dimecres, 26 d’agost de 2009

Jo només vull que els nens s'acostin a mi


Encara que l'anarcoprimitivista que viu dins meu ho vulgui negar, he d'admetre que la vida per un ciutadà del segle XXI és molt més fàcil que la d'un subjecte del XIX. Però molt. I tot gràcies a la tecnologia. D'altra banda, tot aquest progrès també té un revers fosc, ocupat sobretot per imbecilades que ningú coneixia i que no tenia puta necessitat de conèixer. Parlo de les depressions, el sida, Hello Kitty, la llet desnatada o els Smart. Però sobretot parlo de l'explotació infantil. Al segle XIX els nens no es drogaven i no tenien temps per caure en el fracàs escolar, perquè als cinc anys ja estaven a la fàbrica currant com uns pepes. Tampoc es relacionaven amb gitanos perquè es passaven el puto dia treballant, activitat que causa una repulsió congènita en l'ètnia caló. I cal remarcar que la canalla tampoc es baixava politonos. Home, és que no existien, em direu. És igual, la qüestió és que no en baixaven.



Ara bé, durant els anys 90 del segle XX, arran de no sé quin assumpte dels nens taiwanesos i els tallers clandestins de Nike, es va posar de moda reivindicar els drets dels nens i denunciar la explotació infantil. L'encarregat d'aquesta tasca fou un sub-tipus de subjecte reivindicatiu, parent de l'ecologista i l'amant del 3er Món (o Third World Lover, que diuen els anglesos, o gilipolles mental, que diem a ca meva). La qüestió és que els amics de la moral no en tenien prou amb que sortís el Charles Dickens de torn a fer una novel·leta sobre els nens londinencs que treballen a la fàbrica i van pels llocs amb els peus bruts, no, sinó que la denúncia havia d'anar acompanyada d'una proposta política (falsament) sòlida.

Us diré una cosa sobre els nens. Si per mi fos, els fotria tots a picar pedra el primer dia que comencessin a gatejar. L'únic benefici que en podem treure és la força productiva, a pesar de les controvertides propostes del meu bon amic Fritzl. Però això és molt cruel, dirà algun antropòleg wannabe de la UAB. Doncs no gens. Perquè els nens quan neixen no tenen estructures mentals. No pensen, no diferencien el bé del mal, el plaer del dolor, el Barça del Madrid. Així que coneixent la de penalitats que els hi reserva la vida, encara els hi fem un favor si els inculquem que ser un esclau precoç és un plaer.


I el millor del cas és que totes aquestes teories no són meves, sinó del prestigiós psicòleg conductista i enginyer social B. F. Skinner, també reconegut per la invenció de la caixa Skinner, una andròmina que recompensava amb un estímul positiu a un animal cada cop que realitzava la tasca convenida pel realitzador de l'experiment. Diuen que Skinner tancà a sa filla en una d'aquestes caixes i que aquesta desenvolupà trastorns psicològics greus. També diuen que el rumor és fals. I també diuen que si el río suena, a la cazuela. Jo prefereixo creure'm-ho, perquè aquesta gesta tan noble omple d'honor i autoritat al gran Skinner, i ens ensenya el rumb a seguir per la nostra societat desorientada. Nens esclaus, guardeu-ho a la memòria.