dilluns, 10 d’agost de 2009

Jo només follo de vacances (ii)



L'alemany és un poble distingit amb una llista de conspíques personalitats nacionals que han destacat d'entre el mapa de la mediocritat humana per alguna que altra habilitat. Perquè els alemanys han sobresortit en els camps del cinema (Fritz Lang, Werner Herzog, Leni Riefenstahl), de la literatura (Friederich Schiller, Thomas Mann, Wolfgang von Goethe), de la filosofia (Martin Heidegger, Immanuel Kant) i també en molts altres sabers, com ara la política, encara que les autèntiques feres del poder provenen d'Àustria. Pregunteu-ho, sinó, l'Arnold i l'Adolf.

És per aquesta raó que em sorprén, i molt, que un lloc molt cèntric de la capital teutona, molt prop de la Museumsinsel, s'hi hagi construit una estàtua a la memòria de herr Alexander von Humboldt.




Per si algú necessita una urgent revisió ocular, transcric la inscripció que hi trobem al peu de l'estàtua. Al Segon Descobridor de Cuba. Reflexionem-hi un moment i no ens precipitem armats amb judicis precoços. Tranquils. Penseu-hi bé.

Ja està. Doncs bé: SEGON DESCOBRIDOR NO SIGNIFICA UNA PUTA MERDA. Una cosa es descobreix una vegada, i punt. Ja pot ser una muntanya, un estil pictòric, una vacuna o una illa plena de ganduls i comunistes. Desprès de la troballa només queda el kitsch i la vergonya.

Imagineu algú que vagi pel món tot vantant-se de ser el segon desvirgador de Miley Cyrus? No, perquè tal cosa no és possible. Us imagineu a algú fanfarronejant sobre ser el segon en llepar un Calipo? No, perquè és fastigós, a no ser que la primera en haver-lo llepat hagi estat Hannah Montana.

Ser el segon és una mediocritat encara pitjor que no pujar al pòdium. Cert és que els hi donen medalles. De plata, et dirà algun innocent, algú que s'hagi cregut el mite de la glòria dels secundons, l'enganyifa aquella de l'esforç i la voluntat o la cantarella de l'importantésparticipar. Sí, als segons els hi donen medalles, però és per humiliar-los. Perquè un trofeu de plata significa una rialla cruel i desmesurada envers aquell que s'ha deixat les pilotes practicant, que ha gastat fins l'última gota de suor, que ha sacrificat la vida per tal de perfeccionar el seu art i, a pesar de tot, no ha estat el millor. Perquè en la cultura humana la finalitat de la competició no és premiar i incitar a aquells que exploten al màxim les capacitats de l'ésser humà, sinó riure's d'aquells que han fracassat. Ei, que quasi ho han aconseguit. Però han fracassat.

Som una espècie que es defineix per la humiliació. Ens valorem no tant pels propis mèrits com pels demèrits dels altres. No ho oblidem. Això és el que ens permet entendre l'humor intricat que determinà l'acceptació, per part dels alemanys, d'aquest regal de la Universitat de La Habana per "honorar" al segon descobridor de Cuba.