Jo només sóc un addicte a les calçotades

Hi ha una cosa que us agrada molt als catalans: les calçotades. Bé, hi ha diverses coses que us agraden molt, als catalans, i probablement les calçotades no són, ni de lluny, una de les més representatives. Però m'agrada començar els articles amb una hòstia de demagògia pura a la cara del lector. Per avisar-lo del pa que s'hi cou, a casa meva.

Si vius a Catalunya, quan arriba febrer ja pots agafar l'agenda i calar-li foc, perquè tots els putos caps de setmana els tindràs ocupats amb una calçotada o dues. De fet, a alguns pobles del Principat el febrer i el març tenen, per llei, tots els caps de setmana de tres dies, a fi que els vilatans disposin de temps suficient per cel·lebrar totes les calçotades que reclamen els diversos imperatius socials. N'has d'organitzar una amb els de la feina, una amb els teus amics, una altra amb els amics de la teva parella, una amb els de l'equip de futbol, una amb els companys de la universitat, una amb la família, una amb els amics d'infància, una amb els del club de lectura nudista, una amb els de l'Associació d'Amics d'Israel i fins i tot una calçotada anarko-vegan-queer amb els de l'assamblea popular del barri. Podria estar-me fins demà ennumerant molts altres grups, cadascun dels quals t'exigeix una calçotada pròpia, però és tard i vol ploure. És cert que podríeu organitzar una macro-calçotada amb centenars de persones, però vosaltres sou catalans, no andalusos o gitanos. No podeu barrejar els vostres diversos cercles socials. Hi ha en joc la identitat.

Durant dos mesos entres en una espiral insensata i voraç de calçotades que ocupen tot el teu temps. La teva vida consisteix a ser devorat per un grup de whatsapp bullent on es planifiquen i executen les compres d'àpats goliards per a més de 20 persones, conduir el cotxe cap a cases rurals o merenderos perduts per aquests móns de Déu, perseguir a la gent perquè paguin els deutes, endrapar com si fos el dia abans d'una guerra, beure per suportar les eternes hores d'infern social, escoltar i riure les mateixes opinions i gracietes de tertulià sobre l'actualitat política, magnificar cada cop amb més mandra els pàl·lids progressos laborals i emocionals que has aconseguit des de l'última trobada i fingir que t'interessen i et creus els dels altres, lluitar durant tota la setmana contra els dolors estomacals per poder estar fresc el dissabte següent i suportar una humiliació pública de fotos compartides al Facebook on apareixes més calb i borratxo que mai, però amb una pitet descomunal i la boca empastifada del que sembla ser, a primer cop d'ull, merda.

Però quan per fi arriba el final d'aquesta marató socio-gastronòmica, no és la placidesa la que et dóna la benvinguda, sinó una mena d'inquietud existencial que et rosega, com si ara que has recuperat el control de la teva vida no sabessis què collons fer amb ella. Panteixant, amb els ulls afonats, la panxa palpitant i encesa, devastada per cruels digestions, i l'esperit derrotat pel feixuc pes de tribulacions misantropes i nihilistes, et quedes anxovat a casa tot el cap de setmana, sense llum, amb les persianes tancades a pesar dels fètids gasos que s'escolen pel teu cul i podreixen la cambra. Estàs perdut. Estàs desorientat. Odies a tothom, sobretot a tu mateix. No trobes sentit a res.  T'has acostumat a ser un engranatge d'aquell mecanisme diví anomenat "època de calçotades". La llibertat et sembla un càstig i finalment et talles les venes a la banyera. El nombre més alt de suïcidis a Catalunya es produeix entre finals de març i principis d'abril, quan s'acaben les calçotades. És una dada ben coneguda, però els diaris no ho diuen mai per culpa de la pèrfida Unió de Pagesos.

