Jo només sóc un home

Els homes estan plorant. Vosaltres no ho sabeu, perquè un home mai vessaria llàgrimes en públic. Però si una nit us perdeu al cor inhòspit i foscant de la Natura, allà on els de ciutat van a contemplar les estrelles i els de camp van a follar-se les ovelles (indret al que ells es refereixen com “la plaça del poble”), podreu escoltar els ecos llunyans de les llàgrimes dels homes esclatant al terra igual que els collons castrats del pare Cronos.

Per descomptat, no em refereixo a qualsevol mena d'home. A aquestes alçades de la postmodernitat els jous que collaven la identitat masculina s'han aixecat i podem trobar homes que s'abillen amb polos de color rosa, homes que s'asseuen a la tassa del vàter encara que només vulguin pixar, i fins i tot homes que xisclen histèricament “nosaltres ejaculem, nosaltres els matem” a les manifestacions proavortistes perquè consideren que el patriarcat també els oprimeix a ells.

Aquesta mena d'homes no són els que somiquen d'amagat, tapant-se la boca amb les seves poderoses mans per ofegar el seu lament mentres les llàgrimes els dibuixen afluents salats entre pèls de la barba. Es tracta d'un altre tipus d'home, l'home primordial, aquell que a l'alba dels temps, quan els humans corrien emparracats i amb els genitals penjant, acoquinats per la facilitat amb que la Naturalesa i els seus esbirros (bèsties, malalties, fenòmens metereològics) delmaven els de la seva mena, decidí subjugar els seus iguals per unir-los contra els perills que els sotjaven. La societat escollida fou el patriarcat, al seu tron s'hi assegué un home fort, inclement, sofert i autoritari: l'HOME VIRIL.

Els líders primigenis de la humanitat només volien ordre. A qualsevol preu. Ordre per desenvolupar la tecnologia, amb la que exprimirien i esclavitzarien el planeta, i ordre per instituir les estructures socials que els permetrien reproduir-se bulímicament i ensenyorir-se així del planeta per pura pressió numèrica. Què buscava amb tot això l'home primordial? Dominar la cruel Natura i acabar amb la seva amenaça d'una vegada per totes. Evidentment, l'acompliment d'aquesta venjança comportaria anorrear de la mateixa humanitat, però això a l'home primordial li portava fluixa. Prou feina tenia a sacrificar les seves energies per mantenir la díscola humanitat conjurada en aquesta lluita autodestructiva.

Avui dia, la victòria està encarrilada. Li hem fotut un sis a zero a la Natura i ens trobem ja al temps de descompte. El pes de les nostres ciutats clivellen en mil fragments la terra eixorca que les sustenta i els afona contra el magma fins que la pressió el fa brollar de volcans exangües, inactius des de fa eons, que desperten per vomitar, amb la violència espasmòdica d'un moribund, glopades de lava sobre cercles d'espècies senceres d'animals que s'hi han reunit per cometre un suïcidi ritual, avergonyits davant la supremacia humana.

Però l'home l'home viril, en lloc de gaudir de reconeixement i d'un plàcid repòs en aquests minuts finals abans de la desaparició, observa impotent com la seva tasca i els seus valors són qüestionats arreu. Antipsiquiatres, activistes queer, experts en Estudis Culturals, anarcoprimitivistes, crudivegans, entusiastes del polimamor, mestres Waldorf o pèl-rojos el consideren l'origen de tots els mals del món. I les feministes, que abans només demanar reivindicacions de nyigui-nyogui com ara treballar, votar o el canal Divinity, ara exigeixen follar-se l'home viril pel cul amb un strap-on gros com una bitlla mentre li tallen els genitals amb un punyal sacrificial de sacerdotissa de Pacha Mama. I després us estranya que plori com una ànima en pena, el pobre.

