dijous, 25 de juny de 2009

Jo només menjo cuixa



La nit del 49 d.C. Juli César, que llavors era governador de la Gàl•lia, estava palplantat davant del riu Rubicó, frontera natural que marcava els límits del seu poder. Desprès de moltes tribulacions ordenà a les seves tropes que creuessin l’esmentat riu per tal de portar la guerra fins Roma. César sabia que si guanyava la seva figura ascendiria al firmament de la història humana. Si perdia tindria sort si era recordat com un vil criminal.

Amics i amigues, històries com aquestes et fan sentir com un autèntic subnormal. Allí fóra hi ha homes i dones prenent decisions realment transcendentals, utilitzant les seves dents per esculpir el seu nom als marbres de la història. En canvi, nosaltres ens passem el puto dia dubtant entre idioteses totalment irrellevants. Galetes o magdalenes. Pornotube o Youporn. Sabates o bambes. Cicuta o Cola-Cao. Nocilla o Nutella (tema apassionant, per cert). Ser home o beure Malibú.




Emperò, hi ha una discussió igualment d’idiota que desperta al talibà que tots portem a dins nostre: pit o cuixa. De pollastre, em refereixo. I és que per alguna estranya disfunció quàntica vivim en un univers configurat de tal manera que l’elecció entre aquestes dues parts de l’anatomia del pollastre sembla estar investida de certa aura moral. Un càlid diumenge en família pot desembocar en una catarsi quan arriba l’hora de repartir el pollastre a l’ast. Cauen les fràgils capes de civilització que amaguen les nostres pulsions egòtiques i destructives i es desferma una guerra fratricida per aconseguir l’ansiada peça de pollastre.

En fi, no ens enganyem. Aquesta decisió és una autèntica idiotesa com qualsevol altra. Escollir entre pit i cuixa no determina el curs de la nostra vida. Fins que un dia descobreixes que potser estaves equivocat...



PS: Algú trobava a faltar el Paint? No? M'ho imaginava, fills de puta.