Ja heu llegit les notícies? Em serveix qualsevol diari d’àmbit català, fins i tot l’Ara. No? Cap diari? Ni un? Ni tan sols el Twitter?
Afortunats... no sabeu com us envejo. La tornada a la feina, els últims dies de platja, algun poble ressaguer que celebra les festes majors a finals de setembre. El món avança cap a la destrucció, xuclat pel remolí de la seva mateixa ineptitud, mentre vosaltres romancegeu en banyador sobre una barqueta inflable, amb la pell rosegada pel sol, escurant amb la palleta el sucre d’aquell mojito que heu assecat fa més de mitja hora. Vaja, vaja. És una llàstima que les vostres fantasies solipsistes estiguin a punt de ser esmicolades per la força ancestral d’aquest pterodàctil de mal averany also known as Valero Sanmartí.
Bé. Molt bé. Bé-bé-BÉEEEEEeee... doncs resulta que els amics de CiU llançaran un PLA DE VALORS per REMORALITZAR la nostra petita pàtria CATALANA. I qui millor per dictar-nos valors que aquests herois de la Reconquesta catalana? Al cap i a la fi, acaben d’escombrar la xusma xarnega sociata del país i, com bons alquimistes de la identitat catalana, han estisorat amb rauxa per estalviar amb seny. No sé vosaltres, però jo ja m’he lligat les mans i els peus amb fils per facilitar les coses a aquests titellaires amb tanta bona fe. In Arthur we trust.
Però anem per parts. En què consisteix el programa? Ho podeu llegir al Butlletí Oficial de la Generalitat, conegut popularment com La Vanguardia. Grosso modo, es tracta de recuperar uns hipotètics valors que van fer de Catalunya THE GREATEST NATION IN THE WORLD i que es troben amenaçats a causa de les onades migratòries que ha patit el vaixell que és Catalunya, i que permetran al capità Artur Mas aprofitar la cadència sincrònica dels rems que són els ciutadans per derrotar... derrotar... no sé. Espanya, suposo. O la desídia. O els cosmopolites. O la classe obrera. A vegades començo metàfores i m’oblido del que volia dir. M’embolico i....... bé. Això a vosaltres no us ho hauria d’explicar. Si em limités a acabar la metàfora amb qualsevol idiotesa vosaltres us la menjaríeu amb patates. Ui, boníssim, l’últim post de Jo només follo a pèl. No he entès res però és boníssim. Què coi heu d’entendre?! No ho entenc ni jo, ho entendreu vosaltres...
Tornem al tema. Com dèiem... bé, ja he dit el que volia dir. Ara citaré unes paraules del conseller Josep Lluís Cleries, que em serviran per comentar una idiotesa força intranscendent, i després entraré a sac amb allò que realment importa.
“El filòsof Zygmunt Bauman parla de la modernitat líquida, d’una societat que es mou amb premisses poc consistents, i nosaltres el que volem és recuperar valors més sòlids”
M’encanta la gent que cita Zygmunt Bauman. M’encanta perquè són gent honesta, gent que ve de cara, amb el cor a la mà, gent senzilla que et mira amb uns ulls humits de cadell de gossera i que amb una veu tendra com una flauta de pernil dolç et diu SÓC UN SUBNORMAL. I a més de subnormal, indocumentat. No us parlaré ni de Bauman ni de la postmodernitat perquè el metge m’ho ha prohibit. L’indicador de secreció de bilis aniria pujant de l’1 al 10 per passar tot seguit a l’ON FIRE, que donaria lloc a DANGER! DANGER! HIGH VOLTAGE! i acabaria amb DEATH BY BILIS si començo a garlar d’aquest vell satànic que es dedica a vendre folletins amb l’adjectiu LÍQUID (modernitat, amor, urbanisme, educació, empresa, ètica, comunicació, bigues de ferro colat, tot és líquid per Bauman) on denuncia la volubilitat de TOT (valors, sentiments, coneixement) quan ell és el primer fill de puta en endossar-nos la mateixa puta idea refregida i embotida en calçador dins l’àmbit més inesperat. Bar-Restaurant Zygmunt Bauman, especialitat en croquetes sociològiques. Jo es veure aquells llibres de Bauman amb les seves portades blanques, de línies suaus i eficients, disseny suís, eteri; inodors, insabors i incolors com un anunci de compreses; els tens a les mans i semblen petits i delicats fantasmes de nadons a punt d’escolar-se entre els teus dits i dissoldre’s en centenars de minúsculs angelets de cotó fluix, però tot i així jo sento AQUELLA PUTA OLOR A FREGIT DE XIRINGUITO DE SALOU.
Tot i això, us enllaçaré un article de la Wikipedia en esperanto perquè intenteu entendre alguna cosa, si bé no és necessari en absolut que us aboqueu a l’enllaç perquè el senyor Cleries ha definit molt bé el hardcore del pensament de l’avi Zygmunt.