Al segle XXI sempre trobaràs algú disposat a defensar els drets del col·lectiu de Transexuals Albins Celíacs Palestins Pro-etarres amb Llavi Leporí i Transtorn Múltiple de la Personalitat, però ningú es pronunciarà a favor de l'home viril, aquell fill de l'home primordial. Però ells també són persones. Amb sentiments. Sentiments una mica de merda, és veritat. Però els hem de respectar! Per això plantejo un seguit de recomanacions perquè aquesta mena d'home, a qui tant li hem d'agrair, pugui viure en harmonia amb la seva essència en una societat a la que ara ha de demanar perdó per existir.

Com s'ha d'alimentar un home viril en el context actual? Tradicionalment, qui li ha facilitat els àpats ha estat una cuinera. I remarco el sufix femení, perquè una cuinera és una persona que, senzillament, cuina, i un cuiner és una persona que aconsegueix prestigi i reconeixement gràcies a la cuina. Un home viril no pot menjar cap plat preparat per un altre home, viril o no, perquè això implicaria admetre que un altre subjecte masculí és millor que ell en un altre àmbit, encara que aquest sigui la cuina, activitat en la que, segons la seva idiosincràsia, no hauria d'excel·lir. Però és que l'home viril pateix aquesta pulsió competitiva i totalitzadora. Ha de ser el millor fins i tot en allò que hauria de ser el pitjor. Veieu com són unes ànimes torturades dignes de compassió?

Com ja hem comentat, les dones modernes, i sobretot les postmodernes, odien l'home viril. No s'en poden fiar un pèl (del pit) de cap d'elles. Si deixen el dinar a les urpes d'aquestes bruixes, no dubtaran a barrejar-hi Minoxidil o qualsevol d'aquests diabòlics liniments contra la calvície que fan que et caigui la polla a trossos i el cabell a doble velocitat del normal. L'home viril ha de cuinar per si mateix. No pot posar-se a la boca res que hagin tocat unes mans que no siguin les seves. La vida és lluita. Després de tu, només hi ha rivals i enemics.

Llavors què menjarà, aquesta pobra criatura? Per un d'aquells incomprensibles atzars culturals, res es considera més viril que afartar-se amb un bistec immòbil i socarrimat, extret d'una vaqueta inofensiva esclavitzada a una granja industrial amb més mecanismes de seguretat que Auschwitz i el Pentàgon junts, on els animals són embotits amb antibiòtics a granel, no sigui cas que alguna bacterieta sobrevisqui i li provoqui un constipat al nostre mascle. Si l'home primordial, aquell que fundà la virilitat, observés com aquells subjectes acutals amb els quals forma una unitat metafísica en l'espai i el temps es vanta perquè es menja un puto bistec, l'ofegaria amb les seves pròpies mans, el clavaria a la seva polla erecta i li donaria voltes sobre una foguera mentre li estripa el cos i aboca els bocins xops de sang bullent dins la seva gorja.

Aquest no és, però, l'únic motiu pel qual un home viril no ha de menjar bistecs. Ha d'evitar-ho, principalment, perquè aquesta mena de pitança comporta un cert gaudi estètic. Sensacions plaents estremeixen la seva boca quan un tros de carn s'hi arrofrega com una gata en zel. Atribuir a una activitat tan pragmàtica com la nodrició unes peculiaritats estètiques és un comportament frívol digne de dones, artistes i homosexuals, alguns dels grans enemics contra els que es perfila l'home viril. Per això, l'únic que ha de menjar és tofu cru. El tofu és insípid. Només els estetes decadents més eixelebrats, com ara els sommeliers, poden arribar a trobar-hi algun plaer quan el tasten. Gràcies a aquesta no-particularitat del tofu, l'home viril pot alimentar-se en consonància amb la seva brutal i seca essència.

A part de nodrir-se, aquesta criatura empestada també ha de treballar. Els diners no cauen del cel, a no ser que el jet privat de Bono d'U2 exploti quan passa per sobre teu tornant d'una marató benèfica a favor de l'erradicació de la malària a les Terres de l'Ebre. Però no fem bromes de mal gust. Prou problema tenen amb la malària a les Terres de l'Ebre com perquè anem fent conyetes sobre que Bono pot visitar-los qualsevol dia.