Els ingredients essencials d'una calçotada són els calçots, la salsa romesco, carn diversa, pa de pagès, graelles, material per fer foc, papers de diari i, sobretot, cocaïna. Els propòsits de la ingesta d'aquesta droga són dos. El primer, desfermar una loquacitat absurda per poder xerrar durant hores amb gent a la que odies en secret. I el segon, però no menys important, perdre l'apetit, un dels efectes secundaris menys comentats de la farlopa, però que en aquest cas ens ajudarà a mantenir-nos lluny de la temptació de menjar ni un sol calçot. NI UN DE SOL. No sóc el primer que assenyala amb un fil de bava penjant de la boca que l'Emperador va despullat, però no per això em privaré d'assegurar, foll com un profeta que baixa de la muntanya després de parlar amb Déu, que el calçot tan sols és una mena de ceba llarga que no té gust, només regust. Però un regust que, a més, és atroç. En poques ocasions el xovinisme català rellueix amb tanta força com amb la defensa dels calçots.

És molt habitual escoltar com els saberuts pontifiquen que la gràcia d'aquesta verdura és, precisament, la salsa romesco. Com que sembla ser que una puta ceba de pam no és prou indigesta, algú va tenir la idea de maridar-la amb una salsa que compta entre els seus ingredients l'all cru, el pa fregit, el bitxo i una mena de pebrots anomenats nyores. El que es mereix l'inventor d'aquest disbarat és que els déus li conceideixin la immortalitat i l'obliguin a passar l'eternitat al cim del Canigó, lligat en pilotes a un pal. Allí, una àliga majestuosa li introduïrà a la boca trossos de pa sucats en salsa romesco fins que la digestió li faci explotar la panxa. Llavors, quan el dolor s'escampi pel seu cos, les mans invisibles dels déus prendran l'escampall de sang i vísceres i guariran les ferides de l'home perquè l'àliga pugui repetir la tortura ad eternum.

Els calçots són una de les estafes més grans de Catalunya. El cas Palau o l'Estatut del 79 són foteses comparats amb el producte estrella de Valls, l'existència del qual justifica que el poble de l'Alt Camp sigui arrasat per un exèrcits de Transformers que es converteixen en tractors John Deere.

Sobre la costum de presumir de la capacitat d'engolir quantitats obscenes de calçots no m'hi pronunciaré. Perquè és una pràctica perillosa en la que moren molts catalans, privant-nos així d'individus amb actituds indesitjables que corrompen el nostre país. Higiene social. Tot correcte. Següent tema.

Les calçotades s'han de festejar sempre en ambients rurals. Alguns indrets de la ciutat també n'organitzen, però celebrar una calçotada a un restaurant és una heretgia pitjor que un tió amb barretina cagant cromos de la selecció espanyola per Nadal. Aconseguir un mas és fàcil si vius a les comarques lleidatanes o a les Terres de l'Ebre, perquè moltes famílies n'han heretat algun. Els gironins tampoc tenen massa complicacions perquè tots tenen algun amic neo-rural afincat a una casa de camp. Els que les passen més putes són els que viuen a les comarques barcelonines i alguns de les de Tarragona. Els que tenen possibles lloguen entre uns quants una caseta rural al Baix Emporda o la Selva i s'hi passen tot el cap de setmana. Els més modestos s'han de conformar amb els merenderos, espais amb barbacoes, taules i bancs, sovint gestionats per alguna empresa que lloga graelles i ven estris per fer foc. Si li dic merendero en lloc de berenador, com proposa l'Institut d'Estúpids Catalans, és perquè aquestes han estat, en les últimes dècades, zones d'esbarjo emminentment castellanoparlants. Berenador no és una paraula que s'usi habitualment en català.

No veureu la Time Out anunciant els millors berenadors del Vallès com si fos la moda a seguir desprès de les bodegues. No veureu cap berenador als anuncis d'Estrella Damm, amb noies en bikini i joves de ciutat sense samarreta amb les mans ennegrides i el pit suat rostint carn a la barbacoa. No veureu cap tuit gastro-reaccionari del Monzó recomanant aquell o altre berenador.

Des de fot dècades, els merenderos van ser un territori xarnego. Famílies d'obrers immigrants amb aquells fills que algun dia serien els primers de la nissaga a entrar a la universitat passaven els diumenges cremant pa i viandes a les barbacoes de vora la carretera mentre esperaven que pugés el parsimoniós ascensor social. Els últims anys, els merenderos han estat sovintejats pels quillos, els fills descarriats del bon xarnego pujolista, integrat i treballador, una canalla nihilo-hedonista que es passaria pel forro dels ous el immersió lingüística o la cultura de l'esforç si abans es dignés a fer l'esforç d'aprendre aquests conceptes. Però els amos i senyors dels merenderos no són els quillos. L'altre dia un conegut meu tornava d'una lumpen-calçotada a un merdendero i li vaig preguntar com havia anat. Ell em va respondre:

“Prou bé, però vam tardar la hòstia a coure tota la carn. Allò estava ple de sudaques”.

