Jo només sóc un modernet de merda

L'onze de març del 2004 una bomba va esclatar dins d'un tren de la madrilenya estació d'Atocha. No ho recordo com un dia especialment funest, sinó més aviat festiu, ja que em trobava a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona. Érem joves i odiàvem als espanyols. Molts de nosaltres, de fet, vam deixar de creure amb ETA quan ens vam assabentar que no havia estat l'autora de l'atemptat.

Justament avui, deu anys després, un onze de març, però de 2014, els Mishima estrenen cançó, Els Amics de les Arts estrenen videoclip, i el Modernet de Merda estrena llibre. Si seguim aquesta pauta de calamitats que ens colpegen amb més força cada dècada, pel 2024 només podem esperar una cosa: l'Apocalipsi.

No m'entretindré en els grups de pop català esmentats. Ja els he dedicat prou tinta. En canvi, sí que em delectaré amb el meu bon amic Modernet de Merda, l'única persona a la que he bloquejat a Twitter en tota la meva vida.

El Modernet usa com a avatar la imatge veieu aquí dalt. Començà com una paròdia a Twitter del fenòmen hipster a Barcelona. Amb el temps ha aconseguit una gran popularitat a la xarxa, una secció al diari Ara i muntar saraus juntament amb marques com Moritz. Els seus trucs són ben visibles. Bromes formulàries amb quatre referents de la vida cultural i l'oci barcelonins, expressions angleses, i alguns hàbits que en algun moment han format part del món hipster.

"M'acaben de cobrar mig sou de dissenyador gràfic per un primer plat. Era tofu grec amb Dalsy casolà (sense farmacèutiques). S'ho valia."

"He estat fent un recompte ràpid i juraria que a Catalunya ja hi ha més festivals musicals d'estiu que habitants."

"Estrella Damm fent un anunci en defensa de la cultura sense incloure-hi ni Gemma Ruiz ni la seva moda. #FAIL #shame"

"Visc amb la por que al Verdi projectin l'última pel·lícula de Torrente si un sol espectador ho demana."

Tot això barrejat amb gracietes sobre temes d'actualitat política, un recurs humorístic inocu però molt eficient.

"A les 13:21h m'han convidat a un concert de Dani Martín per demà i a les 13:23h se m'ha trencat el fèmur."

De tant en tant fot algun tuit amb demagògia independentista, que sempre va molt bé per guanyar followers sense cap mena de criteri.

"Marxo a fer la migdiada. Enviado desde mi iPhone pagado por Extremadura."

I xupa la polla a Moritz, que el tio ja sap que, tot i que no en tenen un pèl, de moderns, la seva política publicitària està enfocada a pagar festetes com la dels 10.000 Modernets.

Des que el vaig bloquejar, de tant en tant entro al compte del Modernet de Merda, perquè he de confessar que m'ha fet riure molt. El tio segueix, erre que erre, presentant els Manel com un grup propi dels hipsters, quan ja al primer disc la seva audiència va explotar i els escoltava des de ta iaia al teu amic de la CUP. També continua obsessionat amb presentar els gintònics com la quintaessència líquida de la modernor. Per desgràcia, ja fot ANYS que fins i tot als snack-bars més cutres de Lleida t'ofereixen carta de gintònics barrejats amb ingredients exòtics com ortigues, claus rovellats amb el tètanus i cabells del Jordi Basté. No menys ridícules són les seves bromes amb Apple ja que, precisament, l'èxit d'aquesta empresa al segle XXI ha estat sortir del mercat especialitzat per arribar massivament al consumidor de classe mitjana. No oblidem, per cert, el tema de les ulleres de pasta. Sisplau. Sortiu al carrer i apunteu quants dels que les porten us semblen moderns. I recordo un moment especialment hil·larant, extret d'un article del diari Ara, en el que el tio deia que els modernets, a l'estiu, el que fan és anar a les terrasses dels bars.

I QUI NO HI VA, PUTO SUBNORMAL?

I QUI NO HI VA?

La única puta gràcia del Modernet és constatar la seva total ignorància del fenomen hipster. És com quan el teu tiet, el dia de Nadal, amb la sisena copa, després d'haver pontificat sobre política nacional i internacional, els últims avenços de les indústries automobilística i de telefonia mòbil, la joventut d'avui dia, les diferències entre homes i dones, la estupidesa de la “vida sana” i les millores que podrien optimitzar el funcionament del Sincrotó ALBA, de cop es gira cap a tu amb la cara suada i els ulls migs tancats, fot un glop de la copa, mostra un somriure tou i burleta i et diu “Escolta, tu ets un Hitlers d'aquests que hi ha a Barcelona, no? Un tio moderno” per encetar una anàlisi antropològica basada en prejudicis, complexes i una manca absoluta d'interès en la matèria.

El fenomen hipster no conforma cap mena de subcultura estable. Allò que els defineix és un nus on conflueixen diverses corrents i que evoluciona segons les despietades i bulímiques necessitats de què s'alimenta la moda en ple segle XXI, que molt sàviament ha après a dominar les forces invisibles que connecten el mainstream amb l'underground. La línia de força que mou el fenomen hipster és la ràpida acceptació i posterior oblit de símbols, actituds, gustos i productes culturals.

Per això el Modernet de Merda és tan nociu. El paio s'aferra a uns referents totalment desactualitzats per fixar una visió estereotipada i escleròtica del hipster, una figura que, com hem dit, es defineix precisament per la seva mobilitat. Evidentment, aquesta análisi implica un esforç mental massa sever pel Modernet, a qui potser li convindria deixar de fer-se palles davant l'ordinador i sortir una mica al carrer per opinar amb propietat. O llegir, que diuen que també va bé.

La visió del hipster que ofereix el Modernet és reconfortant. A través d'un humor basat en tòpics redueix la complexitat del fenomen. Aquesta figura és ideal pels col·laboradors del programa Divendres, pels opinadors del diari Ara o pels magazins de Catalunya Ràdio. L'establishment de l'entreteniment català l'ha abraçat perquè la seva visió simplista del hipster fa creure a l'audiència que han comprès un dels càncers socials més nocius i enrevessats, que t'exigeix una revisió constant per no perdre de vista la metàstasi cultural que produeix. El vell truc dels mitjans de comunicació catalans. Vendre escombraria amb un vernís d'intel·lectualitat.