Quin és el problema? Potser negaré l’anàlisi del senyor Bauman? No. No el nego pas. Llavors? Què passa? Doncs passa que això que diu aquest ancià és aplicable a l’època actual i a l’antiga Babilònia. Els valors mai han estat unitaris. Una cosa molt diferent és que abans la dissensió no pogués sortir a la superfície. El 99% de la gent era analfabeta, no existia l’opinió pública tant i l’oposició com el poder tenien més punts en comú que divergències. És absurd pensar que tots els grecs de l’Antiguitat o tots els gabatxos anaven a una (respectivament) i si hem rebut les èpoques i les cultures pretèrites com blocs monolítics és perquè la política i la història l’organitzaven entre 4 bergants.
Us acabo de fotre un sermó més espès que un gelat de llefa. Ara deixo que us entretingueu una estoneta mirant aquests gats i després hi tornem. PERQUÈ US ESPERA UN VIATGE XUNGO XUNGO.
Perdó, que se m’havia esguerrat la Y i quan la volia escriure em sortia una T. Volia dir gays, no gats. Meravellosa foto, eh! M’agrada molt el simbolisme del coixí, amb un estrip de pam i mig, suggerint allò que deu succeir al cul d’aquest vedell, allò que nosaltres no podem veure. Prefereixo mil vegades aquest erotisme delicat, que exercita la nostra imaginació, abans que el porno dur i barroer, que t’ho mostra tot en un primer pla.
Tornem al món real. Dèiem que els valors catalans de CiU potser no són tan tan catalans. I és més: no voldria generalitzar, però els valors identitaris catalans (i els valors identitaris en si) em semblen una presa de pèl. Una puta merda. Per començar, el seny i la rauxa. Seny. D’acord. Rauxa. EING?! Amb el seny ens apropiem de tots aquells valors identitaris positius des de l’òptica calvinista-capitalista europea: educats com els francesos, treballadors com els alemanys, innovadors i eficients com els suecs. En canvi, la rauxa ens serveix per citar a Dalí, Llull o Francesc Pujols quan algun andalús (nota mental: la identitat andalusa és el malson/paròdia de la identitat italiana) ens acusa de ser ‘desaboríos’ o ‘mu suyoh’ o ‘acartonaos’ o ‘eztreñíos’ o, senzillament, de ser una cultura gris construïda des dels interessos burgesos. Però jo crec (JO SÉ) que els catalans volem tenir el millor de cada casa. Una identitat per anar a treballar, una identitat urban, casual; i una altra de diumenge, per mudar. Cosa que, a més de contradir els principis de CiU, tampoc és tan original, ja que els alemanys són els màxims exponents d’aquesta identitat binària, amb aquella ètica del treball tan espartana i aquells rampells de xiflat romàntic per l’art, la natura i Déu: Martin Heidegger entortolligant el llenguatge amb precisió de psicòpata per poder comunicar-se amb vés a saber què.
O sigui que ni com a identitat cruïlla és original la identitat catalana.
Catalunya és, no obstant això, víctima de la seva identitat oficial. D’una banda, de la cultura de l’esforç i el treball que ens va encolomar la burgesia vuitcentista, i d’altra de la cultura cristiana passada pel tamís bonrotllista dels clubs excursionistes que popularitzà Jordi Pujol i heretaren els esplais (nota d’interès: a les Terres de l’Ebre no existeix la institució de l’Esplai. Això explica MOLTES coses). El resultat d’aquest poti-poti es pot resumir en la idea que hom pot prosperar a través de l’esforç constant i que a l’enemic no de l’ha de derrotar, sinó conviure amb ell a través del diàleg i l’educació. Això com ideari nacional utòpic és de puta mare, però el problema és que els catalans ens ho hem cregut i fins i tot ho hem interioritzat. Estats Units també es defineix com el país de la llibertat, però en cap altra regió del món trobareu tants feixistes per metre quadrat com en la terra de les oportunitats. També els gabatxos diuen dibuixar-se dins l’àrea formada pels vèrtexs de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, però no hi ha en aquest univers gent amb ambicions més netament colonials i una set de destruir cultures tan desvergonyida.
Però el poble català és innocent. Surt Pep Guardiola per la tele dient que si matinem i treballem INNNNNNNNNNNNNTESAMENT serem un país IMMMMMMPARABLE i va el català i s’ho creu. Si aquest discurs te’l solta el director de l’empresa on treballes agafaries ipso facte la punxa del compàs i li dibuixaries el símbol del dòlar a l’escrot, però t’ho diu Sant Guardiola i, ep, de genolls amb les calces mullades. I això per què? Doncs perquè és evident que el Barça ha assumit la articulació identitària nacional que abans corresponia a l’Estat. No us estranyeu, és el signe dels temps. Perquè que un Estat et digui com has de ser és lleig, fa de feixista, ecs. En canvi que t’ho digui un ens privat és guai perquè ningú t’obliga a seguir-lo. La majoria de persones es defineixen abans pels valors d’una marca/empresa/club que pels valors d’un Estat. What else? Just do it.