Hi ha una cosa que l'home viril sap fer molt bé. Una pràctica que porta esmolant des que s'empescà la societat patriarcal: torturar a les dones, exercir poder sobre els seus cossos i ordenar-los executar accions ridícules. La feina que li permet sublimar aquestes pulsions en la societat actual és ben clara: monitor de Zumba. A més, se li permet udolar “MÁS CAÑA, PERRAS” i encara li riuran les gràcies.

L'home viril també necessita alguna mena d'oci. Però, com ja hem assenyalat, és una criatura completament refractària al plaer. La seva identitat tremola cada cop que s'ho passa mínimament bé. L'únic gaudi que pot acceptar és el d'una activitat agressivament competitiva on la victòria i, per tant, el plaer associat a ella, quedin ajornats de forma perpètua. El temple on podrà dur-la a terme no és cap altre que un gimnàs, on el seu cos serà sotmès a inclements sessions d'exercicis per superar en musculatura al de la resta de mascles que l'envolten, els físics dels quals odiarà i envejarà a la vegada. Perquè l'home viril només es sent lliure per gaudir quan el plaer va associat a la comprovació que és el tio que és capaç de suportar una major quantitat de dolor físic. Així de sonat està, el nostre amic.

No obstant això, també pot iniciar absurdes competicions en les que pretengui sobresortir per la seva tolerància al dolor espiritual. Per fer-ho, l'home viril es convertirà en tot un expert en un denostat gènere cinematogràfic que representa el contrari dels seus valors i mode de vida: la comèdia romàntica. Visionarà obsessivament totes les pel·lícules de Julia Roberts, Hugh Grant o Jennifer Aniston, se n'aprendrà tots els diàlegs i dades tècniques per demostrar, en tertúlies amb altres homes virils consistents a escopir trivialitats cinematogràfiques sense interès, que ell en domina més que ningú, de comèdia romàntica, perquè ha estat capaç de memoritzar tota aquesta morralla a pesar del profund dolor psíquic que li provoca.

I arribem al tema important: el sexe. Per l'home viril, sempre ha estat motiu de secreta vergonya la seva dependència del cos femení per excitar-se. Mai ha estat capaç de resoldre la contradicció que naix del fet que aquelles bledes assolellades a les que ha menyspreat discursivament per poder esclavitzar-les tenen la clau perquè la seva pistoleta es posi bellugona i comenci a fer petarrells fins que aconsegueixi dir “papa” o “mama” (prengui nota d'aquesta metàfora de cara a futurs premis, senyor Nobel).

Però, clar, realitzar un doble salt mortal i pretendre que un altre mascle, un altre competidor, sigui el que el posa calent és gairebé igual d'ignomiós. Afortunadament, les noves tecnologies li permeten complir les seves fantasies narcicistes. Per l'home viril actual, el sexe es reduirà a posar-se davant de l'ordinador, endollar la webcam i excitar-se mentre es mira a si mateix masturbant-se. Quan acabi, s'escorrerà contra la pantalla i gotellams de llefa regalimaran per la pantalla emulant les llàgrimes que es precipiten per la seva cara. Els espermatozous moriran amb la calor del monitor, i amb ells moriran també les possibilitats que l'estirp de l'home viril es perpetui. Llavors, potser necessitarà sortir i contemplar com el món que ha creat s'afona a poc a poc. Potser encara no és tard per abandonar la soledat, canviar d'actitud i aconseguir una mica de calor i comprensió. Agafarà la porta i, quan estigui a punt d'obrir-la, s'adonarà que abans de sortir de casa necessita sortir de l'armari.