Per acabar, no podem oblidar que l'alegria amb la qual ha estat rebut el Modernet de Merda a al cultura catalana és, precisament, per aquesta obsessió a atribuir pedigrí hipster a coses com els Manel, el llibre del Miki Esparbé, la Time Out Barcelona o la Bibiana Ballbè. Tots ells figures que horroritzarien a la punta de llança del hipsterisme. Però la cultura en català, que ha viscut acomplexada i rodejada d'acusacions de provincianisme, necessita reafirmarse amb aquesta mena de simulacre de modernor. En el Modernet han trobat al personatge perfecte per mantenir aquesta farsa. És un fals crític. Una oposició comprada. El bufó a sou que mai li dirà a l'emperador que va despullat. El Modernet de Merda farà humor, però mai crítica. No qüestionarà els prejudicis de la seva audiència: els refermarà. 

Jo només ballo per suar tota la meva mala consciència

Us sona aquesta nadala?

Ara us hauria de parlar del Nadal

però em fot molt i molt pal.

Espero que no, perquè no existieix. Només són els meus pensaments en cursiva i expressats en vers. Com que no em vull embolicar massa amb la introducció, prefereixo que us imagineu vosaltres mateixos una filípica contra el Nadal plena de tòpics anticapitalistes, onomatopeies, digressions i exabruptes contra aquelles persones que compensen els seus excessos materialistes amb actes caritatius socialment irrellevants.

Ho tenim? Sí? Molt bé.

ANEM AL GRA

Avui m'ha arribat a l'ordinador aquest irònic article de la revista Vice sobre les ONGs. Com que sóc un home honest amb mi mateix, he seguit fidel als meus principis de CRITICAR LES COSES SENSE LLEGIR-LES. És molt fàcil: només has de donar-hi un cop d'ull, així per sobre, i projectar-hi al damunt els teus prejudicis més antics i irracionals. I com que no ho has llegit, no saps si realment l'objecte vilipendiat s'ajusta a les teves acusacions. PIM PAM I FORA.

Aproximadament, la idea de l'article (suposo) és que les tasques de les ONG són inútils i que el secret objectiu dels seus voluntaris és netejar la seva consciència. En termes generals, el mode de vida d'aquesta gent és còmplice del sistema d'explotació culpable de l'existència de classes i regions desfavorides. Probablement tenen un compte corrent a La Caixa, compren a grans superfícies i porten roba MADE IN CHINA. Però, un cop a l'any, obren un parèntesi i se'n van a l'Àfrica a construir escoles als negritos en lloc de gastar-se les garrofes de les vacances en un viatge exterior, pro sobratot intarior, tia, a n'aquell Port Aventura del Tercer Món que és Tailàndia. El seu compromís amb les injustícies és emocional, només una puta vàlvula d'escapament. A efectes pràctics, la seva implicació és innòcua, perquè la petita parcel·la de solidaritat eventual no compensa, però ni de lluny, el seu comportament habitual.

No he llegit l'article, però ja puc suposar que els subnormals dels redactors de la Vice estan privats d'aquest refinament intel·lectual. El raonament que acabo d'exposar ells ni l'ensumen. Però, en tot cas, jo hi estic d'acord. Em sembla perfecte que de l'article contra les ONGs se'n pugui traure aquesta conlusió. ARA BÉ: que la puta Vice, una revista de merda que es dedica a publicar ressenyes de moda, festes, concerts i saraus frívols de tota mena, cregui que té l'autoritat per fotre-se'n dels que dediquen ni que sigui uns miserables segons de la seva vida a ajudar algú altre, m'infla tant els collons que la força de gravetat que generen obligaria a orbitar a la Terra al seu voltant.

Fa poc vaig llegir una entrevista que podríem fotre perfectament al mateix sac. Responien a les preguntes els personatges de la foto de dalt. Per les seves pintes, pensareu que són o bé moderns o bé subnormals. Doncs bé, us equivoqueu. Són moderns i a més són subnormals. Aquest parell es fan dir The Zombie Kids, àlies amb el que canalitzen les seves inquietuds musicals. En un moment de l'entrevista, expliquen que, al punt àlgid d'una festa que protagonitzaven, van llançar 6.000 bitllets d'1 dòlar al públic. La brometa no està malament, si no fos perquè una de les ments privilegiades que formen aquest duo afegeix:

“Tirar dinero es un acto muy punk... muy divertido”

Efectivament, amic, DIVERTIDO segur que ho és, i molt, però punk, el que és PUNK, no ho és ni de puta conya. Quina mena d'ofensa contra el sistema és, aquesta? Va venir la poli a rebentar-te les dents, potser? Oi que no? Segur que aquella nit vas poder ballar i follar amb groupies i drogar-te i alimentar el teu insaciable ego amb tots els hipsters subnormals que van venir a riure la gracieta fins que van tancar el local. Oi que sí? Doncs XAPA LA PUTA BOQUETA, GILIPOLLES, perquè si tornes a obrir-la per esmentar el punk t'hi fotré una palada de fems amb cucs morts.

A veure si ens queda clar un tema: una cosa és la revolució de les costums, i una altra la revolució social. Pensava que el segle XX ja ens ho havia ensenyat, això. A mi tampoc m'interessa la revolució si no es pot ballar. Però és evident que follar amb hippies a una comuna, o drogar-te amb moderns a un garito, no té CAP. PUTA. MENA. DE. CONSEQÜÈNCIA. POLÍTICA. Les dues revolucions s'han de conjugar. Separades, són absurdes.

A veure: tampoc és que el nihilisme hedonista em repugni. A mi m'encanten els llibres de la colleta dels beats, Kerouacs, Cassadys i companyia, encara que sé que tan sols són una mena de killacos amb senderi que saben traduir el FIESHTAAAAAHH OLE OLE SURMANO PASTILLAS VENGA VENGA PROGRESSIVE DALE DALE PURA VIDA SI SI PIM PAM TOMA LACASITOS en corprenedores expressions estètiques. Però és que aquesta gent (killos i beats) com a mínim no et volen vendre la puta moto de cap revolució social. Perquè, mal els pesi als de la Vice, aquest text contra la ONG només neteja la seva pròpia consciència. Com que són gent més o menys llegida, diguem-ne educada, per no atribuir-los més mèrits dels que tenen, sospiten que el seu hedonisme sense fi no té cap mena de transcendència política. Així que: com s'ho maneguen per sentir-se menys culpables? Es trenquen el cap per inventar accions alternatives? NO WAY. Ells ignoren l'infinit espectre de posicions que podem adoptar per atacar les injustícies, i redueixen l'oposició dialèctica a dos combatents: ells, i els progres amics dels negres. I aquesta lluita els converteix en vencedors morals, perquè potser no es diferèncien massa els uns dels altres, però els seus balls desenfrenats són més HONESTOS que unes vacances solidàries.

