maragall aviat va descobrir que galopar un cohet només era una bona idea si t'asseguraves que 1) o bé aquest era prou temible com per anihilar d'arrel qualsevol oposició 2) o bé et guanyaves la simpatia del 50% dels ciutadans i els persuadies per apartar del camí al 50% restant. D'aquesta manera, el sagaç Ernest Maragall descobrí el populisme.

Qualsevol persona que estigui mínimament al corrent del que passa a les aules escolars, sabrà que ara es componen d'una classe reduïda de 3 o 4 nens, espavilats, desperts i a la vegada una mica imbècils: la canalla de tota la puta vida. D'altra banda, hi ha les antigues classes d'educació especial, que ara acolleixen al 95% dels alumnes, les quals estan plenes no de nens amb problemes d'aprenentatge, sinó per una colla de putos subnormals. Fracàs escolar, en diuen. Però d'on ve aquest fracàs? Lamentablement, les ciències de l'educació són intangibles, i encara no tenim mètodes eficaços per establir diagnòstics exactes. En general, doncs, s'opta per atribuir una culpa difosa: canvis en les estructures familiars i els modes de vida, proliferació d'opcions d'oci, els francesos, etc.

Però ningú vol ser l'ase dels cops, i això ho sap el bon Ernest, així que ell ha trobat un clar culpable: els docents. Maleïts paràsits socials amb vacances de 3 mesos! La quintaessència del funcionariat: ociosos, ganduls, avars i endogàmics. És obvi que ells tenen la culpa! Anem a muntar escoles amb estructures turbocapitalistes per posar-los-hi les piles, exclama en Maragall desde damunt del seu cohet, amb una trajectòria clara i sense obstacles, custodiada per milers de pares que l'aplaudeixen entusiasmats.

Anem a pams. De mestres exterminables n'hi ha, n'hi ha hagut abans i n'hi haurà per sempre més. Tots n'hem tingut. Això és un fet. Ara bé, bastir una ficció on les escoles estan trufades de docents onanistes que desalenten el coneixement dels alumnes és una estratègia perjudicial. Òbviament, et guanyaràs el suport dels electors (una de les addiccions predilectes dels sociates), però perdràs de vista el problema de fons.

Perquè, a pesar de tot, els nens no són imbècils. Funcionen per la llei del mínim esforç. Sorpresa: tots ho fem. De fet, el darwinisme recompensa a aquells que aconseguixen el mateix amb menys complicacions. De què serveix dir-li al nen que si ho aprova tot (o si passa de curs) li compraràs una moto, si desprès el fill de puta suspèn miserablement i la hi regales igual? Per a res. El cervell dels nens és com del gos d'en Pavlov, i si tot ho percep com un estímul positiu, acabarà comportant-se de la manera que més li plagui.

I és que els pares no volen educar als nens. Això, que ho faci la puta escola. Ells han de ser els que facin els regals i reparteixin les moixaines. I a vegades ni això. I si un mestre es posa tonto (papa, és que em té mania) es va al cole i se li canten les quaranta. Qui és ell per dir-me com he d'educar al meu nen? Què potser deixo que el metge em digui quines medicines m'he de prendre? Que potser deixo que el mecànic em digui com s'ha d'arreglar el cotxe? Qui s'ha cregut que és, miserable professional de l'educació?

El tema és complex, però més valdria que tots els pares d'aquest país tan petit comencessin a fer autocrítica d'ells mateixos. I, si són prou valents els recomanaria preguntar-se si el que volien era un nen o un gos. Perquè si malcries a un gos, només importunarà a les visites. I morirà al cap de 12 anys. Però si malcries a un nen, potser arriba algun dia a ser president, i potser el nen del teu veí li fot un tret durant una desfilada.

I és que espolsar-se les culpes és molt fàcil. I culpar dels mals del país a un col·lectiu, encara més. Però es comença així i s'acaba votant a un senyor amb bigotet que saluda com un mònguer.

Jo només escric una carta oberta a les guiris que van de concerts

2010-03-15T00:07:00.006+01:00

No sé si algú se n'haurà adonat, però Barceloka és un destí prou apetitós pels joves guiris que volen estudiar un any fora de casa. Gràcies al programa de beques Erasmus, els cadells de l'Europa caucàsica poden viure durant un any a cos de rei a casa nostra. Amb el pretext d'aprendre espagniolo es dediquen a beure, menjar i dinamitzar la indústria manufacturera de barrets mexicans. I, a més, van de concerts. Però el pitjor és que quan assisteixen a un espectacle de música en viu intenten mantenir les costums pròpies dels seus països prepotentment civilitzats. Jo no hi estic d'acord. Per això, penjo aquesta carta oberta, dirigida especialment a les femelles que contaminen les nostres sales de concerts.

Estimades guiris,

és possible que algú us hagi informat de que Catalunya és un país d'acollida. Bé, doncs us han enganyat. Potser algú altre us ha dit que és propi de la regió el caràcter mediterrani, desacomplexat i desimbolt. Això no és del tot fals, però no implica que siguem portuguesos o subnormals. Aquí una persona que vol veure un concert desde les primeres files ha d'arribar amb antelació a l'esdeveniment. Si arribes tard i medeixes un metre i escaig et fas fotre, així que no t'espantis quan t'intentis colar impúdicament i et respongui apagan-te un cigar a la closca. Tantmateix, voldria informar-vos que paraules com puta, ramera i guiri dels collons són a totes llums ofensives. No vull que em somriguis quan te les dedico. Senzillament, gira cua i torna al darrere de tot, puta.

Pot ésser que arribis amb antelació i puguis procurar-te un lloc privilegiat entre les primeres files. Bé per tu. Ara bé, t'adverteixo que aquí la gent balla durant un concert. I quan dic ballar vull dir pegar cops de colze, puntades de peu i mossegades a l'engonal. Potser als vostres països hipermedicalitzats les barreres de contenció entre públic i escenari són de gomaespuma, però aquí són de formigó armat. Així que si vols veure un primer pla del paquet del guitarrista, hauràs d'acceptar despertar-te amb morats a les costelles. Pren-t'ho com un souvenir.

Hem consta que allà d'on veniu s'estila fer el subnormal durant els concerts. Sense anar més lluny, és ben sabut que a festivals merdosos com el Reading o el de Leeds s'espera que la gent vagi disfressada i faci el mongol. Però aquí no som del mateix parer. No volem ni vestits de princesa Disney ni pancartes enginyoses ni gilipolles que molestin al personal amb làsers. I si vols lluir unes rayban de 180 euros hauries de saber que probablement acabaran rebentades d'un cop de genoll. No som passionals, ni maleducats ni portuguesos. Tan sols és que som molt conscients que l'art i la violència van de la mà.

Si no t'agrada, et quedes a casa i escoltes el cedé. I si no ho pots suportar, vas a veure el concert quan l'artista en qüestió passi pel teu país merdós. I en acabar, encara pots sortir al carrer a passar fred i demanar-te un hot chocolate, que a casa meua es fa amb llet, però a la vostra és un puto got d'aigua calenta amb una cullerada de nesquik.

Jo només poso al rei en una situació complicada

2010-03-08T00:08:00.006+01:00

EMMA GARCÍA: Bienvenido, su Majestad. Es un honor que participe usted en El Juego de tu Vida.

REY DE ESPAÑA: El placer es mío, hermosura. Y no me llames Majestad, que aquí somos todos iguales, plebeya ponzoñosa.

EMMA GARCÍA: ¡Qué sorpresa! Entonces, ¿cómo debería llamarle?

REY DE ESPAÑA: Hombre, yo preferiría que te refirieses a mi cómo Juan Carlos de Borborn to be alive, pero tampoco es cuestión de pasarse de campechanismo. Con un informal Su Alteza Tremebunda Atlética y Nepotista será suficiente.

EM: ¡Cómo es usted, S.A.T.A.N.! ¡Menudo borbón están hecho! Pero vayamos al tema. Usted ya sabe cómo funciona el juego, ¿verdad?

RdE: Hombre, me lo sé de memoria. Llegan los militares y te fugas del país. Cuando llega el ocaso del régimen vuelves como garante de su perpetuación, pero te presentas como un paladín de la libertad. Entonces calientas la polla a los picoletos, y cuando saltan a la palestra les dices que no y te quedas con el puto país.

EM: Esto... disculpe usted, pero me refería al juego del que consta el programa...

RdE: ¡Caray! Pensaba que hablaba usted del juego de la democracia española.

EM: Pues ya ves. Bueno, vayamos a por la primera pregunta. Jugamos por 10 mil pesetas de las de antes. ¿Es verdad que se dice que parece ser que en ciertas ocasiones ciertas personas oyeron de su real boca ciertos murmuros timoratos que al parecer constituían comentarios al parecer recelosos hacia la persona de Jaime de Marichalar?

RdE: ¿Parece ser? ¿Ciertos comentarios? ¡Anda que no sóis listos los de los medios de comunicación! Ya sabéis como ganaros la cesta de Navidad. Yo de Marichalar siempre dije que era un hijo de puta, y que es de mala educación que una persona reparta la farlopa en rayas y sea la primera en escoger.

