dilluns, 14 de setembre de 2009

Jo només dic adéu, puta txecoslovaca




Ha arribat a les meves orelles que la meva companya de pis txecoslovaca fotrà el camp en un parell de mesos. Al seu país. La República Txeca, o Txèquia, nomenclatura que ella prefereix per economia lingüística, per algun vici monàrquic inconfessat o senzillament perquè és una imbècil irrecuperable. M'és indiferent, perquè si hagués escollit l'altra nomenclatura també l'estaria criticant. Ja heu pogut comprovar aquí que la gorda aquesta no em desperta cap tipus de simpatia. A més, aquest ogre de l'Europa de l'Est ha enderrocat la fantasia de que totes les dones d'aquelles contrades són rosses esculturals de metre vuitanta. Si és que ja ho diuen que aquest tipus d'ideal femení només el pots trobar a Martorell.

Però tornem al tema. Aquestes veus que m'han informat de la seva partida també m'han demanat que quan ella m'ho digui em faci el sorprès. Per tant, aquesta situació privilegiada em brinda l'oportunitat de preparar una resposta fulminant per quan em digui que marxa. Aquestes són algunes de les idees que em ronden pel cap aquests dies:

- Xampany, xampany per tot quisqui!

- Perfecte, perquè estava a punt d'avisar als Caçafantasmes.

- Saluda a Dani Jarque de part meva.

- Me la sua. No, és broma. M'alegro molt de que fotis el camp.

- Hi ha vols barats Barcelona-Mordor?

- Si quan arribes a Txèquia no pares d'estornudar, no et preocupis. No és la grip nova, sóc jo que estic rajant de tu fins rebentar-me els pulmons.

- Molt bé, puta.

- Puta.

- Ta!




Malauradament, aquesta no és la millor notícia que em podria donar la txecoslovaca. De fet, podria dir-me que ocupa el seu lloc la seva compatriota Silvia Saint,i tot i així encara no seria suficient. Perquè quan penso en aquesta possibilitat continuo sentint una insatisfacció dins meu. Molt millor seria que em digués que pateix una malaltia fulminant. Però tampoc em tranquilitza. ¿I si hi ha vida més enllà de la mort i me la trobo? M'és igual a on, perquè ja me la puc trobar al cel o al valhalla que automàticament es convertirien en un infern. I encara que ella estigués al cel i jo a l'infern (cristians), existeix la possibilitat que el Dia del Judici Final, quan s'emeti la sentència definitiva sobre els condemnats, acabem per trobar-nos a la mateixa instància del Més Enllà. Quina angúnia.

I així, immers en aquestes tribulacions, he arribat a la conclusió de que l'odio tant i tant que la única certesa que em deixaria satisfet seria una combinació de les dues següents premises:

- La certesa de la seva mort.

- La certesa de que desprès de la mort només ens espera la buidor i la indiferència còsmica.

És molt greu, doctor?