Jo només educo amb injustícia i desamor

No recordo en quin moment exacte vaig abandonar la tendra la infància. Potser vaig créixer de cop quan me la vaig pelar amb el guant del Club Súper 3 posat. O potser va ser quan vaig descobrir que les meves idees sobre una dieta sana estaven completament equivocades, perquè el que has de menjar cada dia són 5 peces de fruita, i no 5 bosses de Fritos.

Però deixem-nos de frivolités. El més probable és que la meva innocència s’esmicolés quan als 8 anys vaig presenciar com un goril·la dos cursos més gran que jo li cruixia tots els ossos a un amic meu. El motiu de l’esbandida no el recordo, però és irrellevant. Segurament es mereixia totes les hòsties, i més, perquè era un fill de puta insolent. Però l’espectacle que m’arrancà de la infantesa vingué més tard. El meu amic jeia garratibat al terra, doblegant-se com una tartanya en flames, mentre el degenerat que l’havia atonyinat s’allunyava esbufegant. Quan portava caminats a penes uns 10 metres, girà cua sense motiu aparent, s’apropà corrents com un porc senglar i li descarregà un llamp de patades a les costelles. Des del terra, el xaval preguntava a borbollons que per què el tornava a estomacar, i aquell ganàpia desequilibrat, plorant mentre l’escometia amb una brutalitat maquinal, bramà que l’hostiava “per què estàs pensant que sóc un fill de puta, i no pararé de pegar-te hasta que deixos de pensar que sóc un fill de puta”.

Aquella combinació de saviesa, lògica recargolada i crueltat inapel·lable em girà el cervell, literalment. Vaig comprendre que els mecanismes que mouen el món són plens de dents revinclades, i així em vaig convertir en el fill de puta misantrop que sóc ara.

L’Educació va per molt mal camí. Anteriorment, el gremi dels mestres estava compost per leviatans amargats que et soltaven una bufa si respiraves massa fort. Però als anys 60 el paradigma va canviar. Les facultats de pedagogia es van omplir de hippies del Maig del 68 que volien que els nens expressessin lliurement el seu jo interior i es sentissin autorrealitzats i altres polles en vinagre. Com si al futur els nens haguessin d’anar a viure al puto poble dels barrufets i no a la jungla de desesperació que coneixem com a societat humana. Per culpa seva, molt pares prohibeixen que s’encengui la tele durant l’hora de sopar, i demanen als fills que els expliquin com ha anat el dia. Aviam: què collons t’ha d’explicar, UN PUTO NEN? Que li han ensenyat la taula del 3? Que s’ha comprat un nou gormitti? Que ha vist que la companya de pupitre porta calces amb maduixes?

La vida d’un nen petit és una merda i ho ha de tenir CLARÍSSIM des del primer moment. Si ens escoltem amb atenció les nimietats del seu dia a dia i les magnifiquem amb elogis, crearem cretins amb egos colossals que es pensaran que són el centre del món. No, nois, no. La família sopa reunida, sí, però amb la tele a un volum demencialment elevat. Els ulls han d’estar clavats a la pantalla i els dos braços rígids damunt la taula. La mandíbula només s’ha de moure per mastegar i, només en cas d’extrema urgència, es por esbossar un grunyit perquè t’acostin la sal. Pares i fills no s’han d’explicar res, no han de pensar en res. Cadascú s’ha d’ocupar, en silenci, de digerir la seva pròpia mediocritat. Si compartim les misèries, correm el risc d’exalçar-les.

Abans als nens se’ls educava com gossets de Pavlov. T’has portat malament, eh? CLATELLOT, BOFETADA I A PLORAR AL RACÓ COM LES DONETES. El seu comportament s’esculpia amb la fèrria lògica del càstig/recompensa. Però l’univers no és coherent. No pots predir les seves preferències i respostes. A vegades els subnormals són gratificats, i a vegades ho són els paladins de la integritat. Penseu que la realitat en què estem encastats permet que triomfin subjectes de perfils tan diferents com Pau Garcia Milà i Lemmy Kilmister. No hi ha justícia al nostres cosmos: només bogeria.

Per això no s’ha de pegar als nens quan es porten malament. Se’ls ha de pegar SEMPRE. Però les estossinades no han de seguir cap patró fix, sinó totalment aleatori. El dia de Reis, després de regalar-li la Playstation 3 i una dotzena de jocs, li podeu fotre dos patades a les seves dents de llet i cremar la videoconsola al mig del menjador mentre crideu "on és el teu Déu, ara?" o "who's your daddy?". Un altre dia, sense cap mena de motiu, podeu sorprendre’l a mitjanit, mentre dorm sota els llençols, i emparats en la foscor desmanegar-li l’esquelet a xurriacades. Si ha caigut jugant al parc, podeu besar-li la ferideta i, ràpidament i subreptícia, castigar el seu ventre amb un upper-cut traïdor, i acte seguit tornar-lo a besar, xiuxiuejar "no ha passat res shhht no ha passat res, aquí està la mama" i etzibar-li una genollada a l'entrecuix.

Només una tirania dadà de càstigs sense sentit el prepararà pels pous d’irracionalitat desencisada en els quals haurà de sobreviure fins la mort.

 Un altre dels errors que em fan bullir la sang: les mascotes corporatives de la indústria de la carn. Són porcs vestits com dandis, vaques somrient o gallines amoroses abraçant els seus pollets. Tots ells són animals investits amb atributs humans perquè els nens simpatitzin amb ells. El drama arriba quan els planten un tros de carn als morros “perquè t’has de fer gran”. El nen no pensa que es menja aquell pollastre estúpid i moribund de les granges industrials, sinó en aquella mascota antropomòrfica que li aixecava un polze i li picava l’ullet: S'ESTÀ CRUSPINT AL SEU AMIC. Amb cada mossegada, la capacitat empàtica del nen queda una mica més erosionada i els seus sentiments es podreixen com prunes al sol. És un mecanisme psicològic gens estrany. Pura supervivència, podríem dir. O embogeixen en copsar que s’estan menjant un animal amb atributs humans, o es converteixen en psicòpates sense moral.

Aneu amb compte amb els pedagogs, que fumen massa porros a les facultats. Els nens han d’estar contínuament exposats a productes que mostrin frontalment el sexe desesperat i la violència arbitrària. Aquests són les lleis de l'univers, i no canviaran ni que et facis mil palles sobre els llibres de Rousseau.

Jo només ajunto lletres

Avui m’he llevat preocupat. Encara que fa temps que em ronda pel cap la idea d’escriure un post sobre l’art de l’escriptura, fins ara he prioritzat temes més urgents. Però resulta que, al març, els enfants terribles de Les Males Herbes publiquen el meu llibre, on foto a parir indiscriminadament els càncers de la societat catalana actual. Ja us n’aniré informant. El problema és que si penjo un post sobre escriure, i al mercat hi ha un llibre de la meva autoria, per primer cop en ma vida hauré parlat amb propietat i AIXÒ M’HORRORITZA. La metafísica és la casa de l’esperit. L’experiència, la seva tomba. L’espera no es pot dilatar més. Anem a parlar d’escriure.

No m’agrada començar el discurs amb un ranciofact, però l’eixuta veritat no n’entén d’estètiques ni de morals: per escriure has de tenir alguna cosa interessant a dir. El problema és que les societats espectaculars i medicalitzades actuals han assassinat l’interior de les persones. Si una cata de cerveses artesanes i la Marató dels Bombers és el més emocionat que has fet l’últim mes, deixa de glopejar fluor perquè aquesta fortor que emana de la teva boca no prové de les genives, sinó DE LA TEVA PUTA ÀNIMA EN DESCOMPOSICIÓ.

En els joves escriptors, detecto dues tendències predominants: l’ennui 2.0 i la palla-literatura.

