Em rebenten les crítiques al meu blog. Corregeixo: em rebenten les crítiques plebeues al meu blog. No pretenc que la gent es quedi callada. Al cap i a la fi, qui mata a sang a sang mor. Però deploro aquesta colla de hobitts sense cames que blasmen de la meva prosa i del meu pensament magnètic però que, vés quina casualitat, són sempre els primers en comentar les entrades. Me'ls imagino com peixos traient el cap de l'aigua, obrint les seves boques infatigables mentre esperen sense voluntat a que ejaculi dins les seves boques llefiscoses només per paladejar la meva llefa hercúlia i escopir immediatament un esput, barreja de semen, saliva i patates xips, un pàlid reflex de la meva escorreguda flamígera que, per a més inri, no encerta el seu objectiu (jo) i, per a més inri encara, dibuixa una paràbola i cau sobre els seus ulls.
No ho enteneu? Foteu-vos.
No entenc què he fet malament. Voldria tenir nèmesis amb una llengua d'amiant i tot el que aconsegueixo són barrufets que em disparen bales de cotó fluix. Per això avui respondré a les crítiques més habituals, encara que puc deduir fàcilment que la vostra ment obtusa i desquiciada ho ignorarà i les mateixes crítiques spameres ompliran la secció de comentaris el dia de demà.
"No tens altra feina que escriure aquest blog?". Clar que la tinc. Com tothom. Però molts de vosaltres penseu que escriure aquestes entrades impliquen alguna cosa així com un retir espiritual, una recerca intensa i un exercici de deliberació que em porta a les portes del deliri. Però a mi no em costa escriure el blog. No em costa una puta merda. Perquè jo respiro coneixement i sabiduria. La meva ment no para de funcionar, a diferència del vostre cervell atrofiat i sense dents, que no tan sols no pensa per si mateix sinó que a més l'heu d'alimentar amb farinetes, idees ben mastegades, ben triturades, que us traspassen, entren dins vostre i en surten amb la precisió d'un bisturí i l'asèpsia de l'arròs blanc. Per això quan voleu pensar només balbucegeu. Per això us foten el pèl i no us n'assabenteu. Per això sou gent amb vides tan ínfimes que necessiteu que un grup de música us digui que valen la pena. Per això ara parlarem dels Manel.
"Doncs jo crec que els Manel bla bla bla". Resumiré amb paraules d'amor senzilles i tendres allò que he dit manta vegades. La majoria de vosaltres sou gent petita, minúscula. Sou les tartanyes de la societat: naixeu sota terra, mengeu terra i sota terra morireu. La grandesa no té res a veure amb els diners, la classe o la polla. No. La grandesa té a veure amb la voluntat. Vosaltres heu pogut ser grans però ho heu desestimat. Heu nascut homes, l'únic ésser amb una potencialitat infinita, l'únic ésser capaç de ser allò que es proposa, però vosaltres enlloc d'escollir ser un déu heu preferit convertir-vos en rates. I fins i tot sou menys que això. En una vida anterior potser vau ser una cucaratxa hitleriana a la qual el karma ha castigat reencarnant-la en el pitjor i el més vil dels sers del Cosmos: un home-rata.
Els Manel parlen de vides petites que es creuen grans. Això els Manel potser no ho saben i és evident que vosaltres no ho sabeu. Però no sospiteu qui n'és perfactament conscient, d'això. Doncs Jaume Roures. L'home que s'alimenta dels vostres fracassos. Però res, vosaltres podeu continuar a la vostra, amb les vostres feines de merda, amb els vostres shawarmes de merda, amb els vostres pisos compartits de merda, amb les vostres postes de sol de merda, amb les vostres bicicletes de merda i amb els vostres fracassos amorosos de merda. I contents, eh! Que si un dia se us acut pensar que teniu una vida de merda ja estan els Manel per dir-vos que la vostra és una vida de merda, sí, però que si no la mires fixament potser és una merda de colors.