La máquina dice que esto es VERDAD.

RdE: ¡Claro que dice la verdad! Menuda mierda de preguntas. Pasa directamente a las últimas, chata. ¡Y con menos rodeos!

EM: Sus deseos son ordenes, S.A.T.A.N. ¿Es cierto que disparó a su hermano por la espalda para alcanzar el lugar preferente en la línea succesoria?

RdE: Uf... bueno... esto... ¡Pasa palabra!

EM: Disculpe, pero estamos en El Juego de Tu Vida, no en Pasapalabra. O contesta o pierde.

RdE: ¿Y qué pierdo?

EM: La corona.

RdE: ¡¡¡No me jodas!!! ¡¡¡Entonces digo que sí, que sí!!!

La máquina dice que esto es VERDAD.

RdE: Bueno, es que era o él o yo. La ley de la jungla.

EM: Muy bien, prosigamos. ¿Es verdad que usted provocó el 23-F para después rechazarlo, afianzando así su posición entre el pueblo español?

RdE: Glups... err... es que no sé. Yo era muy pequeño entonces. Casi ni me acuerdo de lo que pasó.

EM: ¡Pero si tenía usted ya más de 40 años!

RdE: Pero lo que importa es la edad del espíritu.

EM: Responda.

RdE: ¿Puedo usar el comodín del público?

EM: Esto no es 50x15, aquí no hay comodín del público.

RdE: Bueno, pues vale, pues sí, pues es verdad. Pero uso el comodín del campechanismo.

La máquina dice que esto es VERDAD, pero que no le importa porqué da gusto tener a un monarca tan campechano y tan demócrata.

RdE: ¡Qué bochorno! Cómo vea esto la infanta...

EM: ¿La infanta? ¿A cuál de las dos se refiere?

RdE: ¡Ah! ¿Que hay dos infantas?

EM: Bueno, una y media, pero eso da igual. Continuemos con la última pregunta. ¿Es verdad que usted desea un sistema político moderno para España y que, llegado el caso, aceptaría abdicar si el pueblo español así lo manifestara de forma democrática?

RdE: Por su puesto que sí, faltaría menos.

La máquina dice que esto es MENTIRA.

EM: Ooooh... Juan Carlos, parece que acabas de perder tu corona. ¡Lo siento!

RdE: No te confundas, plebeya. A veces una pequeña mentira es lo que te mantiene en el trono.

Jo només segueixo la regla 34

2010-03-03T00:15:00.005+01:00

Avui en dia ningú s'estranya si en una conversa d'alt voltatge intel·lectual, desprès dels vins i d'haver rajat de Paul Auster, algú es posa a parlar del Marquès de Sade o de Saló o els 120 dies de Sodoma. Fa com d'esteta decadent, no? Dóna així com un aire afrancesat molt suggerent.

Gilipollades. Temes de conversa per a pirates pseudointel·lectuals que fan bandera de la transgressió de fot un segle. I ben mastegadeta, que les rosten fan mal a la gola. Per sort, encara tenim Efukt. El refugi per aquella perduta gente sense perdó que se la toca pensant en Jesucrist a la creu. El Sancta sanctorum dels plaers prohibits contemporanis. Va, entreu-hi sense pensar-vos-ho massa, que demà potser s'han convertit en uns velvetundergrounds qualsevols i en podeu veure documentals al Verdi. Sigueu part de la història amb JNFP i aquest top 10 sense ordre ni concert. Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate.

10. Quan les llums s'apaguen a Disneyland
En un futur (massa) proper, solícits androides sexuals faran realitat les nostres fantasies més animades.

9. Sexe anal per a no analistes i no sexuals
És com la versió invertida de Videodrome.

8. El bàsquet és una merda
La prova definitiva.

7. L'alternativa a les Fonts de Montjuïch
Més barat, més exclusiu i més pertorbador, a la vegada que fascinant.

6. L'home ideal
Segur que aquest no pensa amb la polla.

5. Jurassic Prank
El projecte fallit de Pixar.

4. The Age of Aquarious
Tenir un aquari en un pis de protecció oficial està a l'abast de tothom.

3. Mi casa, teléfono
Sexe terrestre, diversió marciana.

2. One man, one WTF
Bigger, stronger, deeper.

1. A pagar s'ha dit
Tenen preu totes aquestes delicatessen? Alguns gilipolles pensen que sí.

Jo només viatjo al bressol d'Occident

2010-02-23T21:00:00.008+01:00

L'altre dia vaig conèixer a uns grecs. M'agradaria dir que eren gent de puta mare, però com que l'ordre dels factors sí altera el producte, hauré de dir que eren gent de mare puta. Grècia va tenir el seu moment de glòria. Entre cínics, platònics i presocràtics, els grecs van muntar un carnaval del pensament que encara dura avui en dia. A més, la cultura de l'Antiga Grècia era d'allò més pintoresca. Penseu que Sòcrates matava l'estona ensenyant filosofia als xavals mentre trastejava amb la seva cuca, però al final només el condemnaren per corrompre a la jovenalla amb pensaments inadequats. Val a dir que també relliscaren en més d'una ocasió, com quan van inventar la democràcia. Encara que, en general, el grec era un poble gloriós. Però això va ser fa més de 2.000 anys.

Grècia avui en dia: la basura. Políticament caòtica, econòmicament esfonsada i culturalment irrellevant. Els carrers estan infestats de gossos salvatges. La gent ha oblidat completament la seva higiene personal, però això no importa perquè ja ningú fa vida a la polis, on impera la llei dels saltamarges i els malfactors.

La Grècia actual és una Índia per pobres i/o ateus. Tots sabem de que va el rotllo de la Índia. Newagers gilipolles que van a buscar el seu jo espiritual entre les aigües microbioses del Ganges. Però la Índia és massa kitch pels cadells hippies post-moderns. Ells prefereixen anar a Grècia, on et pots perdre per les platges d'aquelles illes súper-maques, súper-remotes i súper-poc-turístiques. Conèixer gent de caràcter mediterrani, compartir menjar, dormir a la platja, oblidar els problemes i, amb una mica de sort, trobar-te a tu mateix. El pack del viatge iniciàtic al complet. I sense haver de bregar amb postals tercermundistes de misèria humana.

Aquests joves entusiastes són els que fan creure als grecs que encara són alguna cosa. Perquè el grec mitjà viu de les rendes de l'Antigüitat. Pensen, sense cap tipus d'ironia, que ells ho han inventat tot, de la literatura a l'arquitectura passant per la gastronomia. Parla de l'allioli o del pa amb tomàquet a un grec, que et dirà que ells d'això ja tenien. Parla a un grec dels motors dièsel, i et sortirà amb no sé quina polla d'un esbòs de motor que van trobar a l'Acròpolis d'Atenes.

Mentides, tot mentides. Subterfugis per defugir la realitat: que són una cultura que demana urgentment redefinir el concepte de decadència.

Grècia 2010, la baula perduda entre el caràcter mediterrani i l'oriental. Fa falta? Jo la fotria fora de la Unió Europea i del sistema solar.

Jo només vull fer funcionar el meu sistema psoeperatiu

2010-02-22T09:55:00.008+01:00

No em funciona el Montilla Firefox. Falta ben poc per baixar les noves actualitzacions, però el sistema és un puto caos. Jo volia esperar per descarregar-me la versió oficial, però un àvid i hàbil programador s'ha avançat a la resta de l'equip i ha penjat una sèrie de millores pròpies. Quan estava a la meitat de la instal·lació els portaveus de Montilla Firefox han penjat un comunicat on afirmaven que aquestes millores no eren oficials, i que farien petar el meu sistema operatiu. Jo no m'ho he cregut i he continuat la instal·lació. Quin error. Les descàrregues del programador díscol prometien una menor càrrega del sistema, però enlloc d'això el Montilla Firefox ara se'm menja tots els recursos de l'ordinador. No puc fer servir el Paint. No puc escriure al Word, ni connectar-me a la xarxa global. Diuen els portaveus de Montilla Firefox que si m'espero, amb seny i paciència ells aconseguiran equilibrar els meus recursos i els requeriments del meu explorador. Jo ja no em crec res i no em satisfan les solucions conciliadores.

M'he estat mirant el Chromvergència. Té un logo nou, que és el més important. Inspira optimisme, joventut i aire fresc. Hi apareix una carma somrient. Ara Chromvergència fa olor a Sillicon Valley: empreses governades per creatius de 30 anys, hores de lleure a disposició del treballador i pilotes gegants en lloc de cadires per seure. A més, els de Chromvergència diuen que Internet és Google, i que si Google l'han inventat ells, llavors no hi ha millor programa que el seu sortir a navegar per la xarxa. Chromvergència és la gran esperança blanca o, més ben dit, la gran esperança negra, que no s'ha de perdre de vista a l'Obama. Però a mi aquesta gent que s'autoproclamen creadors, messies i gestors legítims de tot internet em fa sospitar.