Sudaques és una paraula pejorativa molt estesa per referir-se als panxitos. Aquests nous immigrants han assaltat totes els espais de Catalunya on s'hi pugui organitzar un pícnic. Porten amb ells quantitats ingents carn, com si haguessis sacrificat i especejat el cadàver del mateix Quetzalcoatl. Bé, és una manera de parlar, perquè Quetzalcoatl és un déu amb plomes i a una barbacoa sudamericana només hi trobareu porc i vedella, mai pollastre, perquè saben que el pollastre només és tofu amb sentiments. La verdura, per descomptat, brilla per la seva absència. Nevi o plogui, faci sol o caiguin meteorits, famílies sudamericanes s'ajunten cada cap de setmana per endrapar i celebrar la vida en comunitat mentre els nens s'estomaquen, els adults cuinen i els altaveus dels cotxes vomiten lúbric regueton. A ells, per descomptat, els sua la polla el concepte de calçotada. I no marxaran del merdendero només perquè sigui l'època en què els catalans festegen aquest merdós simulacre de ritual de reafirmació de l'amistat conegut com a calçotada. No marxaran perquè no ho han de fer. Perquè el merendero és seu. Perquè mentre vosaltres us passeu el cap de setmana escarxofats a casa devorant sèries com si això us hagués de fer millor persona, o rebuscant a la Time Out el següent restaurant del que podreu presumir davant xusma amb una escala de valors igual de podrida que la vostra, o pagant quantitats insensates de diners a una discoteca per ballar unes cançons i fotre uns claus que demà no recordareu, els sudamericans trien els seus amics, el seu menjar i la seva música, i recuperen els espais que els catalans heu deixat abandonats. Així que quan torneu a un merendero, feu-ho amb el cap cot i demanant permís per respirar. No esteu a casa vosta. Sou hostes. Sigueu educats. I si s'ha de ballar regueton, es balla. No és pas més patètic que posar-se un pitet gegant per menjar-se una ceba sucada en salsa mentre fas una cara de coitus interruptus.

PS: Vull aclarir que amb el regueton hi tinc una relació d'amor purament intel·lectual. Jo sóc víctima d'una esquizofrènia emocional i política que em porta de la misantropia extrema amb tics totalitaris i de despotisme il·lustrat, a una mena de situacionisme humanista de caire anàrquic. Quan em trobo immers en aquesta segona fase puc llegir articles de Diagonal sobre el sant caos urbà de les ciutats llatinoamericanes o sobre l'explosió vitalista de la música dels seus guetos, i llavors tinc ganes de calar-me foc als peus i començar una conga que recorrerà el país per cremar-lo al pas del guaguancó. Però després, un mal dia, he d'agafar el puto metro i em sento obligat a respectar al puto subnormal que escolta regueton pel mòbil sense auriculars ni cap gest a la cara que indiqui que realment ho està disfrutant prou com per creure convenient que compartir-ho amb la resta dels passatgers és una missió divina que ens salvarà del gris tedi urbà. Llavors m'adono que el regueton és objectivament repulsiu. I que la teva llibertat comença on acaba la meva. I que les lleis això, i la mà dura allò altre, fins que m'adono que Hitler sembla Dumbo al meu costat. I torno a llegir Diagonal i Walt Whitman.

