dimecres, 15 d’abril de 2009

Jo només busco un refugi per la meva mediocritat (part I)

L’altre dia vaig assistir a un seminari i només començar ja vaig veure que la cosa pintava bastos. La reunió estava presidida per un powerpoint on podia llegir-se: ”Les obres d’art són com les persones”. Efectivament, vaig pensar, perquè n’hi ha massa i la majoria d’elles no t’aporten res d’interessant. La tesi del seminari diferia notablement de la meva, però de totes maneres no és això del que vull parlar.
D’un temps ençà m’he adonat que la gent frisa per ser artista. No per crear art, sinó per ser artista. Anar pel món dient coses com “la meva obra”, “incomprensió” i “polles en vinagre”. Aquest és el tipus de gent que va pel carrer darrere unes rayban wayfare apuntant merdes a una puta llibreta moulesquine. Vaja, els típics gilipolles que van a llegir a un bar i durant les tres hores que s’hi estan només prenen un puto tallat. Són gent que et diuen que han lligat amb algú que se’ls hi va apropar mentre llegien un llibre a un parc, i lo pitjor de tot no és que l’escena sigui pretenciosa sinó que, a més, és totalment certa.
Però alerta, amics, que el talent és molt escàs! Nostre senyor gaudeix d’una personalitat complexa, una d’aquelles que prefereixen repartir tumors abans que talent. Per tant, la conclusió és que la majoria d’aquests que volen ser artistes no són més que gilipolles mancats de qualsevol rastre d’aptitud per l’art. Però ells ho saben. I tant que ho saben. Per aquesta raó, hi ha molt d’imbècil que decideix recórrer el camí fàcil: desenvolupar una faceta artística que no li suposaria cap repte ni a un subnormal lobotomitzat per una mona en zel. Aquí en teniu uns quants exemples.


Fotògraf
Apuntes, enfoques, ajustes i dispares. Ja tens una fotografia. La passes pel photoshop per reduir la gamma cromàtica al blanc i el negre. Ja tens una fotografia artística. Caçadors d’instants, a la cerca d’aquell moment inefable que revela la profunditat fugissera de la quotidianitat, com aquell dia que van entrar al dormitori de sons pares i els van descobrir practicant un gang bang. Uns fills de puta, els fotògrafs. Sort que la majoria acaben humiliats fent fotos a les comunions de nens lletjos. Ja! Valero 1 Fotògrafs 0.

Poeta
El problema de la poesia és que t’ho jugues al tot o res. O bé crees quelcom que et deixa els pèls púbics com escàrpies o bé quedes com un autèntic deficient. La qüestió és que la gent això no ho sap. Llegeixen a Ken Follet o, amb sort, a Raymond Carver, i es pensen que això d’escriure ho pot fer tothom. Aviat veuen que això de la prosa és molt difícil, que fer d’ajuntalletres no és pas pa sucat amb oli. Davant seu tenen una pantalla de word amb un munt de merda sense coherència. Però ep! Això és poesia! Sentiments inflats, profusió de metàfores, idees sense coherència aparent. Òbviament això manifesta la personalitat complexa i paradoxal del poeta. Doncs no, amic, no: l’únic que evidencia això és que hauries de ser castrat químicament.

Baixista
Tothom que hagi tocat en un grup de música sap qui és un baixista: és el subjecte aquell que sempre es queixa de que el seu instrument no se sent prou fort. El raonament que porta a hom a provar sort amb el baix és el següent: vols follar tant com el guitarrista però practicant amb l’instrument tan poc com el bateria. Amics, tocar el baix és com entrar als llimbs de la mediocritat. Fugiu de la temptació.