Poseu-vos els cascs, amagueu el cap entre les cames i encabiu els nens al búnquer, perquè arriba la tesi d'avui amb un cos de lletra ciclopi i una combinació cromàtica celtibèrica que farà esclatar els vostres ulls provincians:
EMBORRATXAR-SE A LA TARDA ÉS BURGÈS
O petitburgès, que és més menut, però fa més ràbia perquè ningú té clara la diferència entre burgès i petitburgès. Doncs els llicenciats en Història segur que ho saben. Ah, els llicenciats en Història. Bona. Bona aquesta. I ara anem a parlar seriosament.
Emborratxar-se a la tarda és burgès. Aquesta és La Tesi. L'emplaço al principi, decisió gens habitual, i ara l'enfosquiré amb arguments tangencials, exabruptes anticonstitucionals i oracions subordinades, fluvials i faraòniques, erigides sobre silogismes falsos o, si més no, inintel·ligibles, fins que arribi un punt en què us ofegueu en els meus procediments mentals i no us quedi més collons que dir, joder, si és que té raó, si no ho entenc és que TÉ RAÓ.
Perquè tinc raó, sempre tinc raó. No ho dubteu MAI.
Alguns dels nàufrags emocionals que han tornat d'Erasmus em diuen que Pirineus enllà s'ho munten molt bé en aquelles qüestions relatives al mam. Es posen a beure a les 5 de la tarda, declamen amb uns ulls salivosos de nostàlgia, i a les 12 de la nit el cos ja els diu prou i el matí següent es poden llevar amb totes les hores de son complertes per poder anar a currar més o menys sobris. Currar? Treballar? Sobrietat? Lèxic burgès! Que algú cridi els soviets: el déu Kalashnikov demana un vessament de sang.
A mi aquest cercle de la birra consistent en borratxera-feina-borratxera-feina em sembla miserable, una falsa síntesi entre l'apol·lini i el dionisíac que domestica aquest últim en benefici del primer. ¿On ho fan, això? A Alemanya, sobretot. Deutschland. Els putos amos de la enginyeria social. Una gent que aprèn més ràpid que una rata-cyborg-convergent i a la qual ha fet falta menys d'un segle per engendrar i perfeccionar un seguit d'estratagemes biopolítiques mil vegades més efectives i mil vegades més subreptícies i mil vegades més elegants que les càmeres de gas. L'agenda d'un alemany actual diu: 1) beu 2) dorm 3) treballa 4) surt de la crisi 5) torna a beure i torna a començar. 100% efectiu en el beure, 100% efectiu a la feina, 100% efectiu en ser un subnormal.
¿De què serveix beure si al matí següent estàs fresc per anar a treballar? Racionalitzar la beguda va en contra de tot allò que ha significat tradicionalment l'alcohol, de la joie de vivre antisistema que al llarg dels temps ha estat espantant els demiurgs socials fins que aquests, astutes hienes sulfuroses, han transmutat l'anàrquic pitof en un bufó falder que s'aferra a l'etanol amb la fermesa del rigor mortis, de la mateixa manera que la seua mare engull prozac per defugir l'avorriment existencial.
No, amics i amigues. No és això. És hora d'arribar envinats a l'oficina. Obrir les portes del despatx com qui obre uns llavis vaginals i treure el cap a un nou món, envoltat pel jefe i els companys, expectants, emmudits, i entrar convertit en un home nou, un torrat renascut, passejar-se bambolejant per l'estança, atravessar el silenci incòmode mentre pessigues pits i cigales, vomitar sobre els teclats i eructar sobre el subwoofers, potser ensenyar el cul al secretari i colpejar amb el peu les papereres de reciclatge, però finalment, i això és el més important, arribar fins al teu superior, descarregar els colzes sobre la taula, aixecar un dit amenaçador, fer-lo ballar i tornar-lo a amagar, avortar un somriure, mirar al jefe estupefacte amb un ull guenyo i obrir una boca que empresonava totes les fortors i efluvis alcohòlics de l'univers per escopir-li exultant a la cara un A BEURE! A BEURE! com el mateix Gargantua pronuncià tot just després del seu naixement.
Heu de fer de l'alcohol una pràctica tan intrínsecament lligada al vostre dia a dia que oblideu les raons de la seua ingesta. ¿Per què beveu? ¿Per ser simpàtics i sociables? És patètic. ¿Per lligar? És encara més patètic. ¿Per oblidar els vostres problemes? És trist, però també patètic. ¿O potser ho féu per deixar-vos fer aquelles fotos on sortiu lletjos i amb les faccions desballestades, amarats de suor, abraçant-vos a altres infrassers fins formar una massa compacta de pura subnormalitat, aquelles fotos que després penjareu al Facebook i comentareu amb milions d'errades ortogràfiques? Doncs això és... ¿de què estàvem parlant? Ah, sí: l'alcohol és un desestabilitzador social.
Quan un dia arribeu a la feina ressacosos perduts, amb la ment ennegrida per culpa de l'alcohol, i el suau tecleig dels companys us ressoni al cap com els tambors de guerra del déu Mart, i el xiuxiueig insubstancial dels col·legues us sembli el grall insuportable d'un cor d'harpies, i fins i tot la tasca més trivial us suposi una condemna, llavors pensareu: ¿què faig aquí? ¿què polles hi faig, aquí? Però no us confongueu: allò que us foradarà el cap no serà l'alcohol, sinó un brot sobtat i dolorós de clarividència. I la ressaca, de la forma més impensada, us farà lliures.
