divendres, 5 de juny de 2009

Jo només follo amb pèl



L'altre dia vaig rebre una trucada a deshores en la que se'm va informar, amb presses i amb l'alè contingut, de que el prestigiós canal Cosmopolitan havia escollit a Tom Selleck com l'home més sexy de l'actualitat. El primer que pensareu és que es devia tractar d'una broma cruel o d'un Top Bizarre d'aquests que tan s'estilen en la nostra cultura postmoderna, cínica i descreguda. Doncs un respecte, fills de puta, perquè a l'intèrpret de Magnum P.I. el precedien, com una cort d'eunucs, les donetes de tota la vida: que si Brad Pitt, que si George Clooney, que si Johnny Depp. I alguns despistats us preguntareu: ¿quin argument van esgrimir les fulanes i maricones de la Cosmo TV per atorgar al senyor Selleck la corona d'Apol·lo? Doncs que és l'únic home que fins i tot amb mostatxo, camisa hawaiana i vell corporal, resulta atractiu. Parem atenció amb aquest fins i tot, que hauria de ser un gràcies a.

Hi ha alguna relació entre la decadència de la cultura occidental i la pèrdua del valor estètic del pèl? Jo crec que sí, i totalment directa, però com que a mi la ciència i el puto mètode inductiu me la bufen, em basaré en la meva pròpia intuïció per sostenir aquesta tesi. Let it be, deien els Beatles al seu àlbum crepuscular, i òbviament feien referència al vell corporal. I encara hi ha algun esteta decadent i atleta amateur que s'atreveix a defensar la depil·lació argumentant "no, és que així el meu cos és més aerodinàmic". Sí, clar, però algú ha pensat mai seriosament en aquesta subnormalada? Poc pèl, més subnormal. És una equació amb una correspondència inversament proporcional.




En segon ordre de coses, està el tema dels homosensuals i el seu domini estètic. Jo, ja ho he dit centenars de cop, estic més que entusiasmat amb que la gent es peti el cul. Allò que no em satisfà és l'actitud über-gay que prolifera a les facultats de disseny i comunicació audiovisual. La cultura del moderneo, dels pits sense pèl, les amanides sense oli per dinar, la joieria masculina, el petardeo, el fanatisme per Madonna. ¿I és que no hi veieu quelcom de pervers en que a un home li agradin els altres homes, sí, però que els homes que li agraden mengin com dones (anorèxiques), vesteixin com dones (petardes), parlin com dones (pàmfiles) i pensin com dones (mentally retarded)?

En aquest cas, parem atenció als nostres amics els bears, el col·lectiu homosensual favorit d'aquest blog. Els bears reivindiquen la masculinitat en tota la seva esplendor. Les panxes grotescament eixamplades per la birra, el vell corporal tupit i extens, els bistecs crus, les barbes, els bigotis i la deixadesa com a ètica i estètica vital. ¿Passa la regeneració occidental per l'eixamplament de l'imperi bear? Agradi o no, la meva resposta és un rotund .