Jo només sóc taaaaan WHATEVER

HOLA HAMIJOS. No faré cap introducció espectacular amb vídeos de hair-metal ni postures d’estrella del rap perquè tampoc he estat tan absent. Sí, l’últim post és del febrer de l’any passat, però és que (INTRO: MINUTS PROMOCIONALS) he estat fent altres coses: merdes pel Twitter, per Gent Normal i pel Projecte Carmina, on també dibuixo amb Paint. Què us penseu? Que seguir-me és tan fàcil com nar a la mateixa església cada diumenge a veure si sona la flauta i Déu es digna a xiuxiuejar alguna parida (mata la dona, compra 2 quilos de tomates i resa tres parenostres) dins la vostra clepsa? No, no. Us ho hi heu d’esforçar més. Buscar, investigar, indagar, cercar, explorar (aquí teniu un enllaç amb més sinònims de “buscar”, que jo ja m’he cansat d’escriure’ls). Sou molt WHATEVER, penya.

 
Però he recuperat el blog perquè sé que molts teniu ganes d’escoltar la meva opinió definitiva sobre la independència de Catalunya. Així que vinga, som-hi tots, va quitxalla, ben fort, repetiu amb mi: QUÈ TENIM?

QUÈ TENIM? 





MÉS FORT, MADAFACAS!!!!!
 

QUE QUÈ TENIM?
 
Doncs no sé vosaltres, però jo tinc molt poques ganes de parlar del tema. Em ve més de gust dedicar-me a “Pere i Júlia”. És molt més WHATEVER.
 
Pere i Júlia. Sí, home, Pere i Júlia: MITIQUÍSSIMA. No la recordeu? “Pere, i Júlia, son ahora dos enamorados, Júlia, i Pere, nanino nino nanino no sé quintos”. Ai, la nostàlgia! 

Com m'embalsama l'esperit! Només tinc ganes d'acabar els deures per endrapar el Bollicao i omplir les butxaques l'anorak amb Sugus per sortir al carrer a perseguir fardatxos amb la Mano Loca i trucar als timbres de tots els veïns i fugir mentre xisclo la sintonia d'El Juego de la Oca, ven a jugar al Juego de la Oca, ven a jugar con esta oca loca, di cuac cuac y así una oca serás, sepultar la meva vida adulta sobre tones de referències pop a la meva infància, quan la meva màxima aspiració era que el Tomàtic posés l'enèsim vídeo que demanava sense èxit, perque era innocent i no sabia que TV3 SE'NS PIXA ALS ULLS I ENS PREN ALS CATALANS PER UNA COLLA DE SUBNORMALS I L’ÚNICA SOLUCIÓ QUE CONTEMPLO PER ACABAR AMB AQUESTS INSULTS ÉS QUE ARTUR MAS ABANDONI LES TISORES I ENTRI A “LA NOSTRA” AMB UNA MOTOSERRA I ELS ENSENYI COM DE DOLOROSES PODEN SER LES RETALLADES.

 
Pere i Júlia és una sèrie de la tele tres que combina la ficció i la publicitat, un híbrid monstruós que, a efectes pràctics, tan sols és un anunci llarg, un anunci amb pretensions. El to de Pere i Júlia és humorístic, i si no us n'adoneu és que necessiteu urgentment que us revisin l'oïda, perquè les rialles histèriques que segueixen a totes i cadascuna de les frases que solten els personatges no són allí perquè sí, eh, NO HI SÓN PERQUÈ SÍ.

(ei, heu mirat els vídeos? Collons, mireu-los que si no no entendreu res, mónguers!)
 
Però el millor són les trames. Com que la sèrie la patrocina Borges, tots els seus productes estan imbricats en les desventures d’aquests dos joves urbanites, de manera que tenim trepidants sinopsis com la del capítol 5, on el conflicte, segons el web de TV3, és el següent: “En Pere i la Júlia estan en mig d'una sessió de treball quan se'ls acaba l'oli d'oliva”. Hòstiaputamanela, com s’ho faran per empescar-se idees si no tenen ni una gota del fantabulós oli d’oliva Borges amb propietats (dedueixo) opiàcies? Ah, això són els autèntics drames del Primer Món!
 
Com el seu nom indica, els protagonistes de “Pere i Júlia” són el Pere i, en un sorprenent gir dels esdeveniments, la Júlia (JODER, us imagineu que ara dic “Marta” o “Laura” o “Covadonga”? –o “Joel”, ja posats, que és el nom que posen als seus fills tots els pares que en realitat volien tenir una nena–).

