Jo només sóc un addicte a les calçotades

Hi ha una cosa que us agrada molt als catalans: les calçotades. Bé, hi ha diverses coses que us agraden molt, als catalans, i probablement les calçotades no són, ni de lluny, una de les més representatives. Però m'agrada començar els articles amb una hòstia de demagògia pura a la cara del lector. Per avisar-lo del pa que s'hi cou, a casa meva.

Si vius a Catalunya, quan arriba febrer ja pots agafar l'agenda i calar-li foc, perquè tots els putos caps de setmana els tindràs ocupats amb una calçotada o dues. De fet, a alguns pobles del Principat el febrer i el març tenen, per llei, tots els caps de setmana de tres dies, a fi que els vilatans disposin de temps suficient per cel·lebrar totes les calçotades que reclamen els diversos imperatius socials. N'has d'organitzar una amb els de la feina, una amb els teus amics, una altra amb els amics de la teva parella, una amb els de l'equip de futbol, una amb els companys de la universitat, una amb la família, una amb els amics d'infància, una amb els del club de lectura nudista, una amb els de l'Associació d'Amics d'Israel i fins i tot una calçotada anarko-vegan-queer amb els de l'assamblea popular del barri. Podria estar-me fins demà ennumerant molts altres grups, cadascun dels quals t'exigeix una calçotada pròpia, però és tard i vol ploure. És cert que podríeu organitzar una macro-calçotada amb centenars de persones, però vosaltres sou catalans, no andalusos o gitanos. No podeu barrejar els vostres diversos cercles socials. Hi ha en joc la identitat.

Durant dos mesos entres en una espiral insensata i voraç de calçotades que ocupen tot el teu temps. La teva vida consisteix a ser devorat per un grup de whatsapp bullent on es planifiquen i executen les compres d'àpats goliards per a més de 20 persones, conduir el cotxe cap a cases rurals o merenderos perduts per aquests móns de Déu, perseguir a la gent perquè paguin els deutes, endrapar com si fos el dia abans d'una guerra, beure per suportar les eternes hores d'infern social, escoltar i riure les mateixes opinions i gracietes de tertulià sobre l'actualitat política, magnificar cada cop amb més mandra els pàl·lids progressos laborals i emocionals que has aconseguit des de l'última trobada i fingir que t'interessen i et creus els dels altres, lluitar durant tota la setmana contra els dolors estomacals per poder estar fresc el dissabte següent i suportar una humiliació pública de fotos compartides al Facebook on apareixes més calb i borratxo que mai, però amb una pitet descomunal i la boca empastifada del que sembla ser, a primer cop d'ull, merda.

Però quan per fi arriba el final d'aquesta marató socio-gastronòmica, no és la placidesa la que et dóna la benvinguda, sinó una mena d'inquietud existencial que et rosega, com si ara que has recuperat el control de la teva vida no sabessis què collons fer amb ella. Panteixant, amb els ulls afonats, la panxa palpitant i encesa, devastada per cruels digestions, i l'esperit derrotat pel feixuc pes de tribulacions misantropes i nihilistes, et quedes anxovat a casa tot el cap de setmana, sense llum, amb les persianes tancades a pesar dels fètids gasos que s'escolen pel teu cul i podreixen la cambra. Estàs perdut. Estàs desorientat. Odies a tothom, sobretot a tu mateix. No trobes sentit a res.  T'has acostumat a ser un engranatge d'aquell mecanisme diví anomenat "època de calçotades". La llibertat et sembla un càstig i finalment et talles les venes a la banyera. El nombre més alt de suïcidis a Catalunya es produeix entre finals de març i principis d'abril, quan s'acaben les calçotades. És una dada ben coneguda, però els diaris no ho diuen mai per culpa de la pèrfida Unió de Pagesos.

Els ingredients essencials d'una calçotada són els calçots, la salsa romesco, carn diversa, pa de pagès, graelles, material per fer foc, papers de diari i, sobretot, cocaïna. Els propòsits de la ingesta d'aquesta droga són dos. El primer, desfermar una loquacitat absurda per poder xerrar durant hores amb gent a la que odies en secret. I el segon, però no menys important, perdre l'apetit, un dels efectes secundaris menys comentats de la farlopa, però que en aquest cas ens ajudarà a mantenir-nos lluny de la temptació de menjar ni un sol calçot. NI UN DE SOL. No sóc el primer que assenyala amb un fil de bava penjant de la boca que l'Emperador va despullat, però no per això em privaré d'assegurar, foll com un profeta que baixa de la muntanya després de parlar amb Déu, que el calçot tan sols és una mena de ceba llarga que no té gust, només regust. Però un regust que, a més, és atroç. En poques ocasions el xovinisme català rellueix amb tanta força com amb la defensa dels calçots.

