Hi ha una opinió, molt comú en qualsevol pel·lícula de Kevin Smith, que consisteix en defensar que els lletjos són els millors amants. Hi ha dos maneres per argumentar aquesta idea. Publicitat negativa: els guapos, aquells éssers tocats per la tita màgica d'Adonis, ho tenen tot guanyat de bones a primeres. La seva bellesa els precedeix i els avala. I ells ho saben, oh yeah. De fet, el seu company eròtic és un mortal amb una sort de campionat: no passa sempre que els Déus s'encaparrin en mantenir-se fidels a un ésser inferior. Així que aquest pobre diable ha de donar arguments d'un pes suficient com per ancorar aquest Déu arran de terra i així evitar que floti fins a l'Olimp.
Publicitat positiva: en realitat, aquest argument té molt a veure amb l'anterior, però aquí ens posem en la pell del lleig mortal. El poca-pena sap que les possibilitats de manduca són escasses, així que es desviu per complaure al seu comparser. Això es tradueix en un genuí interès per les seves vissicituds sentimentals i una especial cura en l'estimulació eròtica i sexual.
Hi esteu d'acord? Sí, oi? Doncs us han estafat. No feu cas d'aquests profetes de la llordor. Que no us enganyi aquesta burda manifestació de la moral de l'esclau, perquè...
... els lletjos són els raros. La seva cara és el seu estigma, i això és una putada molt gran. No és com tenir dos polles, que més o menys t'ho pots manegar per amagar-ho fins que ja és massa tard. Ser lleig és una evidència que et converteix en un ciutadà de segona classe. Les dones t'exclouen per feo. Els dependents t'atenen amb desgana. No et deixen militar a CIU. Només pots anar a tallar-te els cabells a les perruqueries canines. I si un paladí passa pel teu costat se't tirarà al damunt per clavar-te l'espasa.
Per aquesta raó un lleig és un tipus amarat d'odis i rencors contra la humanitat, els quals es manifesten de forma especialment virulenta durant les relacions sexuals. Podríem fer-nos els sigmundfreuds i explicar aquest fet per mitjà de la polaritat d'Eros i Thanathos. Però la veritat és molt més planera. Una persona vol follar. Però és lletja. Llavors els seus potencials companys sexuals el rebutgen. En aquest punt, el coit passa de ser un intercanvi sexual a una sòrdida satisfacció unilateral. No hi ha amants, no hi ha seducció: només hi ha caçadors i preses. Això el lleig ho sap. I precisament n'està fart de que li diguin que els cervatells s'aproparan a ell pel seu carisma i la seva intel·ligència. Sap que aquests arguments no valen. En el joc de la seducció només funciona l'eloqüència axiomàtica d'una escopeta.
Per això quan atrapi a la presa no s'estarà per hòsties. La culparà del seu exili social i de la hipocresia que li ha venut. La desbudellarà. Li tallarà el coll amb una serra de marqueteria. Es farà un jersei amb la seva pell. Li arrancarà les orelles a mode de trofeu i farà paté amb els seus genitals. ¿T'agrada així, carinyo? ¿Prefereixes que et rebenti acarnissadament el cap amb el meu peu dret o amb l'esquerre?
¿Sabeu que quan les models gangoses diuen que la bellesa física és un reflex de l'ànima tothom riu de forma cruel? Doncs compte, que potser tenen raó. I aquesta és la reflexió del dilluns. Cuideu-vos i no us oblideu d'agafar el paraigües, que el Tomàs Molina ha dit que avui plourà tancs soviètics.
