dilluns, 28 de desembre de 2009

Jo només guio les compres nadalenques (II)

El meu confessor i tècnic informàtic particular em matarà per això que diré, però últimament la fe i la religió estan de capa caiguda. Els occidentals actuals som una tropa de cínics descreguts, uns ionquis derridians que ens pensem que tot és mentida, i que el món tal i com l'entenem tant podria ser una granja d'hamburgueses per alienígenes com una simulació informàtica programada per Joan Laporta. Com que vivim el present de forma bulímica, hem oblidat que la nostra glòria cultural es correspon amb una edat durant la que Europa va ser una obstinda creient. Exacte. Estic parlant de l'Edat Mitjana, una època en la que (si ho recordeu) fotien a la foguera als pèl-rojos (o "gent amb cabellera de color flames infernals", com en deien llavors).

Per tant, la meva proposta per aquests Nadals és regalar un Déu. Algú capaç de guiar-vos entre la boira del relativisme postmodern. Algú a qui pugueu culpar dels vostres errors, i atribuir les vostres victòries. Algú que us protegeixi de les incursions nocturnes del malvat Joan Laporta. Algú que us defensi dels vostres enemics convertint la seva sang en ciment armat. A continuació us adjunto una llista totalment aleatòria de Déus a escollir.


Amb Jo només follo a pèl, liiiiiiife's soooooo easy, man!



5. LA RATA CORNUDA



És un dimoni poderós, perillós i fill de puta a parts iguals. La seva forma física és la d'una rata gegant i antropomòrfica, amb la testa coronada per unes punxes king size que convertiran als vostres enemics en broquetes humanes. Entre els seus poders es compta la capacitat d'invocar rates, convertir a la gent en rata i fer aparèixar a Joan Laporta del no-res. Sé que pot semblar contradictori, però en realitat no ho és tant. La única putada és la dificultat per trobar-la: els seus adoradors són una raça híbrida rata-humà que viu a les profunditats d'un món d'espasa i bruixeria. Proveu a El Corte Inglés.


4. JEFFREY DAHMER
El xarcuter de Milwakee: maricó, necròfil i tintinòleg. El bo d'en Jeffrey ha passat a la història com un psychokiller, que és com en diu la societat dels homes senzills amb grans somnis fracassats. L'objectiu d'en Jeffrey era ambiciós: seduïa jovenets, i un cop a casa seva els hi injectava àcid al cervell per convertir-los en sol·lícits amants zombis. Com que normalment la cosa acabava amb un sonor fracàs, en Jeffrey es follava els cadàvers, els desmembrava, en feia fotos i guardava els genitals com a trofeu. Quan aquest cap d'any qualsevol de vosaltres, lectors i lectores, estigueu intentant follar desesperadament amb la vostra víctima, i en un moment donat penseu allò de "perquè està viva, que sinó me la follava!" en Jeffrey estarà donant-vos suport des de les estrelles.

3. CTHULHU


Només repetiré el que ja vaig dir fa poc: "Cada turno después de su aparición mueren 1D3 jugadores aleatorios". C-THU-LHU! C-THU-LHU!


2. HANK SCORPIO


El personatge estrella del capítol dels Simpsons "You only move twice". Líder d'una poderosíssima empresa criminal que, paradoxalment, dispensa un tracte cap als treballadors més propi de les fantasies utòpiques de Charles Fourier. En contraposició, manifesta un odi visceral cap als polítics i les forces de l'ordre. De fet, el crim està tan integrat en els seus mecanismes mentals i psicomotrius, que és capaç d'enfrontar-se a un exèrcit de swats utilitzant motoserres, granades i llançaflames, mentre divaga afablement sobre la vida senzilla amb Homer Simpson. Hank Scorpio és un home de pensament heterodox, però de fermes conviccions. Com en les arts marcials, la seva filosofia inclou moral, política, estètica i tècniques de combat amb armes high-tech. La crisi econòmica necessita menys gilipolles com Marc Vidal i més gent com Hank Scorpio.

1. VALERO SANMARTÍ


Diuen que el setè dia Déu estava descansant. Error. La Bíblia menteix. El setè dia Déu li estava xupant la polla a Valero Sanmartí, com a recompensa per haver-li deixat ordenar el cosmos. Valero Sanmartí, El-De-La-Polla-Bífida, L'omnisapient, El Gran Únic Suprem, El Paladí de Nivell 81. Molts són els mots que es fan servir per anomenar-lo, però ni tots ells junts són capaços d'abastar la magnitud de la seva glòria. Valero Sanmartí. L'únic Déu que fa veure que s'equivoca i comet errors d'ortografia pel simple delit de veure com els cretins deixen comentaris al blog tot pensant-se, en la seva infinita insignificància, que poden esmenar al mestre. Valero Sanmartí. Un regal per a tota la vida, i el que hi ha desprès d'aquesta.

dissabte, 26 de desembre de 2009

Jo només escolto la paraula d'en Pep



Ja sé que més d'un es deixaria foradar un colló amb la black and decker a canvi de la renovació de Guardiola. I ben fet que farien. De collons en tenim dos, i de Guardiola només un. Per tant, no em sembla reprovable aquest culte pagà que s'ha erigit al voltant de la seva figura. Ara bé (ara bé), una altra qüestió és el puto tema de la vida segons en Pep.

Parem atenció a Josep Riera, l'ajuntalletres que es troba al darrere de "Escoltant Guardiola. El pensament futbolístic i vital de l'entrenador del Barça en 150 frases". Segons Riera, la fórmula matemàtica [sic.] d'en Pep és "G de Guardiola és igual a la suma de T de Talent més I d'Idees, multiplicat per la M de Mètode i tot això dividit per l'H d'Humanitat". No negaré que estic temptat de definir al senyor Riera amb alguna rigorosa fórmula científica de l'estil M de Mediocritat sumat a IM d'Indigència Mental elevat a FdP de Fill de Puta.



Hom sap que Guardiola és un home que podria agafar un equip de futbol femení i fer-lo moure com el puto ballet de Moscú. I li hem d'estar agraits per això! Però les seves frases foten una pudor a autoajuda barata que tira d'esquenes. Voleu exemples? N'hi ha a kiliotrilions! "El més arriscat és no arriscar-se". Zas! "Perdonaré que no encertin, però no que no s'esforcin". Pam! "Jo no sé on és la felicitat: si ho sabés, hi aniria". Bum! "Si surt malament seré criticat, si surt bé seré un il·luminat" KA-BUM! A mi m'ha canviat la puta vida. Ara corro a banyar-me els ous als Ganges per purificar el meu karma pecador.

Gilipolles. Així definiria jo als que volen convertir a Guardiola en un gurú de l'autoajuda. Perquè hi ha vòmits d'en Gaspar Hernàndez amb més profunditat filosòfica que les frases de Guardiola. I, al cap i a la fi, el mateix Pep apunta en aquesta direcció quan diu "Se'm dóna massa importància, jo només jugo a futbol". Ets massa bona persona, Pep. Només espero que un dia d'aquests canvïis a Martí i Pol pel "Llibre Roig" de Mao, i la pilota per una kalashnikov. Que passis un bon Sant Esteve.

dimecres, 23 de desembre de 2009

Jo només converteixo en merda tot el que toco


Aquests últims dies, arran de la proposta de Soundgarden com a compositors de l'himne del P.I.D., s'ha posat en evidència el declivi artístic del seu ex-líder, Chris Cornell, de qui una vegada vaig llegir que "fue el primer sex-symbol grunge dado el magnetismo sexual de sus pintas de terrorista afgano". Ho juro. Pel que sembla, el nostre amic Cornell ja no canta a l'heroïna ni a l'alineació capitalista, sinó als xoxos latinos i a la pasta fàcil. Altrament, aquest canvi de registre poètic ha anat acompanyat d'un canvi de registre musical: del grunge apocalíptic d'antuvi ha passat al reaggeton i a les bases de hip hop.