En Pere és un jove de trenta i tants (ALERTA OXÍMORON) que es dedica al disseny o a la publicitat (sé que hi ha una diferència subtil, però m'interessa més aviat poc: no entraré al vostre joc). En Pere és tímid i amable i li agrada fer excursions en bicicleta i vestir com un ninja urbà: camises i jerseis de cotó d'un sol color, pantalons xinos, barbeta de tres dies, etc. Què ens amagues, Pere? Per què vols passar desapercebut, Pere? Que tens un piti, Pere? Ah no, clar, tu no fumes, tu ets un tio sanot, tu prefereixes anar a dormir ben d’hora el dissabte, tot ignorant els cants de sirena dels glaçons que esclaten quan els reguen amb ginebra, i enfilar la muntanya a primera hora del matí següent, quan la natura és plena de solitud i no corres el perill que algú et descobreixi despullat i atrapant conills amb les teves pròpies mans per obrir-los el ventre amb les dents i, acte seguit, endollar la polla entre les seves vísceres calentes i ejacular-hi a dins com un llampec, mentre la bèstia encara belluga amb els ulls desorbitats i, amb l’última bafarada de vida, escup quatre gotetes del teu semen i tu plores més fort i més fort i més i més fort a mesura que la cigala se’t panseix i penses en el monstre en què t’has convertit i et preguntes en quin puto moment tot es va tòrcer fins que t’adones que, bé, potser no n’hi ha per tant, que és el conill o és la Júlia, aquella puta de la Júlia, i llavors t’aixeques triomfant i aspires l’aire de la muntanya fins que el pit se t’infla com un globus i esclates en una rialla maníaca i divina que faria pixar-se de por als calçotets a tots els assassins de la Modelo.

 
I desprès tornes a la bici però abans reculls el conill, que són temps de crisi i no estem com per llançar menjar.

 El Pere és la víctima d’aquesta història. És el pobre desgraciat que ha de suportar la Júlia, un maniquí vivent de l’H&M que un dia va sortir de casa amb els narius embussats de coca i el cos embadurnat amb cola de contacte i es va refregar com un tornado per l’Apolo, l’American Appearel, la redacció de Vice i el Primavera Sound, engolint pel camí tots els estereotips que trobava fins convertir-se en l’Obèlix dels hipsters, un ésser perfecte les venes del qual no transporten sang sinó les corrents condensades d’aquell ens impalpable que anomenem modernor.

La Júlia és (encara més) jove i trendy, com bé s’encarreguen de subratllar expressions com “vaya Jackass tiuuuu” o “ca friki” o “WHATEVER” o “astàs on faierrggegegegg” o, per descomptat, frases com “no porta anell. Bon senyal! Això és que no està casat”, la típica sortida d’una nena de 20 anys (dels anys 50) (d’una dimensió paral•lela cripto-franquista on les jovenetes tenen la mentalitat d’una iaia extremenya).

Ai, la Júlia. Fot una ràbia del cagar, sí, però tots, del primer a l’últim, us la faríeu dreta. Com diu la dita: “Tant si és rància com si és moderna, mereix la meva esperma”. Doncs ja veurem si la vostra erecció segueix igual de tiburona desprès de veure el vídeo de l’actriu que l’encarna.

Prepareu la bossa de vomitar, nanos, que ara ve matraca de la bona.

Súper gore, eh, tios! Aquest curt de terror no tenen collons a programar-lo ni els del Festival de Sitges, perquè les denúncies els caurien al damunt com el foc purificador de Nostre Senyor.

Anem a comentar 4 coses, pas a pas i sense accelerar-nos, que encara prendríem mal.

