Jo només sóc un addicte a les calçotades

Hi ha una cosa que us agrada molt als catalans: les calçotades. Bé, hi ha diverses coses que us agraden molt, als catalans, i probablement les calçotades no són, ni de lluny, una de les més representatives. Però m'agrada començar els articles amb una hòstia de demagògia pura a la cara del lector. Per avisar-lo del pa que s'hi cou, a casa meva.

Si vius a Catalunya, quan arriba febrer ja pots agafar l'agenda i calar-li foc, perquè tots els putos caps de setmana els tindràs ocupats amb una calçotada o dues. De fet, a alguns pobles del Principat el febrer i el març tenen, per llei, tots els caps de setmana de tres dies, a fi que els vilatans disposin de temps suficient per cel·lebrar totes les calçotades que reclamen els diversos imperatius socials. N'has d'organitzar una amb els de la feina, una amb els teus amics, una altra amb els amics de la teva parella, una amb els de l'equip de futbol, una amb els companys de la universitat, una amb la família, una amb els amics d'infància, una amb els del club de lectura nudista, una amb els de l'Associació d'Amics d'Israel i fins i tot una calçotada anarko-vegan-queer amb els de l'assamblea popular del barri. Podria estar-me fins demà ennumerant molts altres grups, cadascun dels quals t'exigeix una calçotada pròpia, però és tard i vol ploure. És cert que podríeu organitzar una macro-calçotada amb centenars de persones, però vosaltres sou catalans, no andalusos o gitanos. No podeu barrejar els vostres diversos cercles socials. Hi ha en joc la identitat.

Durant dos mesos entres en una espiral insensata i voraç de calçotades que ocupen tot el teu temps. La teva vida consisteix a ser devorat per un grup de whatsapp bullent on es planifiquen i executen les compres d'àpats goliards per a més de 20 persones, conduir el cotxe cap a cases rurals o merenderos perduts per aquests móns de Déu, perseguir a la gent perquè paguin els deutes, endrapar com si fos el dia abans d'una guerra, beure per suportar les eternes hores d'infern social, escoltar i riure les mateixes opinions i gracietes de tertulià sobre l'actualitat política, magnificar cada cop amb més mandra els pàl·lids progressos laborals i emocionals que has aconseguit des de l'última trobada i fingir que t'interessen i et creus els dels altres, lluitar durant tota la setmana contra els dolors estomacals per poder estar fresc el dissabte següent i suportar una humiliació pública de fotos compartides al Facebook on apareixes més calb i borratxo que mai, però amb una pitet descomunal i la boca empastifada del que sembla ser, a primer cop d'ull, merda.

Però quan per fi arriba el final d'aquesta marató socio-gastronòmica, no és la placidesa la que et dóna la benvinguda, sinó una mena d'inquietud existencial que et rosega, com si ara que has recuperat el control de la teva vida no sabessis què collons fer amb ella. Panteixant, amb els ulls afonats, la panxa palpitant i encesa, devastada per cruels digestions, i l'esperit derrotat pel feixuc pes de tribulacions misantropes i nihilistes, et quedes anxovat a casa tot el cap de setmana, sense llum, amb les persianes tancades a pesar dels fètids gasos que s'escolen pel teu cul i podreixen la cambra. Estàs perdut. Estàs desorientat. Odies a tothom, sobretot a tu mateix. No trobes sentit a res.  T'has acostumat a ser un engranatge d'aquell mecanisme diví anomenat "època de calçotades". La llibertat et sembla un càstig i finalment et talles les venes a la banyera. El nombre més alt de suïcidis a Catalunya es produeix entre finals de març i principis d'abril, quan s'acaben les calçotades. És una dada ben coneguda, però els diaris no ho diuen mai per culpa de la pèrfida Unió de Pagesos.

Els ingredients essencials d'una calçotada són els calçots, la salsa romesco, carn diversa, pa de pagès, graelles, material per fer foc, papers de diari i, sobretot, cocaïna. Els propòsits de la ingesta d'aquesta droga són dos. El primer, desfermar una loquacitat absurda per poder xerrar durant hores amb gent a la que odies en secret. I el segon, però no menys important, perdre l'apetit, un dels efectes secundaris menys comentats de la farlopa, però que en aquest cas ens ajudarà a mantenir-nos lluny de la temptació de menjar ni un sol calçot. NI UN DE SOL. No sóc el primer que assenyala amb un fil de bava penjant de la boca que l'Emperador va despullat, però no per això em privaré d'assegurar, foll com un profeta que baixa de la muntanya després de parlar amb Déu, que el calçot tan sols és una mena de ceba llarga que no té gust, només regust. Però un regust que, a més, és atroç. En poques ocasions el xovinisme català rellueix amb tanta força com amb la defensa dels calçots.