S'ha especulat molt sobre aquest canvi. Alguns diuen que ho fa per pasta (i ara!). Alguns diuen que l'ha amenaçat el cirurgià que li ha fet la cara nova (o potser m'ho acabo d'inventar). Però la solució de l'enigma està en la figura de Timbaland, productor del seu últim disc. Dóna la casualitat que aquest Rei Midas en versió merda és també el productor de l'últim (i nefast) disc dels Hives. Anem amb uns exemples:

Chris Cornell pre-Timbaland:




Chris Cornell post-Timbaland:




The Hives pre-Timbaland:




The Hives post-Timbaland:




Matrimoni McCann pre-Timbaland:



Matrimoni McCann post-Timbaland:




El fill de puta de Timbaland s'està follant el poc de bo que queda al món del rock i nosaltres estem aquí parats, menjant turrons i contant els dies que falten per Nadal a 3 bandes. Doncs jo no vull dir res, però diuen les males llengües que ara mateix Salvador Sostres és capaç de fer qualsevol cosa a canvi d'un lloc de treball. I amb qualsevol cosa vull dir matar a un negre profanador. Senyors directors de pimes, el futur i el present del rock està a les seves mans.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Jo només guio les compres nadalenques (I)


Desprès de suplir les funcions socials pròpies de l'Esglèsia, l'Estat, la Universitat, el Circ , la Premsa i els Salons de màquines recreatives, Jo només follo a pèl dóna un altre pas crucial en la seva croada per instaurar el pensament únic (i correcte). El dia d'avui passarà als annals de la història donat que JNFP realitza un moviment sense precedents, consistent en una aliança estratègica amb el capitalisme estructural i simbòlic. Oblideu els catàlegs de El Corte Inglés, Fnac, Pryca o Llibreria Europa. A partir d'ara mateix, i fins al dia 5 de gener, serà JNFP el que us marcarà què regalar, com i quan. Si abans aquest il·lustre blog pensava per vosaltres, ara també consumirà per vosaltres.

Amb Jo només follo a pèl, liiiife's sooooo easy, man!



Tema capa. A pesar del que diguin els cretins de centre-esquerra, l'Edat Mitjana encara té moltes coses a ensenyar-nos. Sense anar més lluny, cremaven als pèl-rojos a la foguera. I si t'avorries i l'odi et masturbava el cervell, sempre podies agafar una espasa i sortir a matar quimeres, basiliscos i doppleganguers. Així de fàcil. Penseu que amb només una quimera s'hagués pogut evitar el conflicte dels balcans.

Però tornem amb el tema de la capa. És agosarat, però em tiraré a la piscina: aquesta prenda de roba característicament medieval, però recuperada pels estetes decadents decimonònics, és el regal d'aquests nadals. ¿Avantatges? Mil. Milers. Milions. Kilotrilions! Bé, deixem-ho en quatre:



1. Només dues paraules: Bela-Lugosi. Els vampirs estan de moda, i no només a la sala Mephisto durant un concert de Christian Death, sinó també als instituts i a les sales multicine. Tots heu sentit a parlar del fenomen Crepúsculo. Doncs bé, la capa us atorgarà tot allò que sempre heu volgut projectar amb la votra imatge: perill, dignitat, aristocràcia, comunisme, romanticisme, decadència, Europa de l'Est, gormitti, llum, foc, destrucció. Amics (amigues) la capa és el camí més curt per follar-vos una nena de 15 anys.

2. Un dels usos clàssics de la capa es netejar-te el cul quan vas a cagar. D'una banda, estalviaràs molts diners en paper anal. D'altra, t'acompanyarà una ferum d'ultratomba que contribuirà a reforçar la romàntica imatge vampírica anteriorment esmentada.

3. Pots fer-te passar fàcilment per Ramon García. Això comporta moltes avantatges. Per començar, l'aiguardent et surt un 50% més barata a les llars dels jubilats d'arreu. I la primera puta de qualevol bordell d'Espanya et surt gratis.

4. Pots sortir al carrer amb un bazooka amagat a la capa. Enmig de l'anonimat de la metròpoli, ¿qui sospitaria d'un individu encorvat que camina embolcallat en una capa i precedit d'una poderosa ferum a merda?

divendres, 18 de desembre de 2009

Jo NOMÉS sóc un puto vigilant


Hi ha un moment en la vida de tot díscol adolescent en que aquest ha d'afrontar el repte de la professionalització. Posem per cas que el (1) xaval n'està fins la polla d'estudiar però que, d'altra banda, (2) té una consideració massa alta de sí mateix com per posar-se a servir McHurones con queso a gitanos i pelats. La síntesi d'aquestes dues opcions és estudiar INEF. Però el camí del professor de gimnàsia no és pas un llit de roses, així que per aquells (1) han abandonat l'opció de realitzar-se per mitjà de l'estudi però que (2) es neguen a penjar-se un farcellet i mudar-se a Can Tunis, només els queda la solució de fer-se policies.

La de policia és una feina de puta mare. Ara el xaval pot aparèixer inopinadament a tots aquells racons sòrdids on anava a fumar porros dos anys enrere i requisar el material dels seus antics col·legues. Ara bé, la corrupció dins del cos policial té un límit. Un límit dilatat, quasi imperceptible, però un límit al cap i a la fi. Així que si el nostre policia desenganyat (1) vol augmentar l'escala dels fraus perpetrats però (2) vol mantenir-se dins l'abric legal de les forces de l'ordre, només li queda una sortida: fer-se militar.



Ser militar és un puto txollo. Per començar, la teva vida és avorridíssima. Si vas curt de diners i vols comprar-te la PS3 sempre pots demanar que et destinin durant dos mesos a Iraq o a algun altré puto racó perdut de la mà de Déu, ple de moros amb escopetes i l'Alcorà tatuat al cul. I allí a baix, a la base de Melilla o a la de Rota, pots passar-te el dia col·locat amb els teus companys de cuartelillo mentre jugueu a la PS3 que t'has guanyat a canvi d'una cama que et va rebentar una bomba islàmica. Però no ens enganyem: per a molts reclutes l'allistament és tan sols una excusa per rebre entrenament bèl·lic gratuit. Ara, desprès del periple militar, el nostre amic pot matar homes d'una mossegada a l'orella, amagar-se punyals enverinats al prepuci i sobreviure en societat amb un coeficient intel·lectual de 32 sense ésser titllat de subnormal. ¿I què farà ara amb totes aquestes habilitats? Òbviament, passar-se al sòrdid món del crim, allò que ha desitjat íntimament des del dia en que va començar INEF.