És molt habitual escoltar com els saberuts pontifiquen que la gràcia d'aquesta verdura és, precisament, la salsa romesco. Com que sembla ser que una puta ceba de pam no és prou indigesta, algú va tenir la idea de maridar-la amb una salsa que compta entre els seus ingredients l'all cru, el pa fregit, el bitxo i una mena de pebrots anomenats nyores. El que es mereix l'inventor d'aquest disbarat és que els déus li conceideixin la immortalitat i l'obliguin a passar l'eternitat al cim del Canigó, lligat en pilotes a un pal. Allí, una àliga majestuosa li introduïrà a la boca trossos de pa sucats en salsa romesco fins que la digestió li faci explotar la panxa. Llavors, quan el dolor s'escampi pel seu cos, les mans invisibles dels déus prendran l'escampall de sang i vísceres i guariran les ferides de l'home perquè l'àliga pugui repetir la tortura ad eternum.

Els calçots són una de les estafes més grans de Catalunya. El cas Palau o l'Estatut del 79 són foteses comparats amb el producte estrella de Valls, l'existència del qual justifica que el poble de l'Alt Camp sigui arrasat per un exèrcits de Transformers que es converteixen en tractors John Deere.

Sobre la costum de presumir de la capacitat d'engolir quantitats obscenes de calçots no m'hi pronunciaré. Perquè és una pràctica perillosa en la que moren molts catalans, privant-nos així d'individus amb actituds indesitjables que corrompen el nostre país. Higiene social. Tot correcte. Següent tema.

Les calçotades s'han de festejar sempre en ambients rurals. Alguns indrets de la ciutat també n'organitzen, però celebrar una calçotada a un restaurant és una heretgia pitjor que un tió amb barretina cagant cromos de la selecció espanyola per Nadal. Aconseguir un mas és fàcil si vius a les comarques lleidatanes o a les Terres de l'Ebre, perquè moltes famílies n'han heretat algun. Els gironins tampoc tenen massa complicacions perquè tots tenen algun amic neo-rural afincat a una casa de camp. Els que les passen més putes són els que viuen a les comarques barcelonines i alguns de les de Tarragona. Els que tenen possibles lloguen entre uns quants una caseta rural al Baix Emporda o la Selva i s'hi passen tot el cap de setmana. Els més modestos s'han de conformar amb els merenderos, espais amb barbacoes, taules i bancs, sovint gestionats per alguna empresa que lloga graelles i ven estris per fer foc. Si li dic merendero en lloc de berenador, com proposa l'Institut d'Estúpids Catalans, és perquè aquestes han estat, en les últimes dècades, zones d'esbarjo emminentment castellanoparlants. Berenador no és una paraula que s'usi habitualment en català.

No veureu la Time Out anunciant els millors berenadors del Vallès com si fos la moda a seguir desprès de les bodegues. No veureu cap berenador als anuncis d'Estrella Damm, amb noies en bikini i joves de ciutat sense samarreta amb les mans ennegrides i el pit suat rostint carn a la barbacoa. No veureu cap tuit gastro-reaccionari del Monzó recomanant aquell o altre berenador.

Des de fot dècades, els merenderos van ser un territori xarnego. Famílies d'obrers immigrants amb aquells fills que algun dia serien els primers de la nissaga a entrar a la universitat passaven els diumenges cremant pa i viandes a les barbacoes de vora la carretera mentre esperaven que pugés el parsimoniós ascensor social. Els últims anys, els merenderos han estat sovintejats pels quillos, els fills descarriats del bon xarnego pujolista, integrat i treballador, una canalla nihilo-hedonista que es passaria pel forro dels ous el immersió lingüística o la cultura de l'esforç si abans es dignés a fer l'esforç d'aprendre aquests conceptes. Però els amos i senyors dels merenderos no són els quillos. L'altre dia un conegut meu tornava d'una lumpen-calçotada a un merdendero i li vaig preguntar com havia anat. Ell em va respondre:

“Prou bé, però vam tardar la hòstia a coure tota la carn. Allò estava ple de sudaques”.