Jo només sóc les meves circumstàncies

La gent va a viure a Londres per enriquir-se a nivell personal. La gent s'apunta a la universitat per aprendre. La gent fa tasques de voluntariat per sentir que hi ha gent encara més miserable que ells. La gent conserva amistats per tenir algú al seu costat que li doni suport quan arribin temps pitjors. Però tot és inútil. La gent malgasta esforços en aquestes i altres activitats, esperonats per la vana il·lusió de que algun dia les coses els hi aniran bé i deixaran de preocupar-se. Aquesta il·lusió és el que provoca que es moguin, que s'impliquin en coses, en definitiva, que visquin. No saben que aquesta il·lusió és la seva vida. Mai l'aconseguiran ni viuran dins ella. Com a molt, tota la seva vida es podrà definir que aquelles tasques que emprenen per abastar-la.

De totes aquestes il·lusions la més patètica és la de l'amor verdader. Ningú l'ha trobat ni el trobarà, i aquells que diuen que sí menteixen com uns fills de puta. L'amor verdader només existeix als llibres d'autoajuda i a les comèdies romàntiques. Però sabeu què? A la vida real Jorge Bucay és un gordo que es masturba pensant en el seu ego i Julia Roberts és una marfanta que es desviu per les receptes d'analgèsics.



Però la mentida de l'amor verdader mou a les masses. Els executius publicitaris, autèntics traficants d'il·lusions, ho saben prou bé. Per això existeix la indústria de l'amor verdader. La comèdia i la novel·la romàntica, la puta nouvelle vague i el cinema francès en general, els bodorrios, els viatges de noces, el dia de Sant Valentí i també el de Sant Jordi. Però de tota aquesta estafa sentimental m'inquieta especialment aquest sistema d'enviar el teu nom i el de la teva parella via SMS a una empresa, que els processa i et retorna un altre SMS on surt calibrada, del o al 100, la vostra compatibilitat com a parella. No s'ha de ser un stephenhawking per copsar les dimensions de l'enganyifa aquesta, però sembla ser que les empreses que ofereixen aquest servei s'estan forrant. I aquí és on jo m'adono que la raça humana no viu gràcies a les seves il·lusions, sinó gràcies a que és, senzillament, molt subnormal.

Jo crec que hi ha un sistema millor per comprovar la compatibilitat mútua entre els membres d'una parella. No hi tenen res a veure els noms, ni tampoc t'assegura que acabareu envellint junts davant la tele. En tot cas, et verifica que la vostra unió té els dies comptats. Si passeu el test, potser morireu pensant que esteu enamorats, o potser no, ves a saber. En definitiva, el secret està en saber on vas conèixer a la teva parella. Hi ha un seguit de llocs i events que embriaguen el nostre cervell de retardats. Situacions en les que ens pensem que som els putos amos de la barraca o, pel contrari, que som escòria a l'espera d'un programa d'higiene racial en condicions. En aquestes situacions sorgeix l'amor. Per salvar-nos de la misèria o per catapultar el nostre ego, no importa, perquè el mecanisme és el mateix. Però és qüestió de temps que us adoneu de la magnitut de l'estafa. Per tant, si heu conegut a la vostra parella en alguna de les següents situacions, tard o d'hora es revelarà la trampa. Pot ser al cap d'un mes, el dia de la boda o amb el vostre primer fill entre les mans. És indiferent. Així que ja esteu preparant una bona excusa si reconeixeu que l'amor entre vosaltres va sorgir:

- Apostant a un canòdrom.

- Xatejant al Badoo.

- A la proa del Titanic.

- El dia que ta mare et va dir "et presento a la teva germaneta".

- A l'exèrcit.

- Compartint una xeringa.

- A la primera fila d'un concert de Coldplay.

I aquest últim cas és el pitjor de tots. Perquè un tio a la primera fila d'un concert de Coldplay és un homosensual reprimit que allibera la seva sexualitat corejant uo-uoh com un desesperat mentre a Chris Martin li agafa un atac de parkinson al clímax de Viva la vida. Així que compte amb el rosset d'Exerton, Devon, Anglaterra, perquè quan posa veu de castrati els matrimonis i les sexualitats ambigües trontollen. Esteu avisats.