És molt habitual escoltar com els saberuts pontifiquen que la gràcia d'aquesta verdura és, precisament, la salsa romesco. Com que sembla ser que una puta ceba de pam no és prou indigesta, algú va tenir la idea de maridar-la amb una salsa que compta entre els seus ingredients l'all cru, el pa fregit, el bitxo i una mena de pebrots anomenats nyores. El que es mereix l'inventor d'aquest disbarat és que els déus li conceideixin la immortalitat i l'obliguin a passar l'eternitat al cim del Canigó, lligat en pilotes a un pal. Allí, una àliga majestuosa li introduïrà a la boca trossos de pa sucats en salsa romesco fins que la digestió li faci explotar la panxa. Llavors, quan el dolor s'escampi pel seu cos, les mans invisibles dels déus prendran l'escampall de sang i vísceres i guariran les ferides de l'home perquè l'àliga pugui repetir la tortura ad eternum.

Els calçots són una de les estafes més grans de Catalunya. El cas Palau o l'Estatut del 79 són foteses comparats amb el producte estrella de Valls, l'existència del qual justifica que el poble de l'Alt Camp sigui arrasat per un exèrcits de Transformers que es converteixen en tractors John Deere.

Sobre la costum de presumir de la capacitat d'engolir quantitats obscenes de calçots no m'hi pronunciaré. Perquè és una pràctica perillosa en la que moren molts catalans, privant-nos així d'individus amb actituds indesitjables que corrompen el nostre país. Higiene social. Tot correcte. Següent tema.

Les calçotades s'han de festejar sempre en ambients rurals. Alguns indrets de la ciutat també n'organitzen, però celebrar una calçotada a un restaurant és una heretgia pitjor que un tió amb barretina cagant cromos de la selecció espanyola per Nadal. Aconseguir un mas és fàcil si vius a les comarques lleidatanes o a les Terres de l'Ebre, perquè moltes famílies n'han heretat algun. Els gironins tampoc tenen massa complicacions perquè tots tenen algun amic neo-rural afincat a una casa de camp. Els que les passen més putes són els que viuen a les comarques barcelonines i alguns de les de Tarragona. Els que tenen possibles lloguen entre uns quants una caseta rural al Baix Emporda o la Selva i s'hi passen tot el cap de setmana. Els més modestos s'han de conformar amb els merenderos, espais amb barbacoes, taules i bancs, sovint gestionats per alguna empresa que lloga graelles i ven estris per fer foc. Si li dic merendero en lloc de berenador, com proposa l'Institut d'Estúpids Catalans, és perquè aquestes han estat, en les últimes dècades, zones d'esbarjo emminentment castellanoparlants. Berenador no és una paraula que s'usi habitualment en català.

No veureu la Time Out anunciant els millors berenadors del Vallès com si fos la moda a seguir desprès de les bodegues. No veureu cap berenador als anuncis d'Estrella Damm, amb noies en bikini i joves de ciutat sense samarreta amb les mans ennegrides i el pit suat rostint carn a la barbacoa. No veureu cap tuit gastro-reaccionari del Monzó recomanant aquell o altre berenador.

Des de fot dècades, els merenderos van ser un territori xarnego. Famílies d'obrers immigrants amb aquells fills que algun dia serien els primers de la nissaga a entrar a la universitat passaven els diumenges cremant pa i viandes a les barbacoes de vora la carretera mentre esperaven que pugés el parsimoniós ascensor social. Els últims anys, els merenderos han estat sovintejats pels quillos, els fills descarriats del bon xarnego pujolista, integrat i treballador, una canalla nihilo-hedonista que es passaria pel forro dels ous el immersió lingüística o la cultura de l'esforç si abans es dignés a fer l'esforç d'aprendre aquests conceptes. Però els amos i senyors dels merenderos no són els quillos. L'altre dia un conegut meu tornava d'una lumpen-calçotada a un merdendero i li vaig preguntar com havia anat. Ell em va respondre:

“Prou bé, però vam tardar la hòstia a coure tota la carn. Allò estava ple de sudaques”.