En cas de mal de consciència, no ho dubteu: estetitzeu la revolució. El nihilisme mongòlic us salvarà.

Com que estem en festes de pau i concòrdia, no desitjaré cap mal a aquesta gent. I si algú canviés els pollastres d'MDMA que esnifaran la nit de cap d'any per bosses d'àntrax pur, jo no faria befa de les seves morts. Però al dia següent del seu enterrament, aniria al cementeri d'amagatotis i escopiria llefarades blanques sobre tots i cadascun dels seus epitafis.

Jo només sóc taaaaan WHATEVER

HOLA HAMIJOS. No faré cap introducció espectacular amb vídeos de hair-metal ni postures d’estrella del rap perquè tampoc he estat tan absent. Sí, l’últim post és del febrer de l’any passat, però és que (INTRO: MINUTS PROMOCIONALS) he estat fent altres coses: merdes pel Twitter, per Gent Normal i pel Projecte Carmina, on també dibuixo amb Paint. Què us penseu? Que seguir-me és tan fàcil com nar a la mateixa església cada diumenge a veure si sona la flauta i Déu es digna a xiuxiuejar alguna parida (mata la dona, compra 2 quilos de tomates i resa tres parenostres) dins la vostra clepsa? No, no. Us ho hi heu d’esforçar més. Buscar, investigar, indagar, cercar, explorar (aquí teniu un enllaç amb més sinònims de “buscar”, que jo ja m’he cansat d’escriure’ls). Sou molt WHATEVER, penya.

 
Però he recuperat el blog perquè sé que molts teniu ganes d’escoltar la meva opinió definitiva sobre la independència de Catalunya. Així que vinga, som-hi tots, va quitxalla, ben fort, repetiu amb mi: QUÈ TENIM?

QUÈ TENIM? 





MÉS FORT, MADAFACAS!!!!!
 

QUE QUÈ TENIM?
 
Doncs no sé vosaltres, però jo tinc molt poques ganes de parlar del tema. Em ve més de gust dedicar-me a “Pere i Júlia”. És molt més WHATEVER.
 
Pere i Júlia. Sí, home, Pere i Júlia: MITIQUÍSSIMA. No la recordeu? “Pere, i Júlia, son ahora dos enamorados, Júlia, i Pere, nanino nino nanino no sé quintos”. Ai, la nostàlgia! 

Com m'embalsama l'esperit! Només tinc ganes d'acabar els deures per endrapar el Bollicao i omplir les butxaques l'anorak amb Sugus per sortir al carrer a perseguir fardatxos amb la Mano Loca i trucar als timbres de tots els veïns i fugir mentre xisclo la sintonia d'El Juego de la Oca, ven a jugar al Juego de la Oca, ven a jugar con esta oca loca, di cuac cuac y así una oca serás, sepultar la meva vida adulta sobre tones de referències pop a la meva infància, quan la meva màxima aspiració era que el Tomàtic posés l'enèsim vídeo que demanava sense èxit, perque era innocent i no sabia que TV3 SE'NS PIXA ALS ULLS I ENS PREN ALS CATALANS PER UNA COLLA DE SUBNORMALS I L’ÚNICA SOLUCIÓ QUE CONTEMPLO PER ACABAR AMB AQUESTS INSULTS ÉS QUE ARTUR MAS ABANDONI LES TISORES I ENTRI A “LA NOSTRA” AMB UNA MOTOSERRA I ELS ENSENYI COM DE DOLOROSES PODEN SER LES RETALLADES.

 
Pere i Júlia és una sèrie de la tele tres que combina la ficció i la publicitat, un híbrid monstruós que, a efectes pràctics, tan sols és un anunci llarg, un anunci amb pretensions. El to de Pere i Júlia és humorístic, i si no us n'adoneu és que necessiteu urgentment que us revisin l'oïda, perquè les rialles histèriques que segueixen a totes i cadascuna de les frases que solten els personatges no són allí perquè sí, eh, NO HI SÓN PERQUÈ SÍ.

(ei, heu mirat els vídeos? Collons, mireu-los que si no no entendreu res, mónguers!)
 
Però el millor són les trames. Com que la sèrie la patrocina Borges, tots els seus productes estan imbricats en les desventures d’aquests dos joves urbanites, de manera que tenim trepidants sinopsis com la del capítol 5, on el conflicte, segons el web de TV3, és el següent: “En Pere i la Júlia estan en mig d'una sessió de treball quan se'ls acaba l'oli d'oliva”. Hòstiaputamanela, com s’ho faran per empescar-se idees si no tenen ni una gota del fantabulós oli d’oliva Borges amb propietats (dedueixo) opiàcies? Ah, això són els autèntics drames del Primer Món!
 
Com el seu nom indica, els protagonistes de “Pere i Júlia” són el Pere i, en un sorprenent gir dels esdeveniments, la Júlia (JODER, us imagineu que ara dic “Marta” o “Laura” o “Covadonga”? –o “Joel”, ja posats, que és el nom que posen als seus fills tots els pares que en realitat volien tenir una nena–).

En Pere és un jove de trenta i tants (ALERTA OXÍMORON) que es dedica al disseny o a la publicitat (sé que hi ha una diferència subtil, però m'interessa més aviat poc: no entraré al vostre joc). En Pere és tímid i amable i li agrada fer excursions en bicicleta i vestir com un ninja urbà: camises i jerseis de cotó d'un sol color, pantalons xinos, barbeta de tres dies, etc. Què ens amagues, Pere? Per què vols passar desapercebut, Pere? Que tens un piti, Pere? Ah no, clar, tu no fumes, tu ets un tio sanot, tu prefereixes anar a dormir ben d’hora el dissabte, tot ignorant els cants de sirena dels glaçons que esclaten quan els reguen amb ginebra, i enfilar la muntanya a primera hora del matí següent, quan la natura és plena de solitud i no corres el perill que algú et descobreixi despullat i atrapant conills amb les teves pròpies mans per obrir-los el ventre amb les dents i, acte seguit, endollar la polla entre les seves vísceres calentes i ejacular-hi a dins com un llampec, mentre la bèstia encara belluga amb els ulls desorbitats i, amb l’última bafarada de vida, escup quatre gotetes del teu semen i tu plores més fort i més fort i més i més fort a mesura que la cigala se’t panseix i penses en el monstre en què t’has convertit i et preguntes en quin puto moment tot es va tòrcer fins que t’adones que, bé, potser no n’hi ha per tant, que és el conill o és la Júlia, aquella puta de la Júlia, i llavors t’aixeques triomfant i aspires l’aire de la muntanya fins que el pit se t’infla com un globus i esclates en una rialla maníaca i divina que faria pixar-se de por als calçotets a tots els assassins de la Modelo.