Els primers són els de l’escola Tao Lin, que vindria a ser el cosí modern i retardat de Kafka. Són autors profundament biogràfics que descriuen la frustració que els provoca una societat asèptica que ha convertit els seus esperits en merda flonja. O sigui, que escriuen sobre que no tenen res interessant a escriure. FASCINANT. És com si ara vosaltres, que sou uns sacs de patates, salteu al camp nou en calça curta per ensenyar al món “la frustració d’algú que no ha nascut pel futbol”. Sabeu com se’n diu, d’aquesta gent? Bojan. I també imbècils.

La prosa dels cadells de l’ennui 2.0 és deliciosament mongola (aquest és l’adjectiu adequat, i no “glacialment descurada”, com alguns en diuen). Alguns incorporen una afectació solipsista com la del David Foster Wallace, i d’altres una mena joie de vivre innòcua i beatnik de Xibeca en mà (com la del gosset que passegen per Barcelona els de Blackie Books, i que respon al nom de Ben Brooks). En els seus llibres hi trobareu una asfixiant profusió de marques de roba, llet de soja i gadgets d’última generació, els únics temes que apassionen a aquests farsants. Un fragment d’una novel·la d’ennui 2.0 podria ser el següent:

“Assegut sofà Voksttaüy d’Ikea, em connecto al Whatsapp del meu Iphone 5 mentre bec un rooibos orgànic amb llet de soja del Veritas per calmar la ressaca d’amfetamines d’anit. Parlo amb la G. Crec que estic enamorat perquè, a diferència d’altres ties, ja han passat 3 dies i encara no ha descobert que sóc un puto subnormal amb Spotify i un polo Fred Perry. Li dic que vull ejacular sobre les seves Rayban d’aviador. Només la vull provocar. En realitat em fot mandra fins i tot fer-me una palla. Em foto fàstic. Però m’agrada fotre’m fàstic a mi mateix, perquè ser un lànguid llunàtic amb ínfules d’artistes mola molt.”

Els de la palla-literatura són figues d’un altre paner. Les emocions més fortes que la gent sent actualment les aconsegueix a través dels llibres, les sèries i els videojocs. Que la ficció sigui la seva realitat els els provoca unes crisis d’identitat duríssimes que els porta a escriure novel·les enrevessades plenes de referents, homenatges i paròdies a obres precedents, on es qüestionen conceptes com la còpia, l’autenticitat i altres polles en vinagre. Mireu, m’està fotent tanta angúnia escriure sobre aquests fantasmots que abandonaré la seva definició abruptament.

Si voleu escriure, el que necessiteu primer és un motiu per fer-ho. El meu consell és que travesseu Iran al volant d’un cotxe esportiu pintant amb els colors de l’estrella americana, acompanyats d’un mercenari senegalès menor d’edat, una bossa plena de drogues, dues uzis i una prostituta morta al maleter. Aquesta és la meva recomanació. No puc il·luminar millor els intangibles camins de l’escriptura. Ara bé, el que sí puc fer advertir-vos quins són els passos que NO hauríeu d’emprendre ni bojos si voleu veure publicat el vostre llibre.

PUBLICAR AMB UNA EDITORIAL INDEPENDENT

Si el que voleu és fama ràpida i guanyar-vos bé la vida amb l'innoble art d'ajuntar lletres, l'últim lloc al qual hauríeu d'enviar el llibre és a una editorial independent. Sé que costa de creure, però aquesta gent us arruïnarà. No vendreu ni un puto llibre i acabareu addictes perduts a més d'una substància estupefaent. Sé que és molt temptador que us engalanin la novel·la amb faixes estrafolàries, portades dibuixades per l'il·lustrador hipster del moment, pròlegs de gent enrotllada com Luna Miguel o Kiko Amat, i festes de presentació salvatges on es venen més birres i drogues que no pas llibres, i on cadascun dels assistents es dedica alguna rama del mamoneig artístic. Però creieu-me: rere aquests focs d'artifici literaris, l'emperador desfila en pilota picada.

Els que munten editorials independents són joves lletraferits morts de gana que s'ajunten al bar per anar fotent cerveses mentre arreglen a crits la literatura del país. Un mal dia beuen més del compte, es foten una ratlla o dos, i quan es lleven, amb un mal de cap de tres parells de collons, descobreixen esgarrifats que mentre anaven borratxos han anat al registre per constituir una editorial i han signat un contracte amb un parell d'escriptors fracassats (si són joves, els diran emergents. Si el cabell els clareja, els diran de culte). Però la viabilitat econòmica del projecte no se la creuen ni ells. Truqueu-me si trobeu cap editor independent que es dediqui exclusivament a treballar a la seva editorial. Això sí: no em serveixen els fills de papà de la faux-bohème barcelonina que gràcies als contactes i la hisenda familiar juguen a editar llibres com qui col·lecciona pokémons.

Aquestes editorials funcionen amb molt poc personal. Una mateixa persona pot ser, a la vegada, el cap dels departaments de traducció, maquetació, correcció i premsa. Van tan escassos de personal que cadascú desenvolupa el rol de la seva pròpia secretària catxonda, així que, tècnicament, quan es foten una palla estan cometent una infidelitat. És un món molt boig, el de l'edició independent. No intenteu comprendre'l.

A més, els paios es pensen que, com que "dominen" les xarxes socials, no necessiten ningú perquè s'encarregui del màrketing. ERROR. Poc abans d'enllestir el teu llibre, et trucaran excitats com marrecs la nit de Reis, per explicar-te que han anunciat la novetat al Facebook i han aconseguit 100 M'agrada. Amb aquesta futilesa ja en tenen prou per vaticinar que la teva novel·la serà un puto èxit. Però alerta, perquè d'aquests 100 M'agrada,

15 són de crítics literaris (l'editorial els regala el llibre perquè en facin una ressenya favorable, encara que la meitat no se'l llegirà i l'altra ni en parlarà)

20 són d'altres editorials independents (no compraran el llibre ni bojos. De fet, el menysprearan en petit comité. Si cliquen a M'agrada o retuitegen la competència, és perquè esperen que els corresponguin de la mateixa manera quan ells treguin una novetat)

25 són de llibreters (que s'avorreixen molt a les llibreries, i es passen el puto dia a les xarxes socials deixant missatges a tothom. Com a molt, demanaran al distribuïdor que els faciliti un exemplar gratuït. Com que odien la seva feina i menyspreen els clients, no els recomanaran el llibre perquè creuen que són massa subnormals per entendre'l)

10 són d'amics teus (consideren que les seves obligacions fraternals ja queden satisfetes amb el suport que mostren a través de les xarxes socials. Oblidaran el títol del llibre dos minuts després)

10 són d'amics de la editorial (els típics moscardons que només els segueixen a tots els saraus perquè ara s'ha posat de moda regalar Moritz a les presentacions)

12 són de d'escriptors novells (fan la pilota a l'editorial perquè els acabi publicant el seu text putrefacte. Evidentment, no compraran el llibre perquè menyspreen tots els escriptors que no siguin ells)

7 són de familiars dels editors (que es refereixen a ells com "el meu fill artista" o "el meu fill, el de la carrera de lletres", ambdós eufemismes de "el meu fill tonto". Els tenen compassió però els donen suport incondicional. Clicarien M'agrada encara que anunciessin per Facebook que volen muntar el 4t Reich)

El M'agrada restant és de l'accionista de l'editorial, que desprès de 5 anys de pèrdues, faria qualsevol puta cosa per aconseguir beneficis d'aquella insensata iniciativa en la qual ha invertit els seus diners. QUALSEVOL COSA. I amb qualsevol cosa vull dir "qualsevol cosa menys comprar o llegir un llibre". Als accionistes els acostuma a repugnar la literatura i, en general, tot allò que no sigui alcohol i les barjaules.