Sudaques és una paraula pejorativa molt estesa per referir-se als panxitos. Aquests nous immigrants han assaltat totes els espais de Catalunya on s'hi pugui organitzar un pícnic. Porten amb ells quantitats ingents carn, com si haguessis sacrificat i especejat el cadàver del mateix Quetzalcoatl. Bé, és una manera de parlar, perquè Quetzalcoatl és un déu amb plomes i a una barbacoa sudamericana només hi trobareu porc i vedella, mai pollastre, perquè saben que el pollastre només és tofu amb sentiments. La verdura, per descomptat, brilla per la seva absència. Nevi o plogui, faci sol o caiguin meteorits, famílies sudamericanes s'ajunten cada cap de setmana per endrapar i celebrar la vida en comunitat mentre els nens s'estomaquen, els adults cuinen i els altaveus dels cotxes vomiten lúbric regueton. A ells, per descomptat, els sua la polla el concepte de calçotada. I no marxaran del merdendero només perquè sigui l'època en què els catalans festegen aquest merdós simulacre de ritual de reafirmació de l'amistat conegut com a calçotada. No marxaran perquè no ho han de fer. Perquè el merendero és seu. Perquè mentre vosaltres us passeu el cap de setmana escarxofats a casa devorant sèries com si això us hagués de fer millor persona, o rebuscant a la Time Out el següent restaurant del que podreu presumir davant xusma amb una escala de valors igual de podrida que la vostra, o pagant quantitats insensates de diners a una discoteca per ballar unes cançons i fotre uns claus que demà no recordareu, els sudamericans trien els seus amics, el seu menjar i la seva música, i recuperen els espais que els catalans heu deixat abandonats. Així que quan torneu a un merendero, feu-ho amb el cap cot i demanant permís per respirar. No esteu a casa vosta. Sou hostes. Sigueu educats. I si s'ha de ballar regueton, es balla. No és pas més patètic que posar-se un pitet gegant per menjar-se una ceba sucada en salsa mentre fas una cara de coitus interruptus.

PS: Vull aclarir que amb el regueton hi tinc una relació d'amor purament intel·lectual. Jo sóc víctima d'una esquizofrènia emocional i política que em porta de la misantropia extrema amb tics totalitaris i de despotisme il·lustrat, a una mena de situacionisme humanista de caire anàrquic. Quan em trobo immers en aquesta segona fase puc llegir articles de Diagonal sobre el sant caos urbà de les ciutats llatinoamericanes o sobre l'explosió vitalista de la música dels seus guetos, i llavors tinc ganes de calar-me foc als peus i començar una conga que recorrerà el país per cremar-lo al pas del guaguancó. Però després, un mal dia, he d'agafar el puto metro i em sento obligat a respectar al puto subnormal que escolta regueton pel mòbil sense auriculars ni cap gest a la cara que indiqui que realment ho està disfrutant prou com per creure convenient que compartir-ho amb la resta dels passatgers és una missió divina que ens salvarà del gris tedi urbà. Llavors m'adono que el regueton és objectivament repulsiu. I que la teva llibertat comença on acaba la meva. I que les lleis això, i la mà dura allò altre, fins que m'adono que Hitler sembla Dumbo al meu costat. I torno a llegir Diagonal i Walt Whitman.

Jo només penco, penco, penco, per la meva pàtria

Ja heu llegit les notícies? Em serveix qualsevol diari d’àmbit català, fins i tot l’Ara. No? Cap diari? Ni un? Ni tan sols el Twitter? 

Afortunats... no sabeu com us envejo. La tornada a la feina, els últims dies de platja, algun poble ressaguer que celebra les festes majors a finals de setembre. El món avança cap a la destrucció, xuclat pel remolí de la seva mateixa ineptitud, mentre vosaltres romancegeu en banyador sobre una barqueta inflable, amb la pell rosegada pel sol, escurant amb la palleta el sucre d’aquell mojito que heu assecat fa més de mitja hora. Vaja, vaja. És una llàstima que les vostres fantasies solipsistes estiguin a punt de ser esmicolades per la força ancestral d’aquest pterodàctil de mal averany also known as Valero Sanmartí.