Però, ep, la vida de gànster no és tal com la pintaven al Grand Theft Auto. D'això se'n va adonar el dia que li van fotre una escopetada als budells i va intentar recuperar energies follant-se una puta. Aprofitant el seu estat de salut lamentable, la prosti li va arrancar el gland d'una mossada, va robar-li la droga i va trucar a la policia. Desprès de passar un any a l'ombra, el nostre amic decideix tornar als vells temps, aquells en que el frau estava emparat per la institució de les forces de l'ordre. ¿Però com s'ho farà per (1) tornar a ser un agent de l'ordre si (2) al seu expedient ara hi consten antecedents penals? Només té una solució: fer-se segurata.



Paradoxalment, els guàrdies de seguretat són els professionals de l'ordre amb la cobertura legal més dèbil, però actuen com si fossin un puto monarca abans de la revolució francesa. Jutge, legislador, executor: res és massa per un puto segurata. O això pensa ell. Podeu preguntar: ¿quina diferència hi ha entre la persona que neteja els lavabos d'una discoteca i el que s'encarrega de la seguretat? Cap, a priori. Tots dos estan allí dins per la seva condició de currantes. Són gent miserable (com tots nosaltres) que ni es plantejaria entrar a la discoteca en qüestió si no en fossin treballadors. Ara bé, el puto segurata d'això no n'és conscient, i actua com si el puto local l'hagués construit ell, com si el puto capital per muntar el xiringuito fos seu, com si les putes mamelles de les putes gogós les hagués operat ell, com si la puta farlopa amb la que els polítics han estat sobornats per ignorar les queixes dels veïns l'hagués cultivat, processat i distribuït ell mateix.

Ser segurata és lo puto pitjor. Són els esclaus de l'Antic Egipte, la gleva de l'Edad Medieval, els jueus de l'Alemanya hitleriana, els xarnegos de la Catalunya pujolista. Estan al puto cul de la piràmide social, però tu els hi dones una porra i es pensen que és una corona. Hem de fer-hi alguna cosa, tots junts. Per començar, porteu-vos bé. Ni que sigui fins al dia 2 de gener. I llavors, aquell dia, quan aneu a enviar la carta a Ses Majestats els Reis Mags d'Orient, demaneu-los-hi que aquest any, de regal, voleu a un segurata mort. Potser un, dos, cent, no faran res, però si unim les nostres forces tal vegada puguem acabar amb aquesta plaga.

dimecres, 16 de desembre de 2009

Jo només destapo llegendes urbanes




Julia Otero et xupa la polla gratis.
Fals. Te la xupa a canvi de feina o, com a molt moltíssim, a canvi de 4 euros. Que la dona també té la seva dignitat.

Si beus Bailey's amb Coca-Cola el fetge se't torna de pedra.
Imprecís. El que et passa és que al fetge et surt un tumor que va agafant la forma del cap de Josu Ternera i, finalment, et demana insistentment que cremis contàiners.

Marc Vidal no té puta idea d'economia.
Marc Vidal no té puta idea de res.

El rei d'Espanya té una germana que és subnormal.
Això sí que és cert. Però vaja, tampoc és que la resta de la família destaqui per les seves llums.

Joan Laporta té uns ullals amb els que xucla la sang a les verges de 16 anys.
En realitat només les mastega una mica per treure'n el gust i desprès les enganxa a sota del pupitre.

L'epitafi inscrit a la tomba de Groucho Marx diu "Perdoni'm que no m'aixequi".
Inversemblant. La inscripció és "Agitar antes de usar".

El PSOE és de dretes.
Fals. El PSOE no té ideologia. Els seus simpatitzants són uns nihilistes que fan surf amb les tendències político-socials per mantenir-se al poder.

El Kentucky Fried Chicken ha modificat els gens dels seus pollastres per a que tinguin dos pits (o petxugues, com diu aquell).
Fake. No són pollastres sinó fures campestres.

Berlusconi és un addicte a les prostis.
Incomplet. També és un addicte a la farlopa.

La gent es registra al Racó Català per fer amics.
Nor. En realitat només volen follar.

La caca de 2 girls 1 cup és de mentida.
Irrellevant. El problema està en el simple fet que algú hagi tingut la idea de fer 2 girls 1 cup.

Ferran Adrià s'ha inspirat en el "Mein Kampf" (La meva lluita) d'Adolf Hitler per elaborar un controvertit menú que porta per títol "La meva truita".
Fals. És més, m'ho acabo d'inventar.

A la presentació de "Jesucrist era marica" d'en Jaïr Domínguez hi havia molt gafapasta, molt poser i molt moderno.
També és cert. Però allí estava l'Òscar Dalmau per trencar l'estètica dominant.

L'home no va arribar a la Lluna.
És impossible arribar a la Lluna. En realitat és una bola gegant de porexpan moguda pels francesos des de temps immemorials.

Moon és una joia del cinema contemporani.
Moon és una joia, però no del cinema contemporani, sinó del cinema en general. No, en realitat Moon és una puta merda.

Els francesos van bruts perquè no es dutxen.
Cert que no dutxen, però la brutícia és consubstancial a la identitat francesa. Per molta aigua que es fotin a sobre mai quedaran nets.

divendres, 11 de desembre de 2009

Jo només veig llumetes



No sé si us heu adonat d'un estrany fenomen que s'ha estès per tots els esdeveniments socials multitudinaris i contemporanis. Són com unes pampallugues intermitents i d'un blanc brillant que t'acutxillen la retina sense previ avís. I són legió. Traidores, camaleòniques, rapidíssimes, no saps per on atacaran. Apareixen inopinadament als sopars entre amics, a les discoteques, als viatges, als bars, a les festes d'aniversari. De bon principi vaig pensar que estava boig, o que se m'havia colat un davidelnomo al cervell, però finalment vaig descobrir el misteri:


SÓN ELS FLAIXOS DE LES PUTES CÀMERES DIGITALS.




Abans de tot, procediré a matar un parell de qüestions sobre el món de la fotografia:

1. La fotografia és l'art dels mediocres. Qui us digui el contrari és algú que us vol estafar. I probablement aquest algú és un professor d'Elisava que us vol cobrar 8000 euros/any per matrícula.

2. Fer fotos és molt fàcil. I més si són en blanc i negre. Molts us preguntareu quin és el secret de Robert Capa per captar la profunda humanitat i humildat dels milicians (que en realitat són pàries farcits de malalties, això tots ho sabem). No hi doneu més voltes: és el blanc i el negre. Adolf Hitler sembla un boyscout a les fotos en blanc i negre. Un jutge l'absoldria. O al menys jo, si fos jutge, l'absoldria.

3. ¿Qui fa fotografies? Només els gilipolles que volen autodefinir-se com a artistes de forma ràpida. Doncs d'artista res, fill de puta. El que tu ets és un tocabotonets.



Però el que més em sulfura és la plaga de la càmeres digitals. Odio que em facin fotos, i encara odio més que me les facin a traïció. Però les noves generacions semblen entusiasmades en fer-se 1000 fotos iguals en les que surten fent la mateixa cara de mongòlic. Estem parlant de gent que es gasta una morterada per visitar Nova York i un cop allí es passen el 80% de l'estança fent-se fotos davant la puta estàtua de la llibertat. Ara una sol, ara una en grup, ara una rascant-me la tita, ara una en plan gangtsa raper, ara fent la salutació nazi, ara fes veure que me'n fas una però intenta pillar un bona foto de les matraques de la tia aquella.