APUNTAR-SE A UNA ESCOLA

Heu de tenir molt present que la vostra carrera literària acabarà en el precís instant en què pagueu la matrícula de la facultat de lletres. De les llicenciatures en filologia no en surten escriptors, sinó freds correctors ortotipogràfics.  L’art literari es pot comparar amb la Fórmula 1: la màgia es troba a les mans dels pilots, no pas en les dels mecànics. Ara sortirà el corrector de torn que dirà:

“Si et preocupessis més per les qüestions filològiques potser no cometries tantes errades”

OH, SÍ, PERFECTE, AIXÒ ÉS EXACTAMENT EL QUE ESPERO DE VOSALTRES, AMICS CORRECTORS. Mentre la resta de mortals ens embriaguem amb l’arcana alquímia de la llengua, vosaltres no aixequeu els peus del terra, manteniu la vostra actitud d’eficient inquisidor. Sou els meus puer delicatus, eunucs proxenetes que no senten ni una engruna de passió quan complauen els seus clients.

Tampoc us recomano apuntar-vos a un curs d’escriptura o a un màster en creació literària d’aquests que estan tant de moda. El capitalisme ens fa creure que fins i tot la nostra identitat pot ser comprada. Però el diploma no fa l’escriptor. Les aules literàries són curulles d’ajuntalletres fracassats als quals paguen per fer-vos creure que teniu un talent del qual esteu privats. Potser un subnormal de cada promoció veurà el seu llibre publicat. Però no us enganyeu: aquest és l’esquer amb què enganyen als vedells de les properes promocions. Un cop han enganyat a una editorial perquè tregui al mercat la primera novel·la d’un alumne, s’oblidaran d’ell.

ESCRIURE

A pesar del menyspreu que m’inspireu, sé que no sou tan talossos com per confondre “escriure” amb “publicar”. Però si el que voleu és el segon, o sigui, publicar, l’últim que heu de fer és escriure.

Em van dir que un professor d’un màster en creació d’una universitat barcelonina, el cognom del qual podeu deduir amb aquesta cançó de Manowar, premiava als seus alumnes amb un consell inestimable: si voleu publicar, heu d’anar als bars. Però no a qualsevol. Es refereix a tuguris chic com l’Horiginal o l’Heliogàbal, on s’ajunta la plana major de la faràndula literària a la que haureu d'enganxar com harpies perquè s’interessin en la vostra obra.

Però jo us donaré un consell encara millor: feu-vos crítics i obriu-vos un compte a Twitter. A dia d’avui, i molt especialment a Barcelona, no hi ha cap crític sense una faceta d’escriptor. La roda funciona de la següent manera. Quan aparegui un nou llibre, tu has de dedicar tots els esforços a posar-lo pels núvols a través de les xarxes socials i del blog o revista o suplement cultural al que escrius, gratis o cobrant. Com que l’autor llorejat, igual que tu, també és crític, t’assegures que rebrà amb elogis llepaires la publicació de la teva pròpia obra, o que, si ets un autor novell, mourà els seus contactes perquè el teu text vegi la llum pública.

Es crea així una bombolla literària on tothom li mama la polla a tothom. Però aquest miratge efervescent s’ensorrarà en pocs anys, quan les conxorxes artístiques del present perdin la seva vigència i el relleu en la historiografia literària caigui com una plaga de cossacs sobre les merdes amb cordill que publiqueu i que ara poden amagar la seva pudor gràcies a les floretes enverinades i caduques amb que les colguen els vostres amics.

Jo només ballo per suar tota la meva mala consciència

Us sona aquesta nadala?

Ara us hauria de parlar del Nadal

però em fot molt i molt pal.

Espero que no, perquè no existieix. Només són els meus pensaments en cursiva i expressats en vers. Com que no em vull embolicar massa amb la introducció, prefereixo que us imagineu vosaltres mateixos una filípica contra el Nadal plena de tòpics anticapitalistes, onomatopeies, digressions i exabruptes contra aquelles persones que compensen els seus excessos materialistes amb actes caritatius socialment irrellevants.

Ho tenim? Sí? Molt bé.

ANEM AL GRA

Avui m'ha arribat a l'ordinador aquest irònic article de la revista Vice sobre les ONGs. Com que sóc un home honest amb mi mateix, he seguit fidel als meus principis de CRITICAR LES COSES SENSE LLEGIR-LES. És molt fàcil: només has de donar-hi un cop d'ull, així per sobre, i projectar-hi al damunt els teus prejudicis més antics i irracionals. I com que no ho has llegit, no saps si realment l'objecte vilipendiat s'ajusta a les teves acusacions. PIM PAM I FORA.

Aproximadament, la idea de l'article (suposo) és que les tasques de les ONG són inútils i que el secret objectiu dels seus voluntaris és netejar la seva consciència. En termes generals, el mode de vida d'aquesta gent és còmplice del sistema d'explotació culpable de l'existència de classes i regions desfavorides. Probablement tenen un compte corrent a La Caixa, compren a grans superfícies i porten roba MADE IN CHINA. Però, un cop a l'any, obren un parèntesi i se'n van a l'Àfrica a construir escoles als negritos en lloc de gastar-se les garrofes de les vacances en un viatge exterior, pro sobratot intarior, tia, a n'aquell Port Aventura del Tercer Món que és Tailàndia. El seu compromís amb les injustícies és emocional, només una puta vàlvula d'escapament. A efectes pràctics, la seva implicació és innòcua, perquè la petita parcel·la de solidaritat eventual no compensa, però ni de lluny, el seu comportament habitual.

No he llegit l'article, però ja puc suposar que els subnormals dels redactors de la Vice estan privats d'aquest refinament intel·lectual. El raonament que acabo d'exposar ells ni l'ensumen. Però, en tot cas, jo hi estic d'acord. Em sembla perfecte que de l'article contra les ONGs se'n pugui traure aquesta conlusió. ARA BÉ: que la puta Vice, una revista de merda que es dedica a publicar ressenyes de moda, festes, concerts i saraus frívols de tota mena, cregui que té l'autoritat per fotre-se'n dels que dediquen ni que sigui uns miserables segons de la seva vida a ajudar algú altre, m'infla tant els collons que la força de gravetat que generen obligaria a orbitar a la Terra al seu voltant.

Fa poc vaig llegir una entrevista que podríem fotre perfectament al mateix sac. Responien a les preguntes els personatges de la foto de dalt. Per les seves pintes, pensareu que són o bé moderns o bé subnormals. Doncs bé, us equivoqueu. Són moderns i a més són subnormals. Aquest parell es fan dir The Zombie Kids, àlies amb el que canalitzen les seves inquietuds musicals. En un moment de l'entrevista, expliquen que, al punt àlgid d'una festa que protagonitzaven, van llançar 6.000 bitllets d'1 dòlar al públic. La brometa no està malament, si no fos perquè una de les ments privilegiades que formen aquest duo afegeix:

“Tirar dinero es un acto muy punk... muy divertido”

Efectivament, amic, DIVERTIDO segur que ho és, i molt, però punk, el que és PUNK, no ho és ni de puta conya. Quina mena d'ofensa contra el sistema és, aquesta? Va venir la poli a rebentar-te les dents, potser? Oi que no? Segur que aquella nit vas poder ballar i follar amb groupies i drogar-te i alimentar el teu insaciable ego amb tots els hipsters subnormals que van venir a riure la gracieta fins que van tancar el local. Oi que sí? Doncs XAPA LA PUTA BOQUETA, GILIPOLLES, perquè si tornes a obrir-la per esmentar el punk t'hi fotré una palada de fems amb cucs morts.

A veure si ens queda clar un tema: una cosa és la revolució de les costums, i una altra la revolució social. Pensava que el segle XX ja ens ho havia ensenyat, això. A mi tampoc m'interessa la revolució si no es pot ballar. Però és evident que follar amb hippies a una comuna, o drogar-te amb moderns a un garito, no té CAP. PUTA. MENA. DE. CONSEQÜÈNCIA. POLÍTICA. Les dues revolucions s'han de conjugar. Separades, són absurdes.