 
I desprès tornes a la bici però abans reculls el conill, que són temps de crisi i no estem com per llançar menjar.

 El Pere és la víctima d’aquesta història. És el pobre desgraciat que ha de suportar la Júlia, un maniquí vivent de l’H&M que un dia va sortir de casa amb els narius embussats de coca i el cos embadurnat amb cola de contacte i es va refregar com un tornado per l’Apolo, l’American Appearel, la redacció de Vice i el Primavera Sound, engolint pel camí tots els estereotips que trobava fins convertir-se en l’Obèlix dels hipsters, un ésser perfecte les venes del qual no transporten sang sinó les corrents condensades d’aquell ens impalpable que anomenem modernor.

La Júlia és (encara més) jove i trendy, com bé s’encarreguen de subratllar expressions com “vaya Jackass tiuuuu” o “ca friki” o “WHATEVER” o “astàs on faierrggegegegg” o, per descomptat, frases com “no porta anell. Bon senyal! Això és que no està casat”, la típica sortida d’una nena de 20 anys (dels anys 50) (d’una dimensió paral•lela cripto-franquista on les jovenetes tenen la mentalitat d’una iaia extremenya).

Ai, la Júlia. Fot una ràbia del cagar, sí, però tots, del primer a l’últim, us la faríeu dreta. Com diu la dita: “Tant si és rància com si és moderna, mereix la meva esperma”. Doncs ja veurem si la vostra erecció segueix igual de tiburona desprès de veure el vídeo de l’actriu que l’encarna.

Prepareu la bossa de vomitar, nanos, que ara ve matraca de la bona.

Súper gore, eh, tios! Aquest curt de terror no tenen collons a programar-lo ni els del Festival de Sitges, perquè les denúncies els caurien al damunt com el foc purificador de Nostre Senyor.

Anem a comentar 4 coses, pas a pas i sense accelerar-nos, que encara prendríem mal.

Hi ha moltes coses errònies en aquest vídeo. MOLTES. Potser m’animo i les comento en breu (o sigui, d’aquí mig any). Avui només voldria destacar un punt positiu: quan la Miranda es queixa perquè el barri de Madrid de sota casa seva és “muy ibérico” i la gent la mira malament quan surt al carrer vestida com la filla esquizofrènica d’Agata Ruiz de la Prada. Ja va dir Churchill al seu dia que “els hipsters del futur es diran a si mateixos anti-hipsters”. La modernor, en un afany per trobar sempre el més autèntic i les experiències més reals, tendeix a apropiar-se de l’estètica i les costums de les classes més desfavorides, que, sembla ser, es rumoreja, m’ha dit un moixonet, que com que són gent sense recursos i, per tant, exclosa dels estils de vida pre-cuinats per a gent adinerada que proclamen els mitjans de masses, s’han d’empescar justificacions existencials més “genuïnes” (cal recordar que les cometes converteixen una afirmació en irònica?). Com que els hipsters troben que els estils de vida artificiosos basats en l'èxit socio-laboral i el consumisme són paranys impúdics i toscos amb què el capitalisme ens enganya amb l'objectiu de perpetuar-se, consideren llavors que el més "autèntic" deu trobar-se justament en el seu oposat, els pobres, en aquells que mai abastaran el Nirvana consumista, com si els desfavorits conformessin un sistema diferent i autònom en lloc dels fonaments oprimits que serveixen de seient pel cul gros del capitalisme.

Aquí no s’hi val a jugar al “joder com molo perquè tinc la feina de Don Draper, els abdominals de Piqué i la colònia de Brad Pitt” que els hipsters, per favor, menyspreen tant. Els seus models són uns altres, principalment els descastats dels llibres de Bukowski, sense pàtria ni feina ni casa ni diners, que amb un six-pack de birres del Mercadona penjant de la mà, s’entreguen a una vida hedonista mentre escupen contra l’ordenació de l’Estat i el progrés social que representa. No és que sembli malament, això últim que acabo d’exposar. Però espero que entengueu que m’hi cago i m’hi pixo en la gent amb estudis universitaris que es busca una casa decrèpita en un barri depauperat i l’omple de discos o robeta de segona mà (pagada com si fos de boutique) per viure com un artista amb roba d’immigrant. La qüestió és perfilar-se en oposició als models del capitalisme mainstream, encara que acabis enfangat en una mena de capitalisme underground amb una cobertura de superioritat moral.

Probablement tot això només és xerrameca sense sentit, però és que només pretenc mig explicar com pensen aquests individus, que probablement al cap no hi tenen una tesi doctoral de la Sorbona, sinó un grapat d’impulsos egocèntrics que fan trontollar unes estructures mentals ja de per si bastant inconsistents (us n’heu adonat? Això últim podria definir gairebé tots els textos d’aquest blog!). El que entenen ells és l’estètica, i per això, en el cas ianqui, ja fa uns anys que les camises de llenyataire, les barbes d’indigents, les gorres de camioner o les samarretes imperi d’immigrant polonès o italià han omplert els armaris d’estudiants de carreres artístiques i humanístiques. Tots aquests elements han arribat aquí, on la gent els comprèn menys que els americans, però els abracen igualment.

A més, aquesta corrent ha agafat un color local. Als ítems anteriors s’hi sumen l’afició pel flamenc (gitanos: la crème de la crème del lumpen ibèric), l’humor garrulo dels chanantes (ja em direu en què es diferencien un tio cridant “gañáaaaaan” del marica dels Morancos disfressat de dona) o la devoció per les bodegues ràncies, per citar només tres exemples. M’enerva quan escolto gent que vincula als moderns amb els gintònics. Aquests no són moderns, només són tietes de TV3 amb ínfules de sofisticació que més tenen a veure amb el fashionisme de Sexo en Nueva York. Les cocteleries chic foten tuf a Barcelona post-olímpica, a guiri i a subvenció. Els hipsters staight-edge van un pas més endavant. Són els que compren les tasques de iaios del Poble Sec per servir vermuts a tots aquells que enyoren la Barcelona de “quan Barcelona era Barcelona”, ¿oi que sí, Terenci?, i recreen una ciutat nostàlgica des d’on critiquen TV3 fins que un dia el Time Out ressenyi el seu tuguri i el tràfic de la nova clientela escampi la ronya de cartó pedra que enfosqueix una barra que rellueix més que els lavabos de la Generalitat.

