Hi ha gent que estima amb passió, massa passió. Son indivus que estimen amb tanta empenta que acaben obcecats pel propi sentiment i obliden l'objecte del seu amor. Aquestes persones us diran que l'amor és incondicional, i que si tu estimes quelcom ho faràs per les seves virtuts però també pels seus defectes. Un exemple micropolític: la plataforma Volem viure a Flix. Aquesta colla vol que els flixancos puguin nèixer, viure i morir amb normalitat a la capital espiritual de la Ribera d'Ebre. Però per establir aquesta situació, consideren que és necessari implementar l'economia nuclear de la regió. I jo no dubto de que aquesta gent estimi Flix amb bogeria, i que efectivament creguin que la única solució passa per farcir la Ribera de centrals nutellars. El problema és que s'equivoquen, que és una manera polida de dir-los-hi subnormals.
Anem amb la macropolítica: Catalunya. És un fet inqüestionable que el país viu en una situació anòmala a causa dels nòmades orcs de Mordor que s'hi assentaren durant els anys 60, esperonats per Lord Paco El Gallego. A causa d'això, molts catalans, follament enamorats de la pàtria, creuen que el millor que es pot fer per defensar-la és desenterrar indescriminadament tots aquells distintius folclòrics que definien a Catalunya quan Guifré el Pil·lós encara tenia els collons pelats. Però tampoc ens enganyem, que hi ha tradicions catalanes que fan trempar l'ànima, com demostra en Jair Domínguez a La 2a Hora amb els bestiaris que rescata, o el compatriota Pere Llufa amb la seva defensa del mam de la terra. Ara bé, ningú pot negar que n'hi ha d'altres que fan desitjar eliminar un parell de barres vermelles de la nostra bandera. Com per exemple...
La gralla, la puta gralla. Hi ha un mite grec, adoptat pels ibers de la regió, que explica l'origen d'aquest infaust instrument i la seva vinculació a la proto-catalanitat. Diuen que l'infant Apol·lo demanà al sobirà Zeus que li regalés un instrument per poder desenvolupar les seves dots musicals. Desprès de molts precs, Zeus accedí i li regalà una flauta, però l'advertí de que com no la toqués, tindríen sardineta. Apol·lo digué que no, que li feia molta il·lu i que s'ho curraria mazo.
Van passar molts dies a l'Olimp, i Zeus es recordà d'Apol·lo i de la puta flauta, així que envià a Hermes per comunicar-li que en dos dies volia sentir un recital de dues hores com a recompensa pel seu regal. Però la qüestió era que el petit Apol·lo s'havia passat tots aquells dies connectat al PanBook lligant amb ninfes catxondes (que desprès resultaren ser peluts sàtirs, però aquest és un altre mite). Acollonit, el xaval es posà a practicar com un fill de puta, però d'aquell tros de canya no en sortia res. Quan es presentà davant de Zeus i la seva cort de divinitats, Apol·lo tan sols fou capaç de reproduir el riff de Smoke on the water durant dues hores (el rock, amics: existia abans de la humanitat, i continurarà existint desprès d'aquesta). Zeus, enfurismat com una mona, li entaforà la flauta pel cul, i enmig d'una sonora ventositat provinent de l'anus d'Apol·lo en sortí la primera gralla. Les divinitats allí congregades esclafiren a riure. Poc s'imaginaven la condemna que acabaven de llançar contra la humanitat.
Perquè amics, la gralla és el pitjor instrument de la història dels sons. De fet, el seu timbre és tan infernal que només puc definir-lo amb paraules com el gemec d'una rata robot essent sodomitzada per una polla de fusta en forma de fractal. Però això la gent no ho veu, i allí on hi hagi una manifestació de la catalanitat, allí estarà una puta gralla emmarcant l'estampa amb els seus udols de Satanàs. Castellers, bastoners, calçotades, una assemblea dels Maulets, una pel·lícula de Conrad Son. Gràcies a aquestes trompetes de la mort, tot esdeveniment lúdico-nacional es converteix en un anunci del Judici Final.
Perquè no tota Catalunya és bona. Perquè no totes les tradicions mereixen ser preservades. Perquè cada cop que es toca una gralla l'aguilutxo de la bandera espanyola creix dos pams:
Mori la gralla, i visca Catalunya.