A veure: tampoc és que el nihilisme hedonista em repugni. A mi m'encanten els llibres de la colleta dels beats, Kerouacs, Cassadys i companyia, encara que sé que tan sols són una mena de killacos amb senderi que saben traduir el FIESHTAAAAAHH OLE OLE SURMANO PASTILLAS VENGA VENGA PROGRESSIVE DALE DALE PURA VIDA SI SI PIM PAM TOMA LACASITOS en corprenedores expressions estètiques. Però és que aquesta gent (killos i beats) com a mínim no et volen vendre la puta moto de cap revolució social. Perquè, mal els pesi als de la Vice, aquest text contra la ONG només neteja la seva pròpia consciència. Com que són gent més o menys llegida, diguem-ne educada, per no atribuir-los més mèrits dels que tenen, sospiten que el seu hedonisme sense fi no té cap mena de transcendència política. Així que: com s'ho maneguen per sentir-se menys culpables? Es trenquen el cap per inventar accions alternatives? NO WAY. Ells ignoren l'infinit espectre de posicions que podem adoptar per atacar les injustícies, i redueixen l'oposició dialèctica a dos combatents: ells, i els progres amics dels negres. I aquesta lluita els converteix en vencedors morals, perquè potser no es diferèncien massa els uns dels altres, però els seus balls desenfrenats són més HONESTOS que unes vacances solidàries.

En cas de mal de consciència, no ho dubteu: estetitzeu la revolució. El nihilisme mongòlic us salvarà.

Com que estem en festes de pau i concòrdia, no desitjaré cap mal a aquesta gent. I si algú canviés els pollastres d'MDMA que esnifaran la nit de cap d'any per bosses d'àntrax pur, jo no faria befa de les seves morts. Però al dia següent del seu enterrament, aniria al cementeri d'amagatotis i escopiria llefarades blanques sobre tots i cadascun dels seus epitafis.

Jo només sóc taaaaan WHATEVER

HOLA HAMIJOS. No faré cap introducció espectacular amb vídeos de hair-metal ni postures d’estrella del rap perquè tampoc he estat tan absent. Sí, l’últim post és del febrer de l’any passat, però és que (INTRO: MINUTS PROMOCIONALS) he estat fent altres coses: merdes pel Twitter, per Gent Normal i pel Projecte Carmina, on també dibuixo amb Paint. Què us penseu? Que seguir-me és tan fàcil com nar a la mateixa església cada diumenge a veure si sona la flauta i Déu es digna a xiuxiuejar alguna parida (mata la dona, compra 2 quilos de tomates i resa tres parenostres) dins la vostra clepsa? No, no. Us ho hi heu d’esforçar més. Buscar, investigar, indagar, cercar, explorar (aquí teniu un enllaç amb més sinònims de “buscar”, que jo ja m’he cansat d’escriure’ls). Sou molt WHATEVER, penya.

 
Però he recuperat el blog perquè sé que molts teniu ganes d’escoltar la meva opinió definitiva sobre la independència de Catalunya. Així que vinga, som-hi tots, va quitxalla, ben fort, repetiu amb mi: QUÈ TENIM?

QUÈ TENIM? 





MÉS FORT, MADAFACAS!!!!!
 

QUE QUÈ TENIM?
 
Doncs no sé vosaltres, però jo tinc molt poques ganes de parlar del tema. Em ve més de gust dedicar-me a “Pere i Júlia”. És molt més WHATEVER.
 
Pere i Júlia. Sí, home, Pere i Júlia: MITIQUÍSSIMA. No la recordeu? “Pere, i Júlia, son ahora dos enamorados, Júlia, i Pere, nanino nino nanino no sé quintos”. Ai, la nostàlgia! 

Com m'embalsama l'esperit! Només tinc ganes d'acabar els deures per endrapar el Bollicao i omplir les butxaques l'anorak amb Sugus per sortir al carrer a perseguir fardatxos amb la Mano Loca i trucar als timbres de tots els veïns i fugir mentre xisclo la sintonia d'El Juego de la Oca, ven a jugar al Juego de la Oca, ven a jugar con esta oca loca, di cuac cuac y así una oca serás, sepultar la meva vida adulta sobre tones de referències pop a la meva infància, quan la meva màxima aspiració era que el Tomàtic posés l'enèsim vídeo que demanava sense èxit, perque era innocent i no sabia que TV3 SE'NS PIXA ALS ULLS I ENS PREN ALS CATALANS PER UNA COLLA DE SUBNORMALS I L’ÚNICA SOLUCIÓ QUE CONTEMPLO PER ACABAR AMB AQUESTS INSULTS ÉS QUE ARTUR MAS ABANDONI LES TISORES I ENTRI A “LA NOSTRA” AMB UNA MOTOSERRA I ELS ENSENYI COM DE DOLOROSES PODEN SER LES RETALLADES.

 
Pere i Júlia és una sèrie de la tele tres que combina la ficció i la publicitat, un híbrid monstruós que, a efectes pràctics, tan sols és un anunci llarg, un anunci amb pretensions. El to de Pere i Júlia és humorístic, i si no us n'adoneu és que necessiteu urgentment que us revisin l'oïda, perquè les rialles histèriques que segueixen a totes i cadascuna de les frases que solten els personatges no són allí perquè sí, eh, NO HI SÓN PERQUÈ SÍ.

(ei, heu mirat els vídeos? Collons, mireu-los que si no no entendreu res, mónguers!)
 
Però el millor són les trames. Com que la sèrie la patrocina Borges, tots els seus productes estan imbricats en les desventures d’aquests dos joves urbanites, de manera que tenim trepidants sinopsis com la del capítol 5, on el conflicte, segons el web de TV3, és el següent: “En Pere i la Júlia estan en mig d'una sessió de treball quan se'ls acaba l'oli d'oliva”. Hòstiaputamanela, com s’ho faran per empescar-se idees si no tenen ni una gota del fantabulós oli d’oliva Borges amb propietats (dedueixo) opiàcies? Ah, això són els autèntics drames del Primer Món!
 
Com el seu nom indica, els protagonistes de “Pere i Júlia” són el Pere i, en un sorprenent gir dels esdeveniments, la Júlia (JODER, us imagineu que ara dic “Marta” o “Laura” o “Covadonga”? –o “Joel”, ja posats, que és el nom que posen als seus fills tots els pares que en realitat volien tenir una nena–).

En Pere és un jove de trenta i tants (ALERTA OXÍMORON) que es dedica al disseny o a la publicitat (sé que hi ha una diferència subtil, però m'interessa més aviat poc: no entraré al vostre joc). En Pere és tímid i amable i li agrada fer excursions en bicicleta i vestir com un ninja urbà: camises i jerseis de cotó d'un sol color, pantalons xinos, barbeta de tres dies, etc. Què ens amagues, Pere? Per què vols passar desapercebut, Pere? Que tens un piti, Pere? Ah no, clar, tu no fumes, tu ets un tio sanot, tu prefereixes anar a dormir ben d’hora el dissabte, tot ignorant els cants de sirena dels glaçons que esclaten quan els reguen amb ginebra, i enfilar la muntanya a primera hora del matí següent, quan la natura és plena de solitud i no corres el perill que algú et descobreixi despullat i atrapant conills amb les teves pròpies mans per obrir-los el ventre amb les dents i, acte seguit, endollar la polla entre les seves vísceres calentes i ejacular-hi a dins com un llampec, mentre la bèstia encara belluga amb els ulls desorbitats i, amb l’última bafarada de vida, escup quatre gotetes del teu semen i tu plores més fort i més fort i més i més fort a mesura que la cigala se’t panseix i penses en el monstre en què t’has convertit i et preguntes en quin puto moment tot es va tòrcer fins que t’adones que, bé, potser no n’hi ha per tant, que és el conill o és la Júlia, aquella puta de la Júlia, i llavors t’aixeques triomfant i aspires l’aire de la muntanya fins que el pit se t’infla com un globus i esclates en una rialla maníaca i divina que faria pixar-se de por als calçotets a tots els assassins de la Modelo.