Les bodegues i els gitanos no salvaran la ciutat. La moda és un procés cíclic i dialèctic. Lo ranci és el nou chic i “Girls” ha substituït a “Sexo en Nueva York”. L’atrezzo podrit de la vostra funció seran aviat els fems que nodriran un retorn a l’estat anterior que, en realitat, no és tan diferent al que vosaltres proposeu. 

Jo només m'exalto amb el nou i m'enamoro del vell

Hola, amics de la xerinola ultraviolenta i erudita. Últimament, gent d'aquella a la qual per respecte anomenarem gilipolles m'ha fet arribar certes queixes segons les quals en aquest blog es dóna a entendre que tot producte artístic i cultural produit en l'època actual no serveix ni per fer escaiola pels canaris. No és cert. Jo m'entristeixo i 'menfurismo a parts iguals cada cop que sento algú que diu "ia no es fa rocanrol com el dels rolling". Aquesta actitud no té cabuda en un blog regeneracionista, optimista i de pensament humanista-cínic com aquest. Jo no crec en el mite de l'Edat d'Or que es degrada. En tot cas crec en una època inicial, ja de per si força precària, anomenada Edat de la Merda, que empitjorà donant pas a l'Edat de l'Orina, i així fins avui, moment que podríem designar com Edat de Love of Lesbian.

Així que no: avui en dia SÍ que es fan bones pel·lícula, bons llibres i bona música. I si ho dubteu, arrossegueu la vostra ànima en pena, demà dijous a les 22.00, fins la plaça Joan Coromines de Barcelona, on podreu escoltar uns trovadors que us posaran els genitals com toixons i faran bellugar la vostra pelvis com si fos un rata pinyada ofegant-se en un got d'aigua.


Llavors, ¿com és que dóna la impressió que avui en dia hi ha moltissíssima merda? Fàcil: perquè d'escriptors, músics, etc., bons n'hi pocs. Poquíssims. Com ha passat sempre, vaja. En canvi, els farsants s'han multiplicat com els estudiants de mòduls. La culpa d'això la té la usurpació dels mitjans de producció (artística) per part del proletariat. Perquè la democràcia, política, cultural o del que sigui, no és bona. Penseu que el concepte de democràcia el van inventar uns tios que es vestien amb túniques, que vindria a ser un taparrabos amb pretensions, així que no en podem esperar res de bo.

Imagineu, per exemple, que un galifardeu de l'Itàlia renaixentista hagués manifestat certa traça pels pinzells. Son pare hauria agafat el tendre vailet i l'hauria reclòs a casa d'una celebritat local (que són sempre les pitjors): un vell esteta decadent, desquiciat i fill de puta amb ínfules de diva tirànica, una barba de dos pams i una afició gens amagada per tocar nens sense finalitats mèdiques. I allí s'hauria dedicat durant anys a picar pigment, barrejar pintures, suportar abraonades pallisses (psicològiques i físiques) i netejar pinzells (en sentit literal, però sobretot figurat). I potser un dia, POTSER, aquell vell xiflat de psique torturada li ensenyaria a pintar roques. Arribats a aquest punt, a no ser que el xiquet sentís una passió boja per la pintura, ja hauria fotut el camp de casa no sense abans clavar el pinzell a l'ull del vell.

Era cruel? Sí. Moltísstim. Però com a mínim disposavem d'un òptim filtre anti-farsantisme.

I això és aplicable a tot. Per escriure, la gent havia de racionar el paper de vàter i desfer-se la vista movent el llapis sota la precària llum d'una espelma. Per cantar o tocar el piano, la gent s'havia de fer escolanet i patir els abusos anals dels capellans que els ensenyaven a entonar els aguts introduint els ciris via rectal. Si ets un farsant aquests sacrificis no els fas.

Però avui en dia per 4 duros qualsevol farsant té un ordinador, una molesquine, una super 8, un ukelele o un estudi de gravació casolà. Jo he vist imbècils amb una Stratocaster i mitja dotzena de pedaleres incapaços de tocar decentment una cançó dels Ramones. Però bé, n'hi ha alguns que fins i tot tenen sort i acaben essent apadrinats per alguna publicació amiga de la demagògia, d'aquelles que sembla que cada mes tenen una vintena d'artistes que revolucionaran una discliplina artística en qüestió, i els inflen l'ego dient que "subverteixen el cànon escleròtic i academicista amb una proposta urgent d'esperit punk".


Ignoro les raons, però normalment aquesta gent acostumen a ser sempre estudiants de Belles Arts, Disseny o Cinema que, de cop, sembla que descobreixen la seva passió per la música o l'escriptura o el que sigui. Últimament he pensat profundament en aquesta coincidència, i he arribat a la conclusió que aquest fenomen s'explica perquè aquestes carreres estan plenes de FILLS DE PUTA PRETENSIOSOS SENSE CAP MENA DE CONSCIÈNCIA NI REMORDIMENTS. De moment només és una hipòtesi que estic treballant. Però ja m'imagino en un futur converses com les següents:

- Tio, acabo de d'entregar tot el meu patrimoni a les germanetes de la caritat.

- Però què dius, boig?!

- He descobert que la meva família era tan rica perquè un besavi que tenia era dissenyador gràfic. I m'ha agafat una mala consciència tan gran que m'he desfet del patrimoni.

- Quin mal rotllo. El meu besavi era un tio molt més noble: es va fer ric traficant esclaus africans.

- Quina sort.

- Pues sí.

Jo només tinc el nou disc dels Manel

Descàrrega en exclusiva del segon disc del grup Manel via Rapidshare Megaupload i Cumlouder.

No. A JNFP no tenim el proper disc del Manel. No el tenim nosaltres, no el té la discogràfica ni el tenen ells mateixos. I per què? Doncs perquè no existeix el disc de marres. I per què? Doncs perquè travessen una severíssima crisi creativa. Puta mare, no? Ukeleles a la foguera, que arriba l'hivern i el vent fort de garbí. No. No. Ignorants, que sou una colla d'ignorants que no heu llegit ni a Lenin ni a Maquiavel. El fenomen Manel ha d'ésser contemplat com una fase transitòria però inevitable d'homogeneïtzació de la societat catalana, que és a la vegada un mer preludi de la valerocràcia que imperarà arreu del món en un futur proper.

Però com, mestre?! Si el gosflautisme cumbaià gracienc post-modernillo que preconitzen els Miquel es troba a les antípodes dels dogmes del vostre blog! Evidentment. Ara que els Marcel han conquerit els cors i les ments d'un amplíssim nombre de catalans, gesta improbable anys ençà, han d'ésser utilitzats com una eina, com una plataforma, bo i desproveïnt-los del seu discurs per procurar-los un de més afí a la idiosincràcia d'aquest estimable blog. I quin millor moment que el present, davant la crisi que implica enfilar el segon disc? Però... crisis? What fucking crisis? Deixeu que m'expliqui...

