dissabte, 6 de febrer de 2010

Jo només busco les zero diferències / Jo només vull saber per què els camins de l'art són inescrutables


Sé que tots esteu ansiosos per la publicació de l'anunciada entrevista al King of the Ninis, així que la demoraré una mica més. Així, perquè sí. Però fins que arribi aquest esperat moment, podeu entretenir-vos amb la següent reflexió. Observeu bé el vídeo que us adjunto. Mini Daddy, un fenomen. Gordo, latino i cantant. Lo millor de cada casa.




Anem a fer un ràpid anàlisi d'aquest esperpent musical. Lletres submentals, imperdonables fins i tot per un petit sudamericà analfabet. I què me'n dieu de les bases? Oh, les bases! Semblen una sessió de DJ Super Mario punxant reaggeton. Conclusió: Escòria. El puto cul de la piràmide evolutiva. Detritus culturals. Tots estem d'acord en això. Fins i tot el nostre heterodoxe i mai suficientment valorat Tow Truck, deejay resident de disco Springflix.

Però, ep! Que es produeix un fenomen curiós. Cortocircuit cultural? Bé, no ens precipitem. Abans, escolteu atentament el segon tema:




Són els Meneo interpretant el seu hit Papi. Anem a traçar els paral·lelismes amb el tema de Mini Daddy. Lletres d'imbècil (però els entesos en diuen "post-iròniques") i les mateixes bases de reaggeton fetes amb la Game Boy (però els entesos en diuen "electro latin 8-bit"). Fins aquí, bé. ¿Però quina és la situació dels Meneo dins l'establishment artístico-cultural? Els putos amos de la barraca. Són invitats a tots els festivals d'electrònica experimental. Són més trendys que Oscar Wilde en pantalons pitillo ballant l'últim hit afroindie remesclat per Hot Chip. Autèntiques hordes de zombis amb ulleres de pasta sense vidres (el complement estètic més infrahumà i denigrant de tots els temps) ballen els temarracos de Meneo cada cop que algun àrbitre del bon gust com DJ Coco o Joe Crepúsculo els punxen a les seves sessions. I sí, també fan perreo. Però si escolten reaggeton quan entren a la tenda d'ultramarinos regalaran als dependents una expressió de condenscendència i fàstic a parts iguals. Però clar, és que tot depèn del context. Que somos posmodernos, tía! És que se us ha d'explicar tot...

La farsa de la cultura al descobert. Impúdicament i esplendorosa. No és el primer cop, ni tampoc serà l'últim. És el puto signe dels temps. I en ocasions com aquestes, entenc a Joseph Goebbels, el David Madí alemany, quan deia que cada cop que sentia la paraula cultura agafava la pistola.