 
I desprès tornes a la bici però abans reculls el conill, que són temps de crisi i no estem com per llançar menjar.

 El Pere és la víctima d’aquesta història. És el pobre desgraciat que ha de suportar la Júlia, un maniquí vivent de l’H&M que un dia va sortir de casa amb els narius embussats de coca i el cos embadurnat amb cola de contacte i es va refregar com un tornado per l’Apolo, l’American Appearel, la redacció de Vice i el Primavera Sound, engolint pel camí tots els estereotips que trobava fins convertir-se en l’Obèlix dels hipsters, un ésser perfecte les venes del qual no transporten sang sinó les corrents condensades d’aquell ens impalpable que anomenem modernor.

La Júlia és (encara més) jove i trendy, com bé s’encarreguen de subratllar expressions com “vaya Jackass tiuuuu” o “ca friki” o “WHATEVER” o “astàs on faierrggegegegg” o, per descomptat, frases com “no porta anell. Bon senyal! Això és que no està casat”, la típica sortida d’una nena de 20 anys (dels anys 50) (d’una dimensió paral•lela cripto-franquista on les jovenetes tenen la mentalitat d’una iaia extremenya).

Ai, la Júlia. Fot una ràbia del cagar, sí, però tots, del primer a l’últim, us la faríeu dreta. Com diu la dita: “Tant si és rància com si és moderna, mereix la meva esperma”. Doncs ja veurem si la vostra erecció segueix igual de tiburona desprès de veure el vídeo de l’actriu que l’encarna.

Prepareu la bossa de vomitar, nanos, que ara ve matraca de la bona.

Súper gore, eh, tios! Aquest curt de terror no tenen collons a programar-lo ni els del Festival de Sitges, perquè les denúncies els caurien al damunt com el foc purificador de Nostre Senyor.

Anem a comentar 4 coses, pas a pas i sense accelerar-nos, que encara prendríem mal.

Hi ha moltes coses errònies en aquest vídeo. MOLTES. Potser m’animo i les comento en breu (o sigui, d’aquí mig any). Avui només voldria destacar un punt positiu: quan la Miranda es queixa perquè el barri de Madrid de sota casa seva és “muy ibérico” i la gent la mira malament quan surt al carrer vestida com la filla esquizofrènica d’Agata Ruiz de la Prada. Ja va dir Churchill al seu dia que “els hipsters del futur es diran a si mateixos anti-hipsters”. La modernor, en un afany per trobar sempre el més autèntic i les experiències més reals, tendeix a apropiar-se de l’estètica i les costums de les classes més desfavorides, que, sembla ser, es rumoreja, m’ha dit un moixonet, que com que són gent sense recursos i, per tant, exclosa dels estils de vida pre-cuinats per a gent adinerada que proclamen els mitjans de masses, s’han d’empescar justificacions existencials més “genuïnes” (cal recordar que les cometes converteixen una afirmació en irònica?). Com que els hipsters troben que els estils de vida artificiosos basats en l'èxit socio-laboral i el consumisme són paranys impúdics i toscos amb què el capitalisme ens enganya amb l'objectiu de perpetuar-se, consideren llavors que el més "autèntic" deu trobar-se justament en el seu oposat, els pobres, en aquells que mai abastaran el Nirvana consumista, com si els desfavorits conformessin un sistema diferent i autònom en lloc dels fonaments oprimits que serveixen de seient pel cul gros del capitalisme.

Aquí no s’hi val a jugar al “joder com molo perquè tinc la feina de Don Draper, els abdominals de Piqué i la colònia de Brad Pitt” que els hipsters, per favor, menyspreen tant. Els seus models són uns altres, principalment els descastats dels llibres de Bukowski, sense pàtria ni feina ni casa ni diners, que amb un six-pack de birres del Mercadona penjant de la mà, s’entreguen a una vida hedonista mentre escupen contra l’ordenació de l’Estat i el progrés social que representa. No és que sembli malament, això últim que acabo d’exposar. Però espero que entengueu que m’hi cago i m’hi pixo en la gent amb estudis universitaris que es busca una casa decrèpita en un barri depauperat i l’omple de discos o robeta de segona mà (pagada com si fos de boutique) per viure com un artista amb roba d’immigrant. La qüestió és perfilar-se en oposició als models del capitalisme mainstream, encara que acabis enfangat en una mena de capitalisme underground amb una cobertura de superioritat moral.

Probablement tot això només és xerrameca sense sentit, però és que només pretenc mig explicar com pensen aquests individus, que probablement al cap no hi tenen una tesi doctoral de la Sorbona, sinó un grapat d’impulsos egocèntrics que fan trontollar unes estructures mentals ja de per si bastant inconsistents (us n’heu adonat? Això últim podria definir gairebé tots els textos d’aquest blog!). El que entenen ells és l’estètica, i per això, en el cas ianqui, ja fa uns anys que les camises de llenyataire, les barbes d’indigents, les gorres de camioner o les samarretes imperi d’immigrant polonès o italià han omplert els armaris d’estudiants de carreres artístiques i humanístiques. Tots aquests elements han arribat aquí, on la gent els comprèn menys que els americans, però els abracen igualment.

A més, aquesta corrent ha agafat un color local. Als ítems anteriors s’hi sumen l’afició pel flamenc (gitanos: la crème de la crème del lumpen ibèric), l’humor garrulo dels chanantes (ja em direu en què es diferencien un tio cridant “gañáaaaaan” del marica dels Morancos disfressat de dona) o la devoció per les bodegues ràncies, per citar només tres exemples. M’enerva quan escolto gent que vincula als moderns amb els gintònics. Aquests no són moderns, només són tietes de TV3 amb ínfules de sofisticació que més tenen a veure amb el fashionisme de Sexo en Nueva York. Les cocteleries chic foten tuf a Barcelona post-olímpica, a guiri i a subvenció. Els hipsters staight-edge van un pas més endavant. Són els que compren les tasques de iaios del Poble Sec per servir vermuts a tots aquells que enyoren la Barcelona de “quan Barcelona era Barcelona”, ¿oi que sí, Terenci?, i recreen una ciutat nostàlgica des d’on critiquen TV3 fins que un dia el Time Out ressenyi el seu tuguri i el tràfic de la nova clientela escampi la ronya de cartó pedra que enfosqueix una barra que rellueix més que els lavabos de la Generalitat.

Les bodegues i els gitanos no salvaran la ciutat. La moda és un procés cíclic i dialèctic. Lo ranci és el nou chic i “Girls” ha substituït a “Sexo en Nueva York”. L’atrezzo podrit de la vostra funció seran aviat els fems que nodriran un retorn a l’estat anterior que, en realitat, no és tan diferent al que vosaltres proposeu. 

Io numés soc català i crec cal Garsón és un filldaputa

Si ara un científic boig segrestés 2 àliens i els embotís amb una injecció de speed i ràbia i, acte seguit, els reduís a un mida microscòpica i els enviés per mitjà d’una màquina de teletransportació dins del cervell del jutge Baltasar Garzon perquè lluitessin a mort de manera que, amb cada urpada, cada mossegada i cada estossinada saltés de les ferides obertes la seva sang corrosiva, amb propietats similars a les de l’àcid sulfúric, i anés desfent poc a poc el cervell de Garzón, destruint-li el teixit nerviós a foc lent, formiguejant-li el cervell fins deixar-lo com un formatge gruyère, portant-lo a la mort enmig d’histèriques al·lucinacions, si això fos possible, deia, si algú pogués torturar d’aquesta manera a Baltasar Garzón, gravar-ho amb el mòbil i penjar la seva mort canina al Facebook amb el títol motherfucker_dying_fun_videos.mp3, jo clicaria a M’AGRADA.