Si heu escoltat les lletres del Merkel us haureu adonat que totes parlen del mateix: sentiments. Els sentiments són l'opi del poble, de la plebs, dels serfs de la gleva, del lumpenproletariat. Quan hom no té diners, no li queda més collons que fotre sal a la seva vida embarcant-se en relacions sentimentals, una manera de passar l'estona força barata si ets tan llest de follar sense condó.

Els rics, en canvi, com que no tenen sentiments poden fer coses de rics. Drogar-se, fornicar i comprar Rolex (en plural). Alguns de vosaltres haureu llegit algun panflet escrit per l'enfant mongolus del Bret Easton Ellis i potser us han encolomat que els rics es foten droga i follen per omplir el buit existencial que els produeix la manca de sentiments i l'erosió dels vincles empàtics. Doncs no. Els rics poden drogar-se i follar amb tot quisqui precisament perquè no tenen sentiments i, per tant, els efectes negatius i secundaris d'aquestes activitats no adoloren els seus esperits. Els que es droguen per omplir la vacuïtat produïda per una vida de farsant són els moderns que van a La 2 de Apolo, però d'aquests en parlarem un altre dia.


I què té a veure això amb els Mar i Cel? Doncs que amb el primer disc han guanyat diners, molt diners. I a no ser que se'ls hagin petat amb capricis com operar-se el forat del cul per donar-li la forma del cap de la Hello Kitty, és fàcil deduir que encara els conserven i que, per tant, els seus sentiments encara no els han recuperat. Però, ai, Dolors! Com s'ho faran ara per emocionar i connectar amb la massa godzillesca de mileuristes que els segueixen? D'on treuran les vivències amb les quals es basaven per escriure aquelles corprenedores lletres de caire costumbrista metropolità? ¿¡¿¡Se les inventaran?!?!

No. No. Perquè ha arribat l'hora de canviar. A sota us adjunto uns quants consells. Si en teniu de bons, me'ls podeu enviar per correu electrònic a jonomesfolloapel@hotmail.com. M'encarregaré personalment de fer una tria dels mails amb les millor propostes i els fotré tots a la Paperera de Reciclatge. I nunca más se supo.



1. Insultar a Els Amics de les Arts, el nou esport nacional. Els catalans sóm gent molt merdosa, molt europea, molt assenyada, en definitiva, molt eugenidorsesca, i ens fa com cosa insultar-nos quan no ens portem bé entre nosaltres. Mal fet, cony! Mireu els anglesos, que tenen fins i tot una Commonwealth 2.0, i els grup sde pop del país s'acusen mútuament de ser mariquites i de tenir el sida. Això quan no s'atonyinen a lloms d'una Vespa o d'una Harley.

2. Destrossar l'ukelele (a poder ser, contra el cap del lleig de Els Amics de les Arts). L'ukelele és un invent del dimoni. Fàcil de tocar comparat amb una guitarra elèctrica, difícil de tocar comparat amb el Guitar Hero. I aquí de mitges tintes ja vam tenir-ne prou amb el pujolisme.

3. Fer un disc conceptual sobre el Mein Kampf. Us diré una cosa: s'està perdent molt el rotllo de fer discos conceptuals. I encara us diré més: s'està perdent molt el rotllo de fer discos conceptuals DOBLES. M'oloro que aquí la gent va una mica mancada de collonera. El personal vol amagar la seva mediocritat amb cançonetes de pop naïf que no et fan ni fred ni son o estirabots punkarres de vint segons. Fot-li guitarres amb dos màstils! Fot-li cançons èpiques de vint minuts! Fot-li vents i orquestres de corda i bucles krautrockescos i solos de guitarra eterns i demencials i maratonians i odes hitlerianes que facin venir ganes d'escopir a la closca pelada dels cretins!

4. Fer un disc en castellà, menjar-se els mocs i fer el següent en català. Tampoc és qüestió de perdre una tradició tan nostrada com aquesta. I al cap i a la fi no hi ha res que una estelada sobre l'escenari no pugui arreglar.

Au, i ara a menjar-se el món. Que la vida són quatre dies, i els fans de Manel se'n passen tres fent cua a la Fnac.

Jo només porto camisa

Si mai algú em preguntés pels mals del món contemporani, no dubtaria en respondre: la democràcia, el liberalisme i França. Però si estic en contra del lliure albir i de la lliure participació en els afer polítics, no és perquè pensi que l'ésser humà sigui dolent per naturalesa. I ara! Senzillament, penso que és imbècil integral. Per tant, no puc estar més d'acord amb el pensador renaixentista Giordano Bruno quan deia que els seus llibres havien d'estar reservats per a una elit, ja que en cas d'arribar als individus que conformen les masses, la profunda idiotesa que els encunya acabaria per pervertir-ne el significat. És el que jo he batejat com Fenomen Radiohead, però d'això en parlarem un altre dia.

Avui volia fer notar un dels símptomes de la decadència cultural d'Occident, un dels que passen més desapercebuts donada la seva aparent frivolitat: l'entrada al consum de masses de les camises de quadres. ¿Quina era la gent de bé que vestia camisa de quadres en temps pretèrits? Seieu, seieu, que us passaré unes quantes diapositives ordenades at random.




Recapitulem. Trobem que són gent que potser no anava neta, però tampoc ho pretenia. Gent que s'havia obert pas en el món a base de cops de puny i puntades voladores, enlloc d'inventar-se teories (Xavies Sala-i-Martí, Marc Vidal) o xupar cigales (Àngel Llàcer, Marc Vidal again). Gent que no llegia Murakami, ni Paul Auster, ni les senyals de trànsit. Gent que tampoc llegia els prospectes dels medicaments, perquè ells usaven Aigua del Carme com a panacea universal. Gent que votava introduint una granada a les urnes electorals. Gent feta a si mateixa, odiada i envejada per la resta de mortals.

Estem parlant d'autèntics outsiders, com John Wayne a Centauros del Desierto. Gent per la qual la camisa de quadres no era pas una elecció, sinó un estigma. Però, avui en dia, amb la camisa de quadres en puixança entre la modernitat, ¿qui porta aquesta prenda? Flashforward: El Horror.