I oblida't de drogar-te tranquil, que si hi ha algun fill de puta amb càmera demà al matí ja t'haurà vist endrogat pel facebook fins i tot ta iaia morta. Bodas, bautizos y colocones, la fotografia del present i del futur.

Democràcia i fotografia, quina mala idea. Tant de bo a partir d'ara al FNAC t'obliguin a sacrificar un fill propi per emportar-te una puta càmera digital.



Ep, però si us penseu que la democratització de la fotografia és una epidèmia, no vulgueu ni sentir a parlar dels paladins de l'old school. Efectivament, estem parlant de la Polaroid. I és que tots els ionquis de la Holga han vist la llum de cop i van com bojos per aconseguir un d'aquells preuats i misteriosos carrets de Polaroid, que es veu que tu fas una foto i et converteixes de cop en la puta Diane Arbuss. Ser artista mai havia estat tan fàcil. Llàstima que ja no fabriquin carrets de Polaroid.

Però us contaré un secret. Madonna ha robat les últimes existències de carrets de Polaroid. TOTES. Els guarda a casa seva, amagats davall del seu ego. I diuen les males llengues que només els entrega a canvi de bebés africans sense xip de propietari.


dissabte, 5 de desembre de 2009

Jo només entrevisto a un vell amic


El meu nom és Teòfil Puigmalt von Ribbentrop-Molotov. Tots m'heu conegut pel diminutiu Teo. Vaig ser una estrella de la literatura infantil. Vaig viure atrapat dins d'un miratge on els gitanos eren bona gent i no t'atracaven. Ara tinc 30 anys i he estat a la presó dos cops. Allí vaig conèixer al cantant dels Manel. Sóc addicte al sexe. M'agradaria poder dir que ja no estic enganxat a la droga, però us estaria mentint. La realitat és molt diferent del simulacre que vaig viure. És fosca, sòrdida i obscena. Mola.


"Del món real destaco les putes, sense cap mena de dubte."




Willkommen, bienvenue, welcome, im Cabaret, au Cabaret, to Cabaret.


Bones, bones...

Estan les dones. Cosa que no podem dir de tu. Estàs fatal, Teo! Què cony t'ha passat?

Res. El temps i la vida, que són les drogues més dures.

Mira, fill de puta, fas pinta d'haver-te fotut alguna cosa més que temps i vida per la vena.

Bé, sí, ja saps, potser una mica de sniff-sniff sí que m'he fotut.

Ni falta fa que ho juris! Com vas caure al món de la drogaïna?

Mira, no va ser culpa meva. Van tenir-me tancat 20 anys en aquella presó d'or dels meus llibres. Allí no hi havia violència. No hi havia vici. No hi havia xoc de civilitzacions. No hi havia fracàs. No hi havia sexe. No hi havia Iker Casillas. Era el món perfecte! I, no obstant això, eran tan fred i tan asèptic...

I llavors...

Llavors, un dia, vaig escapar. I mira, Valero, a mi m'havien tingut enganyat i tancat com al puto Siddharta Gautama. I quan vaig sortir: oh-déu-meu. Misèria, desesperació, addiccions, estupidesa, nihilisme. Va ser una revelació. Una llum tan forta que em va cremar la puta consciència. Igual que Siddharta.

Mira, no fotem, que Siddharta desprès d'això es va convertir en Buda i tu en un miserable ionqui.

Bé, és el mateix. Només has de canviar de perspectiva.

Perspectiva els meus collons. Però bé, explica'm què va passar llavors.

Doncs que vaig quedar fascinat amb el costat salvatge de la vida. Tant, que vaig voler instruir als nens sobre la puta realitat de l'existència. Vaig proposar una sèrie de títols on relatava les meves experiències amb la cara més aberrant de la condició humana. Aquí en tens alguns exemples:





Hòstia, quina angúnia.

Això van dir ells. I, desprès, van expulsar-me definitivament del seu "paradís" de cartró pedra. Doncs que se'l fotin pel cul, el seu paradís! Vaig reclamar la pasta que em devien pels royalties, vaig vendre els meus drets d'imatge, i acte seguit vaig desaparèixer enmig de la foscor...

I què destacaries del món real?

Les putes, sense cap mena de dubte.

T'agradava anar de putes?

M'agradava, m'agrada i m'agradarà. Estava totalment boig amb la idea de pagar a canvi de follar. Lamentablement, vaig acabar totalment obsesionat. Cada dia m'ho feia amb no menys de quatre putes. Els hi pagava per acompanyar-me les 24 hores per si de cop m'entraven ganes de fer penetració. Vaig arruinar-me amb això de les putes.

Quina "putada".

Sí, ja que si penses que... un moment... "putada"... molt graciós. Oh, anem a riure de l'acabat d'en Teo. Anem a fer mofa d'un pobre addicte! Tens alguna altra brometa abans de continuar?

Sí. Ets putètic.

Ha-ha-ha! Home, he de reconèixer que aquesta és bona. I a més és veritat.

Bé, com vas adonar-te de que erets un addicte a les senyores folladores?

Va arribar un moment en que fins i tot vaig acabar esmorzant putes. Me les menjava. Amb crispis i cocolat. Nyam nyam! I em feia vestits amb la seva pell.

O sigui que mataves putes.

No, no, matar mai.

Com que no? Bé les havies de matar per menjar-te-les.

Defineix matar.

Llevar la vida, fer morir.

Vaja. ¿La definició de matar no és "Dit de les cultures i de l'art desenvolupats pels pobles indígenes d'Amèrica abans de l'arribada de Colom"?

No, aquesta és la definició de precolombí. I no és ni tan sols un verb.

Quin marron. Doncs llavors sí que vaig matar putes. Hòstia, vaig matar un colló de putes!

Sí, i això és il·legal.

Il·legal? Segur? Si només són prostis...

Segur.

Segur?

Sí, segur.

Com de segur?

Segur de Calafell.

Doncs deu ser per això que van fotre'm a la garjola.

És altament probable. Per cert, quins són els teus plans de futur?

Vull ser pare.

Per redreçar la teva vida?

No, només pels fetus.

Hòstia puta.... explica't.

Tinc una idea de negoci boníssima. Penso trastocar el món de les delicatessen. Llogaré putes i me les follaré, un camp en el que tinc una gran experiència. Llavors les faré abortar als 5 mesos i comercialitzaré els fetus. Amb all i julivert segur que estan de puta mare. Els gourments es mataran per un bébé à l'ail et au persil.

Merda, Teo. Al puto cap no hi tens més que maquinacions il·legals!

¿!¿!¿!¿!Això també és il·legal?!?!?! Joder, quina bajona. És que allà d'on vinc no existia el mal. I fa poc temps que visc a la realitat i encara em costa distingir entre el bé i el mal.

Ets un puto cas, Teo.

Per cert, tens un euro de sobres?

Per descomptat.

Me'l dones?

No, que segur que desprès vas i t'ho gastes en droga.

Fijo.

divendres, 4 de desembre de 2009

Jo només sóc amic dels negritos

El bronzejat, amics i amigues. No tinc res en contra d'aquest regal de Déu. I no serà perquè m'agradi torrar-me la pell: se m'acudeixen 1000 maneres menys subnormals i més divertides de follar-me el meu propi temps vital. Llavors, si defenso el bronzejat és perquè els cretins que en són partidaris aviat veuran com esclata una orgia frenètica entre les seves cel·lules de l'epidermis. Efectivament, estem parlant de càncer.

