divendres, 17 d’abril de 2009

Jo només vull celebrar els meus super sweet sixteen



Per alguna raó incomprensible hi ha molt de subnormal que coincideix en pensar que l’adolescència és la part de la vida en que t’ho passés més millor. Jo, la veritat, donaria un pulmó per tornar a ser adolescent: palles furtives, polvos de mig minut, un cervell de mongòlic i un rastre de pus que et segueix com un cobrador del frac. Per això m’ofenc tant quan els productors de televisió baixen al planeta Terra per colar-nos una altra oda (de merda) a l’adolescent (de merda). Podríem fer una llista incompleta i no parar de vomitar fins l’apocalipsi maia, així que aniré directe al gra de pus: avui parlarem de My Super Sweet Sixteen.

Una cosa que ja fot por d’aquest programa és que el passen per la MTV, un canal amb una programació que és veure-la i començar a córrer fins deixar-te les cames com Irene Villa. My Super Sweet Sixteen parteix d’una premissa molt bàsica. Teenagers ultrapijes normalment californianes, parishiltons wannabe totes elles, volen celebrar el seu setzè aniversari fent ejacular el corn de l’abundància de sons pares amb la MTV davant per tal que tot el món ho pugui veure i plorar d'enveja. Els problemes amb els quals es troben són força afins a aquells que han estremit a la flor i nata de la filosofia posterior a la II Guerra Mundial: el vestit els hi va massa gran, uns galifardeus és tajen a la festa i l’insulten, no troba nans que acceptin disfressar-se de hobbits i servir gots de pimkie, el papa no vol pagar per un chevrolet que porti el nom de la nena escrit amb diamants svarowski i un llarg i vergonyós etcétera. M’agradaria poder dir que aquesta llista de capricis és fruit dels meus deliris de Cal•lígula, però no és cert: tots ells han aparegut en algun que altre episodi de Super Sweet Sixteen.




No sé perquè encara miro aquest programa si a cada segon que passa davant dels meus ulls sento que odio una mica més a la humanitat. I és que cada cop que veig una d’aquestes marfantes fregant el cony contra la cama de son pare per poder cremar la Visa o posant un número de sèrie al personal de la neteja per no recordar els seus noms desitjo amb molta força que quan morin i arribin al cel descobreixin que a la porta no hi ha Sant Pere sinó Adolf Hitler amb una pistola, un whisky i un batí. Si no em creieu mireu aquest vídeo, i aquest altre i aquest! No em digueu que aquestes nenes no provocarien que el mateix Gandhi es tragués la titola i els fracturés el coll a cops de polla.

En fi, ja em tremolen les cames de tant odi envers la humanitat. Per acomiadar-me només voldria apuntar que si ara mateix es dirigís cap a la Terra un asteroide capaç de provocar un impacte del número 10 en l’escala de Torí i totes aquestes nenes morissin socarrades i, amb elles, el 90% de la civilització, encara sortiríem guanyant. Creieu-me: hi sortiríem guanyant.