Com que cada persona és un mon el gènere humà presenta una miríade de punts de vista personals i intransferibles amb els quals provem de comprendre les lleis i els fenòmens del Cosmos. Un exemple. Com podem saber que ja han arribat les vacances de Setmana Santa? Doncs cadascú escombrarà el seu entorn amb la mirada i en traurà conclusions pròpies. Hi haurà gent per qui l’evidència definitiva sigui la profusió d’andalusos pecadors que li canten saetas a la verge tot lluint una trempera de dos pams. Probablement algú es cerciorarà de l’arribada del període vacacional en topar-se amb la corrua de canalla amfetamínica amenaçant als vianants amb palmons de metre i mig (nota mental: a quin imbècil se li acudí entregar armes blanques a la generació d’adolfhitlers que ens segueix, eh?). Però jo tinc un mètode si cap encara més infalible per caçar l’instant precís en que comença la Setmana Santa: la caterva de guiris i guiris i guiris que embruten els nostres carrers i les nostres tradicions i les nostres filles.
A mi això dels carrers en realitat me la pela. Que els netegin els de BCNeta, que son tots una colla d’expresidiaris sense estudis. I lo de les nenes també m’és igual, que en realitat són tan marranes desprès dels 10 anys que probablement qui surti escaldat de l’assumpte sigui el guiri. Però això de les tradicions sí que em fot, i de sobremanera. Perquè jo sóc home de natural seré i conciliador, però si em toquen el més sagrat puc començar a bufar com un esquizofrènic dins d’una olla a pressió. Que es pixin al carrer i es follin a les verges de la tribu, però que deixin estar l’allioli.
Hom sap que la forma més notòria de mostrar la pròpia vulgaritat és lluir un excès de luxe. Probablement si vius a una chabola i els diumenges et vesteixes amb xandall Adidash et pensaràs que el non plus ultra del bon gust és passejar-se per Diagonal Mar mentre et menges un bocata de llagosta arrebossada amb caviar mig embolicat amb paper d’alumini treballat a Tiffany’s. Mal fet: el bon gust es troba en l’austeritat i en l’elegància, en aquell complement cabalment escollit que realça el conjunt però que ni eclipsa ni és eclipsat per la resta. L’allioli, amics meus, és aquest complement. És una menja de personalitat forta, capriciosa com una vella diva cinematogràfica, egoista i amoral con una divinitat grecorromana. A l’allioli no li importa la humanitat, i hom sap que la indiferència és la quina essència del menyspreu. Per aquesta raó la caça de l’allioli és una de les activitats més nobles de l’esperit humà, aquella que atorga al gourmet ànima de caçador siberià. Perquè l’allioli converteix la gastronomia en alquímia. Però una alquímia en la que només tens dues opcions: els llorers del gust cesari o un infern de dolors estomacals.
Per això, amics, per això odio tant als putos guiris que es pensen que estan per damunt del bé i del mal quan es relacionen amb la nostra gastronomia. Són incapaços d’entendre el valor de l’allioli, les seves propietats i la seva amenaça. Per això tu et passeges un diumenge qualsevol per un bar de tapes i veus com els guiris malparits suquen fuets sencers dins plàteres d’allioli; com esfonsen culleres generoses dins bols d’allioli per extreure'n copioses muntanyes de salsa que s’entaforen dins la boca tal que fos iogurt; com es munten zigurats amb torrades, ceba cuita, escalivada i quantitats indecents d’allioli coronant l’aberració. L’única cosa que em satisfà de tot plegat és que la cremor d’estómac dues hores desprès de menjar serà tan colossal que ni Superman amb una tassa de súpercamamilla podrà fer-hi res al respecte. Mala sort. Els negres del Bronx no són els únics que saben defensar-se quan ofenen la seva cultura.
I fins aquí l’arenga d’avui, amics. En el pròxim post us contaré la història aquella d’un cop que una senyoreta em va menjar la polla i al final ni era senyoreta ni tan sols persona humana. Bones vacances.