Sudaques és una paraula pejorativa molt estesa per referir-se als panxitos. Aquests nous immigrants han assaltat totes els espais de Catalunya on s'hi pugui organitzar un pícnic. Porten amb ells quantitats ingents carn, com si haguessis sacrificat i especejat el cadàver del mateix Quetzalcoatl. Bé, és una manera de parlar, perquè Quetzalcoatl és un déu amb plomes i a una barbacoa sudamericana només hi trobareu porc i vedella, mai pollastre, perquè saben que el pollastre només és tofu amb sentiments. La verdura, per descomptat, brilla per la seva absència. Nevi o plogui, faci sol o caiguin meteorits, famílies sudamericanes s'ajunten cada cap de setmana per endrapar i celebrar la vida en comunitat mentre els nens s'estomaquen, els adults cuinen i els altaveus dels cotxes vomiten lúbric regueton. A ells, per descomptat, els sua la polla el concepte de calçotada. I no marxaran del merdendero només perquè sigui l'època en què els catalans festegen aquest merdós simulacre de ritual de reafirmació de l'amistat conegut com a calçotada. No marxaran perquè no ho han de fer. Perquè el merendero és seu. Perquè mentre vosaltres us passeu el cap de setmana escarxofats a casa devorant sèries com si això us hagués de fer millor persona, o rebuscant a la Time Out el següent restaurant del que podreu presumir davant xusma amb una escala de valors igual de podrida que la vostra, o pagant quantitats insensates de diners a una discoteca per ballar unes cançons i fotre uns claus que demà no recordareu, els sudamericans trien els seus amics, el seu menjar i la seva música, i recuperen els espais que els catalans heu deixat abandonats. Així que quan torneu a un merendero, feu-ho amb el cap cot i demanant permís per respirar. No esteu a casa vosta. Sou hostes. Sigueu educats. I si s'ha de ballar regueton, es balla. No és pas més patètic que posar-se un pitet gegant per menjar-se una ceba sucada en salsa mentre fas una cara de coitus interruptus.

PS: Vull aclarir que amb el regueton hi tinc una relació d'amor purament intel·lectual. Jo sóc víctima d'una esquizofrènia emocional i política que em porta de la misantropia extrema amb tics totalitaris i de despotisme il·lustrat, a una mena de situacionisme humanista de caire anàrquic. Quan em trobo immers en aquesta segona fase puc llegir articles de Diagonal sobre el sant caos urbà de les ciutats llatinoamericanes o sobre l'explosió vitalista de la música dels seus guetos, i llavors tinc ganes de calar-me foc als peus i començar una conga que recorrerà el país per cremar-lo al pas del guaguancó. Però després, un mal dia, he d'agafar el puto metro i em sento obligat a respectar al puto subnormal que escolta regueton pel mòbil sense auriculars ni cap gest a la cara que indiqui que realment ho està disfrutant prou com per creure convenient que compartir-ho amb la resta dels passatgers és una missió divina que ens salvarà del gris tedi urbà. Llavors m'adono que el regueton és objectivament repulsiu. I que la teva llibertat comença on acaba la meva. I que les lleis això, i la mà dura allò altre, fins que m'adono que Hitler sembla Dumbo al meu costat. I torno a llegir Diagonal i Walt Whitman.

Jo només sóc el fantasma dels Nadals futurs

M'agrada el Nadal. Sé que en boca d'un humanista cínic com jo aquestes paraules poden semblar enganyoses, així que les repetiré en majúscules, negreta i amb un adverbi: M'AGRADA MOLT EL NADAL. Els banquets gargantuescos i els avets de plàstic cutres i els torrons rancis i les cançons incisives i les felicitacions hipòcrites i les eternes reunions familiars i la bolsa cotillón i totes aquestes coses tan xarones i tan kitsch que vosaltres odieu, doncs jo les estimo. I quan sento els Soziedad Alkohólika cantar allò de Feliz Falsedad jo somric de forma condescendent i penso: sí, sí, feliz falsedad para ti, feliz falsedad para tu perro sarnoso y feliz falsedad para tu puta flauta de elfo sidoso.