I no, no m'interessa fer una crítica musical del folk-pop dels Manel. Tampoc m'interessa que critiquin el costumbrisme amb les seves lletres (com alguns idiotes afirmeu). M'importa una merda el que pensin els Manel. Allò que m'interessa és com interpreteu vosaltres el producte Manel. Perquè l'autor ha mort. Us sona? Roland Barthes? Clar que no.
"Ets un psicòpata insensible que no tens respecte per ningú". Per descomptat. No es prou evident? Feia falta el comentari fàcil i obvi? Subnormal.
"No m'ha agradat el teu últim post". M'importa un rave. No escric el blog per a vosaltres: l'escric per a mi. M'agrada llegir-me. Em posa catxondíssim. Hauríeu d'estar agraits que tingui la delicadesa, el gest magnànim, de compartir els meus escrits amb vosaltres. I si n'hi ha algun que no us agrada és que teniu algun problema. Algun problema greu, vull dir. Mental. Tanqueu la boca: no volem que les vostres paraules verinoses podreixin el nostre cap.
No demano comprensió. A fi de comptes, els jueus no comprengueren Jesucrist perquè l'home petit no reconeix el Déu quan el té al davant. Per això els jueus es conxorxaren amb els romans per crucificar Jesucrist i per això segles més tard Nostre Senyor envià herr Adolf Hitler per gasejar els seus descendents. A vosaltres també us arribarà un Hitler que matarà la vostra família. Paciència.
Doncs això: molt de compte amb intentar ser més llestos que jo, farsants. Que quan vosaltres aneu jo torno de follar-me les vostres parelles. I ara que us tinc ben calents ja podeu correr a escopir contra mi les vostres crítiques aigualides. Ah, no, calla, QUE HE BLOQUEJAT ELS COMENTARIS. Sembla ser que aquest cop us haureu de quedar la meva llefa sobre la llengua, us l'haureu de passar d'una banda a l'altra de la boca fins que, avorrits, acabareu empassant-vos-la. I la ràbia us farà bullir la sang i el fetge us rebentarà i la vostra ànima de bufó xisclarà enrabiada i donarà cops de peu i finalment les vostres cordes vocals petaran d'una en una fent do-re-mi-fa-sol.
Tornaré a habilitat els comentaris quan la gent tingui coses interessant a dir més enllà de repetir les crítiques habituals i xupar-me les polles de forma descarada. Sóc bo. Ja ho sé. Sóc com un pare al que admiren els seus fills: no sento orgull sinó compassió.
Fins llavors em delectaré en el silenci. OH SILENCI. ¿Hi ha alguna cosa més dolça que el silenci que queda quan hom acaba de parlar?
No ho enteneu? Foteu-vos.
No entenc què he fet malament. Voldria tenir nèmesis amb una llengua d'amiant i tot el que aconsegueixo són barrufets que em disparen bales de cotó fluix. Per això avui respondré a les crítiques més habituals, encara que puc deduir fàcilment que la vostra ment obtusa i desquiciada ho ignorarà i les mateixes crítiques spameres ompliran la secció de comentaris el dia de demà.
"No tens altra feina que escriure aquest blog?". Clar que la tinc. Com tothom. Però molts de vosaltres penseu que escriure aquestes entrades impliquen alguna cosa així com un retir espiritual, una recerca intensa i un exercici de deliberació que em porta a les portes del deliri. Però a mi no em costa escriure el blog. No em costa una puta merda. Perquè jo respiro coneixement i sabiduria. La meva ment no para de funcionar, a diferència del vostre cervell atrofiat i sense dents, que no tan sols no pensa per si mateix sinó que a més l'heu d'alimentar amb farinetes, idees ben mastegades, ben triturades, que us traspassen, entren dins vostre i en surten amb la precisió d'un bisturí i l'asèpsia de l'arròs blanc. Per això quan voleu pensar només balbucegeu. Per això us foten el pèl i no us n'assabenteu. Per això sou gent amb vides tan ínfimes que necessiteu que un grup de música us digui que valen la pena. Per això ara parlarem dels Manel.