De càncer de pell, per a més senyes.


Peró anem a esbossar una Breu i Simplista Història de la Distinció Epidèrmica. Fins al segle XX allò que s'estilava entre els estetes decadents era la pell blanquinosa i transparent. Si estaves moreno significava que havies de treballar al camp i, per tant, que no disposaves d'un treball privilegiat o d'una renda prou galdosa com per mantenir la teva pell immaculada. Amb l'epidermis clara, les venes estaven al descobert, fet que dóna peu a l'expressió sang blava per designar al col·lectiu més fill de puta, gandul, paràsit i demagog de la història de la humanitat: els dissenyadors gràfics. I també a la monarquia, però això va venir desprès.



No obstant això, al llarg del segle XX es produeix un canvi de paradigma. Ara que la precarietat està protegida del sol a les fàbriques Nike de Tailàndia, la pell blanca és de pobres i de malalts. Els qui detenten una pigmentació epidèrmica en números negatius són col·lectius anacoretes com ara els nerds. I, francament, ¿qui cony creu que el nerd mola a banda dels ionquis del CCCB? Així, el criteri de distinció social passa a ser el bronzejat. Aquesta ruptura està explicada per dues teories:

1. Un bronzejat permanent denota que disposes de prous recursos econòmics i de prou temps lliure com per proveir-te d'una flamant pell morena. Play it again, Sam.

2. El morè ens acosta al germà negre subaltern, ens permet recuperar el nostre contacte amb els ritmes tel·lúrics, amb el caos, amb el principi femení de la terra i la fertilitat, en contraposició a l'estèril ordre metafísic de la Raó occidental. Òbviament, aquest tipus de gilipollades només són defensades per lesbianes universitàries amb el Síndrome de Up. Fugiu d'elles, perquè són contagioses. (Un consell: les podreu diferenciar perquè murmuren paraules inintel·ligibles com queer o judithbuttler).

En definitiva, que la pigmentació de la pell és un criteri de distinció que varia a tenor de les dinàmiques socials i culturals. Tota societat opulenta desenvolupa criteris de distinció simbòlics, de la qual la pell n'és un dels més preponderants. Llavors, ¿què cony hi poden fer els negritos? Fa uns dies es van incendiar les tertúlies ianquis a conseqüència del blanquejament de pell de Sammy Sosa. A l'esportista dominicà el precedia un il·lustre pioner: Michael Jackson. Tots dempeus.




Com era d'esperar, tot el progressisme benpensant de la raça humana es va posar d'acord per criticar la decisió de Mr. Sousa. Tots aquests imbècils coincidien en el mateix diagnòstic: complex de negre. Sí, clar, com si Karl Lagerfeld i totes les rates de solàrium tinguessin complex de blanc. Però no, segons els progres, Jacko i Sousa no només s'avergonyeixen de la seva pigmentació, de la seva ascendència racial, sinó que l'han d'esborrar si volen prosperar en una societat de cúpula blanca. I com en tantes altres coses, els progres s'equivoquen de mig a mig. En el seu afany de reivindicar al nigro, l'expulsen dels criteris simbòlics de distinció social basats en l'epidermis. Un negre difícilment es pot posar més moreno. Llavors, ¿com s'ho fa un negre per mostrar públicament la seva opulència, al marge de conduir descapotables blancs, follar amb blanques i vestir americanes blanques amb barrets blancs? Exacte: blanquejant-se la pell. Una costosíssima operació no apta per a les butxaques foradades del ghetto. Ni per les de la classe mitjana blanca, no fotem.



Blancs que volen ser negres, negres que volen ser blancs. És la base de la distinció social. Fins i tot una rata amb l'ajuda d'un Brain Trainning ho podria entendre.

Així que, amics dels negritos, vigileu amb les bones intencions, ja que sovint venen prenyades de racisme. Perquè, al cap i a la fi, el blanquejament de pell és el bronzejat dels negres. Tingueu-ho en compte la propera vegada, fills de puta.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Jo només visc a teletubbielàndia



Si ara mateix tingués reunides les set boles del drac, enlloc d'invocar al bastard d'en Shenron per demanar-li un desig, faria servir les boles com a arma blanca per esberlar el cap a tots els putos pedagogs, psicopedagogs i mestres d'escoles Waldorf de tot el planeta.

Com bé sap tot aquell poca-pena que hagi passat la seva infància a qualsevol centre escolar modern, hi ha una tendència educativa dominant que consisteix en aillar al nen dins un món asèptic dominat per la tirania de l'amistat, la solidaritat i els animals de felpa petoners. Una utopia lisèrgica i naïf davant la qual el món d'Amélie sembla un al·legat antisemita. Una ràpida comparació entre els dibuixos animats d'ahir i d'avui ens dóna una idea aproximada de la tragèdia.

AVUI: Teletubbies, Pocoyó, Barçatoons. Personatges amb el coeficient intel·lectual d'una fura, absència total d'antagonistes, desterrament de la moralina final per evitar condicionar al nen i aconseguir així que la seva personalitat es desenvolupi lliure i creativa.

AHIR: Els Barrufets. Una opressiva societat meritocràtica, pseudo-comunista i misògina, constantment assetjada per un vell i un gat amb l'explícit objectiu de menjar-se als barrufets. És el món que ens espera sota el domini imperial de la Xina. Realisme per la vena.



¿Quin és el puto objectiu de tot això? Preservar la fràgil ment dels nenes de la violència, el sexe, els conflictes. Molt bé. El problema arriba quan tots aquests pixapantalons es fan grans i contemplem horroritzats com tot allò del que els han volgut preservar està present, molt present, al món dels adults. I ara no hi ha ningú per protegir-los. I la meva pregunta és: ¿hi ha algú tan cínic com per pensar que existeix alguna manera d'erradicar la violència de la humanitat, quan en més de 25 milions d'anys d'història aquesta ha estat la única constant que ha definit a la espècie? ¿Ningú s'ha plantejat el trauma que suposa pel nen experimentar la conflictivitat del món adult desprès d'anys d'aïllament? ¿No seria millor conscienciar a la canalla de la puta realitat que els hi tocarà viure?

Si per mi fos, demà mateix tots els nens farien servir el Pornotube i Rotten.com per fer treballs escolars. Penseu que, en cas contrari, aquests nens creixeran i, horroritzats, es refugiaran en món autistes de somriures i cotó fluix. I aquests nens que miren Pocoyó i juguen amb troços de fusta a les escoles Waldorf són els Papá Topo del demà. Si us en trobeu un, penseu que si li pegueu un cop de tita a la cara li estareu fent un favor.

divendres, 27 de novembre de 2009

Jo només tinc contactes amb ETA (una història real)


Anem per feina, que porto des del dilluns a València i no he pogut tocar un puto ordinador. Tinc aquí a la vora un amic de les bascongades que m'alerta que la setmana vinent arribarà un amic seu. Però no un amic qualsevol, no. Aquest és el típic amic que porta tatuat per tot el cos a Batman amb txapela i un exèrcit de rat-penats que arrosseguen una ikurrinya sagnant. Aquesta estètica, i la idiosincràsia que la fa possible, li van merèixer passar dos dies al cuartelillo com a sospitós de col·laborar amb ETA. I com que tothom sap que les forces de seguretat ibèriques tenen un rellotge Casio F91W per cervell, va ser deixat en llibertat.