Alguns (imbècils) diuen que el Nadal és fals. Diuen això mentre emboliquen els seus cigarrets bohemis i s'ajusten les seues bufandes de situacionista demodé. Diuen això com si descobrissin una gran verititat, una veritat tràgica que destruirà la pantomima grotesca del mode de vida occidental, una veritat tràgica que, tot i això, ells assumeixen estoicament, i per això es passen la nit de Nadal fumant tabac Pueblo i llegint els assajos de Montaigne mentre la seua família de classe mitjana plora la seua absència davant d'uns canelons.

POBRES SUBNORMALS.

Que el Nadal és fals ho sabem tots. És evident. Però també la literatura i el cinema i totes les coses que valen la pena en aquest món de merda són essencialment FALSES. ¿Però què importa que siguin falses si l'emoció és real?
Potser això últim ha quedat massa afectat, així que borreu-ho i apunteu el següent exabrupte: Però què importa que siguin fal... bé, si això últim us ha semblat massa afectat foteu el cap a la via del tren i espereu fins que us l'aixafin. ¿Per què polles viviu? Hi ha gossos que haurien aprofitat millor la vostra ànima descreguda.


Tornem-hi. Suposo que odiem el Nadal perquè la nostra sensibilitat està modulada pel discurs dels comediants jueus dels Estats Units. Amb les seues comèdies desencantades i els seus monòlegs vidriòlics deconstrueixen el Nadal, caricaturitzant-ne els vicis i ocultant-ne les virtuts, com si ens fessin un favor, quan en realitat el que passa és que són uns fills de puta ressentits perquè no han cregut en el Pare Noel en la seua puta vida i perquè les seues festes jueves no són celebracions sentides que vessen d'amor i èxtasi sinó amargs homenatges al seu Déu rancuniós que els deixa viure un any més, un any de merda més.

Però a mi el Nadal m'agrada perquè a pesar de les seves contrapartides (que sí, que són moltes) constitueix un parèntesi a la depriment sordidesa i mediocritat de la naturalesa humana. De fet, només el Nadal i els encesos versos de Walt Whitman són capaços de fondre el glaç del meu cor de vell Scrooge i fer-me sentir alguna cosa remotament semblant a una engruna de succedani d'amor per la humanitat. Per això avui compartiré un parell d'històries nadalenques reals (sí, REALS) que m'han explicat aquests últims dies.


A la tenda del Barça uns clients observen una senyora que brega amb 40 samarretes. Amb evident desgana, un dels dependents s'acosta per ajudar-la. Llavors un dels clients reconeix en ella a la mare d'en Messi, la senyora Celia Cuccitini, i li pregunta:
- ¿Es usted la madre de Messi, la señora Celia Cuccitini?
I ella respon:
- Sí, soy la madre de Messi, la señora Celia Cuccitini.
Un client sent la conversa i xiuxiueja que aquella dona és la mare d'en Messi, la senyora Celia Cuccitini, i un client que ho sent reprodueix el mateix i la frase s'escampa i es repeteix per la tenda com un mantra. La gent comença envoltar la pobra dona i el dependent, nerviós, truca a l'encarregat per preguntar-li:
- Disculpi, però aquí està la mare del Messi amb 40 samarretes: ¿li fem descompte o què?
L'encarregat surt a la tenda, aparta els clients amb elegància i brutalitat i arriba fins la mare de Déu amb un somriure de tauró.
- ¿Señora Cuccitini? Acompáñeme, por favor.
- Grasias, grasias.
Se l'emporta fins la caixa i en fa fora la caixera amb un cop de colze.
- Veo que lleva muchas camisetas, ¿eh?
-Sí, sí. Cuarenta. Quiero poner el nombre de mi hijo Leo.
- ¿A todas?
- Sí, a todas. ¿Cuanto me costará?
-Para usted, gratis.
-Oh, no son para mí. Son para unos huerfanitos de la Argentina.
-Pues entonces un 20% de descuento.


La segona i última història va sobre un professor que vol remoure els esperits dels nens. Ja sabeu que aquestes són unes festes molt materialistes, així que el professor demana als alumnes que facin una carta als Reis Mags d'Orient on no demanin cap tipus d'objecte, sinó desitjos de caire immaterial. En només 5 minuts, els professor observa espaordit com en les cartes hi figuren els següents desitjos.

- Jo vull la pau al món i la mort de tots els espanyols.