Emborratxar-se a la tarda és burgès. Aquesta és La Tesi. L'emplaço al principi, decisió gens habitual, i ara l'enfosquiré amb arguments tangencials, exabruptes anticonstitucionals i oracions subordinades, fluvials i faraòniques, erigides sobre silogismes falsos o, si més no, inintel·ligibles, fins que arribi un punt en què us ofegueu en els meus procediments mentals i no us quedi més collons que dir, joder, si és que té raó, si no ho entenc és que TÉ RAÓ.
Perquè tinc raó, sempre tinc raó. No ho dubteu MAI.
Alguns dels nàufrags emocionals que han tornat d'Erasmus em diuen que Pirineus enllà s'ho munten molt bé en aquelles qüestions relatives al mam. Es posen a beure a les 5 de la tarda, declamen amb uns ulls salivosos de nostàlgia, i a les 12 de la nit el cos ja els diu prou i el matí següent es poden llevar amb totes les hores de son complertes per poder anar a currar més o menys sobris. Currar? Treballar? Sobrietat? Lèxic burgès! Que algú cridi els soviets: el déu Kalashnikov demana un vessament de sang.
A mi aquest cercle de la birra consistent en borratxera-feina-borratxera-feina em sembla miserable, una falsa síntesi entre l'apol·lini i el dionisíac que domestica aquest últim en benefici del primer. ¿On ho fan, això? A Alemanya, sobretot. Deutschland. Els putos amos de la enginyeria social. Una gent que aprèn més ràpid que una rata-cyborg-convergent i a la qual ha fet falta menys d'un segle per engendrar i perfeccionar un seguit d'estratagemes biopolítiques mil vegades més efectives i mil vegades més subreptícies i mil vegades més elegants que les càmeres de gas. L'agenda d'un alemany actual diu: 1) beu 2) dorm 3) treballa 4) surt de la crisi 5) torna a beure i torna a començar. 100% efectiu en el beure, 100% efectiu a la feina, 100% efectiu en ser un subnormal.
¿De què serveix beure si al matí següent estàs fresc per anar a treballar? Racionalitzar la beguda va en contra de tot allò que ha significat tradicionalment l'alcohol, de la joie de vivre antisistema que al llarg dels temps ha estat espantant els demiurgs socials fins que aquests, astutes hienes sulfuroses, han transmutat l'anàrquic pitof en un bufó falder que s'aferra a l'etanol amb la fermesa del rigor mortis, de la mateixa manera que la seua mare engull prozac per defugir l'avorriment existencial.
No, amics i amigues. No és això. És hora d'arribar envinats a l'oficina. Obrir les portes del despatx com qui obre uns llavis vaginals i treure el cap a un nou món, envoltat pel jefe i els companys, expectants, emmudits, i entrar convertit en un home nou, un torrat renascut, passejar-se bambolejant per l'estança, atravessar el silenci incòmode mentre pessigues pits i cigales, vomitar sobre els teclats i eructar sobre el subwoofers, potser ensenyar el cul al secretari i colpejar amb el peu les papereres de reciclatge, però finalment, i això és el més important, arribar fins al teu superior, descarregar els colzes sobre la taula, aixecar un dit amenaçador, fer-lo ballar i tornar-lo a amagar, avortar un somriure, mirar al jefe estupefacte amb un ull guenyo i obrir una boca que empresonava totes les fortors i efluvis alcohòlics de l'univers per escopir-li exultant a la cara un A BEURE! A BEURE! com el mateix Gargantua pronuncià tot just després del seu naixement.
Heu de fer de l'alcohol una pràctica tan intrínsecament lligada al vostre dia a dia que oblideu les raons de la seua ingesta. ¿Per què beveu? ¿Per ser simpàtics i sociables? És patètic. ¿Per lligar? És encara més patètic. ¿Per oblidar els vostres problemes? És trist, però també patètic. ¿O potser ho féu per deixar-vos fer aquelles fotos on sortiu lletjos i amb les faccions desballestades, amarats de suor, abraçant-vos a altres infrassers fins formar una massa compacta de pura subnormalitat, aquelles fotos que després penjareu al Facebook i comentareu amb milions d'errades ortogràfiques? Doncs això és... ¿de què estàvem parlant? Ah, sí: l'alcohol és un desestabilitzador social.
Quan un dia arribeu a la feina ressacosos perduts, amb la ment ennegrida per culpa de l'alcohol, i el suau tecleig dels companys us ressoni al cap com els tambors de guerra del déu Mart, i el xiuxiueig insubstancial dels col·legues us sembli el grall insuportable d'un cor d'harpies, i fins i tot la tasca més trivial us suposi una condemna, llavors pensareu: ¿què faig aquí? ¿què polles hi faig, aquí? Però no us confongueu: allò que us foradarà el cap no serà l'alcohol, sinó un brot sobtat i dolorós de clarividència. I la ressaca, de la forma més impensada, us farà lliures.
EPÍLEG: ¿Per què la gent beu a Barcelona? Beure a Barcelona és absurd. És car, és dolent, i sobretot és fatigós. A Flix tenen les coses més clares: primer t'afartes aquí:
i després, com un elefant senil i engatat, vas a morir aquí:
O sigui: la gent té clar que es vol destruir. El paissatge els és igual. No hi ha cap tipus de romanticisme, sinó simple i pura optimització alcohòlica. Ho dic perquè a Barcelona, quan la gent surt, primer va aquí, i després aquí, i després també va aquí, i aquí, i aquí, i aquí, i també aquí i aquí, i encara hi haurà algun idiota que arribarà fins aquí, però aquesta travessia constant provocarà que la meitat de l'alcohol s'esfumi amb l'exercici que implica anar d'un bar a l'altre. Escolliu un lloc. Beveu. Moriu. És senzill. No fa falta visitar cent bars: si tot va bé, el dia següent no n'hauríeu de recordar cap.