Ara bé, nois, ARA BÉ, en cap cas penso que s’hagi fet justícia amb la condemna del Suprem. Jo me n’alegro de qualsevol desgràcia que li passi a Garzón, però sóc conscient que és per venjança, i no per justícia. No li estan passant comptes per les tortures als indepes o tot això que us enerva tant. Si han estossinat a Garzón amb la massa de la justícia és per motius contra els quals lladreu dia sí dia també a les xarxes socials. La trama Gürtel. Però encara hi ha algun subnormal que diu “bah, és Espanya”. Doncs a mi també me la bufa, Espanya, de la mateixa manera que me la bufa Àfrica, Holanda o Omicron Persei 8, però no per això deixo de ser conscient que la situació és ridícula i espantosa.

Que Garzón ha tastat la seva pròpia medicina? Oh, i tant! I jo encara ric ara! Estem millor que abans? No. 

Lamentablement, per valorar el cas de Garzón ens veiem obligats a rebaixar les passions, prendre distància, mirar ben al fons dintre nostre i acceptar que hi ha posicions intel·lectualment correctes que ens regiren l’estómac. Tot això ve d’un editorial que vaig llegir anit, escrit per la desferra humana del director de VilaWeb, titulat Jo no defensaré Garzón. Aquest article incendiari amb falsos clarobscurs intel·lectuals té un únic i clar objectiu contra el qual es dirigeix com una locomotora carregada de nitroglicerina i napalm: fotre’ns el pèl. Vendre’ns un lladruc ideològic i adolescent com si fos un comunicat parit després d'una reunió greu i somorta de l’Ateneu Barcelonès. En Partal es dedica a glossar la llarga llista de trapelleries d’en Garzón (que, insisteixo, són moltes i obscenes), un hàbil joc de mans per fer-nos creure que el seu és un article informat i ponderat. Però quan arriba al final, i tothom sap que el titular i el final és l’únic que llegeixen els cadells de la generació iPod, en Partal explota com un aglà llançant al món el seu titular imbècil, la seva psicofonia d’encefalograma pla: “per dignitat democràtica, no pense ni moure un dit en defensa de Garzón”.

L’excreció del capitost de VilaWeb és tan sols el reflex de l’estat mental del país, i no la seva causa. La gran virtut del diari Ara, VilaWeb, RacóCatalà, en Jordi Bilbeny, Productes de la Terra i El Món a Rac1 és que s’han adonat que el gruix de l’independentisme català està format per sots-normals incendiaris. Gent que no té ganes de pensar. Gent a qui li bull Catalunya als collons, però que sent la necessitat d’arguments intel·lectuals per defensar el seu nacionalisme. Perquè, al cap i a la fi, el nacionalisme burro i mongoloide i despietat és l’espanyol, i l’últim que vol ser el nacionalisme català és ser un reflex de l’espanyol. Aquí som més de la cultura del diàleg, eh. I si em portes la contrària et clavo una xapo a la carcanada.

Però el català tampoc vol que se li assequi el cervell. Vol gresca i xerinol·la, i jo el comprenc. Vol entrar a la biblioteca amb la samarreta de FESTA SÍ LLUITA TAMBÉ i adormir-se sobre el Llibre dels Fets de Jaume I mentre somnia amb les porques de l’Acampada Jove. Per això, quan apareix el gilipolles del Partal amb aquest article demagog, aquest trampe-l’oeil intel·lectual, o el Basté bramant en antena ESPAÑA ÉS EL CUCO I ELS TOROS, CATALUNYA ÉS LA SOLIDARITAT I MIQUEL MARTÍ I POL, ESPAÑA ÉS LA LLEI CONTRA EL MATRIMONI HOMOSEXUAL, CATALUNYA ÉS UNICEF A LA SAMARRETA DEL BARÇA l’indepe emocional es sent feliç i reconfortat. Si algú amb l’autoritat política i moral d’en Basté o en Partal, gent llegida i serena, gent de la que sacrifica la vida sobre les pàgines d’un diari i acaba el dia amb la llengua plena de butllofes de tant parlar de Catalunya, si aquesta gent tant intel·ligent acaba utilitzant els mateixos arguments imbècils que jo, que sóc un cretí i un ignorant, llavors ¿per què hauria de formar-me una opinió forta? He aconseguit el mateix que ells amb menys esforç. Gràcies, Basté. Gràcies, Partal. Gràcies a tots dos per aquesta dosi de pornografia emocio-nacional que em fa sentir viu cada matí. Gràcies.

La majoria de catalans són retardats. Acceptem-ho, nois. És millor fer-ho ara que en un hipotètic futur independent. S’haurà de matar gent i més vals que us en féu la idea. Perquè molts catalans odien els espanyols només perquè és una manera de desviar el seu autoodi. És un tema freudià molt xungo. Però, en resum, només vull fer-vos entendre que la superioritat moral catalana és una farsa. La majoria de catalans no volen pensar sobre Catalunya. Ells volen el seu article merdoset amb 4 proclames abrandades i 2 falsos argumentets de pixarrí que dissimulin que, en realitat, l’article és un monòlit de 800 tones sense cap mena de matís, per penjar-lo al Facebook i clicar M’AGRADA i que un grapat de nenes tontes amb la senyera a l’avatar i la foto d’Oleguer a la carpeta de l’institut xisclin “síiiiii!!!!! Independència!!!!! Sempre culé, sempre catalana!!!” i ho rematin amb la puta emoticona de l’estelada. NO. Ells volen articles dels que, quan els acabes de llegir, et fas una palla i t’escorres al teclat (perquè si vull un ordinador nou, me’l compro, que per alguna cosa sóc català). No volen articles dels que mentre llegeixes amb el cap fas sí-sí i després no-no i un altre cop no-no i acabes dient SÍ, PERÒ. 

El català no vol això. Per aquesta raó, avui l’article d’en Partalet correrà com la pólvora per les xarxes socials mentre jo desencigalo i escupo el meu semen sobre l’estelada.

Ah, quina merda, eh. És un altre Paint dels meus. Doncs aquí teniu una foto de veritat, de casa meva, d’aquest matí.

SEMEN! SEMEN PER TOTS VOSALTRES, COLLA DE CRETINS. 

SEMEN!!!!! 

Jo només toco monstres

Hola. Bon Nadal. Avui parlarem de les Smartbox. Us sembla bé. Què? Com dieu? Ah, no recordava que no us llegeixo perquè fa un any que vaig desactivar els comentaris. Quin descans, tu. Però és que us vau posar molt desagradables. ¿No podeu fer com en Senior, que m'ha dedicat aquesta cançó des de terres valencianes? 

Llagrimeta, nois. Llagrimeta.

I ara sí. SMARTBOXME BABY !!

Regalar una Smartbox és com entregar una targeta on hi posa:

Pel jefe enrotllat que vol celebrar l’aniversari amb els seus subordinats, per l’amiga estupenda a qui els papàs han sepultat la personalitat amb joies, ofrenes i presents, per la tieta de 50 anys recentment divorciada que s’aferra al gintonic com si fos l’elixir de l’eterna joventut, per aquell matrimoni urbanita i amb carrera de lletres que té la Barcelona subvencionada als seus peus gràcies al carnet Tr3sC, per aquell enginyer altiu i farloper clandestí que surt amb la teva millor amiga i que tu odies-odies profundament i del qual prefereixes no conèixer els gustos perquè saps segur-segur que acabaran tallant aviat-aviat quan trobi un tio com cal però menys com cal que el teu propi nòvio. Per tots ells: SMARTBOX!!! Because I don’t give a fuck. 

- Ei...... m’heu regalat una.... una PUTA CAIXA.

- És una SMAAAAAAAARTBOOOOOOX. Pots escollir entre un massatge amb xocolata o una passejada amb un cavall.

- És que sóc diabètic.

- Doncs escull els cavalls.

- Odio els cavalls.

- Odies els cavalls?

- Odio els cavalls.

- Per què odies els cavalls? Ningú odia els cavalls.

- Perquè tenen una cara llarga i una cua al cul. No em refio de la gent que té una cua al cul.