He sospesat la idea d'instal·larme l'Ercplorer. M'agrada bastant. Volen recuperar l'essència de l'Internet original, abans de ser piratejada pels avantpassats del Montilla Firefox. I les seves mesures per aprofitar els recursos de l'ordinador són força llamineres. Ara bé, un cop comences a fer servir l'explorador, ja l'hem cagat. Intentes recuperar l'historial, però algú te l'ha borrat. Intentes obrir més d'una finestra per treballar en vàries coses a la vegada, cosa que hauria de permetre l'optimització de recursos, i no ets capaç de fer-ho perquè l'Ercplorer s'està petant el 98% dels recursos en un traductor suahili-aranès. Desesperat, clico a la pestanya d'Ajuda, i em surten tres solucions diferents, totalment incompatibles i contradictòries entre elles. On han après a programar, aquesta gent?

També contemplo una opció bastant guai: instal·lar el Saurfari. Aquesta és una opció força sel·lecta, la preferida dels profes universitaris, estudiants de l'Escac i dissenyadors gràfics afincats al Raval. El Saurfari funciona sota mínims: en té prou amb acariciar els recursos de l'ordinador per començar a rutllar. Digne de veure. Però pobre de tu que vulguis utilitzar alguna aplicació més complexa que un buscador! De l'Spotify, el Facebook, el Gmail i Chatroulette ja te'n pots acomiadar. Són luxes innecessaris. Òbviament, han menystingut de forma flagrant el que realment significa navegar per Internet. Per això em molesta tant el Saurfari. No aspiren a ser l'explorador global. Es senten massa còmodes en una parcel·la reduïda desde la qual poden criticar i esmenar a la resta d'exploradors amb programes de funcionament general.

En general, però, contemplo de forma bastant optimista aquesta nova ronda d'actualitzacions. Com a mínim, tinc la certesa de que ningú caurà en la trampa dels Ciutroyans. Durant les passades actualitzacions, molta gent es va pensar que la de Ciutroyans era una proposta vàlida, un explorador just i equànime. Però a l'hora de la veritat només s'han dedicat a piratejar el sistema. Entraven al teu ordinador i saquejaven tots els teus recursos mentre et titllaven d'insolidari. Tot i això, s'ha d'admetre que la seva campanya publicitària va ser envejable. T'enviaven a la bústia un correu electrònic amb l'assumpte I Love You. Totalment hipnotitzat, l'obries i descobries que allí no hi havia contingut, sinó un virus destructiu que es feia passar per explorador. Espero que la gent hagi après la lliçó.

PS: no parlaré del PP. És massa fàcil. I fa així com de progre, molt 7 Vidas. I a mi ja em cansen els putos humoristes de pseudo-esquerra que aixequen el puny tan sols per posar-se amb els peperos, l'Esglèsia i els Estats Units pre-Obama.

PPS: i pels que no us mola llegir un post sense insults ni provocacions directes, aquí teniu el regal. Fora tots els immigrants. Diuen que a Catalunya n'hi ha 181.887. Això ja no és un problema. Això són 181.887 problemes.

Jo només odio Catalunya (vol. I)

2010-02-18T21:21:00.007+01:00

Hi ha gent que estima amb passió, massa passió. Son indivus que estimen amb tanta empenta que acaben obcecats pel propi sentiment i obliden l'objecte del seu amor. Aquestes persones us diran que l'amor és incondicional, i que si tu estimes quelcom ho faràs per les seves virtuts però també pels seus defectes. Un exemple micropolític: la plataforma Volem viure a Flix. Aquesta colla vol que els flixancos puguin nèixer, viure i morir amb normalitat a la capital espiritual de la Ribera d'Ebre. Però per establir aquesta situació, consideren que és necessari implementar l'economia nuclear de la regió. I jo no dubto de que aquesta gent estimi Flix amb bogeria, i que efectivament creguin que la única solució passa per farcir la Ribera de centrals nutellars. El problema és que s'equivoquen, que és una manera polida de dir-los-hi subnormals.

Anem amb la macropolítica: Catalunya. És un fet inqüestionable que el país viu en una situació anòmala a causa dels nòmades orcs de Mordor que s'hi assentaren durant els anys 60, esperonats per Lord Paco El Gallego. A causa d'això, molts catalans, follament enamorats de la pàtria, creuen que el millor que es pot fer per defensar-la és desenterrar indescriminadament tots aquells distintius folclòrics que definien a Catalunya quan Guifré el Pil·lós encara tenia els collons pelats. Però tampoc ens enganyem, que hi ha tradicions catalanes que fan trempar l'ànima, com demostra en Jair Domínguez a La 2a Hora amb els bestiaris que rescata, o el compatriota Pere Llufa amb la seva defensa del mam de la terra. Ara bé, ningú pot negar que n'hi ha d'altres que fan desitjar eliminar un parell de barres vermelles de la nostra bandera. Com per exemple...

La gralla, la puta gralla. Hi ha un mite grec, adoptat pels ibers de la regió, que explica l'origen d'aquest infaust instrument i la seva vinculació a la proto-catalanitat. Diuen que l'infant Apol·lo demanà al sobirà Zeus que li regalés un instrument per poder desenvolupar les seves dots musicals. Desprès de molts precs, Zeus accedí i li regalà una flauta, però l'advertí de que com no la toqués, tindríen sardineta. Apol·lo digué que no, que li feia molta il·lu i que s'ho curraria mazo.

Van passar molts dies a l'Olimp, i Zeus es recordà d'Apol·lo i de la puta flauta, així que envià a Hermes per comunicar-li que en dos dies volia sentir un recital de dues hores com a recompensa pel seu regal. Però la qüestió era que el petit Apol·lo s'havia passat tots aquells dies connectat al PanBook lligant amb ninfes catxondes (que desprès resultaren ser peluts sàtirs, però aquest és un altre mite). Acollonit, el xaval es posà a practicar com un fill de puta, però d'aquell tros de canya no en sortia res. Quan es presentà davant de Zeus i la seva cort de divinitats, Apol·lo tan sols fou capaç de reproduir el riff de Smoke on the water durant dues hores (el rock, amics: existia abans de la humanitat, i continurarà existint desprès d'aquesta). Zeus, enfurismat com una mona, li entaforà la flauta pel cul, i enmig d'una sonora ventositat provinent de l'anus d'Apol·lo en sortí la primera gralla. Les divinitats allí congregades esclafiren a riure. Poc s'imaginaven la condemna que acabaven de llançar contra la humanitat.

Perquè amics, la gralla és el pitjor instrument de la història dels sons. De fet, el seu timbre és tan infernal que només puc definir-lo amb paraules com el gemec d'una rata robot essent sodomitzada per una polla de fusta en forma de fractal. Però això la gent no ho veu, i allí on hi hagi una manifestació de la catalanitat, allí estarà una puta gralla emmarcant l'estampa amb els seus udols de Satanàs. Castellers, bastoners, calçotades, una assemblea dels Maulets, una pel·lícula de Conrad Son. Gràcies a aquestes trompetes de la mort, tot esdeveniment lúdico-nacional es converteix en un anunci del Judici Final.

Perquè no tota Catalunya és bona. Perquè no totes les tradicions mereixen ser preservades. Perquè cada cop que es toca una gralla l'aguilutxo de la bandera espanyola creix dos pams:

Mori la gralla, i visca Catalunya.

Jo només sospito dels lletjos

2010-02-15T11:00:00.006+01:00

Hi ha una opinió, molt comú en qualsevol pel·lícula de Kevin Smith, que consisteix en defensar que els lletjos són els millors amants. Hi ha dos maneres per argumentar aquesta idea. Publicitat negativa: els guapos, aquells éssers tocats per la tita màgica d'Adonis, ho tenen tot guanyat de bones a primeres. La seva bellesa els precedeix i els avala. I ells ho saben, oh yeah. De fet, el seu company eròtic és un mortal amb una sort de campionat: no passa sempre que els Déus s'encaparrin en mantenir-se fidels a un ésser inferior. Així que aquest pobre diable ha de donar arguments d'un pes suficient com per ancorar aquest Déu arran de terra i així evitar que floti fins a l'Olimp.

Publicitat positiva: en realitat, aquest argument té molt a veure amb l'anterior, però aquí ens posem en la pell del lleig mortal. El poca-pena sap que les possibilitats de manduca són escasses, així que es desviu per complaure al seu comparser. Això es tradueix en un genuí interès per les seves vissicituds sentimentals i una especial cura en l'estimulació eròtica i sexual.

Hi esteu d'acord? Sí, oi? Doncs us han estafat. No feu cas d'aquests profetes de la llordor. Que no us enganyi aquesta burda manifestació de la moral de l'esclau, perquè...

... els lletjos són els raros. La seva cara és el seu estigma, i això és una putada molt gran. No és com tenir dos polles, que més o menys t'ho pots manegar per amagar-ho fins que ja és massa tard. Ser lleig és una evidència que et converteix en un ciutadà de segona classe. Les dones t'exclouen per feo. Els dependents t'atenen amb desgana. No et deixen militar a CIU. Només pots anar a tallar-te els cabells a les perruqueries canines. I si un paladí passa pel teu costat se't tirarà al damunt per clavar-te l'espasa.