- M'agradaria que marxessin del país tots els moros, tots els que estan al paro i tots els que es posen malalts, perquè fan gastar molts diners al president.

- Jo vull que hi hagi més guerres al món perquè sinó el meu papa, que és policia, no tindrà feina.

¿Us pensàveu que les festes de Nadal eren materialistes perquè sí? I ara! El materialisme serveix per mantenir ben lluny els nens de si mateixos. Si indaguen massa sobre la seua identitat i els seus desitjos íntims i profunds descobriran que no són més que un garbuix de pulsions de mort i un egotisme rabiós i atrapat. Però, afortunadament, el materialisme els fa somniar i ens permet bastir una societat millor i enganyada. Sapere aude? Sapere aude ta puta mare. Perquè, en certa manera, el materialisme és un humanisme.

Jo només ajudo als minusvàlids

Jo tinc molt amics minsuvàlids, si bé el seu problema és de caire psíquic més que no pas físic. Popularment, són coneguts com a retardats. És per això, doncs, que la realitat de la minusvalia física m'és tan aliena. A causa d'un atac de jesusisme difícil d'explicar, l'altre dia vaig a dedicar-me a passar revista a diverses infraestructures barcelonines i vaig comprovar que, com m'esperava, poques d'elles estan habilitades per tal de facilitar les coses als nostres amics, els motoristes de les rodes laterals. Aquesta constatació em va colpir, no puc negar-ho. No obstant això, ara mateix no tinc ni els diners, ni el temps, ni l'ètica suficient com per passar-me l'estiu construint rampes a tots aquells equipaments que encara no estan habilitats. Per tant, he ideat una sèrie de símbols per senyalitzar als minus tots aquells llocs sense accessos per gent de la seva mena. (Gràcies) No es mereixen.

Jo només sóc un gandul

Ah, alerta, la Marató de TV3! Hi ha gent que dóna propina a l’Església els diumenges. N’hi ha d’altres que apadrinen un nen de Moçambic. Alguns incauts donen pasta als timadors que et paren pel carrer amb el pretext d’aconseguir una firma pels sordmuts. Hi ha alguns espavilats i espavilades que afirmen anar-se’n a Cuba o a Nicaragua a col•laborar en tasques humanitàries i l’únic que fan és perdre’s en un poblatxo remot de l’interior i fartar-se de follar amb sudaques i altres voluntaris. Durant l’hivern prefereixen tancar-se a la UAB i protestar per la mongolada de torn.
El Nadal ja està aquí i la gent es sent especialment culpable per ser uns caucàsics turbocapitalistes. És per això que a l’emprenedora i pròspera Catalunya vam idear La Marató, epifania col•lectiva que consisteix en ruixar la consciència nacional amb tones i tones de lleixiu solidari per a que rellueixi com mai. Cada any es recapten més diners que l’anterior fins que un dia a la factura del PIB només hi haurà escrit “La Marató” i el país s’esfonsarà en la misèria i amb els nostres diners els subnormals llogaran un exèrcit de subnormals sàdics i conqueriran la Subrepública de Catalunya Tartamuda.

Una farsa de principi a fi, tots ho sabem des de fa molt de temps.
Allò que realment hem torbà de l’edició d’aquest any fou que fos dedicada a les malalties mentals greus. Malalties mentals greus, amics. Pensem-hi per uns moments.
Depressió, trastorns bipolars, esquizofrènia. Alguns necis que fan dir-se sociòlegs diuen que abans del segle XIX no existien aquestes malalties, que són un símptoma del caràcter malaltís del capitalisme. No, amics, no. SÍ que existien aquestes malalties, però tenien un nom molt més encertat que les definia en conjunt: ganduleria.
Hi ha molt listillo que eludeix les seves obligacions tot al•legant malalties mentals rocambolesques com síndrome d’Asperger o alzheimer, totes elles variacions de la ganduleria amb coartada científico-mèdica. Tot això no existeix i la gent de bona fe es deixa enganyar. Els hi atorguen baixes pagades per depressió, els hi redueixen les penes criminals si al•leguen merdes com esquizofrènia i, que jo sàpiga, els que tenen doble personalitat no paguen dues entrades al cine. I ara, per a més inri, acaben d’estafar uns 6 milions d’euros gràcies a la Marató.
Madoff i bipolars, lladres de guant blanc.