dilluns, 8 de febrer de 2010

Jo només faig la feina bruta


Treballar és una condemna, i ho és més si tens una feina ingrata. I no estic parlant de la feina de manco (perquè no et pots gratar: hi-five) sinó de la de netejador de lefa a les cabines del sex shop, de militant de IU, de guionista de La escobilla nacional o de remontador d'una pedra rodona que sempre cau quan arriba al cim del turó. ¿Què tenen en comú aquesta gent? Una ocupació laboral de merda, un sou i la profunda ingratitud per part de tota la humanitat (i també de tota la divinitat, en el cas del remuntador de pedres).

Però de tot aquest grup de feines, n'hi ha una que destaca per la seves exigències, per la manca de remuneració econòmica i per les tones de ràbia, crispació, insults, retrets i amenaces de mort que rebs cada dia. Sí, estem parlant dels Penjadors Oficials de Sèries de Televisió a Internet, o postis.



Segons Antonio Escohotado, cada època es caracteritza per l'addicció generalitzada a una droga en concret.

Anys 70: marihuana.
Anys 80: cocaïna.
Anys 90: heroïna.
S. XXI: sèries de televisió.

La segona època daurada dels serials televisius ha marcat un abans i un desprès en el món de les adiccions. El camell, abans un gitano desdentegat, s'ha convertit en un geek amb certes habilitats pels idiomes. És el conegut posti. Però les diferències no són només de classe, raça i estètica, sinó també d'actitud. Abans ningú reclamava al camell per que li hagués venut dos grams de viakal en lloc de farlopina fina. Insensat, aquell que gosava! Perquè els camells eren gent perillosa. Navajasso! Però els postis... ai, els postis!



Poseu-vos en la pell d'un posti qualsevol. Ets l'encarregat de penjar religiosament el capítol de The Office, l'americana, al web de Seriesyonkis. Ho fas cada setmana, tant si plou com si Steve Jobs et tira un pet. Però, ep! Just avui, que toca penjar capítol, t'has vist obligat a emportar-te feina a casa. O t'ha sortit l'oportunitat de treure a passejar el ninot amb una xavala. O se t'ha mort el gat. O tens examens a la universitat. Bé, no passa res. Demà ja el penjaràs amb tranquilitat. Serà que no hi ha sèries per mirar!

Demà? Il·lús! En aixecar-se, el posti comprovarà que el fòrum està farcit de missatges similars als següents:

- Hijodeputa cuelga ya capítulo, esto no es serio. Hase ya más de una hora que se emitió en EEUU.

- Panda de impresentables, si no sabeis haser buestro trabajo dejad sitio para gente que puede currar de berdad.

- HOYGAN ALJUIEN SAVE CUANDO COLGARAN LA SERIE EN ESPANOL??????!!!!!!!???!!

- Me cago en tu puta madre, vaya mierda de web. Quién os créis que sóis, jugando con los sentimientos de las personas humanas.

- Sus habeis rajado por la ley antipirateria, maricones.

- Alguien sabe cuando van a salir más capitulos de la sexta temporada??? por favor alguien diga algo... porfa...

I així ad infinitum. Una estampa de ionquis patètics, violents i suplicants. ¿Però qui parla del posti? ¿Algú s'interessa per la seva vida? Per la seva xurri, per la seva feina, els seus estudis ,el seu gatet mort o per aquella subasta a ebay per aconseguir unes calces brutes de la Megan Fox. I ara! Si la majoria es pensa que els capítols tenen vida pròpia, es posen els subtítols i alehop, salten a Intenet. Fills de fucker tots ells.



Per això vull reivindicar la figura del posti. Un tio que per amor a l'art penja a internet sèries que ell ja ha vist. La pedra angular de la nostra societat post-moderna. Un personatge sofert, entregat i menyspreat a parts iguals. Un heroi a l'ombra. Un messies el sacrifici del qual és directament proporcional al dolor infringit pels seus mateixos seguidors. Els Manel ja tarden en dedicar-los-hi una cançó.

PS: sobre la ninientrevista... ehem... sabeu que muntaré uns Jocs Olímpics d'Hivern al 2022? Com deia Chema Aznar, estamos trabajando en ellooou.