dilluns, 22 de juny de 2009

Jo només envio un missatge al món del cinema

+++ inici comunicat+++ N'ESTIC FINS LA PUTA PUNTA DE LES POLLES DE LES TRAMES ROMÀNTIQUES A LES PEL·LÍCULES +++ fi comunicat+++




No puc suportar més aquesta puta tendència cinematogràfica de colar-te una trama amorosa dins qualsevol pel·lícula. No parlo ja de comèdies romàntiques o melodrames, doncs són gèneres que giren al voltant dels arguments amorosos. No parlo de la puta Pretty Woman i la legió d'homosensuals, tots ells fans de Madonna, que la segueixen fervorosament cada puto cop que la passen per la tele. Tampoc parlo dels insults a la intel·ligència protagonitzats pel fill de puta de Hugh Grant. Em refereixo a pel·lícules de terror, d'acció, comèdies grotesques, westerns i qualsevol altre gènere que hom pugui imaginar. ¿De veritat algú es creu que enmig d'una lluita contra una legió de conillets zombies que caguen àcid i galopen missils tomahawk posseïts per dimonis primordials invocats amb sacrificis de nadons caucàsics hom troba temps i ànims per cercar l'amor?
No, no i no. Aquestes coses no passen a la vida real.




Però tampoc ens enganyem: el cinema és un mon d'engany en technicolor. No podem ni volem demanar-li que sigui fidel amb la realitat. És absurd, i també innecessari. Redundant com un preservatiu amb gust de polla. Al Cèsar el que és del Cèsar. I al cinema el que és del cinema: invasions extraterrestres, pastors protestants amb dilemes de consciència, amants dels ossos grizzly, catàstrofes nuclears, assassins alcohòlics i borderlines hormonats que sublimen les seves psicosis defensant l'american way of life.

Però per què cony ha d'entrar l'amor en tota equació cinematogràfica? Per la identificació amb els personatges, diu algun guionista subnormal. Per compensar aquelles pobres ànimes càndides que acompanyen a les seves parelles a veure una peli de gènere, apunta algun productor. De veritat pensa això, senyor productor fill de la gran puta? De veritat pensa que les nòvies cursis del món pensaran: mira, quina puta merda de peli, aquella dels pallassos assassins de l'espai exterior, però almenys al final el noi i la noia es donen un pico. I, en el cas improbable de que pensessin això, ¿no és injust que jo hagi de veure, posem per cas, Grease, Dirty Dancing o Pretty Woman, i ningú pensi en mi? Que hi fotin un predator heroinòman a aquestes pel·lícules! Que es carregui a algun secundari! Que segresti a la noia! Que rebenti a la Julia Roberts, per puta i per petarda!





Grans obres de l'audiovisual estan afectades pel virulent virus de l'amor. Star Wars, per exemple. Una pel·lícula on tens un contrabandista espacial acompanyat per un extraterreste de dos metres, gangós, violent i pelut, no necessita res més. Ni els putos jedis, en realitat. Però molt menys una trama d'amor. Feu el següent exercici: penseu en una pel·lícula, de qualsevol gènere, i proveu de canviar el minutatge dedicat a l'amor per qualsevol altre tema. Drogues, incest, mercenaris peruans, taurons albins, mutacions, Lady Gaga amb el cap rebentat. I no hi ha color.