dijous, 4 de febrer de 2010

Jo només vull deixar de treballar i d'estudiar


Com a bons ciutadans d'aquesta societat hipercapitalista, benestant i consumista tan estimada el nostre objectiu vital s'ha de resumir amb un sol concepte: diners. Maleïts diners. La clau per tornar a obrir les portes d'aquell paradís d'opulència del qual Déu Nostre Senyor ens va expulsar per menjar una puta massana (que és la fruita més barata a qualsevol fruiteria. No vull ni imaginar que hagués passat si Adam i Eva s'haguessin menjat un quilo de cireres o un alvocat cuatrecasas). Amb els diners pots aconseguir absolutament de tot, a excepció d'estudiar a l'Escac, ja que només accepten estudiants en funció dels seus mèrits i no (repeteixo: i no) per la seva solvència econòmica. Cineastes prodigioses, els estudiants de l'Escac. Els trufós catalans. Però aquest és un altre tema.


Parlavem de tenir diners. Molts diners. Diners per no agafar el transport públic, diners per anar cada dia de restaurant, diners per fornicar sense amor i sense subterfugis, diners per sortir cada dia de festa, diners per beure el mateix whisky que Marc Vidal, diners per follar amb les mateixes putes que el Salvador Sostres. Però per tenir diners, primer els has d'aconseguir (bravo). Hi ha gent a qui li toca la loteria. Pot ésser, però jo no els he vist mai. Així que si descartem aquest col·lectiu fictici, l'únic camí que ens queda per forrar-nos és treballar de valent. Estudiar, fer currículum, llepar culs, deixar-te la pell al curro. D'aquesta manera, et plantes als quaranta anys. Tens un bon cotxe, vacances de luxe, whisky del güeno, esposa, amant i criatura. Penses que has triomfat, però en realitat has fracassat com un fill de puta. Aquí l'amo de la barraca serà el nen, el teu puto fill.


I per què el xaval? Fàcil. Mentre tu t'has passat mitja vida treballant per comprar l'altra meitat de vida, el teu fill es podrà petar la teva fortuna des d'abans del seu naixement. Sin quererlo ni beberlo, com diria aquell. No ens enganyem més. Guanyar diners és d'imbècils. El que importa és heredar diners, i comportar-te com una parishilton qualsevol a partir de la primera cagada als bolquers. Avui per avui ningú vol ser Bill Gates, sinó el fill de Bill Gates. És per això que vull llençar una abrandada defensa dels nini. NI estudio NI trabajo. Un col·lectiu odiat i envejat a parts iguals.


Odiats: són joves amb evidents deficiències d'expressió i comprensió, els clàssics ganduls de tota la vida que gràcies als fills (de la gran) puta dels psicòlegs i pedagogs neohippies poden defensar la seva ociositat amb un discurs que inclou conceptes com desencís existencial, manca de motivació, afàsia emocional o post-adolescència.

Envejats: són joves que representen tot allò que nosaltres volem ser. Éssers submentals, aïllats de tota preocupació política, social i existencial gràcies a la setmanada de 120 euros dels seus pares. No han d'estudiar ni treballar ni cuinar ni rentar roba ni fer-se el llit ni pagar impostos ni comprar gasolina ni pensar ni aprendre a llegir ni a posar-se un condó. El papa i la mama ja ho fan per mi. I, amb una mica de sort, un dia d'aquests els viejos es moriran d'un disguts i heretaré tots els seus estalvis. Practicaré una mica de exhibicionisme emocional tot publicant la meva pena al Mur del Facebook, i desprès a vivirt, que sont dost dias. Fiesta. A. Tope.


Uns subnormals, pensareu alguns. Són paràsits. Són com okupes però sense l'hipòcrita discurs antististema. Bé, no us falta raó. Però com a mínim no són gent que torna de currar 8 hores mal pagades i, quan arriben a casa, es tanquen a l'habitació, completament a fosques, i ploren estirats al llit mentre mosseguen amb ràbia el coixí i escolten els Manel a tot volum per reivindicar la seva vida fastigosa i anodina.

Els nini. Avui són uns gilipolles, però potser demà apareixen als llibres d'història al costat dels beatniks, els dadaistes i els poetes existencialistes francesos.

PS: i com a colofó, el proper post constarà d'una entrevista a un nini singular. Un dandi. Un fill pròdig. Un truhán, un señor. Desde la seva residència a Miami Platja, una ciutat desoladorament abandonada durant l'hivern, un heroi dels nostres temps donarà veu a tota una generació. I el millor de tot, és que aquesta no serà una entrevista inventada. Estigueu atents i abrigueu-vos, que el Tomàs Molina ha dit que avui plouran socialistes.