dimarts, 8 de setembre de 2009

Jo només vull escoltar el mapa de sons de Tòquio


En aquesta vida hi ha molts tipus de deficients mentals. Els casos més coneguts són els d'aquells amb una deficiència psíquica certificada per la medicina. Ja sabeu: ulls prims, la boca oberta, membres desproporcionats, una cara de passar-se-ho de puta mare a la vida. Un subnormal, vaja. Desprès hi ha molts altres tipus de deficients mentals amb la particularitat de que la seva insuficiència no consta en cap registre mèdic. N'hi ha molts, d'aquests, i en part els hi estic agraït, perquè hem donen teca per omplir el blog. Però en els que pensava l'altre dia són aquells que es pensen que les putes dites, les putes sentències i els putos refranys populars són una font fiable de coneixement. Uns subnormals, vaja.

Us han dit mai allò de que no s'ha de jutjar un llibre per la seva portada? Doncs és fals. La gent jutja segons les aparences i la caga, no ho negarem. Però els judicis superficials no són reprobables de per si. Imagineu que jo sóc prou savi (que ho sóc) com per jutjar una cosa basant-me, únicament i exclusiva, en les seves característiques superficials. I imagineu per un moment que amb aquesta informació puc emetre una opinió certera. Doncs bé, això és el que em passa amb les putes pel·lícules de la Isabel Coixet, que no n'he vist ni una i ja sé que són un càncer per la humanitat.



Un dels meus principals problemes amb la Coixet (i similars) és aquest aire de cinema intel·lectual per a tots els públics, conegut amb el nom tècnic de cinema de cacalitat. Perquè les pel·lícules de la Coixet tenen un públic ampli i definit, i tant que sí. I tots coneixeu algun dels seus fans. És aquell subjecte urbanita amb una alta consideració de les seves capacitats artístiques i emocionals. És aquell que escriu a llibretes Moulesquine a les taules del bar. És aquell nen de papà que entra a estudiar a l'Escac perquè el cine de Tarantino i Amélie li han canviat la vida. És aquell que té una exposició de fotos en blanc i negre a un bar de Cornellà. És aquell que escriu "la belleza es tu cabeza" per totes les parets de Barcelona. Aquell que escriu un blog perquè les editorials no s'atreveixen a publicar la seva prosa visionària.

Són tots aquells que li xuparien la polla al mateix Satanàs per un gram de talent, però enlloc d'això van compartint el seu art amb autèntics analfabets (que ja poden tenir una llicenciatura en belles arts, filosofia o literatura perquè són uns putos analfabets incurables) per pidolar-los-hi un miserable ets tan sensible, un maleit és molt subversiu o un desconcertant ets molt especial. Especial. Com els subnormals, vaja.




Per aquests individus àvids d'especialitat està fet el cinema de la Coixet. Ple de subjectes que no es poden comunicar, perduts a al gran ciutat, nàufrags al seu propi ego desbocat, apassionats, tímids, romàntics in the mood for love, tan sensibles que han de crear-se una cuirassa de cinisme per protegir-se de la gent. Són persones contradictòries, ordenades dins del seu propi microcosmos caòtic, amb un turbulent món interior digne de ser immortalitzat en una obra art. Tots iguals. Però igual d'especials, eh! No ens confonguem, si-us-plau.

Doncs per aquesta especialitat pre-frabricada està feta la nova pel·lícula de la Coixet. I també el seu nou llibre, que venen a ser imatges de la puta pel·lícula acompanyades d'una narració de la Isabel. Una puta estafa de principi a fi. L'equivalent "intel·lectual" a la Súper-Pop, a la revista de Gran Hermano, als llibres tipus "Sea más inteligente con el método de Saber y Ganar". Com quan veus un puticlub a la carretera que invita a entrar al caballero distinguido.

Però no hem feu cas. Continueu amb les vostres coses. Veieu la pel·lícula. Compreu el llibre. Discutiu-la al bar mentres fumeu. Potser aquesta és la vostra última oportunitat per sentir-vos especials.