dilluns, 24 d’agost de 2009

Jo només ventilo el lavabo


Atenció periodistes, analistes culturals, nihilistes, anarquistes primitius, internautes ociosos, companys odisfèrics, masses desesperadament necessitades d'un líder i sí, tu també, Miley Cyrus, que ja quasi tens els 18 anys: avui comença la pretemporada de Jo només follo a pèl.

Per anar fent boca, voldria començar amb una confessió. Estic a l'exili, no de vacances. Tot allò de Berlin i els nazis i els segons descobridors de Cuba sí que eren vacances, però ara estic refugiat a n'aquella Arcàdia nuclear coneguda com a Flix. Val a dir que sempre és un plaer esfonsar els sentits en aquelles virtuts que fan de la vila un lloc tan inspirador pels rapsodes que ens regalen els seus versos de merda a La Veu de Flix. L'aigua amb gust a clor, els menors d'edat que juguen a póquer, la cel·lebració de l'alcoholisme, el meandre, la vegetació i (va, que ho estaveu desitjant) les ingents quantitats de farlopa que circulen pel poble. Però aquest cop no estic al poble per gust. En realitat, m'amago de la meva companya de pis.



Hauríeu de saber algunes coses de la meva companya de pis. És una gorda. I si hagués d'afegir un adjectiu, vés que no fos fastigosa. I si encara hi pogués agregar un complement probablement seria de merda. Així que, amics de la ESO, si heu seguit la meva explicació comprovareu que la meva companya de pis encaixa dins la molt corrent tipologia de gorda fastigosa de merda. Ep, que jo no tinc res contra els gordos! Valga'm Déu de faltar al respecte d'obesos il·lustres com John Belushi o la companya blogger ProAnaGirl. Però si una persona amb sobrepés és desagradable es converteix automàticament en un gordo fastigós de merda. Ai, quin bon caràcter que tenen els gordos, diuen alguns. Els meus collons bon caràcter.

L'altra cosa que hauríeu de saber de la meva companya de pis és que la seva ocupació laboral és la de comercial agressiva, mentre que la seva ocupació nacional és la de txecoslovaca. Heu sentit mai com parlen del capitalisme els de l'Europa de l'Est? Un fenòmen. Són com aquelles nenes internades als col·legis de monges que desprès surten a les festes majors i s'ho mengen tot. I quan dic tot vull dir tites. Així que la meva companya de pis es delecta descrivint com perpetra un bé de Déu d'activitats immorals i alegals, com ara estafar al client, enganyar a l'empresa o rebuscar informació dels subalterns pel facebook. Però no us pensessiu, eh, que té una coartada moral de puta mare:

El capitalismo es así, no me lo he inventado yo.

Un argument fulminant.




Però el pitjor de la meva companya de pis (bé, és difícil dir què és el pitjor, però segur que aquesta és una de les coses més molestes) és la puta mania de no ventilar el lavabo desprès de cagar. Admetem-ho: la merda de tot Crist fot pudor. I això són fets, no paraules. Així que per evitar una ostentació innecessària d'aquest inconvenient fisiològic els amants de les convencions socials han inventat un fotimer d'estratègies per amagar la pudor. Alguns de sofisticats, com ara els ventiladors que xuclen les partícules de l'ambient, i d'altres més elementals, com ara els esprais perfumats. I si no, tanques la puta porta i obres la finestra, tant si és hivern com si és estiu. Però el que no és logic és que la gorda fastigosa de merda (i filla de puta, que ja m'en descuidava) es foti com un toixó per dinar, es tanqui al lavabo en unes sessions maratonianes al final de les quals pareix una cagada que probablement no l'abastes ni amb una càmera panoràmica, i desprès deixi tots els orificis de ventilació obstruits. I clar, un pobre servidor, que NO tindria per que estar al corrent de les cagades de tot el personal que passa pel pis, entra al lavabo i es troba perillosament rodejat per un ambient hostil que no el penetres ni amb un matxet del 7.

Una vegada, pobre diable, vaig entrar a cagar desprès de la txeca i em vaig perdre en la densitat de l'atmosfera. Em van trobar deu dies desprès, al penjarobes dels veïns, amb barba, sense calçotets i encomanant-me a Sant Bear Grylls. Una experiència que tractarem un altre dia. Possiblement mai, però sobretot conserveu l'esperança, que és l'últim que és perd. Clar que Ana Frank s'ho va creure i al final va descobrir que l'últim que es perd és la vida. Però eren altres temps.