Jo només envio un missatge al món del cinema

+++ inici comunicat+++ N'ESTIC FINS LA PUTA PUNTA DE LES POLLES DE LES TRAMES ROMÀNTIQUES A LES PEL·LÍCULES +++ fi comunicat+++

No puc suportar més aquesta puta tendència cinematogràfica de colar-te una trama amorosa dins qualsevol pel·lícula. No parlo ja de comèdies romàntiques o melodrames, doncs són gèneres que giren al voltant dels arguments amorosos. No parlo de la puta Pretty Woman i la legió d'homosensuals, tots ells fans de Madonna, que la segueixen fervorosament cada puto cop que la passen per la tele. Tampoc parlo dels insults a la intel·ligència protagonitzats pel fill de puta de Hugh Grant. Em refereixo a pel·lícules de terror, d'acció, comèdies grotesques, westerns i qualsevol altre gènere que hom pugui imaginar. ¿De veritat algú es creu que enmig d'una lluita contra una legió de conillets zombies que caguen àcid i galopen missils tomahawk posseïts per dimonis primordials invocats amb sacrificis de nadons caucàsics hom troba temps i ànims per cercar l'amor?
No, no i no. Aquestes coses no passen a la vida real.

Però tampoc ens enganyem: el cinema és un mon d'engany en technicolor. No podem ni volem demanar-li que sigui fidel amb la realitat. És absurd, i també innecessari. Redundant com un preservatiu amb gust de polla. Al Cèsar el que és del Cèsar. I al cinema el que és del cinema: invasions extraterrestres, pastors protestants amb dilemes de consciència, amants dels ossos grizzly, catàstrofes nuclears, assassins alcohòlics i borderlines hormonats que sublimen les seves psicosis defensant l'american way of life.

Però per què cony ha d'entrar l'amor en tota equació cinematogràfica? Per la identificació amb els personatges, diu algun guionista subnormal. Per compensar aquelles pobres ànimes càndides que acompanyen a les seves parelles a veure una peli de gènere, apunta algun productor. De veritat pensa això, senyor productor fill de la gran puta? De veritat pensa que les nòvies cursis del món pensaran: mira, quina puta merda de peli, aquella dels pallassos assassins de l'espai exterior, però almenys al final el noi i la noia es donen un pico. I, en el cas improbable de que pensessin això, ¿no és injust que jo hagi de veure, posem per cas, Grease, Dirty Dancing o Pretty Woman, i ningú pensi en mi? Que hi fotin un predator heroinòman a aquestes pel·lícules! Que es carregui a algun secundari! Que segresti a la noia! Que rebenti a la Julia Roberts, per puta i per petarda!

Grans obres de l'audiovisual estan afectades pel virulent virus de l'amor. Star Wars, per exemple. Una pel·lícula on tens un contrabandista espacial acompanyat per un extraterreste de dos metres, gangós, violent i pelut, no necessita res més. Ni els putos jedis, en realitat. Però molt menys una trama d'amor. Feu el següent exercici: penseu en una pel·lícula, de qualsevol gènere, i proveu de canviar el minutatge dedicat a l'amor per qualsevol altre tema. Drogues, incest, mercenaris peruans, taurons albins, mutacions, Lady Gaga amb el cap rebentat. I no hi ha color.

Jo només faig regals amb molt d'amor

Jo no he estat mai de fer regals a Sant Valentí, però l'altre dia a la fruiteria vaig trobar-hi el present ideal...

Diuen que el único fruto del amor es la banana. Doncs el món dels vegetals ha decidit que ja era hora de dir-hi la seva.

PD: Originalment, vaig comprar una autèntica pastanaga doble per fer-li la foto, però algun fill de puta del meu pis se l'ha menjat i ara ho nega a tota costa. Compte amb mi. Hi ha empresaris madrilenys que han mort per menys...