Així que ara jo, i també vosaltres, tenim la irrepetible oportunitat de sol·licitar assassinats als bons samaritans dels etarres. Jo tinc en ment a clàssics com Marc Vidal, Àstrid Bierge, Kiko Amat, el tio del blog La Escuela Moderna o l'escriptor de "Cosas que hacen bluff", però deixaré lliure la meva vena democràtica per sol·licitar eta-targets.

Només imposo una condició: no vull, sota cap concepte, que les propostes vinguin acompanyades d'acusacions gratuïtes tipus Àgora com ara "jo crec que les identitats bla bla merda bla amenaçades per l'hegemonia de bla bla socialisme leche cacao avellanas y azúcar". Així no. Vull argumentacions elaborades tipus DEC com ara "és un puto espanyol de merda", "puto espanyol" o, encara millor, "merda".

dilluns, 23 de novembre de 2009

Jo només surto cada nit



Últimament, es poden sentir una sèrie de llocs comuns que infesten les nostres converses diàries. Apareixen inopinadament, no se sap ben bé d'on, ni tampoc com. Potser el primer cop no en fareu cas, però desprès retornaran amb més força, una vegada i una altra, fins que en un moment donat, per fugir del silenci abismal que s'ha establert entre tu i el teu interlocutor,(probablement la teva parella sentimental), et descobriràs repetint un d'aquests lloc comuns. Alguns d'aquests tópics són fàcilment reconeixibles:

- El futur català és la sociovergència.

- El turró Suchard porta substàncies drogadores.

- No passa res si el final de Lost és decepcionant ja que, com en un viatge, l'important és el camí.


Però del que us vull parlar avui és de l'aterridor mantra de Els dimarts són els nous dilluns o, com prefereix dir-ne la trendytat catalana, Los martes son los nuevos lunes. Fem història. Quan la cultura occidental creia en el valor de l'esforç i el treball, la gent només sortia el cap de setmana. El dissabte, dia fort, i el divendres a molt estirar. Alliberaves la hybris acumulada i al treballar, que s'ha de fer pais. Desprès es va instaurar la cultura dels dijous, ja que la plaga universitària volia gaudir de les nits de la city abans de marxar el cap de setmana al poble on, com tothom sap, es quedaven arraulits al costat del foc amb la família enlloc de sortir a beure i fumar porros fins les 7 del matí. Desprès van arribar els dilluns, que en l'idioma de la festa es diuen mondays, i abans de poder comprendre i assimilar els motius ja tenim aquí els dimarts.

Emperò, la meva pregunta és: qui polles surt un dimarts? Dedueixo que per fer-ho has de gaudir d'un bon coixí econòmic, temps lliure i/o flexibilitat horària. A partir d'aquesta premisa, estableixo que els estetes decadents que animen la tuesday party són:

- Estudiants Erasmus i guiris en general.

- Dissenyadors gràfics freelance.

- Els periodistes musicals de la Rockdelux, Mondosonoro i Vice.

- Sidonie.

- Santi Millán.

- Aspirants a escriptor alcohòlic que volen plasmar el desencant d'una generació que omple el seu buit existencial fotent-se droga i sortint de festa.

- Joachimm "The Holly Roastbeef" von Smithson

I pregunto jo: si ara mateix ens organitzem per introduir matarrates a totes les ampolles d'alcohol que es serviran a Catalunya demà a la nit, ¿no creieu que el dimecres al matí l'aire d'aquestes contrades seria molt més respirable?

dissabte, 21 de novembre de 2009

Jo només dissenyo vídeojocs



Llegeixo amb inenarrable estupefacció que la companyia Visceral Games desenvolupa un vídeojoc basat en la Divina Comèdia de Dante Alighieri. Porta per títol Dante's Inferno, i segons el productor executiu d'Electronic Arts "volíem ser el més fidels possibles al llibre del segle XIII i inspirar-nos el màxim possible en ell, quelcom que notareu els que l'heu llegit i jugueu al joc". La fidelitat de la companyia és un treball de pura arqueologia, ja que tal i com podeu comprovar, per l'ull profà és pràcticament impossible trobar les diferències entre una pintura del Dant original i la seva versió postmomerda.




Al marge d'aquesta controvèrsia estètica, hi ha altres elements sospitosament divergents entre el joc i el poema original. A Dante's Inferno l'heroi ha de rescatar a Beatriu, seduïda [sic.] per Llucifer, lluitant contra hordes de dimonis que surten d'un mugró gegant [sic.], emprant com a armes una columna vertebral gegantesca i un mortífer assortit d'encanteris [sic.]. Que tu al segle XIII escrius un poema amb aquests elements i l'Església et crema a la foguera i desprès et ressucita per tornar-te a cremar.

Si la cosa té èxit, aviat les adaptacions per a PS3 de joies de la literatura occidental seran una plaga als nostres domicilis. Jo ja m'avanço, i llanço aquí les meves propostes.



Les cuites del jove Werther: The dead love (Goethe)

El jove esteta decadent Werther es suicida a causa del desdeny amorós de Lotte. Però els seus afers terrenals no s'acaben aquí. Mitjançant un pacte mefistotèlic Werther torna a la vida convertit en un zombi nigromant assedegat d'amor i venjança. Abrigat per un exèrcit de no-morts, Werther haurà de conquerir el territori teutò, començant per la vila de Wahlhiem, bo i enfrontat-se als soldats humans capitanejats per Albert, promès de Lotte. Un joc d'estratègia en temps real que promociona els valors decadents de la Vella Europa.


GTA On the Road: USA City (Kerouack)

EEUU, a mitjans del segle XX. Milers de joves inconformistes posen en qüestió els valors de l'american way of life amb les seves actituds passives i passotes. Escolten jazz, fumen marihuana i es relacionen amb negres. Però Sal Paradise necessita acció. Surt de Nova York en cotxe i viatja per tot el territori dels Estats Units complint una sèrie de missions criminals amb el propòsit de viure la vida al màxim i enderrocar el puritanisme ianqui. Sal Paradise atropellarà rednecks, assassinarà congressistes republicans, muntarà combats de homeless, traficarà amb ayahuasca, organitzarà perillosíssims recitals poètics i, quan la barra de vida es trobi perillosament baixa, follarà amb prostitutes i beatniks lliberals.



El zoo d'en Pitus: Mortal Chain Reaction (Sebastià Sorribes)

En Pitus pateix una malaltia que només pot curar un metge estranger. Per costejar l'operació, els seus amics reuneixen diners organitzant un zoo. Però Alexander Hartdegen, protagonista de La màquina del temps, sap que la salvació d'en Pitus significa la completa decadència de la civilització humana, ja que per culpa de l'efecte papajonasbroders en Pitus provocarà la creació d'un mortal híbrid a partir dels gens de Hitler, Robocop i Sherlock Holmes. Així, Hartdegen viatja fins la Barcelona dels 60 per enfrontar-se a hordes de vailets, animals, progres i gitanos que volen evitar la mort del petit genocida Pitus. Un shotter en primera persona en el que més punts guanyes com més nens mates.

dijous, 19 de novembre de 2009

Jo només escric un altre absurd, desagradable, llarg i també innecessari post sobre pederàstia


La realitat supera la ficció, i hom sap que només una cosa supera a la realitat: Internet. Fa mig any us parlava del blog Soc pedòfil, en el que un adolescent explicava de forma matussera (però amb bones intencions, eh) la seva atracció pels més petits de la casa. Aquest blog actualitza, però de forma tan dilatada que un acaba perdent l'interés. I això va provocar que em trobés amb El Castillo Azul.