Bé. Molt bé. Bé-bé-BÉEEEEEeee... doncs resulta que els amics de CiU llançaran un PLA DE VALORS per REMORALITZAR la nostra petita pàtria CATALANA. I qui millor per dictar-nos valors que aquests herois de la Reconquesta catalana? Al cap i a la fi, acaben d’escombrar la xusma xarnega sociata del país i, com bons alquimistes de la identitat catalana, han estisorat amb rauxa per estalviar amb seny. No sé vosaltres, però jo ja m’he lligat les mans i els peus amb fils per facilitar les coses a aquests titellaires amb tanta bona fe. In Arthur we trust.

Però anem per parts. En què consisteix el programa? Ho podeu llegir al Butlletí Oficial de la Generalitat, conegut popularment com La Vanguardia. Grosso modo, es tracta de recuperar uns hipotètics valors que van fer de Catalunya THE GREATEST NATION IN THE WORLD i que es troben amenaçats a causa de les onades migratòries que ha patit el vaixell que és Catalunya, i que permetran al capità Artur Mas aprofitar la cadència sincrònica dels rems que són els ciutadans per derrotar... derrotar... no sé. Espanya, suposo. O la desídia. O els cosmopolites. O la classe obrera. A vegades començo metàfores i m’oblido del que volia dir. M’embolico i....... bé. Això a vosaltres no us ho hauria d’explicar. Si em limités a acabar la metàfora amb qualsevol idiotesa vosaltres us la menjaríeu amb patates. Ui, boníssim, l’últim post de Jo només follo a pèl. No he entès res però és boníssim. Què coi heu d’entendre?! No ho entenc ni jo, ho entendreu vosaltres...

Tornem al tema. Com dèiem... bé, ja he dit el que volia dir. Ara citaré unes paraules del conseller Josep Lluís Cleries, que em serviran per comentar una idiotesa força intranscendent, i  després entraré a sac amb allò que realment importa.

“El filòsof Zygmunt Bauman parla de la modernitat líquida, d’una societat que es mou amb premisses poc consistents, i nosaltres el que volem és recuperar valors més sòlids”

M’encanta la gent que cita Zygmunt Bauman. M’encanta perquè són gent honesta, gent que ve de cara, amb el cor a la mà, gent senzilla que et mira amb uns ulls humits de cadell de gossera i que amb una veu tendra com una flauta de pernil dolç et diu SÓC UN SUBNORMAL. I a més de subnormal, indocumentat. No us parlaré ni de Bauman ni de la postmodernitat perquè el metge m’ho ha prohibit. L’indicador de secreció de bilis aniria pujant de l’1 al 10 per passar tot seguit a l’ON FIRE, que donaria lloc a DANGER! DANGER! HIGH VOLTAGE! i acabaria amb DEATH BY BILIS si començo a garlar d’aquest vell satànic que es dedica a vendre folletins amb l’adjectiu LÍQUID (modernitat, amor, urbanisme, educació, empresa, ètica, comunicació, bigues de ferro colat, tot és líquid per Bauman) on denuncia la volubilitat de TOT (valors, sentiments, coneixement) quan ell és el primer fill de puta en endossar-nos la mateixa puta idea refregida i embotida en calçador dins l’àmbit més inesperat. Bar-Restaurant Zygmunt Bauman, especialitat en croquetes sociològiques. Jo es veure aquells llibres de Bauman amb les seves portades blanques, de línies suaus i eficients, disseny suís, eteri; inodors, insabors i incolors com un anunci de compreses; els tens a les mans i semblen petits i delicats fantasmes de nadons a punt d’escolar-se entre els teus dits i dissoldre’s en centenars de minúsculs angelets de cotó fluix, però tot i així jo sento AQUELLA PUTA OLOR A FREGIT DE XIRINGUITO DE SALOU.

Calamars, braves olioses i pebrots verds. Croquetes de pensament pels guiris del coneixement. Cuina per a estrangers, idiotes que passen les vacances a les àrides terres del pensament crític i als que pots vendre 4 idees precongelades com si fos la sàvia sagnant de la terra servida en safata de plata. Yes very good. Two tapas de líquido and one more sangria, plis. Les idees de Bauman són com souvenirs que els viatgers s’emportaran amb ells quan tornin a la seva pàtria d’encefalogrames plans i els repartiran entre els amics sense dir mai d’on els han tret (reconeixereu els ignorants perquè mai citen les fonts) mentre s’empantanen en divagacions nàufragues sobre gent que es connecta en xarxa i vincles eteris i canviants que reformulen les nostres consciències i....... bé, el doctor no em deixa parlar de Bauman, ja us ho he dit.

