dimecres, 10 de febrer de 2010

Jo només enrevisto al príncep dels ninis (avui amb un 84% de realitat)


Prefereixo mantenir-me en l'anonimat, gràcies. Sóc el líder dels cavallers que diuen nini. Una vegada vaig treballar / i també vaig estudiar / però res d'això em va agradar. Crec que els pares han de sacrificar-se per mantenir als seus fills. Al cap i a la fi, jo no els vaig demanar nèixer. Ni tampoc vaig escollir ser un nini. Hi ha gent imbècil que treballa per mantenir l'Estat del Benestar: gràcies, guapos. Vaig nèixer de Flix, però visc sol en una mansió de Miami Platja. Em defineixo com a insincero, enemic del meus amics, intel·ligent, generós. Ja sap, alguna cosa més que un mer cos bonic. M'agrada la literatura russa, el joc, les dones i el bon beure.




"La vida és un gran casino"

Primer de tot, gràcies per concedir aquesta entrevista als humils i treballadors seguidors d'aquest blog.

No es mereixen, Valerio. A més, no és del tot gratuït que concedeixi aquesta entrevista. El seu blog gaudeix d’una popularitat creixent i m’agradaria utilitzar-lo com a altaveu per difondre el següent sentir: NO al cementiri nutelar! Volem els cagarros dels diferents hàmsters gegants repartits per l’Estat lluny, lluny de la nostra terra. Ja està.

A vostè se l'ha acusat de vividor, de cràpula, de donjoan, però sobretot de nini. Què és per vostè un nini, i com encaixa vostè dins de la definició?

No sé pels altres, però per a mi un nini és una persona que ni s’està d’ajudar els altres, però que tampoc concreta aquesta hipotètica ajuda amb fets. Jo seria el paradigma del moviment nini.

Vaja, una definició força enigmàtica. Pot posar-nos un exemple pràctic? Ens podria fer cinc cèntims del seu dia a dia d'existència nini?

Pfff, Valerio. Pot ser tan diferent un dia de l’altre... Tot gira entorn de la zona del cos que em piqui quan em desperto, mai abans de l’hora de dinar.

Miami Platja és una olla a pressió de guiris durant l'estiu, i un desert urbà durant l'hivern. Quina és la seva experiència com a propietari d'una mansió de luxe en aquest indret?

És absolutament cert. El canvi d’equinocci determina el Miami way of life. El canvi és brutal, Velero. Passava d’estar sol a l’hivern a haver de compartir el poble amb altres tres persones: el Jancló, el Manolo i la Julia (massa jove per a mi, ja que no és ni sexagenària).

De totes maneres, és vostè una cara habitual de la nit de Salou. De fet, tinc entès que les repartidores de flyers li diuen pel seu nom de pila. És certa aquesta fama d'animal nocturn?

Vostè m’està parlant de la meva època més loca! (Riures.) Però com ho sap això? Ah, segur que ha estat un amic comú que jo em sé. Per cert, sap que el reputat saxofonista Llibert Fortuny serà al Flix Jazz? No li he preguntat al director del festival com l’ha aconseguit, però conjecturo que "de canto".

De canto o del revès, res em sorprendria. Però deixem de banda a personajillos mediocres i anem a parlar de genis com vostè. També m'han arribat veus de que vostè és un gran viatger. Què ens pot dir al respecte?

Aquesta pregunta està intrínsecament lligada a l’anterior, Valerio i és que els viatges més apassionants que he realitzat han estat a bord de l’ADSL. Per sort ja no abuso d’aquesta substància; estic net (en el menys higiènic del sentits).

Parlem de la seva vida abans de ser un nini. A pesar de la dubtosa procedència dels seus ingressos econòmics, vostè ha treballat en tota mena d'oficis, com ara corredor d'apostes o representat d'empreses hidroelèctriques. Quina és la seva experiència dins de l'alienant món laboral?

Li puc parlar del món de les apostes i per extensió de la vida: aquell gran casino. Quan les coses et van bé tots són amics i coneguts; quan no, et giren l’esquena... Perdoni, whisky amb gel?

Vostè ha estudiat Ciències Polítiques (durant dos anys) i Educació Infantil (durant un dia). Què en pensa de la universitat i dels estudiants?

No sé.. Va ser una etapa molt confusa. La gent parlava de manera estranya, feia coses rares amb la boca... Mai no m’hi vaig sentir part. Què? “Accent barceloní”, “dialecte central”? Què s’empatolla?

També va ser una promesa del futbol durant la seva etapa a la Joventut Esportiva de Flix, si bé desprès va fer el salt al bàsquet. Quina és la seva relació amb el món de l'esport?

Ambivalent, sap? Per una banda m’encanta, m’agradaria practicar-ne, però per altra banda em fa pal.


Jo crec que una de les seves facetes més captivadores és la d'estrella pop infantil. Què li desperta a vostè la paraula "Burillers"?

M’agradaria no tocar el tema. Només diré que va ser una època molt dura, duríssima. Genís Bagés, la meitat del binomi, em tenia a pa i aigua. D’acord que l’explotació va ser molt productiva (penso en hits com La Classe de Sebastià, Pere Muré, Què cullons!, La Playa de los Simpsó...), però allò no era vida. Perdoni... No puc...

Durant una temporada ens va sorprendre lluint un bigoti de dandi i un barret. Per què?

Senzillament, perquè la gent es fixés en el meu interior. Era absolutament opac, Valerio! La gent es quedava amb el meu físic d’escàndol i no mirava més enllà... Que vaig fer llavors? Afear-me.

No m'estranya això que diu, ja que és vostè un home d'una profunda cultura, especialment pel que fa a la lectura. És cert que es passa els dies a la mansió llegint i aprenent dels grans clàssics de la literatura? Ens pot recomanar algun llibre?

És cert, ho confesso. Un llibre? Lev Tolstoi, opera prima i de fet únic llibre de la grandíssima Anna Karènina.

És notori que vostè és un gran coneixedor de l'obra de Dostoievski. Creu vostè que la visió nihilista i desesperançador de l'escriptor rus l'ha influit en la seva forma de vida dissoluta?

Sí i mil vegades sí. "El jugador" podria passar per biografia meva.

També és famós per les seves lectures filosòfiques i les seves opinions sobre el món. Què significa per vostè la vida, sobretot en relació a conceptes com treball, diners, esforç, sexe i sofriment?

Un gran casino, ja li he dit, Valero.

Sap que el tema havia d'acabar arribant: dones. És vostè conegut per tractar-les amb mà de ferro, i també per l'enorme èxit que cultiva entre elles. Què ens pot dir sobre el gènere femení?

Elles m’ho demanen, Valero, són elles! Que si azote per aquí, bufetada per allà... Però la veritat és que són el millor amic de l’home.

El millor amic de l'home... si és que és vostè un humphreybogart! Però anem acabant: pot donar algun consell als aspirant a nini que llegeixen aquest blog?

Que siguin ells mateixos. Tots tenim un nini dins, la qüestió és fer-lo sortir.

I finalment, com es veu en el futur?

Parasitant la societat com fins ara.