dilluns, 21 de setembre de 2009

Jo només sóc les meves circumstàncies


La gent va a viure a Londres per enriquir-se a nivell personal. La gent s'apunta a la universitat per aprendre. La gent fa tasques de voluntariat per sentir que hi ha gent encara més miserable que ells. La gent conserva amistats per tenir algú al seu costat que li doni suport quan arribin temps pitjors. Però tot és inútil. La gent malgasta esforços en aquestes i altres activitats, esperonats per la vana il·lusió de que algun dia les coses els hi aniran bé i deixaran de preocupar-se. Aquesta il·lusió és el que provoca que es moguin, que s'impliquin en coses, en definitiva, que visquin. No saben que aquesta il·lusió és la seva vida. Mai l'aconseguiran ni viuran dins ella. Com a molt, tota la seva vida es podrà definir que aquelles tasques que emprenen per abastar-la.

De totes aquestes il·lusions la més patètica és la de l'amor verdader. Ningú l'ha trobat ni el trobarà, i aquells que diuen que sí menteixen com uns fills de puta. L'amor verdader només existeix als llibres d'autoajuda i a les comèdies romàntiques. Però sabeu què? A la vida real Jorge Bucay és un gordo que es masturba pensant en el seu ego i Julia Roberts és una marfanta que es desviu per les receptes d'analgèsics.



Però la mentida de l'amor verdader mou a les masses. Els executius publicitaris, autèntics traficants d'il·lusions, ho saben prou bé. Per això existeix la indústria de l'amor verdader. La comèdia i la novel·la romàntica, la puta nouvelle vague i el cinema francès en general, els bodorrios, els viatges de noces, el dia de Sant Valentí i també el de Sant Jordi. Però de tota aquesta estafa sentimental m'inquieta especialment aquest sistema d'enviar el teu nom i el de la teva parella via SMS a una empresa, que els processa i et retorna un altre SMS on surt calibrada, del o al 100, la vostra compatibilitat com a parella. No s'ha de ser un stephenhawking per copsar les dimensions de l'enganyifa aquesta, però sembla ser que les empreses que ofereixen aquest servei s'estan forrant. I aquí és on jo m'adono que la raça humana no viu gràcies a les seves il·lusions, sinó gràcies a que és, senzillament, molt subnormal.



Jo crec que hi ha un sistema millor per comprovar la compatibilitat mútua entre els membres d'una parella. No hi tenen res a veure els noms, ni tampoc t'assegura que acabareu envellint junts davant la tele. En tot cas, et verifica que la vostra unió té els dies comptats. Si passeu el test, potser morireu pensant que esteu enamorats, o potser no, ves a saber. En definitiva, el secret està en saber on vas conèixer a la teva parella. Hi ha un seguit de llocs i events que embriaguen el nostre cervell de retardats. Situacions en les que ens pensem que som els putos amos de la barraca o, pel contrari, que som escòria a l'espera d'un programa d'higiene racial en condicions. En aquestes situacions sorgeix l'amor. Per salvar-nos de la misèria o per catapultar el nostre ego, no importa, perquè el mecanisme és el mateix. Però és qüestió de temps que us adoneu de la magnitut de l'estafa. Per tant, si heu conegut a la vostra parella en alguna de les següents situacions, tard o d'hora es revelarà la trampa. Pot ser al cap d'un mes, el dia de la boda o amb el vostre primer fill entre les mans. És indiferent. Així que ja esteu preparant una bona excusa si reconeixeu que l'amor entre vosaltres va sorgir:

- Apostant a un canòdrom.

- Xatejant al Badoo.

- A la proa del Titanic.

- El dia que ta mare et va dir "et presento a la teva germaneta".

- A l'exèrcit.

- Compartint una xeringa.

- A la primera fila d'un concert de Coldplay.

I aquest últim cas és el pitjor de tots. Perquè un tio a la primera fila d'un concert de Coldplay és un homosensual reprimit que allibera la seva sexualitat corejant uo-uoh com un desesperat mentre a Chris Martin li agafa un atac de parkinson al clímax de Viva la vida. Així que compte amb el rosset d'Exerton, Devon, Anglaterra, perquè quan posa veu de castrati els matrimonis i les sexualitats ambigües trontollen. Esteu avisats.