Tot i això, us enllaçaré un article de la Wikipedia en esperanto perquè intenteu entendre alguna cosa, si bé no és necessari en absolut que us aboqueu a l’enllaç perquè el senyor Cleries ha definit molt bé el hardcore del pensament de l’avi Zygmunt.

Quin és el problema? Potser negaré l’anàlisi del senyor Bauman? No. No el nego pas. Llavors? Què passa? Doncs passa que això que diu aquest ancià és aplicable a l’època actual i a l’antiga Babilònia. Els valors mai han estat unitaris. Una cosa molt diferent és que abans la dissensió no pogués sortir a la superfície. El 99% de la gent era analfabeta, no existia l’opinió pública tant i l’oposició com el poder tenien més punts en comú que divergències. És absurd pensar que tots els grecs de l’Antiguitat o tots els gabatxos anaven a una (respectivament) i si hem rebut les èpoques i les cultures pretèrites com blocs monolítics és perquè la política i la història l’organitzaven entre 4 bergants.

Us acabo de fotre un sermó més espès que un gelat de llefa. Ara deixo que us entretingueu una estoneta mirant aquests gats i després hi tornem. PERQUÈ US ESPERA UN VIATGE XUNGO XUNGO.

Perdó, que se m’havia esguerrat la Y i quan la volia escriure em sortia una T. Volia dir gays, no gats. Meravellosa foto, eh! M’agrada molt el simbolisme del coixí, amb un estrip de pam i mig, suggerint allò que deu succeir al cul d’aquest vedell, allò que nosaltres no podem veure. Prefereixo mil vegades aquest erotisme delicat, que exercita la nostra imaginació, abans que el porno dur i barroer, que t’ho mostra tot en un primer pla.

Tornem al món real. Dèiem que els valors catalans de CiU potser no són tan tan catalans. I és més: no voldria generalitzar, però els valors identitaris catalans (i els valors identitaris en si) em semblen una presa de pèl. Una puta merda. Per començar, el seny i la rauxa. Seny. D’acord. Rauxa. EING?! Amb el seny ens apropiem de tots aquells valors identitaris positius des de l’òptica calvinista-capitalista europea: educats com els francesos, treballadors com els alemanys, innovadors i eficients com els suecs. En canvi, la rauxa ens serveix per citar a Dalí, Llull o Francesc Pujols quan algun andalús (nota mental: la identitat andalusa és el malson/paròdia de la identitat italiana) ens acusa de ser ‘desaboríos’ o ‘mu suyoh’ o ‘acartonaos’ o ‘eztreñíos’ o, senzillament, de ser una cultura gris construïda des dels interessos burgesos. Però jo crec (JO SÉ) que els catalans volem tenir el millor de cada casa. Una identitat per anar a treballar, una identitat urban, casual; i una altra de diumenge, per mudar. Cosa que, a més de contradir els principis de CiU, tampoc és tan original, ja que els alemanys són els màxims exponents d’aquesta identitat binària, amb aquella ètica del treball tan espartana i aquells rampells de xiflat romàntic per l’art, la natura i Déu: Martin Heidegger entortolligant el llenguatge amb precisió de psicòpata per poder comunicar-se amb vés a saber què.

O sigui que ni com a identitat cruïlla és original la identitat catalana.

Catalunya és, no obstant això, víctima de la seva identitat oficial. D’una banda, de la cultura de l’esforç i el treball que ens va encolomar la burgesia vuitcentista, i d’altra de la cultura cristiana passada pel tamís bonrotllista dels clubs excursionistes que popularitzà Jordi Pujol i heretaren els esplais (nota d’interès: a les Terres de l’Ebre no existeix la institució de l’Esplai. Això explica MOLTES coses). El resultat d’aquest poti-poti es pot resumir en la idea que hom pot prosperar a través de l’esforç constant i que a l’enemic no de l’ha de derrotar, sinó conviure amb ell a través del diàleg i l’educació. Això com ideari nacional utòpic és de puta mare, però el problema és que els catalans ens ho hem cregut i fins i tot ho hem interioritzat. Estats Units també es defineix com el país de la llibertat, però en cap altra regió del món trobareu tants feixistes per metre quadrat com en la terra de les oportunitats. També els gabatxos diuen dibuixar-se dins l’àrea formada pels vèrtexs de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, però no hi ha en aquest univers gent amb ambicions més netament colonials i una set de destruir cultures tan desvergonyida.