"Doncs jo crec que els Manel bla bla bla". Resumiré amb paraules d'amor senzilles i tendres allò que he dit manta vegades. La majoria de vosaltres sou gent petita, minúscula. Sou les tartanyes de la societat: naixeu sota terra, mengeu terra i sota terra morireu. La grandesa no té res a veure amb els diners, la classe o la polla. No. La grandesa té a veure amb la voluntat. Vosaltres heu pogut ser grans però ho heu desestimat. Heu nascut homes, l'únic ésser amb una potencialitat infinita, l'únic ésser capaç de ser allò que es proposa, però vosaltres enlloc d'escollir ser un déu heu preferit convertir-vos en rates. I fins i tot sou menys que això. En una vida anterior potser vau ser una cucaratxa hitleriana a la qual el karma ha castigat reencarnant-la en el pitjor i el més vil dels sers del Cosmos: un home-rata.
Els Manel parlen de vides petites que es creuen grans. Això els Manel potser no ho saben i és evident que vosaltres no ho sabeu. Però no sospiteu qui n'és perfactament conscient, d'això. Doncs Jaume Roures. L'home que s'alimenta dels vostres fracassos. Però res, vosaltres podeu continuar a la vostra, amb les vostres feines de merda, amb els vostres shawarmes de merda, amb els vostres pisos compartits de merda, amb les vostres postes de sol de merda, amb les vostres bicicletes de merda i amb els vostres fracassos amorosos de merda. I contents, eh! Que si un dia se us acut pensar que teniu una vida de merda ja estan els Manel per dir-vos que la vostra és una vida de merda, sí, però que si no la mires fixament potser és una merda de colors.
I no, no m'interessa fer una crítica musical del folk-pop dels Manel. Tampoc m'interessa que critiquin el costumbrisme amb les seves lletres (com alguns idiotes afirmeu). M'importa una merda el que pensin els Manel. Allò que m'interessa és com interpreteu vosaltres el producte Manel. Perquè l'autor ha mort. Us sona? Roland Barthes? Clar que no.
"Ets un psicòpata insensible que no tens respecte per ningú". Per descomptat. No es prou evident? Feia falta el comentari fàcil i obvi? Subnormal.
"No m'ha agradat el teu últim post". M'importa un rave. No escric el blog per a vosaltres: l'escric per a mi. M'agrada llegir-me. Em posa catxondíssim. Hauríeu d'estar agraits que tingui la delicadesa, el gest magnànim, de compartir els meus escrits amb vosaltres. I si n'hi ha algun que no us agrada és que teniu algun problema. Algun problema greu, vull dir. Mental. Tanqueu la boca: no volem que les vostres paraules verinoses podreixin el nostre cap.
No demano comprensió. A fi de comptes, els jueus no comprengueren Jesucrist perquè l'home petit no reconeix el Déu quan el té al davant. Per això els jueus es conxorxaren amb els romans per crucificar Jesucrist i per això segles més tard Nostre Senyor envià herr Adolf Hitler per gasejar els seus descendents. A vosaltres també us arribarà un Hitler que matarà la vostra família. Paciència.
Doncs això: molt de compte amb intentar ser més llestos que jo, farsants. Que quan vosaltres aneu jo torno de follar-me les vostres parelles. I ara que us tinc ben calents ja podeu correr a escopir contra mi les vostres crítiques aigualides. Ah, no, calla, QUE HE BLOQUEJAT ELS COMENTARIS. Sembla ser que aquest cop us haureu de quedar la meva llefa sobre la llengua, us l'haureu de passar d'una banda a l'altra de la boca fins que, avorrits, acabareu empassant-vos-la. I la ràbia us farà bullir la sang i el fetge us rebentarà i la vostra ànima de bufó xisclarà enrabiada i donarà cops de peu i finalment les vostres cordes vocals petaran d'una en una fent do-re-mi-fa-sol.
Tornaré a habilitat els comentaris quan la gent tingui coses interessant a dir més enllà de repetir les crítiques habituals i xupar-me les polles de forma descarada. Sóc bo. Ja ho sé. Sóc com un pare al que admiren els seus fills: no sento orgull sinó compassió.
Fins llavors em delectaré en el silenci. OH SILENCI. ¿Hi ha alguna cosa més dolça que el silenci que queda quan hom acaba de parlar?