El que és curiós del cas Barça-Catalunya és que els valors siguin simètrics entre el club i l’Estat (un procés que no penso analitzar). L’esport no és política, però pot arribar a ser-ho. El cas del Barça és clar, i que durant la recollida de medalla d’honor del Parlament de Catalunya Guardiola repeteixi precisament els mateixos eslògans que declama quan defineix el seu equip només ratifica aquest vincle. I això val si ets català, tant si t’agrada el futbol com si ets de l’Espanyol.
(Mentre editava el post m'ha arribat la "notícia" que Messi té "arrels" catalanes. Glòria i misèria per vosaltres)
És evident que el Barça hereta aquest ideari del (projecte de) Estat català, se’n beneficia (Barça és una de les marques més valorades del món) i en l’acte esmentat reconeix simbòlicament aquest deute amb Catalunya. Però quina és la diferència entre el F.C. Barcelona i Catalunya? Doncs QUE AL BARÇA LI FUNCIONA. L’esforç i el bon rotllo conjugats el converteixen any rere any en el millor equip del món, cosa que no pot dir Catalunya, que no és més que un país del tercer món amb pretensions. Per continuar amb el símil futbolístic, els catalans tenen el l’ideari del Barça i els resultats de l’Espanyol. I per si encara fos poc, la catalana és una cultura odiada, ridiculitzada i derrotada pels seus veïns a qui no queda més remei que consolar-se amb victòries simbòliques cada cop més vergonyoses orquestrades pels mitjans. Llegeixis aquí #twitterencatala o qualsevol de les manifestacions apocalíptiques que hem protagonitzat els últims anys.
El Barça actual ha seduït fins i tot als catalans més aliens al futbol perquè veu que triomfa A PESAR que comparteixen un ideari que, en l’àmbit nacional, ha demostrat el seu fracàs manta vegades. Però, no ens enganyem: el català no està habituat a la victòria. De fet, una història trufada de desencisos li ha amansit el caràcter fins deixar-li una ànima de perdedor. També hi té molt a veure aquest substrat cristià-pujolista que he esmentat abans, una cultura de parar l’altra galta quan et foten una plantofada, i quan et tornen a pegar posar-hi l’altra, i després l’altra i l’altra i l’altra i mentrestant intentar convèncer el teu rival amb bones paraules a pesar que per culpa de les garrotades aquest no entengui ni un borrall i li sembli que parles en polac.
I aquí entra en joc L'EQUIP PETIT. És un documental que va causar furor, furor, nanananananana. Us agradarà molt si el que us mola es veure nens petits en calça curta. Però el que atrau al català mitjà és una cosa ben diferent. Aquest modest equipet de futbol format pels nens de les escoles Margatània i Cossetània (Vilanova i la Geltrú) comparteix valors amb el Barça (i, de retruc, amb Catalunya): treballa amb empenta, gaudeix de l’esport, respecta el rival, manté un constant esperit de superació i combat la derrota amb il•lusió. Desafortunadament, si el Barça és derrotat 3 o 4 cops per temporada, a l’Equip Petit li allisen les costures en tots i cadascun dels partits. Els rivals (un anys més grans que ells, val a dir) els crivellen amb pepinaco rere pepinaco, sense compassió, a mata-degolla, com si amb cada gol que clavessin a aquest equip de sacs de patates es guanyessin un pam del Cel.
Atribueixo l’èxit d’aquest documental a la incomoditat que sent el català quan arriba al cim del poder, encara que aquest èxit sigui simbòlic, aconseguit a través del Barça. Perquè tots sabem que no existeixen les victòries netes i que si respectes al rival aquest se’t folla. I el català sap que si ha d’escollir entre els seus principis i exterminar el rival, escollirà els seus principis i morirà. Però al Valhalla només s’hi arriba construint una escala amb els cranis dels teus enemics.
L’Equip Petit li retorna al català la seva verdadera imatge i li treu la pressió de la victòria promesa pel Barça. Per Catalunya la victòria és l’objecte A de Lacan: s’hi vol dirigir, però no hi vol arribar. No vol ser com els victoriosos, i secretament sap que rere l’èxit del Barça queden centenars de club fulminats pel seu ascens gloriós. Per això últimament abunden els exabruptes, manifestacions multitudinàries, declaracions pseudo-nazis a la cua del súpermercat, situacions que et fan pensar que això està a punt de petar, que la tensió és insostenible i al final.......... NO PASSA RES. I no passa res perquè no voleu. Els catalans sabeu que el vostre lloc està entre els perdedors. La història ho ha demostrat milers de cop. La eternitat ens espera, i nosaltres la rebrem amb la vista morta, apilonats amb la resta de cranis pelats, només un esglaó que mena els déus cap al seu paradís nacional de perica i putes.
