dilluns, 27 de desembre de 2010

Jo només sóc el fantasma dels Nadals futurs


M'agrada el Nadal. Sé que en boca d'un humanista cínic com jo aquestes paraules poden semblar enganyoses, així que les repetiré en majúscules, negreta i amb un adverbi: M'AGRADA MOLT EL NADAL. Els banquets gargantuescos i els avets de plàstic cutres i els torrons rancis i les cançons incisives i les felicitacions hipòcrites i les eternes reunions familiars i la bolsa cotillón i totes aquestes coses tan xarones i tan kitsch que vosaltres odieu, doncs jo les estimo. I quan sento els Soziedad Alkohólika cantar allò de Feliz Falsedad jo somric de forma condescendent i penso: sí, sí, feliz falsedad para ti, feliz falsedad para tu perro sarnoso y feliz falsedad para tu puta flauta de elfo sidoso.


Alguns (imbècils) diuen que el Nadal és fals. Diuen això mentre emboliquen els seus cigarrets bohemis i s'ajusten les seues bufandes de situacionista demodé. Diuen això com si descobrissin una gran verititat, una veritat tràgica que destruirà la pantomima grotesca del mode de vida occidental, una veritat tràgica que, tot i això, ells assumeixen estoicament, i per això es passen la nit de Nadal fumant tabac Pueblo i llegint els assajos de Montaigne mentre la seua família de classe mitjana plora la seua absència davant d'uns canelons.

POBRES SUBNORMALS.

Que el Nadal és fals ho sabem tots. És evident. Però també la literatura i el cinema i totes les coses que valen la pena en aquest món de merda són essencialment FALSES. ¿Però què importa que siguin falses si l'emoció és real?
Potser això últim ha quedat massa afectat, així que borreu-ho i apunteu el següent exabrupte: Però què importa que siguin fal... bé, si això últim us ha semblat massa afectat foteu el cap a la via del tren i espereu fins que us l'aixafin. ¿Per què polles viviu? Hi ha gossos que haurien aprofitat millor la vostra ànima descreguda.


Tornem-hi. Suposo que odiem el Nadal perquè la nostra sensibilitat està modulada pel discurs dels comediants jueus dels Estats Units. Amb les seues comèdies desencantades i els seus monòlegs vidriòlics deconstrueixen el Nadal, caricaturitzant-ne els vicis i ocultant-ne les virtuts, com si ens fessin un favor, quan en realitat el que passa és que són uns fills de puta ressentits perquè no han cregut en el Pare Noel en la seua puta vida i perquè les seues festes jueves no són celebracions sentides que vessen d'amor i èxtasi sinó amargs homenatges al seu Déu rancuniós que els deixa viure un any més, un any de merda més.

Però a mi el Nadal m'agrada perquè a pesar de les seves contrapartides (que sí, que són moltes) constitueix un parèntesi a la depriment sordidesa i mediocritat de la naturalesa humana. De fet, només el Nadal i els encesos versos de Walt Whitman són capaços de fondre el glaç del meu cor de vell Scrooge i fer-me sentir alguna cosa remotament semblant a una engruna de succedani d'amor per la humanitat. Per això avui compartiré un parell d'històries nadalenques reals (sí, REALS) que m'han explicat aquests últims dies.


A la tenda del Barça uns clients observen una senyora que brega amb 40 samarretes. Amb evident desgana, un dels dependents s'acosta per ajudar-la. Llavors un dels clients reconeix en ella a la mare d'en Messi, la senyora Celia Cuccitini, i li pregunta:
- ¿Es usted la madre de Messi, la señora Celia Cuccitini?
I ella respon:
- Sí, soy la madre de Messi, la señora Celia Cuccitini.
Un client sent la conversa i xiuxiueja que aquella dona és la mare d'en Messi, la senyora Celia Cuccitini, i un client que ho sent reprodueix el mateix i la frase s'escampa i es repeteix per la tenda com un mantra. La gent comença envoltar la pobra dona i el dependent, nerviós, truca a l'encarregat per preguntar-li:
- Disculpi, però aquí està la mare del Messi amb 40 samarretes: ¿li fem descompte o què?
L'encarregat surt a la tenda, aparta els clients amb elegància i brutalitat i arriba fins la mare de Déu amb un somriure de tauró.
- ¿Señora Cuccitini? Acompáñeme, por favor.
- Grasias, grasias.
Se l'emporta fins la caixa i en fa fora la caixera amb un cop de colze.
- Veo que lleva muchas camisetas, ¿eh?
-Sí, sí. Cuarenta. Quiero poner el nombre de mi hijo Leo.
- ¿A todas?
- Sí, a todas. ¿Cuanto me costará?
-Para usted, gratis.
-Oh, no son para mí. Son para unos huerfanitos de la Argentina.
-Pues entonces un 20% de descuento.


La segona i última història va sobre un professor que vol remoure els esperits dels nens. Ja sabeu que aquestes són unes festes molt materialistes, així que el professor demana als alumnes que facin una carta als Reis Mags d'Orient on no demanin cap tipus d'objecte, sinó desitjos de caire immaterial. En només 5 minuts, els professor observa espaordit com en les cartes hi figuren els següents desitjos.

- Jo vull la pau al món i la mort de tots els espanyols.

- M'agradaria que marxessin del país tots els moros, tots els que estan al paro i tots els que es posen malalts, perquè fan gastar molts diners al president.

- Jo vull que hi hagi més guerres al món perquè sinó el meu papa, que és policia, no tindrà feina.

¿Us pensàveu que les festes de Nadal eren materialistes perquè sí? I ara! El materialisme serveix per mantenir ben lluny els nens de si mateixos. Si indaguen massa sobre la seua identitat i els seus desitjos íntims i profunds descobriran que no són més que un garbuix de pulsions de mort i un egotisme rabiós i atrapat. Però, afortunadament, el materialisme els fa somniar i ens permet bastir una societat millor i enganyada. Sapere aude? Sapere aude ta puta mare. Perquè, en certa manera, el materialisme és un humanisme.