dilluns, 20 d’abril de 2009

Jo només vaig pel món sobre rodes


A vegades la vida et fot putades d'aquelles tan i tan grans que o bé t'esfonses o bé les ignores. Posem per cas que de ben petit encadenes una mononucleosi i una leucèmia que només poden ser aturades amb unes dosis de medicaments prou altes com per deixar-te paralític de cintura cap avall. És el cas d'Albert Casals, joveníssim ambaixador de la fundació Step by Step que ha recorregut mig món sobre una cadira de rodes i sense un duro a les butxaques. Òbviament, tal proesa comporta uns riscos que paralitzaria les cames al mateix Jordi Cryuff. Estem parlant de dormir al ras en països trufats de malfactors, de regions trencades pel pols mantingut entre fanàtics religiosos i narcotraficants o d'una una climatologia adversa que complementa una geografia hostil.
Probablement a l'Albert Casals tot això ja li van dir. Que amb la seva malaltia no se la podia jugar, que no podia anar fent el passarell pel món amb la seves fràgils condicions. Però ell no en va fer ni puto cas. Va agafar la cadira i es va entaforar dins d'un avió per anar a veure món, una experiència que relata al seu recent llibre Un món sobre rodes.
Amics, amigues, testimonis com el de l'Albert Casals ens ensenyen una valuosa lliçó. Quan l'adversitat caigui sobre vosaltres i el vostre entorn insisteixi en que heu d'assumir la vostra situació i no lluitar per superar-la feu-li cas. És molt millor que acabar deixant-te veure per tot el món amb el pèl empastifat de colorant blau i una samarreta de Naruto. Nens, l'Albert Casals és un mal exemple. No en féssiu cas.