El Castillo Azul és un forum per a boylovers hispanoparlants, principalment llatins. Què vol dir boylover, us preguntareu? Doncs és un trist eufemisme per designar els petanenes i follanenucos de tota la vida. Ras i curt. I quina cosa fa tan especial a El Castillo Azul? Doncs que combina la flor i nata dels defectes d'Internet. L'anonimat brutal de 4chan, el mongolisme del fenomen hoygan, l'exhibicionisme emocional dels blogs i també el tsunami d'informació deixalla pròpia dels xats. Aplicat, això sí, a compartir impressions i experiències sobre l'apassionant tema de la paidofília.

Tot explorant aquest infern de la moral humana, vaig topar amb una discussió titulada "que piensan de los gays". Jo, que en realitat tinc una molt bona opinió de l'homosexualitat ben entesa, com demostra aquesta foto, vaig parar-me a llegir la conversa. Canela en rama:



"Aunque soy homosexual, los gays me dan muchisimo asco, y por muchisimas razones. Y una de ellas es que la mayoria de ellos si tienen ocasion se acuestan con un menor de la edad que sea, sin importarles nada, pero luego son los que mas discriminan a los que les gustan menores solo para quedar bien ante la sociedad y el grupo. Ellos que tanto se quejan de la discriminacion son luego los mas intolerantes, incluso con quienes son como ellos. Y hablo de esto porque lo se bien. Me atrevo a afirmar que los gays nos discriminan y tratan peor a los boylovers que los propios heterosexuales. Y lo peor es que ellos son peores, mucho peores que nosotros, en su mente enferma solo hay rabos y mas rabos y si se les pone a tiro se tiran a cualquier menor tenga la edad que tenga. Pero ay, son tan hipocritas y tan cobardes que para que no les critiquen a ellos son capaces de vender o denunciar a su propio hermano."


Hoygan, que no estamos tan mal! Però si penseu que el deliri acaba aquí, aneu molt equivocats. Un altre usuari, amb evidents dots per a la psicologia, resumeix el moll de l'os del problema gay.

"Siempre he dicho y es una frase muy personal, que los homosexuales son la especie mas Imcomprensible que clama por mas comprension. La razon es obviamente porque el hecho los somete a un sinumero de ddiscrimiansiones a lo largo de su desarrollo que crea multiples complejos y frustraciones. Donde hay hostilidad, hay frustraciones y/o complejos."




I desprès d'aquest impagable Sickmund Freud llatí, encara salta a la plaça un abrandat subjecte que relata com la comunitat homosexual del seu poble es dedicà a esbombar les seves tendències paidofíliques. Corsecat per la venjança incomplerta, aquest boylover descobreix la bèstia que viu dins cada homosexual:

"Los gays, a parte de la gran maldad que llevan en la sangre, y que a muchos les inclina a destruir a los demás por pura diversión, maldad o envidia, cuando ellos por razones obvias son los menos indicados para hablar de moral (como buen ejemplo tenemos a los que se dedican a participar en programas del corazón)"

"la mala fama se la dan ellos solos con su estilo de vida, con su actitud, o con sus grotescos desfiles del Orgullo Gay. Mientras nosotros tenemos un sentimiento de ternura hacia los niños/adolescentes"


I no content amb això, encara puc enllaçar fragments d'altres intervencions immortals. Realisme màgic directe a la vena:

"Opinino que tienes razon en parte."

"aveces los adultos me dan asco, y me refiero a lo sexual"


"¿Tienes a un niño en especial? ¿tambien se entero de tu forma de vida? no me gustaria que lo señalaran en la calle como un niño violado, por que eso jamas ha pasado."

"Tú debes ser gay."


I finalment, ja en offtopic, no puc obviar el corprenedor i desesperat crit d'un boylover que demana ajuda per fer front als seus problemes judicials:

"Hola. Me voy a matar. Necesito un abogado pero mi dinero no alcanza para eso. ?Por favor decirme en que puedo hacer para ahorrar dinero para pagar por el abogado."






dilluns, 16 de novembre de 2009

Jo només entrevisto a Bono



El meu nom real és Paul David Hewson, però sóc més conegut com a Bono, The Master o L'Arquitecte. Tinc 49 anys, però no importa perquè sóc immortal. Vaig nèixer a Irlanda, però això tampoc importa perquè em considero un ciutadà del món. A vegades sóc una estrella del rock conscienciada. A vegades sóc un activista del pop. M'agrada transgredir fronteres i conceptes. Algú ha dit Chris Martin? Sóc el líder dels U2, i també del puto cosmos.

"Amb els negres de merda ens toquem les polles, en plan col·lega"




Bé, per fi ens...

No miris els ulls de Bono.

Que no que?

No miris els ulls de Bono. Ho posa al puto contracte. Ningú pot mirar els ulls de Bono.

Bon començament! Si t'has d'ofendre per cada puta cosa que digui o faci.

No, no, si ho faig per tu. Tota persona que mira els ulls de Bono es converteix en analfabet. Paraula.

Això explica el dels teus fans...

Exacte.

Has estat candidat a Nobel de la Pau per la teva lluita en contra de la fam i el sida al tercer món, per la teva defensa del reciclatge...

No, del reciclatge no. El reciclatge és per maricons. És impersonal, buit. Què vols? Que Bono es faci una puta foto amb un contenidor de plàstic pudent?

Doncs parlem d'Àfrica. Tothom que hi va diu que l'experiència li canvia la vida.

Ah, com ho saps, puta! Bono hi va anar i des de llavors que n'està enganxat.

Enganxat...

Sí, és una sensació difícil d'explicar... mística... És el fet d'arribar allí amb una puta caixa de bolis bic comprada a l'Abacus i veure com els putos negres es maten per aquell grapat de bagateles. M'explico? És una sensació de poder immensa, d'omnisciència... com si fossis un Déu d'amor que ha vingut a la Terra a salvar aquella colla de negrots malparits. M'explico?

No gens.

No provis de comprendre a Bono. La ment de Bono està per damunt dels raonaments dels mortals.

Llàstima.

Ei... Ei! Has dit Chris Martin?!?!

Per a res.

Acabes de dir Chris Martin!

Nein.

Bono demana disculpes.

Chris Martin.

Has dit Chris Martin?

No.

Ah.

Chrsmrtn.

Ho has tornat a dir.

No.

Val. És que a vegades... bé, és igual.

Creus que el problema del Tercer Món té alguna solució?

Sí. Míssils nuclears a go-go.

Em refereixo al problema "social" Tercer Món.

Afortunadament no.

Afortunadament...

Clar. És un sistema perfecte. Mentre una part del Primer Món s'encarrega de rebentar-se els recursos del Tercer Món, l'altra part, els ociosos, els estetes decadents, els estudiants de lletres, s'encarreguen de netejar les consciències. A més, saps quans putos discos d'U2 fa vendre tota la merda aquesta d'Àfrica? Milions! Quantes entrades? Kilotrilions, un número inventat expressament per calcular el número de fans d'U2. I saps que ha de fer Bono a canvi? Un viatge a l'any. Dos putes fotos. Una campanya gratuïta per Unicef. Apadrinar un puto moreno per 1 euro a la semana. És perfecte. Hòstia! No és perfecte??!!