Per aquesta raó un lleig és un tipus amarat d'odis i rencors contra la humanitat, els quals es manifesten de forma especialment virulenta durant les relacions sexuals. Podríem fer-nos els sigmundfreuds i explicar aquest fet per mitjà de la polaritat d'Eros i Thanathos. Però la veritat és molt més planera. Una persona vol follar. Però és lletja. Llavors els seus potencials companys sexuals el rebutgen. En aquest punt, el coit passa de ser un intercanvi sexual a una sòrdida satisfacció unilateral. No hi ha amants, no hi ha seducció: només hi ha caçadors i preses. Això el lleig ho sap. I precisament n'està fart de que li diguin que els cervatells s'aproparan a ell pel seu carisma i la seva intel·ligència. Sap que aquests arguments no valen. En el joc de la seducció només funciona l'eloqüència axiomàtica d'una escopeta.

Per això quan atrapi a la presa no s'estarà per hòsties. La culparà del seu exili social i de la hipocresia que li ha venut. La desbudellarà. Li tallarà el coll amb una serra de marqueteria. Es farà un jersei amb la seva pell. Li arrancarà les orelles a mode de trofeu i farà paté amb els seus genitals. ¿T'agrada així, carinyo? ¿Prefereixes que et rebenti acarnissadament el cap amb el meu peu dret o amb l'esquerre?

¿Sabeu que quan les models gangoses diuen que la bellesa física és un reflex de l'ànima tothom riu de forma cruel? Doncs compte, que potser tenen raó. I aquesta és la reflexió del dilluns. Cuideu-vos i no us oblideu d'agafar el paraigües, que el Tomàs Molina ha dit que avui plourà tancs soviètics.

Jo només anuncio fakes

2010-02-12T17:02:00.004+01:00

Fa molt de temps que tinc ganes d'anunciar un projecte que no tinc puta intenció de continuar. I no em refereixo al blog sobre lletraferidors, ni al centenar de sèries de posts que arriben, amb sort, a la segona entrega. Parlo de projectes que, de vores, no penso realitzar per algun motiu o altre. A continuació els adjunto, i si voteu com a fures espitades tal vegada publiqui el post amb aquest fake project (però probablement no ho faci).

Jo només follo a pèl: el disc. Un monument musical que beuria dels pilars de la música contemporània: blues, rock dels 60, el heavy dragonero i el jazztron (fusió de regueton i jazz destil·lada pel mestre Pipa El Sabroso). Peret a la guitarra rítmica, en Modgi a la solista, Lou Barlow al baix, Pipa el Sabroso a la bateria, Paul Weller fent mamades al personal per animar l'ambient, i un servidor a les veus i al que faci falta (theremin, kazoo, banjo, motoserra, etc.) Inclou cançons inspirades en l'univers jonomesfo com ara "Fritzlkireig Bop", "Get Downie", "Holidays in Ascó" o "(McCann get no) Satisfaction".

Yo sólo follo a pelo: el blog en cristiano. YSFP hace las Españas, siguiendo a otros exitosos artistas que adoptaron una lengua mayoritaria para ampliar su público. Avalado por conspícuos conquistadores catalanes como Sopa de Cabra y Umpah-Pah.

Com només follar a pèl: un llibre d'autoajuda. En realitat, no té massa sentit, ja que un servidor sempre ha pensat en aquest blog com un far que guia als nàufrags emocionals a la cerca d'un Déu furiós d'abundosa pelambrera al pitram.

Tu només follaràs a pèl: el Genocidi. L'era de les paraules s'ha esgotat. Les amenaces es materialitzen en punyals, i els insults en granades. Les rates que infesten la civilització occidental seran perseguides fins als pous de l'avern. Un nou ordre s'aixeca i, amb ell, milers d'estàtues d'or dedicades a Valero Sanmartí.

En realitat, potser ja seria hora de fer-hi alguna cosa al respecte. Odisfera, servei públic, diuen alguns. Però potser el servei és al sistema. L'odi pot ser productiu. De fet, és el motor del canvi social. Però ja fa temps que tot aquest odi queda sublimat a través de textos furibunds que quatre burgesolucionaris llegeixen per aplacar la seva ira i així poder anar a dormir tranquils. Que guai, hi ha gent que pensa igual que jo! Algun dia en farem alguna de grossa, ja veuran, ja... Hi haurà algú que es pensi que la odisfera desperta consciències, però en realitat porta gotets de llet amb galetes als xavals entremaliats.

S'ha de posar un punt final. Feu servir el teclat, però per trencar closques.

Adéu. Ens veiem a les trinxeres.

PS: és broma. Al dilluns més Jo només follo a pèl. Rises sí, lluita potser.

Jo només enrevisto al príncep dels ninis (avui amb un 84% de realitat)

2010-02-10T20:33:00.008+01:00

Prefereixo mantenir-me en l'anonimat, gràcies. Sóc el líder dels cavallers que diuen nini. Una vegada vaig treballar / i també vaig estudiar / però res d'això em va agradar. Crec que els pares han de sacrificar-se per mantenir als seus fills. Al cap i a la fi, jo no els vaig demanar nèixer. Ni tampoc vaig escollir ser un nini. Hi ha gent imbècil que treballa per mantenir l'Estat del Benestar: gràcies, guapos. Vaig nèixer de Flix, però visc sol en una mansió de Miami Platja. Em defineixo com a insincero, enemic del meus amics, intel·ligent, generós. Ja sap, alguna cosa més que un mer cos bonic. M'agrada la literatura russa, el joc, les dones i el bon beure.

"La vida és un gran casino"

Primer de tot, gràcies per concedir aquesta entrevista als humils i treballadors seguidors d'aquest blog.

No es mereixen, Valerio. A més, no és del tot gratuït que concedeixi aquesta entrevista. El seu blog gaudeix d’una popularitat creixent i m’agradaria utilitzar-lo com a altaveu per difondre el següent sentir: NO al cementiri nutelar! Volem els cagarros dels diferents hàmsters gegants repartits per l’Estat lluny, lluny de la nostra terra. Ja està.

A vostè se l'ha acusat de vividor, de cràpula, de donjoan, però sobretot de nini. Què és per vostè un nini, i com encaixa vostè dins de la definició?

No sé pels altres, però per a mi un nini és una persona que ni s’està d’ajudar els altres, però que tampoc concreta aquesta hipotètica ajuda amb fets. Jo seria el paradigma del moviment nini.

Vaja, una definició força enigmàtica. Pot posar-nos un exemple pràctic? Ens podria fer cinc cèntims del seu dia a dia d'existència nini?

Pfff, Valerio. Pot ser tan diferent un dia de l’altre... Tot gira entorn de la zona del cos que em piqui quan em desperto, mai abans de l’hora de dinar.

Miami Platja és una olla a pressió de guiris durant l'estiu, i un desert urbà durant l'hivern. Quina és la seva experiència com a propietari d'una mansió de luxe en aquest indret?

És absolutament cert. El canvi d’equinocci determina el Miami way of life. El canvi és brutal, Velero. Passava d’estar sol a l’hivern a haver de compartir el poble amb altres tres persones: el Jancló, el Manolo i la Julia (massa jove per a mi, ja que no és ni sexagenària).

De totes maneres, és vostè una cara habitual de la nit de Salou. De fet, tinc entès que les repartidores de flyers li diuen pel seu nom de pila. És certa aquesta fama d'animal nocturn?

Vostè m’està parlant de la meva època més loca! (Riures.) Però com ho sap això? Ah, segur que ha estat un amic comú que jo em sé. Per cert, sap que el reputat saxofonista Llibert Fortuny serà al Flix Jazz? No li he preguntat al director del festival com l’ha aconseguit, però conjecturo que "de canto".

De canto o del revès, res em sorprendria. Però deixem de banda a personajillos mediocres i anem a parlar de genis com vostè. També m'han arribat veus de que vostè és un gran viatger. Què ens pot dir al respecte?

Aquesta pregunta està intrínsecament lligada a l’anterior, Valerio i és que els viatges més apassionants que he realitzat han estat a bord de l’ADSL. Per sort ja no abuso d’aquesta substància; estic net (en el menys higiènic del sentits).

Parlem de la seva vida abans de ser un nini. A pesar de la dubtosa procedència dels seus ingressos econòmics, vostè ha treballat en tota mena d'oficis, com ara corredor d'apostes o representat d'empreses hidroelèctriques. Quina és la seva experiència dins de l'alienant món laboral?

Li puc parlar del món de les apostes i per extensió de la vida: aquell gran casino. Quan les coses et van bé tots són amics i coneguts; quan no, et giren l’esquena... Perdoni, whisky amb gel?

Vostè ha estudiat Ciències Polítiques (durant dos anys) i Educació Infantil (durant un dia). Què en pensa de la universitat i dels estudiants?

No sé.. Va ser una etapa molt confusa. La gent parlava de manera estranya, feia coses rares amb la boca... Mai no m’hi vaig sentir part. Què? “Accent barceloní”, “dialecte central”? Què s’empatolla?