Exacte: moderns pseudo-bohemis amb aires de Morrisey, anti-folkies pollosos i julais que ploren quan escolten Wilco. ¿Què podem fer contra aquestes hienes que rapinyen de la poderosa significació de la camisa quadres amb un simple incursió a l'H&M? Res. Però quan dic res vull dir res en relació a la legalitat vigent, perquè si obviem aquest aspecte la meva resposta és clara i contundent: raticida i castració química.

Però com que sé que teniu el cor entendrit a resultes de l'arribada de la primavera, i que tots ja esteu ansiosos per descobrir quina serà la localització de l'spot d'Estrella Damm d'enguany per tal de poder planificar les vostres vacances de gent mediocre, us llançaré una proposta menys genocida. No cal matar gent. Només prohibir la venda de camises de quadres. I desprès pressionar als científics per a que donin a llum a una raça de mamuts amb la pell estampada a quadres. Qui vulgui una camisa, haurà de matar un d'aquests mamuts amb l'ajuda d'un plomall i desprès fabricar-se la prenda. Comerciar amb pells implicarà un tret a l'aixella.

És l'única solució plausible per reinstaurar a la camisa de quadres l'ambivalent significació que el consum de masses ha devorat.

Jo només busco les zero diferències / Jo només vull saber per què els camins de l'art són inescrutables

Sé que tots esteu ansiosos per la publicació de l'anunciada entrevista al King of the Ninis, així que la demoraré una mica més. Així, perquè sí. Però fins que arribi aquest esperat moment, podeu entretenir-vos amb la següent reflexió. Observeu bé el vídeo que us adjunto. Mini Daddy, un fenomen. Gordo, latino i cantant. Lo millor de cada casa.

Anem a fer un ràpid anàlisi d'aquest esperpent musical. Lletres submentals, imperdonables fins i tot per un petit sudamericà analfabet. I què me'n dieu de les bases? Oh, les bases! Semblen una sessió de DJ Super Mario punxant reaggeton. Conclusió: Escòria. El puto cul de la piràmide evolutiva. Detritus culturals. Tots estem d'acord en això. Fins i tot el nostre heterodoxe i mai suficientment valorat Tow Truck, deejay resident de disco Springflix.

Però, ep! Que es produeix un fenomen curiós. Cortocircuit cultural? Bé, no ens precipitem. Abans, escolteu atentament el segon tema:

Són els Meneo interpretant el seu hit Papi. Anem a traçar els paral·lelismes amb el tema de Mini Daddy. Lletres d'imbècil (però els entesos en diuen "post-iròniques") i les mateixes bases de reaggeton fetes amb la Game Boy (però els entesos en diuen "electro latin 8-bit"). Fins aquí, bé. ¿Però quina és la situació dels Meneo dins l'establishment artístico-cultural? Els putos amos de la barraca. Són invitats a tots els festivals d'electrònica experimental. Són més trendys que Oscar Wilde en pantalons pitillo ballant l'últim hit afroindie remesclat per Hot Chip. Autèntiques hordes de zombis amb ulleres de pasta sense vidres (el complement estètic més infrahumà i denigrant de tots els temps) ballen els temarracos de Meneo cada cop que algun àrbitre del bon gust com DJ Coco o Joe Crepúsculo els punxen a les seves sessions. I sí, també fan perreo. Però si escolten reaggeton quan entren a la tenda d'ultramarinos regalaran als dependents una expressió de condenscendència i fàstic a parts iguals. Però clar, és que tot depèn del context. Que somos posmodernos, tía! És que se us ha d'explicar tot...

La farsa de la cultura al descobert. Impúdicament i esplendorosa. No és el primer cop, ni tampoc serà l'últim. És el puto signe dels temps. I en ocasions com aquestes, entenc a Joseph Goebbels, el David Madí alemany, quan deia que cada cop que sentia la paraula cultura agafava la pistola.

Jo només veig llumetes

No sé si us heu adonat d'un estrany fenomen que s'ha estès per tots els esdeveniments socials multitudinaris i contemporanis. Són com unes pampallugues intermitents i d'un blanc brillant que t'acutxillen la retina sense previ avís. I són legió. Traidores, camaleòniques, rapidíssimes, no saps per on atacaran. Apareixen inopinadament als sopars entre amics, a les discoteques, als viatges, als bars, a les festes d'aniversari. De bon principi vaig pensar que estava boig, o que se m'havia colat un davidelnomo al cervell, però finalment vaig descobrir el misteri:

SÓN ELS FLAIXOS DE LES PUTES CÀMERES DIGITALS.

Abans de tot, procediré a matar un parell de qüestions sobre el món de la fotografia:

1. La fotografia és l'art dels mediocres. Qui us digui el contrari és algú que us vol estafar. I probablement aquest algú és un professor d'Elisava que us vol cobrar 8000 euros/any per matrícula.

2. Fer fotos és molt fàcil. I més si són en blanc i negre. Molts us preguntareu quin és el secret de Robert Capa per captar la profunda humanitat i humildat dels milicians (que en realitat són pàries farcits de malalties, això tots ho sabem). No hi doneu més voltes: és el blanc i el negre. Adolf Hitler sembla un boyscout a les fotos en blanc i negre. Un jutge l'absoldria. O al menys jo, si fos jutge, l'absoldria.

3. ¿Qui fa fotografies? Només els gilipolles que volen autodefinir-se com a artistes de forma ràpida. Doncs d'artista res, fill de puta. El que tu ets és un tocabotonets.



Però el que més em sulfura és la plaga de la càmeres digitals. Odio que em facin fotos, i encara odio més que me les facin a traïció. Però les noves generacions semblen entusiasmades en fer-se 1000 fotos iguals en les que surten fent la mateixa cara de mongòlic. Estem parlant de gent que es gasta una morterada per visitar Nova York i un cop allí es passen el 80% de l'estança fent-se fotos davant la puta estàtua de la llibertat. Ara una sol, ara una en grup, ara una rascant-me la tita, ara una en plan gangtsa raper, ara fent la salutació nazi, ara fes veure que me'n fas una però intenta pillar un bona foto de les matraques de la tia aquella.

I oblida't de drogar-te tranquil, que si hi ha algun fill de puta amb càmera demà al matí ja t'haurà vist endrogat pel facebook fins i tot ta iaia morta. Bodas, bautizos y colocones, la fotografia del present i del futur.

Democràcia i fotografia, quina mala idea. Tant de bo a partir d'ara al FNAC t'obliguin a sacrificar un fill propi per emportar-te una puta càmera digital.