Però el poble català és innocent. Surt Pep Guardiola per la tele dient que si matinem i treballem INNNNNNNNNNNNNTESAMENT serem un país IMMMMMMPARABLE i va el català i s’ho creu. Si aquest discurs te’l solta el director de l’empresa on treballes agafaries ipso facte la punxa del compàs i li dibuixaries el símbol del dòlar a l’escrot, però t’ho diu Sant Guardiola i, ep, de genolls amb les calces mullades. I això per què? Doncs perquè és evident que el Barça ha assumit la articulació identitària nacional que abans corresponia a l’Estat. No us estranyeu, és el signe dels temps. Perquè que un Estat et digui com has de ser és lleig, fa de feixista, ecs. En canvi que t’ho digui un ens privat és guai perquè ningú t’obliga a seguir-lo. La majoria de persones es defineixen abans pels valors d’una marca/empresa/club que pels valors d’un Estat. What else? Just do it.

El que és curiós del cas Barça-Catalunya és que els valors siguin simètrics entre el club i l’Estat (un procés que no penso analitzar). L’esport no és política, però pot arribar a ser-ho. El cas del Barça és clar, i que durant la recollida de medalla d’honor del Parlament de Catalunya Guardiola repeteixi precisament els mateixos eslògans que declama quan defineix el seu equip només ratifica aquest vincle. I això val si ets català, tant si t’agrada el futbol com si ets de l’Espanyol.

(Mentre editava el post m'ha arribat la "notícia" que Messi té "arrels" catalanes. Glòria i misèria per vosaltres)

És evident que el Barça hereta aquest ideari del (projecte de) Estat català, se’n beneficia (Barça és una de les marques més valorades del món) i en l’acte esmentat reconeix simbòlicament aquest deute amb Catalunya. Però quina és la diferència entre el F.C. Barcelona i Catalunya? Doncs QUE AL BARÇA LI FUNCIONA. L’esforç i el bon rotllo conjugats el converteixen any rere any en el millor equip del món, cosa que no pot dir Catalunya, que no és més que un país del tercer món amb pretensions. Per continuar amb el símil futbolístic, els catalans tenen el l’ideari del Barça i els resultats de l’Espanyol. I per si encara fos poc, la catalana és una cultura odiada, ridiculitzada i derrotada pels seus veïns a qui no queda més remei que consolar-se amb victòries simbòliques cada cop més vergonyoses orquestrades pels mitjans. Llegeixis aquí #twitterencatala o qualsevol de les manifestacions apocalíptiques que hem protagonitzat els últims anys.

El Barça actual ha seduït fins i tot als catalans més aliens al futbol perquè veu que triomfa A PESAR que comparteixen un ideari que, en l’àmbit nacional, ha demostrat el seu fracàs manta vegades. Però, no ens enganyem: el català no està habituat a la victòria. De fet, una història trufada de desencisos li ha amansit el caràcter fins deixar-li una ànima de perdedor. També hi té molt a veure aquest substrat cristià-pujolista que he esmentat abans, una cultura de parar l’altra galta quan et foten una plantofada, i quan et tornen a pegar posar-hi l’altra, i després l’altra i l’altra i l’altra i mentrestant intentar convèncer el teu rival amb bones paraules a pesar que per culpa de les garrotades aquest no entengui ni un borrall i li sembli que parles en polac.

I aquí entra en joc L'EQUIP PETIT. És un documental que va causar furor, furor, nanananananana. Us agradarà molt si el que us mola es veure nens petits en calça curta. Però el que atrau al català mitjà és una cosa ben diferent. Aquest modest equipet de futbol format pels nens de les escoles Margatània i Cossetània (Vilanova i la Geltrú) comparteix valors amb el Barça (i, de retruc, amb Catalunya): treballa amb empenta, gaudeix de l’esport, respecta el rival, manté un constant esperit de superació i combat la derrota amb il•lusió. Desafortunadament, si el Barça és derrotat 3 o 4 cops per temporada, a l’Equip Petit li allisen les costures en tots i cadascun dels partits. Els rivals (un anys més grans que ells, val a dir) els crivellen amb pepinaco rere pepinaco, sense compassió, a mata-degolla, com si amb cada gol que clavessin a aquest equip de sacs de patates es guanyessin un pam del Cel.

