diumenge, 26 d’abril de 2009

Jo només els estimo si són ben tendres


A vegades em pregunto com cony m'ho vaig fer per trobar un títol de blog tant i tant bo com Jo només follo a pèl. Estava al lavabo rentant-me les dents, això sí que ho sé, però no m'imagino quina inefable combinació neuronal va produir-se dins del meu cervell per destilar un títol tan regi i eloqüent. Però què significa aquesta declaració d'intencions que encapçala el meu blog? Ens ho hem de prendre de forma literal o bé de forma figurada? No és una pregunta que respondrem avui ni, de fet, tampoc demà ni en un temps proper. Perquè és el misteri el que us alimenta i esclavitza com prostitutes babilòniques i us obliga a tornar una vegada i una altra compulsivament a aquest blog. O potser són els insults i les acusacions sense fonament. Vés a saber.
Però aquest misteri romandria si enlloc d'aquest títol hagués escollit, jo que sé, un altre títol com Sóc pedòfil? Probablement ningú pensaria que cap insensat tindria els ous de proclamar la seva paidofilia a la xarxa. Una boutade, una broma cridanera, l'única via que li queda a un aspirant a fill de puta il·lustrat per fer-se veure en aquests oceans d'insults i falta de respecte extrema. Però Sóc pedòfil és un blog real. Recent, però real. I no ens el podem prendre en un sentit figurat. La seva definició és "blog d'un pedòfil de 17 anys" i la seva única i extensa entrada versa sobre el naixement d'un sentiment tan incòmode. El xaval ens explica les seves contradiccions sexual, la incapacitat de conjugar el seu amor sensual pels nens sense violar-los ni forçar-los de cap manera. Òbviament, estem parlant d'una sola entrada repleta de passatges dignes d'enmarcar.



Els primers símptomes de "pedofilia" eren que em fixés amb els nois que no tenien pèls. [...] Què és el que passava? Doncs que a mi m'agradaven els nens sense pèls. I aquests nens sense pèls, ara, per primer cop, eren d'edats inferiors a la meva...

Pares amb nens afectats d'hipertricosi congènita: tranquils, els vostres nens no tenen res a témer.

Jo anava esperant aquest moment en que se'm passés la tonteria i deixés de fixar-me en els nens, però no arribava...
Se suposa que jo havia de ser un d'aquests depravats mentals que violaven a nens petits o que tenien milers de CD's amb pornografia infantil.

No cal ser tan catastrofista, home. A la vida real hi ha termes mitjans, també. No tot es redueix a ser un frustrat o un abusador. També pots crèixer, tenir el teu propi fill, tancar-lo al soterrani i petar-te'l quan et roti. Si t'hi esforces sempre trobaràs solucions. Gaspar Hernández dixit.

[...] hi havia tres nens que per mi eren els més guapos de tot l'institut, eren de primer i segon d'ESO. Els anomenava els "déus"; els tres déus del meu institut (els més guapos).

Jo de tu resaria per que no hi hagi cap Déu allí a dalt perquè tens tots els números de pillar per tota l'eternitat.

Ma mare, estava una mica sorpresa per portar xavals dos anys més petits que jo a casa

La pobra dona segur que va pensar: "Va, són coses de crios". Que ben encaminada que anava...

El fet de pensar que aquell Gerard del qual haviem estat tant amics, aquell Gerard tan maco i guapo, aquell Gerard tan dolç, aquell Gerard del que m'havia enamorat; aquell Gerard dintre de poc ja no existiria. Els nens creixen.

Ha sigut llegir aquesta frase i tot seguit pensar que la cançó de Paff el drac màgic potser no era tan innocent com sempre havia pensat. Aneu fins al minut tercer del vídeo.

Si no sou pedòfils espero haver-vos canviat el vostre punt de vista sobre l'amor i, concretament, la pedofilia i els que som pedòfils (els pedòfils de veritat, els que no sortim a les noticies, els que no violem nens ni volem cap mal per a ells, sinó tot al contrari).

Clar, és com Robin Hood, el lladre bo. Robava els nens dels rics i els hi rebentava al cul amagat al més profund del bosc. El nen Jesús segur que n'està orgullós.