- Oh... uh... hm.............. (veus? ja t’he dit que era un puto friki psicópata !!!!)....... eh... pues quin corte, ¿no?... buenu, aquí tens lu ticket regalo i t’ho pots canviar per alguna altra cosa més acorde amb tu, rollo... no sé, rollo un Mein Kampf o el Grimorio Secreto de Turiel.

- Puta mare.

Es regala molt. Es regala massa. Parlem de la societat de consum? Parlem de la societat de consum. No, millor no, que això no és el puto Mi Mesa Cojea. Però es regala massa, això vull que quedi clar. I la gent no és que no necessiti els regals, és que NO SE’LS MEREIX. Pel Nadal té més regals un nen gitano que el Nen Jesús. I això no és bo. Però allí estan, els regals, com els anuncis: ningú els estima però els estranyem quan falten. Paradoxes de la societat de consum. Però, eh tio, io no sóc cunsumista pro tampoc sóc un autista sucial, tio! Que se té de fer, no fer regalus, eh? 

CALMA.

CALMA PETIT SIMI ENCABRONAT,

PERQUÈ ARRIBEN LES 

SMARTBOX

EXT. NIT. – PAISATGE LUNAR

Paisatge lunar. Una dotzena de micos jauen mig morts. Cadascun dels micos va amb auriculars Panasonic RP-HTX7 color crema connectats a un Iphone 4. 

Audio: Godspeed You! Black Emperor – Rockets falls on Rocket Falls

El primer mico es lleva i descobreix una Smartbox gegantesca enmig del paisatge. Comença a cridar. Poc a poc es desperten la resta de micos, es trauen els auriculars i els llancen a terra. S’apropen a la Smartbox per abraçar-la. Un dels micos agafa el seu Iphone 4 i el llença cap enlaire. 

TALLA A:

EXT. NIT.  - ESPAI

L’Iphone avança lentament en la gravetat zero.

VEU EN OFF:

Don’t give things.

L’Iphone accelera cada cop més i més ràpid (d’això tracta l’acceleració, d’anar més i més ràpid). L’Iphone queda envoltat en flames mentre les estrelles al seu voltant es veuen com guspires blanques. Finalment l’Iphone esclata i es converteix en un fetus.

Audio: Oasis – Whatever

VEU EN OFF:

Give Life.

El fetus avança encara més ràpid. Ara el fons es veu totalment blanc. El fetus es converteix en un nen, després en adolescent, després en adult i finalment en vell.

FADE OUT:

EXT. NIT. – PAISATGE LUNAR

Audio: Oasis – Whatever (tornada a doble de volum)

Apareix l’Smartbox. Els micos ballen al seu voltant en càmera súper-lenta. Cap d’ells porta auriculars. Plou confetti. Veiem primers plans de les seves cares en èxtasi. Salten, xisclen, ballen, ploren, es colpegen els pits. Canviem a un pla general i apareix el logo de SMARTBOX i unes lletres que diuen EXPERIENCE YOUR LIFE.

No siguis materialista, jove consumista! Regala EXPERIÈNCIES®.

Experiències. Toca’t els ous, Manolín. En un exercici de culture jamming contrarrevolucionari els malnascuts de Smartbox han robat el concepte d’experiència al situacionisme per convertir-lo en una vivència mastegada, digerida i defecada, com si la teua puta vida fos un tren de la bruixa. Paga el tiquet. Diposita aquí els teus objectes personals. Puja al vagó. No toquis els monstres. NO TOQUIS ELS MONSTRES. ¿Tens epil•lèpsiaproblemesrespiratoriscardiovascularsalgunaoperacioimportantdignademenció? No? Ok. No baixis del vagó en tot el viatge. NO TOQUIS ELS MONSTRES I ELLS NO ET TOCARAN A TU. No cridis. No ploris. NO TOQUIS ELS MONSTRES. Respecteu el descans dels veïns.

Sent el ¡GROAR! de la ciutat. El costat chic-sauvage de la city. Els carrers són la teva Mansió Playboy. Ets un dandi. Tens 30 anys i ja ets un puto dandi. Cobres 800 euros i ja ets un puto dandi. Cobres 800 euros i tens unes blue suede shoes com les de l’Elvis (30 euros a l’H&M). Asfaltes els carrers quan camines sobre seu. Tens un contracte temporal però, EH, tu ja has anat a 2 cates de vins, 1 curs de gintonic, has pres xampany en una limusinaPERDÓ-VULL-DIR-UNA-LIMO, t’has relaxat en spa urbà, has conduit un quad i has vist una companyia súper-petita i súper-transgressora a la Sala Beckett. Ets un dandi i moriràs dandi. Imbècil però, EH, dandi.

Smartbox. Quincalla VIP. Xuxeries pels morts de gana. Luxe de cartó-pedra per la classe mitjana-baixa. Glamour lowcost perquè els urbanites explotats puguin sentir que han triomfat en aquesta vida. Jo, perdedor? Però si faig coses de rics! Hola, aquí el Significat, estic buscant el Significant. Significant? Eooooo! Significant? On ets, Significant? 

Smartbox és com el Mercadona. Et fa sentir menys pobre perquè et permet menjar succedani de caviar a 5 pessetes el quilo.

- A veure a veure..... hmmm.... vaja, una Smartbox.

- SÍIIIIIIIII. SAPS LU QUE ÉEEES?

- Er....... sí, més o menys.

- Hem pensat. Joder, com que el Jorge té de tot perquè està la hòstia de forrado, ¿qué li podem regalar? Pues una EXPERIÈNCIA, ¿no?

- Aquí diu que puc anar de visita a qualsevol celler de mala mort català i fer una cata d’aquesta orina amb bombolles que alguns anomenen cava.

- A que mola?

- Disculpa, però... mola? Sí, has dit mola. Mola. Bé, doncs resulta que sóc l’afortunat propietari d’un celler empedrat amb caldos gabatxos de gust mes dolç que la primera regla de la Verge Maria on cada nit em casco 2 ampolles per celebrar que una model egípcia menor d’edat em glopeja els ous mentre una ex-assassina del KGB vestida de Politxinel•la m’asfixia amb una cordill de seda de Catai per fer enlairar el meu plaer fins que toca el perineu del mateix Zeus. I TU, arreplegada, em vols explicar A MI què és una PUTA EXPERIÈNCIA?

- Uh... vols el tiquet?

- Vull que et moris.

Però, eh, pst-pst, tú, eh, sí TU, jove postmodern. Apropa’t. Sí. Això no va amb tu, no? Això de les Smartbox.............. NO. Tu ets un jove übertrendy i crític amateur en un blog de poesia. T’agrada la publicitat com a expressió artística però ets crític amb els seus abusos. Has llegit i subratllat “No Logo” de Naomi Klein. Ara ho intentes amb Zizek i Negri, però bé, a tu ritmo, una estoneta cada nit. Sí, portes bigoti però de forma irònica. Saps distingir entre kitsch i camp. Jordi Costa t’ha ensenyat a gaudir de Dos rubias de pelo en pecho i Det sjunde inseglet. El CCCB. Com mola el CCCB. L’Helio ja no és el que era, eh. Buf. Gintonics i mojitos? No. Un vermut, siusplau. S’està perdent la Barcelona de les bodegues i els baretos. S’està perdent la identitat. El turisme, el cutreluxe, el poder, l’ajuntament, l’últim article de Manuel Delgado, l’últim llibre de Pérez Andújar. No ets modern perquè et rius dels moderns. Ei, però si llegeixes JO NOMÉS FOLLO A PÈL. Què t’he d’explicar, A TU?! A tu que estàs per sobre de tot això. A no ser que....... no, segur que no t’interessa. No fa per tu, això. No no, de debò, que no que no, que..... bé, com vulguis, dóna-hi un cop d’ull, però no sé jo....... potser sí, potser t’interessa. És merda bona. Fresquíssima.