Atribueixo l’èxit d’aquest documental a la incomoditat que sent el català quan arriba al cim del poder, encara que aquest èxit sigui simbòlic, aconseguit a través del Barça. Perquè tots sabem que no existeixen les victòries netes i que si respectes al rival aquest se’t folla.  I el català sap que si ha d’escollir entre els seus principis i exterminar el rival, escollirà els seus principis i morirà. Però al Valhalla només s’hi arriba construint una escala amb els cranis dels teus enemics.

L’Equip Petit li retorna al català la seva verdadera imatge i li treu la pressió de la victòria promesa pel Barça. Per Catalunya la victòria és l’objecte A de Lacan: s’hi vol dirigir, però no hi vol arribar. No vol ser com els victoriosos, i secretament sap que rere l’èxit del Barça queden centenars de club fulminats pel seu ascens gloriós. Per això últimament abunden els exabruptes, manifestacions multitudinàries, declaracions pseudo-nazis a la cua del súpermercat, situacions que et fan pensar que això està a punt de petar, que la tensió és insostenible i al final.......... NO PASSA RES. I no passa res perquè no voleu. Els catalans sabeu que el vostre lloc està entre els perdedors. La història ho ha demostrat milers de cop. La eternitat ens espera, i nosaltres la rebrem amb la vista morta, apilonats amb la resta de cranis pelats, només un esglaó que mena els déus cap al seu paradís nacional de perica i putes.

Jo només viatjo al bressol d'Occident

L'altre dia vaig conèixer a uns grecs. M'agradaria dir que eren gent de puta mare, però com que l'ordre dels factors sí altera el producte, hauré de dir que eren gent de mare puta. Grècia va tenir el seu moment de glòria. Entre cínics, platònics i presocràtics, els grecs van muntar un carnaval del pensament que encara dura avui en dia. A més, la cultura de l'Antiga Grècia era d'allò més pintoresca. Penseu que Sòcrates matava l'estona ensenyant filosofia als xavals mentre trastejava amb la seva cuca, però al final només el condemnaren per corrompre a la jovenalla amb pensaments inadequats. Val a dir que també relliscaren en més d'una ocasió, com quan van inventar la democràcia. Encara que, en general, el grec era un poble gloriós. Però això va ser fa més de 2.000 anys.

Grècia avui en dia: la basura. Políticament caòtica, econòmicament esfonsada i culturalment irrellevant. Els carrers estan infestats de gossos salvatges. La gent ha oblidat completament la seva higiene personal, però això no importa perquè ja ningú fa vida a la polis, on impera la llei dels saltamarges i els malfactors.

La Grècia actual és una Índia per pobres i/o ateus. Tots sabem de que va el rotllo de la Índia. Newagers gilipolles que van a buscar el seu jo espiritual entre les aigües microbioses del Ganges. Però la Índia és massa kitch pels cadells hippies post-moderns. Ells prefereixen anar a Grècia, on et pots perdre per les platges d'aquelles illes súper-maques, súper-remotes i súper-poc-turístiques. Conèixer gent de caràcter mediterrani, compartir menjar, dormir a la platja, oblidar els problemes i, amb una mica de sort, trobar-te a tu mateix. El pack del viatge iniciàtic al complet. I sense haver de bregar amb postals tercermundistes de misèria humana.


Aquests joves entusiastes són els que fan creure als grecs que encara són alguna cosa. Perquè el grec mitjà viu de les rendes de l'Antigüitat. Pensen, sense cap tipus d'ironia, que ells ho han inventat tot, de la literatura a l'arquitectura passant per la gastronomia. Parla de l'allioli o del pa amb tomàquet a un grec, que et dirà que ells d'això ja tenien. Parla a un grec dels motors dièsel, i et sortirà amb no sé quina polla d'un esbòs de motor que van trobar a l'Acròpolis d'Atenes.