També va ser una promesa del futbol durant la seva etapa a la Joventut Esportiva de Flix, si bé desprès va fer el salt al bàsquet. Quina és la seva relació amb el món de l'esport?

Ambivalent, sap? Per una banda m’encanta, m’agradaria practicar-ne, però per altra banda em fa pal.

Jo crec que una de les seves facetes més captivadores és la d'estrella pop infantil. Què li desperta a vostè la paraula "Burillers"?

M’agradaria no tocar el tema. Només diré que va ser una època molt dura, duríssima. Genís Bagés, la meitat del binomi, em tenia a pa i aigua. D’acord que l’explotació va ser molt productiva (penso en hits com La Classe de Sebastià, Pere Muré, Què cullons!, La Playa de los Simpsó...), però allò no era vida. Perdoni... No puc...

Durant una temporada ens va sorprendre lluint un bigoti de dandi i un barret. Per què?

Senzillament, perquè la gent es fixés en el meu interior. Era absolutament opac, Valerio! La gent es quedava amb el meu físic d’escàndol i no mirava més enllà... Que vaig fer llavors? Afear-me.

No m'estranya això que diu, ja que és vostè un home d'una profunda cultura, especialment pel que fa a la lectura. És cert que es passa els dies a la mansió llegint i aprenent dels grans clàssics de la literatura? Ens pot recomanar algun llibre?

És cert, ho confesso. Un llibre? Lev Tolstoi, opera prima i de fet únic llibre de la grandíssima Anna Karènina.

És notori que vostè és un gran coneixedor de l'obra de Dostoievski. Creu vostè que la visió nihilista i desesperançador de l'escriptor rus l'ha influit en la seva forma de vida dissoluta?

Sí i mil vegades sí. "El jugador" podria passar per biografia meva.

També és famós per les seves lectures filosòfiques i les seves opinions sobre el món. Què significa per vostè la vida, sobretot en relació a conceptes com treball, diners, esforç, sexe i sofriment?

Un gran casino, ja li he dit, Valero.

Sap que el tema havia d'acabar arribant: dones. És vostè conegut per tractar-les amb mà de ferro, i també per l'enorme èxit que cultiva entre elles. Què ens pot dir sobre el gènere femení?

Elles m’ho demanen, Valero, són elles! Que si azote per aquí, bufetada per allà... Però la veritat és que són el millor amic de l’home.

El millor amic de l'home... si és que és vostè un humphreybogart! Però anem acabant: pot donar algun consell als aspirant a nini que llegeixen aquest blog?

Que siguin ells mateixos. Tots tenim un nini dins, la qüestió és fer-lo sortir.

I finalment, com es veu en el futur?

Parasitant la societat com fins ara.

Jo només faig la feina bruta

2010-02-08T21:59:00.008+01:00

Treballar és una condemna, i ho és més si tens una feina ingrata. I no estic parlant de la feina de manco (perquè no et pots gratar: hi-five) sinó de la de netejador de lefa a les cabines del sex shop, de militant de IU, de guionista de La escobilla nacional o de remontador d'una pedra rodona que sempre cau quan arriba al cim del turó. ¿Què tenen en comú aquesta gent? Una ocupació laboral de merda, un sou i la profunda ingratitud per part de tota la humanitat (i també de tota la divinitat, en el cas del remuntador de pedres).

Però de tot aquest grup de feines, n'hi ha una que destaca per la seves exigències, per la manca de remuneració econòmica i per les tones de ràbia, crispació, insults, retrets i amenaces de mort que rebs cada dia. Sí, estem parlant dels Penjadors Oficials de Sèries de Televisió a Internet, o postis.

Segons Antonio Escohotado, cada època es caracteritza per l'addicció generalitzada a una droga en concret.

Anys 70: marihuana.
Anys 80: cocaïna.
Anys 90: heroïna.
S. XXI: sèries de televisió.

La segona època daurada dels serials televisius ha marcat un abans i un desprès en el món de les adiccions. El camell, abans un gitano desdentegat, s'ha convertit en un geek amb certes habilitats pels idiomes. És el conegut posti. Però les diferències no són només de classe, raça i estètica, sinó també d'actitud. Abans ningú reclamava al camell per que li hagués venut dos grams de viakal en lloc de farlopina fina. Insensat, aquell que gosava! Perquè els camells eren gent perillosa. Navajasso! Però els postis... ai, els postis!

Poseu-vos en la pell d'un posti qualsevol. Ets l'encarregat de penjar religiosament el capítol de The Office, l'americana, al web de Seriesyonkis. Ho fas cada setmana, tant si plou com si Steve Jobs et tira un pet. Però, ep! Just avui, que toca penjar capítol, t'has vist obligat a emportar-te feina a casa. O t'ha sortit l'oportunitat de treure a passejar el ninot amb una xavala. O se t'ha mort el gat. O tens examens a la universitat. Bé, no passa res. Demà ja el penjaràs amb tranquilitat. Serà que no hi ha sèries per mirar!

Demà? Il·lús! En aixecar-se, el posti comprovarà que el fòrum està farcit de missatges similars als següents:

- Hijodeputa cuelga ya capítulo, esto no es serio. Hase ya más de una hora que se emitió en EEUU.

- Panda de impresentables, si no sabeis haser buestro trabajo dejad sitio para gente que puede currar de berdad.

- HOYGAN ALJUIEN SAVE CUANDO COLGARAN LA SERIE EN ESPANOL??????!!!!!!!???!!

- Me cago en tu puta madre, vaya mierda de web. Quién os créis que sóis, jugando con los sentimientos de las personas humanas.

- Sus habeis rajado por la ley antipirateria, maricones.

- Alguien sabe cuando van a salir más capitulos de la sexta temporada??? por favor alguien diga algo... porfa...

I així ad infinitum. Una estampa de ionquis patètics, violents i suplicants. ¿Però qui parla del posti? ¿Algú s'interessa per la seva vida? Per la seva xurri, per la seva feina, els seus estudis ,el seu gatet mort o per aquella subasta a ebay per aconseguir unes calces brutes de la Megan Fox. I ara! Si la majoria es pensa que els capítols tenen vida pròpia, es posen els subtítols i alehop, salten a Intenet. Fills de fucker tots ells.

Per això vull reivindicar la figura del posti. Un tio que per amor a l'art penja a internet sèries que ell ja ha vist. La pedra angular de la nostra societat post-moderna. Un personatge sofert, entregat i menyspreat a parts iguals. Un heroi a l'ombra. Un messies el sacrifici del qual és directament proporcional al dolor infringit pels seus mateixos seguidors. Els Manel ja tarden en dedicar-los-hi una cançó.

PS: sobre la ninientrevista... ehem... sabeu que muntaré uns Jocs Olímpics d'Hivern al 2022? Com deia Chema Aznar, estamos trabajando en ellooou.

Jo només busco les zero diferències / Jo només vull saber per què els camins de l'art són inescrutables

2010-02-06T16:58:00.005+01:00

Sé que tots esteu ansiosos per la publicació de l'anunciada entrevista al King of the Ninis, així que la demoraré una mica més. Així, perquè sí. Però fins que arribi aquest esperat moment, podeu entretenir-vos amb la següent reflexió. Observeu bé el vídeo que us adjunto. Mini Daddy, un fenomen. Gordo, latino i cantant. Lo millor de cada casa.

Anem a fer un ràpid anàlisi d'aquest esperpent musical. Lletres submentals, imperdonables fins i tot per un petit sudamericà analfabet. I què me'n dieu de les bases? Oh, les bases! Semblen una sessió de DJ Super Mario punxant reaggeton. Conclusió: Escòria. El puto cul de la piràmide evolutiva. Detritus culturals. Tots estem d'acord en això. Fins i tot el nostre heterodoxe i mai suficientment valorat Tow Truck, deejay resident de disco Springflix.

Però, ep! Que es produeix un fenomen curiós. Cortocircuit cultural? Bé, no ens precipitem. Abans, escolteu atentament el segon tema:

Són els Meneo interpretant el seu hit Papi. Anem a traçar els paral·lelismes amb el tema de Mini Daddy. Lletres d'imbècil (però els entesos en diuen "post-iròniques") i les mateixes bases de reaggeton fetes amb la Game Boy (però els entesos en diuen "electro latin 8-bit"). Fins aquí, bé. ¿Però quina és la situació dels Meneo dins l'establishment artístico-cultural? Els putos amos de la barraca. Són invitats a tots els festivals d'electrònica experimental. Són més trendys que Oscar Wilde en pantalons pitillo ballant l'últim hit afroindie remesclat per Hot Chip. Autèntiques hordes de zombis amb ulleres de pasta sense vidres (el complement estètic més infrahumà i denigrant de tots els temps) ballen els temarracos de Meneo cada cop que algun àrbitre del bon gust com DJ Coco o Joe Crepúsculo els punxen a les seves sessions. I sí, també fan perreo. Però si escolten reaggeton quan entren a la tenda d'ultramarinos regalaran als dependents una expressió de condenscendència i fàstic a parts iguals. Però clar, és que tot depèn del context. Que somos posmodernos, tía! És que se us ha d'explicar tot...

