Com bé sabreu, el pedant professional prefereix fer malabarismes amb una profusió indigesta de dades i referències ans que estudiar bé una obra determinada. Fixeu-vos-hi bé: una conversa amb un pedant consisteix en encadenar frase lapidària rere sentència, però mai sobre la mateixa obra. Així doncs, ¿perquè cony hauríeu de llegir un llibre si l’acabareu oblidant i el que us interessa es deixar constància de que l’heu llegit? Així doncs, avui la guia pel pedant il•lustrat de JNFAP us ajudarà a parlar de clàssics de la literatura amb unes frases tan breus i contundents com un zasentodalaboca directe a la cara d’un nadó.
La recerca del temps perdut de Marcel Proust: Va d’un tio que perd el temps i al final resulta que el tenia dins una bossa de magdalenes.
La mort a Venècia de Thoman Mann: Va d’un escriptor alemany que és marica i pederasta però no ho sap.
A la carretera de Jack Kerouac: Va d’uns hippies que recorren America de punta a punta pillant tajes i escoltant jazz. Un planàs que te cagues. Al final acaben de festa a Mèxic. Això ho roda Hollywood i es diria Dos colgaos de punta en punta, però ho fots en un llibre i ho estudien a les facultats. Toca’t els ous.
La transformació de Franz Kafka: Va d’un tio que es desperta i s’ha transformat en una cucaratxa. Sembla el biopic de Mickey Rourke però que no us enganyin: és el biopic d'Alejo Vidal-Quadras.
El roig i el negre de Stendhal: va d’un redneck intel•ligent de la França profunda a qui tots els aristòcrates menystenen i que quan arriba a París es folla a la filla del seu amo. Al final la dinya per defensar els seus ideals. Vergonyós.
El Gran Gatsby de Francis Scott Fitzgerald: Va de gent rica i d’una llum verda. Simbolitza el fet que als rics els hi sua la polla els semàfors.
Ulisses de James Joyce: Va de moltes coses. No sé, el subjecte contemporani, l’angoixa moderna, desestructuració del llenguatge o alguna cosa així, no ho vaig entendre. Ep, però és de puta mare, eh! La millor obra de la literatura universal!
L’Odissea d’Homer: Va d’un tio que torna de fer la guerra i els déus li ho impedeixen. La seva dona s’està anys amb un conjunt de cràpules que la ronden però ella prefereix fer mitja. Mentrestant, el seu marit es folla tot allò que pot i fins i tot es passa 12 anys fent d’esclau sexual d’una ninfa. Una tragèdia que te cagues, Ulisses!
Els germans Karamazov de Fiodor Dostoievski: És com l'acudit de l'Estepa que contava l'Eugenio. O sigui, que és cèl·lebre per la seva durada. La novel·la comença com un acudit en plan van un capellà, un cràpula i un nihilista, però acaba 1200 pàgines desprès. Era el segle XIX i hi havia fam i penúries, així que la gent se les pensava totes.
El Satiricó de Petroni: esclaus que mengen, s’emborratxen, peten culs i vomiten ad infinitum. Lectura obligatòria a la ESO, hauria de ser.
Don Quixot de la Manxa de Miguel de Cervantes: Va d’un penjat que es disfressa i surt a liar-la. Una cosa així com Marvel meets Almodóvar. I al final es mor, Caterina, per si no t’havia quedat clar.