Hi ha moltes coses errònies en aquest vídeo. MOLTES. Potser m’animo i les comento en breu (o sigui, d’aquí mig any). Avui només voldria destacar un punt positiu: quan la Miranda es queixa perquè el barri de Madrid de sota casa seva és “muy ibérico” i la gent la mira malament quan surt al carrer vestida com la filla esquizofrènica d’Agata Ruiz de la Prada. Ja va dir Churchill al seu dia que “els hipsters del futur es diran a si mateixos anti-hipsters”. La modernor, en un afany per trobar sempre el més autèntic i les experiències més reals, tendeix a apropiar-se de l’estètica i les costums de les classes més desfavorides, que, sembla ser, es rumoreja, m’ha dit un moixonet, que com que són gent sense recursos i, per tant, exclosa dels estils de vida pre-cuinats per a gent adinerada que proclamen els mitjans de masses, s’han d’empescar justificacions existencials més “genuïnes” (cal recordar que les cometes converteixen una afirmació en irònica?). Com que els hipsters troben que els estils de vida artificiosos basats en l'èxit socio-laboral i el consumisme són paranys impúdics i toscos amb què el capitalisme ens enganya amb l'objectiu de perpetuar-se, consideren llavors que el més "autèntic" deu trobar-se justament en el seu oposat, els pobres, en aquells que mai abastaran el Nirvana consumista, com si els desfavorits conformessin un sistema diferent i autònom en lloc dels fonaments oprimits que serveixen de seient pel cul gros del capitalisme.

Aquí no s’hi val a jugar al “joder com molo perquè tinc la feina de Don Draper, els abdominals de Piqué i la colònia de Brad Pitt” que els hipsters, per favor, menyspreen tant. Els seus models són uns altres, principalment els descastats dels llibres de Bukowski, sense pàtria ni feina ni casa ni diners, que amb un six-pack de birres del Mercadona penjant de la mà, s’entreguen a una vida hedonista mentre escupen contra l’ordenació de l’Estat i el progrés social que representa. No és que sembli malament, això últim que acabo d’exposar. Però espero que entengueu que m’hi cago i m’hi pixo en la gent amb estudis universitaris que es busca una casa decrèpita en un barri depauperat i l’omple de discos o robeta de segona mà (pagada com si fos de boutique) per viure com un artista amb roba d’immigrant. La qüestió és perfilar-se en oposició als models del capitalisme mainstream, encara que acabis enfangat en una mena de capitalisme underground amb una cobertura de superioritat moral.

Probablement tot això només és xerrameca sense sentit, però és que només pretenc mig explicar com pensen aquests individus, que probablement al cap no hi tenen una tesi doctoral de la Sorbona, sinó un grapat d’impulsos egocèntrics que fan trontollar unes estructures mentals ja de per si bastant inconsistents (us n’heu adonat? Això últim podria definir gairebé tots els textos d’aquest blog!). El que entenen ells és l’estètica, i per això, en el cas ianqui, ja fa uns anys que les camises de llenyataire, les barbes d’indigents, les gorres de camioner o les samarretes imperi d’immigrant polonès o italià han omplert els armaris d’estudiants de carreres artístiques i humanístiques. Tots aquests elements han arribat aquí, on la gent els comprèn menys que els americans, però els abracen igualment.

A més, aquesta corrent ha agafat un color local. Als ítems anteriors s’hi sumen l’afició pel flamenc (gitanos: la crème de la crème del lumpen ibèric), l’humor garrulo dels chanantes (ja em direu en què es diferencien un tio cridant “gañáaaaaan” del marica dels Morancos disfressat de dona) o la devoció per les bodegues ràncies, per citar només tres exemples. M’enerva quan escolto gent que vincula als moderns amb els gintònics. Aquests no són moderns, només són tietes de TV3 amb ínfules de sofisticació que més tenen a veure amb el fashionisme de Sexo en Nueva York. Les cocteleries chic foten tuf a Barcelona post-olímpica, a guiri i a subvenció. Els hipsters staight-edge van un pas més endavant. Són els que compren les tasques de iaios del Poble Sec per servir vermuts a tots aquells que enyoren la Barcelona de “quan Barcelona era Barcelona”, ¿oi que sí, Terenci?, i recreen una ciutat nostàlgica des d’on critiquen TV3 fins que un dia el Time Out ressenyi el seu tuguri i el tràfic de la nova clientela escampi la ronya de cartó pedra que enfosqueix una barra que rellueix més que els lavabos de la Generalitat.

Les bodegues i els gitanos no salvaran la ciutat. La moda és un procés cíclic i dialèctic. Lo ranci és el nou chic i “Girls” ha substituït a “Sexo en Nueva York”. L’atrezzo podrit de la vostra funció seran aviat els fems que nodriran un retorn a l’estat anterior que, en realitat, no és tan diferent al que vosaltres proposeu.