La farsa de la cultura al descobert. Impúdicament i esplendorosa. No és el primer cop, ni tampoc serà l'últim. És el puto signe dels temps. I en ocasions com aquestes, entenc a Joseph Goebbels, el David Madí alemany, quan deia que cada cop que sentia la paraula cultura agafava la pistola.

Jo només vull deixar de treballar i d'estudiar

2010-02-04T15:20:00.008+01:00

Com a bons ciutadans d'aquesta societat hipercapitalista, benestant i consumista tan estimada el nostre objectiu vital s'ha de resumir amb un sol concepte: diners. Maleïts diners. La clau per tornar a obrir les portes d'aquell paradís d'opulència del qual Déu Nostre Senyor ens va expulsar per menjar una puta massana (que és la fruita més barata a qualsevol fruiteria. No vull ni imaginar que hagués passat si Adam i Eva s'haguessin menjat un quilo de cireres o un alvocat cuatrecasas). Amb els diners pots aconseguir absolutament de tot, a excepció d'estudiar a l'Escac, ja que només accepten estudiants en funció dels seus mèrits i no (repeteixo: i no) per la seva solvència econòmica. Cineastes prodigioses, els estudiants de l'Escac. Els trufós catalans. Però aquest és un altre tema.

Parlavem de tenir diners. Molts diners. Diners per no agafar el transport públic, diners per anar cada dia de restaurant, diners per fornicar sense amor i sense subterfugis, diners per sortir cada dia de festa, diners per beure el mateix whisky que Marc Vidal, diners per follar amb les mateixes putes que el Salvador Sostres. Però per tenir diners, primer els has d'aconseguir (bravo). Hi ha gent a qui li toca la loteria. Pot ésser, però jo no els he vist mai. Així que si descartem aquest col·lectiu fictici, l'únic camí que ens queda per forrar-nos és treballar de valent. Estudiar, fer currículum, llepar culs, deixar-te la pell al curro. D'aquesta manera, et plantes als quaranta anys. Tens un bon cotxe, vacances de luxe, whisky del güeno, esposa, amant i criatura. Penses que has triomfat, però en realitat has fracassat com un fill de puta. Aquí l'amo de la barraca serà el nen, el teu puto fill.

I per què el xaval? Fàcil. Mentre tu t'has passat mitja vida treballant per comprar l'altra meitat de vida, el teu fill es podrà petar la teva fortuna des d'abans del seu naixement. Sin quererlo ni beberlo, com diria aquell. No ens enganyem més. Guanyar diners és d'imbècils. El que importa és heredar diners, i comportar-te com una parishilton qualsevol a partir de la primera cagada als bolquers. Avui per avui ningú vol ser Bill Gates, sinó el fill de Bill Gates. És per això que vull llençar una abrandada defensa dels nini. NI estudio NI trabajo. Un col·lectiu odiat i envejat a parts iguals.

Odiats: són joves amb evidents deficiències d'expressió i comprensió, els clàssics ganduls de tota la vida que gràcies als fills (de la gran) puta dels psicòlegs i pedagogs neohippies poden defensar la seva ociositat amb un discurs que inclou conceptes com desencís existencial, manca de motivació, afàsia emocional o post-adolescència.

Envejats: són joves que representen tot allò que nosaltres volem ser. Éssers submentals, aïllats de tota preocupació política, social i existencial gràcies a la setmanada de 120 euros dels seus pares. No han d'estudiar ni treballar ni cuinar ni rentar roba ni fer-se el llit ni pagar impostos ni comprar gasolina ni pensar ni aprendre a llegir ni a posar-se un condó. El papa i la mama ja ho fan per mi. I, amb una mica de sort, un dia d'aquests els viejos es moriran d'un disguts i heretaré tots els seus estalvis. Practicaré una mica de exhibicionisme emocional tot publicant la meva pena al Mur del Facebook, i desprès a vivirt, que sont dost dias. Fiesta. A. Tope.

Uns subnormals, pensareu alguns. Són paràsits. Són com okupes però sense l'hipòcrita discurs antististema. Bé, no us falta raó. Però com a mínim no són gent que torna de currar 8 hores mal pagades i, quan arriben a casa, es tanquen a l'habitació, completament a fosques, i ploren estirats al llit mentre mosseguen amb ràbia el coixí i escolten els Manel a tot volum per reivindicar la seva vida fastigosa i anodina.

Els nini. Avui són uns gilipolles, però potser demà apareixen als llibres d'història al costat dels beatniks, els dadaistes i els poetes existencialistes francesos.

PS: i com a colofó, el proper post constarà d'una entrevista a un nini singular. Un dandi. Un fill pròdig. Un truhán, un señor. Desde la seva residència a Miami Platja, una ciutat desoladorament abandonada durant l'hivern, un heroi dels nostres temps donarà veu a tota una generació. I el millor de tot, és que aquesta no serà una entrevista inventada. Estigueu atents i abrigueu-vos, que el Tomàs Molina ha dit que avui plouran socialistes.

Jo només munto el govern del president Artur Mas

2010-02-01T14:18:00.005+01:00

Ho sento, Jan. Saps que jo amb tu vaig a mort. Però com a bon animal polític, reconeixeràs que un aspirant a sobirà no pot deixar de banda el tacticisme, l'oportunisme i la indefinició ideològica. Tot allò que fa gran a un príncep maquiavèlic, i a un líder del PSOE. Per tant, comprendràs que avui, en assabentar-me de l'obertura de mires que Artur Mas contempla de cara a la conformació dels seus consellers, m'hagi pres la llibertat d'esbossar un full de ruta per bastir una Generalitat apetitosa en cas de victòria convergent. Com veuràs, jo no perdo la confiança en tu. De fet, t'he reservat un lloc d'honor en l'hipotètic govern d'Artur Mas. Però no ens avancem als esdeveniments...

Conselleria d'Interior: per si algú no se n'ha adonat, Joan Saura és un pobre d'esperit. Són tantes les bromes sobre les pallisses que els mossos propicien als hipotètics votants d'Iniciativa que és del tot inútil provar d'afegir-ne cap de rellevant. Però ara és moment de canvis. Volem homes de conviccions fermes a la conselleria d'interior. Volem a Albert Serra. Un tio que fa de legislador, jutge i executor. Un tio que mataria a l'staff de seriesyonkis tot empalant-los amb el màstil d'una bandera de la pau. I a qui molesti massa, dos tricornios i carta blanca. Trets, no paraules.

Conselleria de Salut: The man, the legend. Joan Laporta. Hom sap que tots els mals de Catalunya passen per les derrotes del Barça. Grip A? Càncer, pandèmia, diarrea? A qui li importen aquestes merdes si el Barça guanya els partits? Joan Laporta és l'home que pot aconseguir que les victòria blaugrana siguin una constant fins el dia de l'Apocalipsi. Joan Laporta és un home de salut. Joan Laporta és l'home que té clar quin és el mal de Catalunya: la grip perica. Caldo blanquiazul, i tot el camp és un clam.

Conselleria d'Acció Social i Ciutadania: el Siddharta Gautama català, Vicenç Ferrer. Ai calla, que està mort! Bé, jo sóc partidari d'atorgar-li la conselleria, a pesar d'ésser cadàver. Sincerament, no crec que ho faci pitjor que el seu predecessor. ¿O potser algú de vosaltres havia notat que teníem una Conselleria d'Acció Social i Ciutadania?

I demà, més. Conselleries dirigides per dones, transexuals, ewoks i altres éssers que no s'adapten al paradigma fal·logocràtic neo-convergent.

Jo només entrevisto a l'alcalde d'Ascó

2010-01-27T22:10:00.007+01:00

Lo meu nom és Rafael Vidal i sóc l'alcalde d'Ascó. Milito a CIU, però això no importa perquè als pobles es vota a la persona i no als partits. A Ascó som 1600 habitants, però per mi com si no n'hi hagués cap. El meu lema és "tot pel poble però sense el poble". Si no us agrada, en tinc un altre. Mens endogamicus in corpore mutatus. El Cementiri Nuclear és una aposta de futur per Ascó. Però de futur distòpic. No ho faig pels diners. Ho faig per la glòria. I per Disney.

"Jo crec que dins la central hi ha un hàmster corrent sobre una roda"

Merda per vostè, senyor alcal... senyor alcalde! Què merdes fot? S'està fent una palla amb la polla embolicada amb un bitllet de 100 euros?

Calla! Call... uf... Energia Nuclear... dona'm forceees!!!! AAHH!!!...

[...]

Perdona... uf... perdona, noi... és... és que tenia una urgència. Què volies?

Per començar, saber perquè s'està fent una palla amb un bitllet mentre l'estan mirant dos putes vestides de teletubbie.

Hola.

Hola, Valero.

Mira, no sé. Quan estàs forrat acabes perdent l'emoció pels plaers senzills. Així que te dius: ei, anem a ser una mica decadents. No sé, per provar, explorar noves formes de sexualitat. És que m'avorreixo molt, tu.