Ep, però si us penseu que la democratització de la fotografia és una epidèmia, no vulgueu ni sentir a parlar dels paladins de l'old school. Efectivament, estem parlant de la Polaroid. I és que tots els ionquis de la Holga han vist la llum de cop i van com bojos per aconseguir un d'aquells preuats i misteriosos carrets de Polaroid, que es veu que tu fas una foto i et converteixes de cop en la puta Diane Arbuss. Ser artista mai havia estat tan fàcil. Llàstima que ja no fabriquin carrets de Polaroid.

Però us contaré un secret. Madonna ha robat les últimes existències de carrets de Polaroid. TOTES. Els guarda a casa seva, amagats davall del seu ego. I diuen les males llengues que només els entrega a canvi de bebés africans sense xip de propietari.

Jo només sóc un nihilista

Periòdicament, per ser concrets un cop al mes, apareix algú que m'acusa de ser un nihilista. Normalment passo per alt aquesta menstruació personal. A preguntes idiotes, ruffles yorkeso, com va dir aquell. Però avui respondré de forma clara, meridiana i, fins i tot, definitiva. No sóc un nihilista. És cert que no crec en la veritat, el bé, el mal, la bellesa i la llei de forma absoluta i metafísica. Tot això són porques convencions humanes. No existeixen més enlla d'un context cultural.

La realitat és un desert vast de buidor i desencís. Tota? No! Perquè un petit llogarret resisteix ferotgement l'invasió del nihil i la desesperació. És la Merda, l'únic concepte que existeix més enllà de la consciència i de les percepcions subjectives. Malauradament, ens ha tocat viure en un univers on la única certesa és l'existència d'una categoria que és la Merda, digna de ser marginada i vilipendiada. Mala sort.

Eh? Que són aquestes veus crítiques que sento de fons? No us creieu que la Merda sigui un concepte absolut i metafísic? Innocents... Mireu els següents vídeos i, desprès, atreviu-vos a portar-me la contrària.

Jo només aplaudeixo als djs de Londres

Observeu bé al nigger aquest de la foto. Es diu Johann Wald i és un conegut presentador de continguts modernillos. Potser alguns no el coneixereu. Doncs considereu-vos afortunats, perquè vosaltres heredareu el regne dels cels. Actualment, en Johann presenta un Top nosequé a la cadena MTV. Un Top 10 o Top 5, no n'estic segur. En tot cas, segur que no és un Top pi o un Top epsilon.

Doncs l'altre dia, mireu si n'és d'insondable l'estupidesa humana, vaig acabar caient al parany de la MTV. Ho sé, totalment irreprotxable, no cal que insistiu en el tema, fills de puta. Doncs bé, va ser sintonitzar el canal i aparèixer aquest subjecte contant la següent anècdota. Atents, perquè no hi ha prou bilis al món per explicar la ràbia que em va fer.


"Estábamos un día de club en club de la city de London cuando entramos en uno súper exclusivo. Estábamos allí bailando y un amigo mío se acercó al DJ para preguntarle: ¿tienes a los Yeah Yeah Yeahs? Y el DJ, entusiasmado, le respondió: ¡Yes, yes, yes! Entonces mi amigo replicó: ¡¡¿¿Puedes ponérmelos??!! Y va el DJ y le contesta: No, No, No..."

Apuntin i disparin.

Jo només busco un refugi per la meva mediocritat (part I)

L’altre dia vaig assistir a un seminari i només començar ja vaig veure que la cosa pintava bastos. La reunió estava presidida per un powerpoint on podia llegir-se: ”Les obres d’art són com les persones”. Efectivament, vaig pensar, perquè n’hi ha massa i la majoria d’elles no t’aporten res d’interessant. La tesi del seminari diferia notablement de la meva, però de totes maneres no és això del que vull parlar.
D’un temps ençà m’he adonat que la gent frisa per ser artista. No per crear art, sinó per ser artista. Anar pel món dient coses com “la meva obra”, “incomprensió” i “polles en vinagre”. Aquest és el tipus de gent que va pel carrer darrere unes rayban wayfare apuntant merdes a una puta llibreta moulesquine. Vaja, els típics gilipolles que van a llegir a un bar i durant les tres hores que s’hi estan només prenen un puto tallat. Són gent que et diuen que han lligat amb algú que se’ls hi va apropar mentre llegien un llibre a un parc, i lo pitjor de tot no és que l’escena sigui pretenciosa sinó que, a més, és totalment certa.
Però alerta, amics, que el talent és molt escàs! Nostre senyor gaudeix d’una personalitat complexa, una d’aquelles que prefereixen repartir tumors abans que talent. Per tant, la conclusió és que la majoria d’aquests que volen ser artistes no són més que gilipolles mancats de qualsevol rastre d’aptitud per l’art. Però ells ho saben. I tant que ho saben. Per aquesta raó, hi ha molt d’imbècil que decideix recórrer el camí fàcil: desenvolupar una faceta artística que no li suposaria cap repte ni a un subnormal lobotomitzat per una mona en zel. Aquí en teniu uns quants exemples.


Fotògraf
Apuntes, enfoques, ajustes i dispares. Ja tens una fotografia. La passes pel photoshop per reduir la gamma cromàtica al blanc i el negre. Ja tens una fotografia artística. Caçadors d’instants, a la cerca d’aquell moment inefable que revela la profunditat fugissera de la quotidianitat, com aquell dia que van entrar al dormitori de sons pares i els van descobrir practicant un gang bang. Uns fills de puta, els fotògrafs. Sort que la majoria acaben humiliats fent fotos a les comunions de nens lletjos. Ja! Valero 1 Fotògrafs 0.

Poeta
El problema de la poesia és que t’ho jugues al tot o res. O bé crees quelcom que et deixa els pèls púbics com escàrpies o bé quedes com un autèntic deficient. La qüestió és que la gent això no ho sap. Llegeixen a Ken Follet o, amb sort, a Raymond Carver, i es pensen que això d’escriure ho pot fer tothom. Aviat veuen que això de la prosa és molt difícil, que fer d’ajuntalletres no és pas pa sucat amb oli. Davant seu tenen una pantalla de word amb un munt de merda sense coherència. Però ep! Això és poesia! Sentiments inflats, profusió de metàfores, idees sense coherència aparent. Òbviament això manifesta la personalitat complexa i paradoxal del poeta. Doncs no, amic, no: l’únic que evidencia això és que hauries de ser castrat químicament.

Baixista
Tothom que hagi tocat en un grup de música sap qui és un baixista: és el subjecte aquell que sempre es queixa de que el seu instrument no se sent prou fort. El raonament que porta a hom a provar sort amb el baix és el següent: vols follar tant com el guitarrista però practicant amb l’instrument tan poc com el bateria. Amics, tocar el baix és com entrar als llimbs de la mediocritat. Fugiu de la temptació.