dimarts, 12 de gener del 2021

Jo només salvo los siluros

M’avisen que per Facebook corre un vídeo gravat al tram de l’Ebre que passa per Flix on se veu una llúdriga devorant un sirulo en qüestió de segons, pim pam cap a dins del pap. Als comentaris me trobo amb tot de germans rednecks sudistes animant acarnissadament lo rosegador com si allò fos una lluita de gossos clandestina als suburbis de Nou Mèxic. Me’ls imagino ballant i saltant, amb ulls vidriosos i bitllets a la mà, celebrant l'atàvic ritual de mort acompanyats pel so d’una gralla tiruriiii tiruraaaaa. Per què estan tant contents? Bé, us posaré en situació. A mitjans anys 70 un alemany va pensar que seria una bona boníssima reputamentbona idea introduir este peix provinent de l’Europa Central a Mequinensa, on passava les vacances pescant al riu uns peixets de pixarrí petits com la seua polla morta de jubilat kartoffen. Ja sabeu que quan un alemany té una idea fixa acostuma a fotre cul enlaire tot allò i tots aquells que l’envolten, oh sí. I així va ser. En poc temps Die Siluren se va escampar Ebre avall i se va convertir en lo depredador alfa perquè lo molt malparit menja com un afaram i pot arribar a fotre més de dos metres de llarg. Als locals mai los ha fet puta gràcia que la corona fluvial reposés sobre lo cap llefiscós d’este monstre alemany. Era una qüestió d’identitat territorial. Vés, com si los animals n’entenguessin de nacionalitats. La llúdriga, en canvi, se tracta d’un mamífer que anys enrere va desaparèixer de la zona. Sembla simpàtica. És peludeta. Si la toques t’arranca dos o tres dits però per sort és molt ràpida i la seua potencialitat de mort contra los humans passa més-o-menys desapercebuda. Per la gent este animal mític simbolitza l’essència perduda de l’ecosistema ebrenc. Per això acullen amb aplaudiments l’agressiu retorn de la llúdriga, que foragita a queixalades lo sirulo. Nyam. Torna lo fill pròdig. Nyam. Marxa l’espècia invasora. Nyam. Com Ulisses quan arriba a casa i mata los pretendents que s’han volgut follar Penélope durant la seua absència. Se tracta d’un argument mític disfressat de veritat científica.
Per començar, la espècie invasora que més mal ha fet a l’Ebre han estat (redoble de tambors) los putos humans. Sí, sé que esta és una veritat trivial, com d’adolescent flipant-ho molt fort quan veu per primer cop “Lo Club de la lluita”, però sempre convé recordar-la. La humanitat és la que més ha emmerdat l’ecosistema ebrenc, i si de debò tant us importa, m’agradaria veure quina cara fotríeu si ara entrés una ràtzia de llúdrigues a casa vostra i xuclés los intestins als vostres fills com si fossin espaguetis i defequessin sobre lo vostre ordinador, just ara que s’estava a punt de baixar l’últim episodi de “True Detective” en HD. Perquè això és lo que mereixen segons la vostra lògica de fonamentalistes naturalistes pseudo-ecofeixistes. En segon lloc, la llúdriga també va ser en algun moment una espècie invasora. Un bon dia va arribar i se va imposar sobre alguns dels elements que formaven l’ecosistema precedent. Benvinguts al món real. Això no és una puta pel·lícula de Disney. Perquè així funcionen les coses a la Natura. A no ser, clar, que creieu en algun mena de disseny intel·ligent diví que se va encarregar de bastir un ordre originari i pur que los humans mos dediquem a destarotar. Però si de debò sou lliures del pecat de la religió, llavors cometeu la supèrbia especista de fixar arbitràriament quin dels punts en l’evolució de l’ecosistema és l’autèntic, i determinar quins animals, plantes, pedres, etc. l’han de conformar. Tot justet podeu pensar com a persones i ja intenteu jugar a ser Déu. Ai. La Naturalesa canvia. Este és lo seu motor. La mania de fixar-la com si fos un museu és pròpia dels humans. No crec en les bondats intrínseques del Progrés, però tampoc en les de les essències perdudes. Probablement a l’Ebre vivíem més feliços quan no hi havia electricitat i traginàvem carbó amb llaüts arrossegats per matxos camí de sirga amunt camí de sirga avall mentre mastegàvem tabac de rostoll. Probablement. Però este no és lo món en lo que mos hem criat la majoria. Lo que mos ha cisellat la identitat han estat les fàbriques i les nuclears arrelades a la terra àrida, los pagesos ruixant les collites amb pesticides que te farien sortir tres tumors al cap si los oloressis. No volen preservar res. Només guanyar més pasta i augmentar la producció.
Als poetes de poble los encanta fer-se palles amb la identitat perduda. Però és que ja està perduda. De debò. Perduda. No mos identifica. M’agradaria veure’ls a primers de segle escrivint versos després d’una jornada de 14 hores recollint aulives, això si és que, a pesar de a falta de recursos mèdics, haguessin sobreviscut al part, a diferència dels seus cinc anteriors germans. L’essència se pot reproduir, però no se pot recuperar i molt menys fixar-la. És per això que l’odiat sirulo representa aquesta revolucionària consciència anti-bucòlica, sempre canviant. És l’únic símbol genuïnament actual del tram final de l’Ebre perquè mos deslliga d’un passat fal·laç que no se correspon a la realitat del moment. Per això quan veig esta lluita perduda entre mamífer i peix, jo vaig amb lo puto siluro. Que la follin, a la llúdriga. Jo aposto tota la pasta per tu, boja anormalitat nazi de dos metres i bigotis llargs. L’aposto, però sé que perdràs. Perquè has de perdre. Esta és la lliçó que mos has de donar. Perquè tu, oh, sirulo, ets lo canvi. Però no pateixis. Perquè algun dia, esta llúdriga que t’assassina, també recularà i fins i tot serà exterminada. Igual que tots naltres. Per sort. I llavors potser tornarà a ser lo teu moment, amic sirulo, si és que hi ha moments de ningú.