D'on treus lo temps per avorrir-te? Ets alcalde, i a més treballes a la Nuclear.

Uh... bueno, què vols dir amb treballar?

Que tu vas allí a fer feina i ells te paguen a final de mes.

Ah, bueno, això sí! Vull dir que pagar sí que me paguen, i molt bé! Però això de treballar... no sé. Crec que a la Nuclear no hi traballe ningú. Diria jo, eh! Al menys jo no hi he vist mai ningú que traballo. Tot i que... bueno, diuen que hi ha uns tècnics de Cambrils que venen a controlar i tal. Però jo no els he vist mai. Crec que no existixen. Són vampiros. O mòmies. T'imagines? Que guai! O potser són com bruixes. O com fantasm...

Calla d'una puta vegada, home! Si no hi traballe ningú, com cony funciona la nuclear?

Ah, no sé. Tu ho saps? Segur que sí. Va, explica, explica! Tot i que jo tinc les meves teories. No et pensos, eh! Que també li dono al coco! Jo crec que dins la central hi ha un hàmster corrent sobre una roda...

És molt poc probable.

Deixa'm acabar, home! Explicat així clar que semble una gilipollada! No m'has deixat dir que estic parlant d'un hàmster GEGANT. I com que és enorme, fot unes cagades enormes, i per això s'ha de construir el Cementiri Nutellar. En diuen Nutellar per la nocilla kinder aquella, per no espantar la gent. Perquè lo que s'hi guarde són caques en quantitats industrials. Ecs, quina pudor! Però jo tinc una solució millor.

Fascinant. Continua...

Enlloc d'emmagatzemar tots estos fems, podem aprofitar-los per abonar tots los conreus d'Ascó. Ja veuràs quina aulives més formoses! Grans i hermoses com los meus dos collons! De fet, acabo d'enviar a la urbana a buidar totes les piscines de residus nutellars i ara ja els deu estar repartint pel camp.

És vostè tot un stephenhawking, eh!

Psé! Te diré!

Lo hamster fa energia nuclear, les caques fan aulives gegants, les aulives gegants alimenten al hamster i som-hi altre cop. El puto círculo de la vida. Ho té tot pensat.

Sí, és que El rey leon és la meva peli més preferida. Però si t'he de sincer, en realitat no ho tenia tot tant clar. Si vaig votar que sí al Cementiri Nutellar va ser perquè quan los xinos mos rebenton a bombes la gent d'Ascó morirà a l'instant per la proximitat dels residus. En canvi, la gent dels altres pobles se convertiran en mutants. I los ribarojans, que ja són molt feos, se convertiran en àngels, però los hi durarà poc la tonteria, perquè los mutants se'ls menjaran. I jo ho tinc molt clar: antes muerto que sensillo. Perquè quan la palmes vas al cel, que és com totes les pelis de Disney juntes però sense Aladino i tots los personatges moros. Estos estan a un altre cel, collint l'auliva i l'ametlla, perquè és lo que els hi agrade més del món.

Deixa estar l'Altre Món! Parlem de llocs de treball.

Ah, sí! D'això en donarà molts, lo Cementiri Nutellar.

Segur. Moltíssims. És una planta mecanitzada. Tindrem moros i rumanos per construir l'edifici i desprès 4 o 5 operaris titulats per mantenir-lo.

Bueno, però és que a Ascó som molt llestos. Enlloc de col·legi, ara muntarem una Universitat de l'Atom, i los xiquets aprendran a fer funcionar la planta des de petits. Tot lo altre, fora. Ni llegir, ni escriure, ni matemàtiques. Només nuclear, nuclear i nuclear. Muera la hintelijun... hitelingen... intuli... com se digo.

Sí, sí, clar, clar... però vostè és de CIU, i a CIU hi ha partidaris de la independència. Què passarie si Catalunya fos independent algun dia? Ascó rebrie tota la merda d'Espanya.

CIU? Catalunya? Espanya? De que m'estàs parlant? Jo no sé res d'això que me parles. Jo és que sóc alcalde de poble, saps? I nomes faig política de poble. Tot lo altre, a mi plim.

Així tampoc li importe la opinió dels altres municipis de la Ribera d'Ebre.

Riviera... de Lepe? No sé que és això.

Diuen que ja fa anys que lo municipi va comprar los terrenos on ha d'anar lo Cementiri Nuclear i...

Nutellar.

Nuclear, gilipolles! Nuclear! Per què collons va comprar-los? Molt clar ho tenies, això de que los asconers votarien a favor...

Bueno, en realitat los vaig comprar per fer un hotel rural i un camp de golf i tal.

Fals. Això s'està construint a Flix.

Hòstia! En serio? Saps de qui són los terrenos? Imagino que els vendran barats, ara. Perquè ningú tindrà collons d'anar a jugar a golf si hi ha un puto Cementiri Nutellar al costat!

En fi, alcalde. Sap vostè quin és l'únic animal que hiverna durant la primavera?

No.

La lesbiana. Perquè és al·lèrgica al pollen.

I això per què m'ho contes?

Perquè és infinitament més interessant que la seva ignorància.

Disney.

Què?

Disney. Mola.

Jo només emmagatzemaria a tots els asconers al puto cementeri nuclear

2010-01-25T22:09:00.009+01:00

Ascó, the village. Jo li podria agrair moltes coses al poble d'Ascó. Un exemple. Cada cop que estic a Flix i torno cap a casa amb l'esperit alegre només necessito mirar en direcció a la Nuclear per vomitar tota la ginebra amb bitter kas. I al matí següent: ready to go! Gràcies mil, Ascó.

Nomen parlens. El concepte fa referència a aquells personatges el nom dels quals està compost per algun atribut o característica que els defineix. La Caputxeta Vermella, Blancaneus, El Gat amb Botes, Coto Matamoros. I sí, també Ascó. Sobretot Ascó. Alguns ja coneixeu la broma, els altres la podeu deduir amb facilitat. Llavors, la pregunta pertinent és d'on va sortir el nom de marres. Potser l'arxifamós cretinisme asconer era ja una evidència en temps dels ibers, i algun espavilat va batejar així al poble a mode d'advertència als viatgers. O potser alguna ment preclara intuïa la ulterior aventura atòmica de la regió, i va decidir fer pesar el nom d'Ascó com una maledicció, o una prova de l'inevitable força del destí. Síndrome d'Edip, Síndrome d'Ascó, la misma mierda son. Al cap i a la fi, ambdòs es follen a les seves mares.

Però què putes era Ascó abans de la Central? L.E.P.E.: Lepra, Endogàmia, Pobresa i Escorbut. Conten les malles llengües (també conegudes com a Llibres d'Història) que la població estava sumida en la misèria, situació insostenible que millorà dràsticament desprès de que els analfabets asconers acceptessin construir a les seves terres una fàbrica de xocolate. Algun malpensat dirà que els van enganyar, però jo sóc més benevolent en la meva interpretació. Probablement el concepte d'energia nuclear era quelcom que ultrapassava les seves capacitats mentals, així que comparar la central amb una fàbrica de xocolate era el més proper a la realitat que podien fer entendre a la gent d'Ascó. Però tot això es perd entre les boires de la llegenda. La qüestió és que l'Ascó post-nuclear és un poble farcit de quartos.

Però donar un xec en blanc a un asconer és com donar un martell a un gitano. No saps què passarà, però al final algú acabarà plorant. L'economia asconera, que fins llavors funcionava per mitjà del tradicional trueque, millorà qualitativament i quantitativa. Van decidir fer d'Ascó un poble amb projecció de futur. Amb llocs de treball, una indústria sostenible i qualitat de vida. Llàstima que la major parts dels diners necessaris per realitzar aquesta utopia els gastessin en imbecilades. El paradigma? TeleAscó. Una televisió per a un poble de 1600 habitants. O l'Ascó Summer Festival, amb Amaia Montero de cap de cartell. Pa i circ, senyores i senyors. Però en aquest circ no són els gladiadors els que moren, sinó els espectadors. De càncer. Pell, pulmó o fetge. Qui sap! Cada dia és una nova aventura a Ascó!

Però la vida atòmica és fàcil a Can Roba-rucs. Cada dos per tres la Central Nuclear peta per algun lloc o altre. I això només significa una cosa: bones notícies. Què dic bones? Boníssimes. Els jerarques de la nuclear engrapen quatre veces mal contades i les tiren als coloms. I qui diu veces diu indemnitzacions econòmiques i llocs de treball per al jovent del poble. Gràcies, energia nuclear.