PACK MANEL BARCELONA

“I el Bernat m’ha dit que t’has comprat un Pack Manel Barcelona, i que t’hi acompanyarà un home molt alt”

Tothom vol viure a Barcelona. La gent, la festa, els concerts, els cines en versió original subtitulada, els restaurants d’arreu del món, la joie de vivre, la beau follie, la joventut que vessa com l’escuma d’una ampolla de cava. Però el problema de Barcelona és.................................. bé........................ BARCELONA. Però gràcies al PACK MANEL BARCELONA tu, maleït pagesot, també podràs ser barceloní durant un dia i renegar de la ciutat comtal durant la resta de la teva vida sense problemes de consciència. I deixa l’anorak Quechua a la pallissa, animalot, que a Canfanga no hi carda tant fred com a la vila!

El Pack Manel Barcelona inclou un passi VIP per EXPERIMENTAR la trendytocràcia barcelonina. Per un dia tu també seràs jove, guapo, culte, freelance i amb un sou de menys de 1000 euros. Podràs menjar ensaïmades amb nata pel matí i gintonics amb escuma de llagosta viva per la nit. Podràs visitar museus (OH MUSEUS) així com per distreure’t (OH DISTREURE’T), desplaçar-te amb skate o bicicleta (OH SKATE OH BICICLETA) i fins i tot podràs hablar en castellano (OH CASTELLANO).  Perquè a Barcelona la cultura també és diversió!

Per dinar res millor que uns espaguetis amb tomàquet i tonyina en un pis d’estudiants de Gràcia. I si no tens gana, aquests simpàtics nois t’embolicaran uns canutus amb costo comprat a la mateixa Rambla! Però no tot pot ser diversió. Perquè Barcelona també significa revolució. Per això, el Pack Manel Barcelona t’ofereix l’oportunitat de formar part d’alguna de les múltiples manifestacions que es celebren cada dia a la Capital de la Reivindicació. Independència de Catalunya? Stop retallades? Indignats 15-M? Llibertat animal? Especulació immobiliària? L’oferta antisistema no té fi! I els més agosarats poden quedar-se fins al final de la manifestació, que serà dissolta a escopetades per la policia antidisturbis de Felip Puig. Però, ei, no patiu per la vostra integritat física: les bales són de goma! A més, una de cada 100 porta premi. Seràs tu l’afortunat?

Per la nit, concert d’indie-folk en català al Raval, mojitos a una terrassa, festa al Sutton i sexe a escollir: turista o prostituta. I si encara teniu forces, es pot rematar l’estança a Barcelona amb unes pakibirres a la Rambla i una pixada a la via pública. La policia acudirà rabent a posar-vos una multa que us podeu emportar de record, i es farà fotos amb vosaltres. Un cop a l’autobús, podreu traure el cap per la finestra i cridar PUTA BARCELONA mentre els polis us fan adéu amb la mà.

PACK AIAS ARTISTA

Vols ser artista. D’acord, cap problema. Al segle XXI el més tonto és artista. Música. Dius que vol fer música. Bé. Saps tocar? Ah, no. Tens algun instrument? Ah, que tampoc. Quin tipus de música t’agrada? Ah, que una mica de tot i tot de res. I, no sé, què vols expressar? Vaja, no ho saps. No, clar, ho entenc, tu només el que vols és ser ARTISTA. A seques. Perfecte, perfecte. Ets el candidat idoni pel PACK AIAS ARTISTA.

“Nen, després del col•le t’he apuntat a classe de cant coral, pintura expressiva, rissoteràpia i bongos africans. Això el dilluns. Els dimarts també tens ballet i escriptura creativa, els dimecres guitarra flamenca de la dinastia Ming i expressió oral, els dijous bodypainting i performance, els divendres Introducció a la Novel•la Russa i els dissabtes al matí teatre. Que tu has nascut per artista, nen.”

Et sona? Per descomptat. Tots els pares del postfranquisme volen que els seus nens siguin artistes. Culpen a una infància gris i insípida com el caldo Avecrem de la seva mediocritat adulta, i per això turmenten els seus fills amb estímuls precoços perquè s’AUTOREALITZIN PERÒ QUE JA en plan NIRVANA NOW. Però s’obliden del més important........ s’obliden de....... donar-los una........ VIDA. Una vida i uns traumes, perquè l’art no és res sense traumes. 

I tothom sap que el somni dels matrimonis socialdemòcrates no produeix monstres. Produeix imbècils amb cara de lluç.

I els pares no volen artistes improductius. Volen artistes que es guanyin la vida amb el seu art. Perquè s'ha de ser progre, però també s'ha de guanyar diners, i si el teu art no dóna pasta, significa que és merda. CAPITALISM SPEAKING, BABY.

Per això el pack Aias Artista et porta als inferns de la condició humana, condició sine qua non de l’artista. El pack Aias Artista et converteix en ionqui de l’heroïna durant un mes. Compartiràs un pis llardós amb 4 aspirants més, us robareu la droga, us pegareu, xupareu polles per un xute i finalment us redimireu a través de la música. El pack Aias Artista garanteix un període de desintoxicació a un prestigiós centre de Pedralbes, on Nacho Vegas us ensenyarà a tocar la guitarra i composar els vostres primers versos sobre la vital foscor de la drogodependència. Per acabar, tocareu l’un darrere l’altre en un festival de final de curs a l’Heliogàbal i els vostres treballs seran ressenyats a Gent Normal i A Viva Veu.

Per un mòdic suplement, actors disfressats de bohemis follaran amb vosaltres duran el vostre període de desintoxicació, i després desapareixeran de les vostres vides. Escoltaran amb ulls esbatanats com parleu de les vostres penes i el vostre art. Passejaran amb vosaltres pel carrer. Seran els personatges secundaris de la vostra biografia. Els personatges secundaris que tot artista necessita. Les musses tortuoses d’una nit de vi i roses.

A què esperes? Ser artista mai havia estat tan fàcil!

PACK PATTY HEARST BANDA ARMADA

Ara els nens de casa bona munten editorials. Ara els nens de casa bona editen llibres esquerranosos. Ara els nens de casa bona juguen als soldadets. Els moderns han perdut la por a la política i, oblidats els fantasmes d’Ana Belén i Víctor Manuel, abracen el radical progressisme. El cinisme postmodern està taaaaaan demodé. You know what I mean.

Però sí sí, que tot això està molt bé, que si tu fas de Sartre i jo de Simone de Beauvior i tal i qual, però ¿què me’n diríeu de ser segrestats per una banda terrorista d’esquerra radical i anar a passar unes vacances posant bombes contra els bancs? Acollona, eh. Doncs precisament això és el que us proposa el flamant PACK PATTY HEARST BANDA ARMADA.

Tot coneixeu la història de la Patty. Bé. No. Però tranquils, jo ho sé, i per això us l’adjunto.

Abandona l’esquerra de postal. Crema els llibres de Debord, la xapa dels Clash i la samarreta dels Black Flag. Ven l’Ipad amb què et connectes a Kaos en la red i prepara’t per viure una autèntica experiència terrorista. BURN THE POWER!!!!!!! El pack Patty Herst Banda Armada et garanteix un segrest sense previ avís i un tunning cognitiu amb les bondats del marxisme-leninisme. Però no acaba aquí. Vols fusells? Té fusell! Vols una boina vermella (no oblidem l’estètica)? Té boina vermella! Aquest pack inclou entrenament armamentístic, 4 camarades amb una presència física de notable alt, un logo i un lema terrorista personals i intransferibles, 10 discursos d’inspiració marxista i 3 atemptats a sucursals bancàries de La Caixa situades en pobles d’entre 500 i 1000 habitants. El pack Patty Herst Banda Armada també inclou una estada a la presó amb tots els luxes i un judici exprés on confessaràs haver estat víctima d’una neteja de cervell. So easy!

I després, au, a recuperar la teva vida. La feina, els estudis, les lectures de poesia, els lofts de disseny a la part alta. I amb el cap ben alt. No tothom pot anar pel món dient que ha estat un terrorista d’esquerra radical.

BURGESIA ARMADA

MAI SERÀ QÜESTIONADA