Mentides, tot mentides. Subterfugis per defugir la realitat: que són una cultura que demana urgentment redefinir el concepte de decadència.

Grècia 2010, la baula perduda entre el caràcter mediterrani i l'oriental. Fa falta? Jo la fotria fora de la Unió Europea i del sistema solar.

Jo només m'alimento amb mesura

Com que cada persona és un mon el gènere humà presenta una miríade de punts de vista personals i intransferibles amb els quals provem de comprendre les lleis i els fenòmens del Cosmos. Un exemple. Com podem saber que ja han arribat les vacances de Setmana Santa? Doncs cadascú escombrarà el seu entorn amb la mirada i en traurà conclusions pròpies. Hi haurà gent per qui l’evidència definitiva sigui la profusió d’andalusos pecadors que li canten saetas a la verge tot lluint una trempera de dos pams. Probablement algú es cerciorarà de l’arribada del període vacacional en topar-se amb la corrua de canalla amfetamínica amenaçant als vianants amb palmons de metre i mig (nota mental: a quin imbècil se li acudí entregar armes blanques a la generació d’adolfhitlers que ens segueix, eh?). Però jo tinc un mètode si cap encara més infalible per caçar l’instant precís en que comença la Setmana Santa: la caterva de guiris i guiris i guiris que embruten els nostres carrers i les nostres tradicions i les nostres filles.

A mi això dels carrers en realitat me la pela. Que els netegin els de BCNeta, que son tots una colla d’expresidiaris sense estudis. I lo de les nenes també m’és igual, que en realitat són tan marranes desprès dels 10 anys que probablement qui surti escaldat de l’assumpte sigui el guiri. Però això de les tradicions sí que em fot, i de sobremanera. Perquè jo sóc home de natural seré i conciliador, però si em toquen el més sagrat puc començar a bufar com un esquizofrènic dins d’una olla a pressió. Que es pixin al carrer i es follin a les verges de la tribu, però que deixin estar l’allioli.


Hom sap que la forma més notòria de mostrar la pròpia vulgaritat és lluir un excès de luxe. Probablement si vius a una chabola i els diumenges et vesteixes amb xandall Adidash et pensaràs que el non plus ultra del bon gust és passejar-se per Diagonal Mar mentre et menges un bocata de llagosta arrebossada amb caviar mig embolicat amb paper d’alumini treballat a Tiffany’s. Mal fet: el bon gust es troba en l’austeritat i en l’elegància, en aquell complement cabalment escollit que realça el conjunt però que ni eclipsa ni és eclipsat per la resta. L’allioli, amics meus, és aquest complement. És una menja de personalitat forta, capriciosa com una vella diva cinematogràfica, egoista i amoral con una divinitat grecorromana. A l’allioli no li importa la humanitat, i hom sap que la indiferència és la quina essència del menyspreu. Per aquesta raó la caça de l’allioli és una de les activitats més nobles de l’esperit humà, aquella que atorga al gourmet ànima de caçador siberià. Perquè l’allioli converteix la gastronomia en alquímia. Però una alquímia en la que només tens dues opcions: els llorers del gust cesari o un infern de dolors estomacals.

Per això, amics, per això odio tant als putos guiris que es pensen que estan per damunt del bé i del mal quan es relacionen amb la nostra gastronomia. Són incapaços d’entendre el valor de l’allioli, les seves propietats i la seva amenaça. Per això tu et passeges un diumenge qualsevol per un bar de tapes i veus com els guiris malparits suquen fuets sencers dins plàteres d’allioli; com esfonsen culleres generoses dins bols d’allioli per extreure'n copioses muntanyes de salsa que s’entaforen dins la boca tal que fos iogurt; com es munten zigurats amb torrades, ceba cuita, escalivada i quantitats indecents d’allioli coronant l’aberració. L’única cosa que em satisfà de tot plegat és que la cremor d’estómac dues hores desprès de menjar serà tan colossal que ni Superman amb una tassa de súpercamamilla podrà fer-hi res al respecte. Mala sort. Els negres del Bronx no són els únics que saben defensar-se quan ofenen la seva cultura.
I fins aquí l’arenga d’avui, amics. En el pròxim post us contaré la història aquella d’un cop que una senyoreta em va menjar la polla i al final ni era senyoreta ni tan sols persona humana. Bones vacances.