Perfectíssim. A més tinc entès que vols apadrinar el diàleg interreligiós.

Tate. Com t'ho diria?... Coneixes a Giovanni Pico della Mirandola.

El dubte ofèn.

I els teus lector?

Probablement no. Però ja els hi poso un enllaç a la downiepedia.

Doncs Bono es considera el Pico della Mirandola del segle XXI. Bono reunirà a tots els líders religiosos del món per proposar-los-hi una síntesi de totes les confessions que ha elaborat a estones lliures, mentre feia activitats superficials com cagar o composar un nou disc. Bono només pot avançar que el déu d'aquesta nova religió sincrètica serà un tio amb cap d'elefant, crucificat, calb, amb turbant, virret, estrella de xèrif ianqui, sotana, la samarreta de Maradona i la cara de Hanna Montana on hi hauria de tenir els genitals. I tentacles. Molts tentacles.

I el credo quin serà?

El que?

És igual. També voldria comentar que, al llarg de l'entrevista, m'ha donat la impressió que tens la tendència a usar expressions com negre de merda, moreno dels collons o negrata.

Clar, però en plan col·lega. És el rotllo que ens portem, perquè els negris accepten a Bono com un d'ells. Bono arriba allí amb la seva caixa de bolis Bic i els hi crida "Eh, nigro. Nigro de merda. Cabron. Vols un boli, fill de puta? Són de marca bona, eh! Marca Bic! Com els fuets! Negro! Eh, negro! Tu escuchar Bono! Querer boli, joputa de mierda, sucio, rata?".

Ahà.

I també ens toquem les polles. Perquè estem molt segurs de la nostra masculinitat. Ens fem bromes i ens toquem les polles. Bé, només els hi toca Bono, la polla. Perquè Bono no permet que li toquin la polla, que els negres són una mica invertits, que ho porten a la genètica.

No ho veig massa clar, això de les polles.

Hòstia, Valero, que és molt fàcil! Ara tu i Bono esteu aquí, de puta mare, xerrant així de guais. I llavors Bono fa una broma i per fer-la més hilarant et toca picarescament la polla.

Ja et dic ara que a mi no me la tocaràs, la polla.

Que sí, home! Que no es cap estratègia homosensual. És com...

Les mans quietes.

Però si només...

Chris Martin.

Has dit Chris Martin?!?!?!

Sí, fill de puta, sí que ho dit.




divendres, 13 de novembre de 2009

Jo només entrevisto a Josef Fritzl



Tinc 73 anys. He nascut a Amstetten, Àustria. Em considero democristià i nihilista. Col·lecciono portades de La Onda Vaselina i Parchís. No m'agrada la correcció política. He viatjat molt, geogràficament i espiritual. Tailàndia i Disneyland em van canviar la vida. Ara estic a la presó per un crim que no vaig cometre, com El Equipo A.


"Si estimar massa a la teva filla és un crim, llavors sóc un criminal..."




Hail, herr Fritzl!

Baixa el braç, home! Que encara s'emocionarà el guarda de la presó.

Que tal la seva experiència carcelària?

Fatal, Valero, fatal. Això està ple de maricons que volen donar-me pel cul. Aquí dins no hi ha respecte per la moral ni per les costums ni per res. És una vergonya.

Home, no fotem. Que vostè està aquí dins per haver-se beneficiat a sa filla durant 24 anys!

Coi, si això ja ho sé. Però la nostra era una relació home-dona. Això està ben vist als ulls de Déu Nostre Senyor.

Potser està ben vist als ulls del seu Déu, però no pas als ulls de la societat mundial. De fet, es considera un crim.

Un crim, diu! Així que ara estimar massa a una filla, donar-li una educació completa, moral, espiritual, nutricional i sexual; voler-la protegir de la decadència moral de l'exterior i mantenir la seva ànima incorrupta, càndida i pura és un crim! Si és així, llavors sí que podem dir que sóc un criminal.

Expliqui la seva visió del cas.

Mira, Valero, jo em considero un punk de l'alliberament sexual. Segueixo l'estètica del do it yourself. De jove, quan formava part del moviment contracultural austríac, vaig malgastar molt temps intentant lligar amb pelandrusques, així que finalment vaig prendre una decisió a lo Juan Palomo: yo me la crío, yo me la follo.

Sí, sí, un punk de l'alliberament sexual, però no creu en la normalització del sexe homosexual.

Però és que els maricons no són persones.

Bé, deixem aquest tema. Diu vostè que ha viatjat molt. Ha estat mai a Catalunya?

I tant que sí. Vaig viure una temporada a Barcelona, però no vaig sentir-me-hi còmode. A les Rambles hi havia moltes putes, però totes eren velles, ancianes. Quin puto fàstic.

Jo passo sovint per allí i diria que la mitjana d'edat de les prostis de kellogs és de 20 anys.

Per això ho dic: 20 anys! Dones amb pits desenvolupats, amb pèl púbic, amb capacitat per decidir i autonomia jurídica. Quina angúnia!

I no salvaria res de la ciutat comtal?

La festa dels Súpers.

Sap vostè que és tota una icona del jonomesfo?

Ho sé, m'agrada i em dóna la força moral suficient com per sobreviure a l'infern de la presó. De fet, sóc un gran seguidor del seu blog, però m'agradava més abans, quan jo hi apareixia més sovint i no creava trolls per pujar de comentaris. Què cony li ha passat?

Que menyspreo profundament l'intel·lecte dels meus lectors.

Jo també.

Quin llibre està llegint actualment?

En Teo xupa polles.

Vol dir que existeix, això?

Sí, al meu cap. Però he fet els primers esbossos sobre un rotllo de paper de cul. Els vol veure?

Potser en un altre moment, amic, en un altre moment...


dijous, 12 de novembre de 2009

Jo només rento a mà


Per favor, que algú m'expliqui la raó per la qual la publictat sobre detergents és una puta merda. A priori, el públic potencial són les mestresses de casa cinquantones. Dones amb una vida anodina, sufocada i miserable, que treurien els ulls als seus fills per un gram d'evasió. Per això m'inquieta tant que els publicistes de Dixan i Wipp Express apostin per l'hiperrealisme, tot mostrant senyores analfabetes i gangoses, vestides amb xandall del mercadillo i amb el cabell cremat de tanta aigua oxigenada que s'hi han fotut. Igual que les mestresses mateixes, a no ser que algun publicista farlopero rellisqui enviant a les pantalles a la família Bold o als putos pallassos de Micolor.

La lògica d'aquests spots és una cosa que em treu el son. Per mi la publicitat et promet les matraques de la Scarlett Johanson si fas servir desodorant amb olor d'au fènix, el glamour caspós i decadent d'Ana Rosa Quintana si compres la seva revista, o que el puto George Clooney morirà aixafat per un piano si envies mig milió de solapes de nespresso a la seu de Nestle.

Els anuncis de detergent són desconcertants. Potser ja seria hora que a les facultats de comunicació audovisual parlessin menys de Los Soprano i d'anuncis de la colaloca amb accent argentí i es dediquessin més a aquest fenomen. O aquest altre, moito inquietante.