I mentrestant, a la Ribera d'Ebre... Què en pensa de tot això, la Ribera? Hi ha qui defensa el model atòmic, però no de la manera en la que s'està duent a terme. Hi ha asconers d'ànima als que ja els hi va bé amagar els feixos de bitllets a la boina. I també hi ha pobres d'esperit que no saben com sortir vius de la guerra nuclear. Jo sóc d'aquests últims. Pronunciar-se en contra del Cementiri Nuclear es negar la bitlletada que reben Ascó, Flix i els pobles propers per emmagatzemar els residus que produeix la mateixa central. Però acceptar-lo significa hipotecar-se de per vida amb l'economia nuclear. I no ens enganyem: ara ja és massa tard per tornar a agafar l'aixat i posar-se a plantar aulivers. Aquest discurs que pretèn recuperar una economia agrària i bucòlica és tant o més nociu que els sectaris nuclears. Ara estem al segle XXI. Xina. Europa de l'Est. Llatinoamèrica. Us sona tot això? Precisament, el repte es troba en negar aquesta utopia arcàdica, irrecuperable i també insostenible dins del context actual, però no deixar-se endur pels cants de sirena del Cementiri Nuclear. Perquè quan hi arribeu potser sí que veieu un parell de mamelles, però desprès les sirenes se us menjaran los collons.

Un altre tema pendent. Energia nuclear. Sí o No? Perquè les nuclears són inevitables, no? Si Barcelona funciona amb l'energia elèctrica de les nuclears! Mireu, mireu cap a Can Fanga! El futur! La metròpoli! Mireu quines torres de refrigeració més formoses que... espera. On són les putes torres?

Exacte. No n'hi ha ni una. I per què? Resposta ràpida: model colonial. La cultura i la burocràcia, a la metròpoli. I la feina bruta, a les colònies. Fins al segle XIX en feien esclaus. Ara hi posen aquella indústria que ningú vol a casa seva. Aquella que fa lleig. Com lo seu català, que és raro perquè no és com lo que surt a la tele. Doncs a la Ribera d'Ebre serem uns poca-pena que esperem la salvació econòmica i espiritual del messies camacu. Però a la capital del regne se la saben molt llarga aplicant el discurs anticentralista només quan els vents bufen en contra.

I tampoc cal ser catastrofista. Perquè hi ha un futur per a la Ribera d'Ebre, per Flix, per Barcelona i també per Ascó. Però no un per a cadascú, sinó un per tothom. A repartir. I això ens obliga a fer neteja de necis, cretins, covards, hipòcrites i oportunistes. Foc, napalm i bombes atòmiques ecosostenibles, de les que funcionen amb pedals.

Atentament, des del seu àtic de 150 metres quadrats a la dreta de l'eixample barceloní,

Valero Sanmartí.

PS: Diuen les males llengües que si en aquest articles canvies les paraules Ascó i Central Nuclear per Flix i Erkimia respectivament, el text manté el sentit. Però és absolutament fals: a Flix no hi ha Televisió.

Jo només tiro per la via legal

2010-01-23T12:14:00.006+01:00

L'altre dia vaig tornar molt tard a casa. Havia sortit a caçar barrufets per fer-los servir d'esquer per atrapar pokémons salvatges, els quals utilitzo per alimentar a dos telettubies ensinistrats que faig servir per rastrejar socialistes, matar-los i fer-ne bistecs. La qüestió és que en arribar a casa vaig trobar-me davant la porta una noia de 15 anys a quatre grapes. Anava mig despullada, bruta i despentinada. Al voltant del coll hi duia un collaret i, atrapat entre les dents, se li veia un sobre rebregat. Vaig treure de la butxaca un barrufet moribund, vaig passejar-lo ostensiblement davant dels ulls de la noia i finalment vaig llençar-lo ben lluny. La pobra va obrir una boca desdentegada i va sortir rabent darrere el barrufet. Jo vaig aprofitar per agafar el sobre que li havia caigut i vaig entrar a casa sense massa inquietuds sobre el contingut i l'emisor del mateix. Només conec una persona suficientment decadent, maquiavèlica i malvada com per idear aquest sistema de comunicació.

No és el primer cop que en Jan Laporta lloga els meus serveis com a mercenari. Encara recordo quan em va demanar que canviés el diccionari de castellà d'en Johan Cruyff per un diccionari klingon. Ara, cada cop que l'holandès vol criticar al bo d'en Jan, ningú és capaç d'entendre un borrall del que diu. Però aquest cop el seu encàrrec era d'una naturalesa diferent. Tothom està al corrent de les vel·leitats polítiques d'en Jan. La presidència del Barça ja se li queda petita. Emperò, la feina que comporta el seu càrrec li impedeix pensar detingudament en una proposta política consistent. Així doncs, sol·licita els meus serveis per elaborar un primer esbòs de la constitució laportista. És una tasca complexa, així que us invito a esmenar-la i afegir articles i merda legal diversa.

Article 1. Queda totalment prohibit l'ús públic i privat de les paraules satanàs, infern, merda, puta, Avatar, imbècil, convergent, Real Madrid i country-panda. Els conceptes que abans designaven aquestes paraules seran referits per una sola paraula: sandrorossell.

Article 2. Lionel Messi està autoritzat a portar escopeta durant els partits del Barça, i utilitzar-la cada cop que algú intenti fer-li una entrada.

2.1. Excepcionalment, Messi disposarà d'una caixa de granades de fragmentació que podrà usar lliurement des de la banqueta.

2.2. Excepcionalment, quan Messi no estigui convocat, disposarà d'un rifle de franctirador amb 5 bales sempre i quan es presenti a la llotja acompanyat de dos menors en bikini.

Article 3. Queda anul·lada l'antiga divisió i contingut de les menjades: desdejuni, esmorzar, dinar, berenar, sopar i ressopor. A partir d'ara totes les menjades passen a dir-se "L'hora de Gargantua i Pantagruel" i consisteixen en uns entrants, primer i segon plat, postres, café, conyac, puro i prostiputa.

3.1. Els musulmans són lliures d'excercir el Ramadà, però enlloc del dejuni tenen l'obligació de menjar.

3.2. Tot home que es salti aquesta regla rebrà un tret a l'esternocleidomastoideo. Tota dona que se la salti li haurà d'oferir un entrepà de beicon a Joan Laporta i menjar-li la tita mentre ell endrapa el bocata. Quan en Jan acabi, la castigada haurà d'esperar-se de genolls a que en Jan li xarrupi les molles de pa i les restes d'oli que li han quedat damut del cap.

3.3. Menjar verdura i tofu es considera un crim.

Article 4. A qui no parli català se li transplantarà la llengua als genitals i viceversa.

4.1. L'única excepció seran els jugadors del F.C. Barcelona. A ells se'ls obligarà a assistir a un curset de tres hores desprès del qual hauran de ser capaços de dir "Bon profit", "Gràcies", "Acutxillar", "El fungol és axís", "Visca el Barça" i també "Visca Catalunya lliure". Aquesta figura legal excepcional rebrà el nom de Model d'integració lingüística.

Article 5. A Catalunya no s'hi construiran presons. Els criminals seran o bé executats in situ o bé expulsats a Espanya, que ja no es diu Espanya sinó Mordor.

5.1. Ser dona i lletja es considera crim. Se li denegarà l'aplicació dels drets humans i se la ubicarà dins la figura legal de Troll. Aquesta figura encara està per definir, però implica la prèvia ablació abans de ser expulsada a Mordor.

Article 6. El vestit regional català passa a ser una armadura de cavaller medieval amb una capa del Barça i una espasa en forma de polla. El menjar tradicional català passa a ser la sang de dona.

Article 7. Cada cop que el Barça guanyi (que serà SEMPRE) s'organitzarà una bacanal nacional. Joan Laporta es disfressarà de Bacus i serà transportat en palanquí per tot el territori català mentre regala llaunes de Moritz i entrepans de fetus humà amb all i julivert. Durant 24 hores regnarà l'anarquia amb algunes excepcions.

7.1. La paraula de Joan Laporta continua essent la la llei.

7.2. Tots aquells que amaguin una dona major de 12 anys a casa seran considerats criminals.

7.3. Queden prohibits els mètodes anticonceptius de qualsevol tipus.

Article 8. Si un buròcrata et molesta li pots disparar amb un bazoka.

8.1. Matar a un buròcrata amb qualsevol altra arma es considera crim, i implica la immediata expulsió a Mordor, prèvia aplicació de la pena de mort.

Jo només heredo un photoshop

2010-01-21T11:55:00.004+01:00

La Herencia Valdemar. Alerta, que estem parlant del que, probablement, sigui el pitjor cartell de la historia del cine. I és que són molts els elements que m'inquieten d'aquest cartell. Per començar, sembla la caràtula d'un vídeojoc cutre dels que donaven els diumenges amb El Periódico. Per continuar, les lletres estil rolero oldschool, que tant serveixen per escriure The Lord of Can Tunis com Kroq el bárbaro verbenero y su duende pajillero. I per acabar: fins i tot un estudiant de Disseny podria adonar-se de l'aberració estètica d'aquest cartell. És lleig, cutre , antic i pretenciós. Com quan el cinema espanyol intenta afegir efectes especials a les seves pel·lícules (ah, calla, que estem parlant justament d'això). I ara ens podem preguntar: si els animadors són totalment incapaços de dissenyar una imatge estàtica convincent, ¿què putes passarà amb els efectes especials dinàmics?

La Herencia Valdemar, coming soon. Espero que els maies vagin errats els i el món s'acabi aquesta nit.