Hola, amics de la xerinola ultraviolenta i erudita. Últimament, gent d'aquella a la qual per respecte anomenarem gilipolles m'ha fet arribar certes queixes segons les quals en aquest blog es dóna a entendre que tot producte artístic i cultural produit en l'època actual no serveix ni per fer escaiola pels canaris. No és cert. Jo m'entristeixo i 'menfurismo a parts iguals cada cop que sento algú que diu "ia no es fa rocanrol com el dels rolling". Aquesta actitud no té cabuda en un blog regeneracionista, optimista i de pensament humanista-cínic com aquest. Jo no crec en el mite de l'Edat d'Or que es degrada. En tot cas crec en una època inicial, ja de per si força precària, anomenada Edat de la Merda, que empitjorà donant pas a l'Edat de l'Orina, i així fins avui, moment que podríem designar com Edat de Love of Lesbian.
Així que no: avui en dia SÍ que es fan bones pel·lícula, bons llibres i bona música. I si ho dubteu, arrossegueu la vostra ànima en pena, demà dijous a les 22.00, fins la plaça Joan Coromines de Barcelona, on podreu escoltar uns trovadors que us posaran els genitals com toixons i faran bellugar la vostra pelvis com si fos un rata pinyada ofegant-se en un got d'aigua.
Llavors, ¿com és que dóna la impressió que avui en dia hi ha moltissíssima merda? Fàcil: perquè d'escriptors, músics, etc., bons n'hi pocs. Poquíssims. Com ha passat sempre, vaja. En canvi, els farsants s'han multiplicat com els estudiants de mòduls. La culpa d'això la té la usurpació dels mitjans de producció (artística) per part del proletariat. Perquè la democràcia, política, cultural o del que sigui, no és bona. Penseu que el concepte de democràcia el van inventar uns tios que es vestien amb túniques, que vindria a ser un taparrabos amb pretensions, així que no en podem esperar res de bo.
Imagineu, per exemple, que un galifardeu de l'Itàlia renaixentista hagués manifestat certa traça pels pinzells. Son pare hauria agafat el tendre vailet i l'hauria reclòs a casa d'una celebritat local (que són sempre les pitjors): un vell esteta decadent, desquiciat i fill de puta amb ínfules de diva tirànica, una barba de dos pams i una afició gens amagada per tocar nens sense finalitats mèdiques. I allí s'hauria dedicat durant anys a picar pigment, barrejar pintures, suportar abraonades pallisses (psicològiques i físiques) i netejar pinzells (en sentit literal, però sobretot figurat). I potser un dia, POTSER, aquell vell xiflat de psique torturada li ensenyaria a pintar roques. Arribats a aquest punt, a no ser que el xiquet sentís una passió boja per la pintura, ja hauria fotut el camp de casa no sense abans clavar el pinzell a l'ull del vell.
Era cruel? Sí. Moltísstim. Però com a mínim disposavem d'un òptim filtre anti-farsantisme.
I això és aplicable a tot. Per escriure, la gent havia de racionar el paper de vàter i desfer-se la vista movent el llapis sota la precària llum d'una espelma. Per cantar o tocar el piano, la gent s'havia de fer escolanet i patir els abusos anals dels capellans que els ensenyaven a entonar els aguts introduint els ciris via rectal. Si ets un farsant aquests sacrificis no els fas.
Però avui en dia per 4 duros qualsevol farsant té un ordinador, una molesquine, una super 8, un ukelele o un estudi de gravació casolà. Jo he vist imbècils amb una Stratocaster i mitja dotzena de pedaleres incapaços de tocar decentment una cançó dels Ramones. Però bé, n'hi ha alguns que fins i tot tenen sort i acaben essent apadrinats per alguna publicació amiga de la demagògia, d'aquelles que sembla que cada mes tenen una vintena d'artistes que revolucionaran una discliplina artística en qüestió, i els inflen l'ego dient que "subverteixen el cànon escleròtic i academicista amb una proposta urgent d'esperit punk".
Ignoro les raons, però normalment aquesta gent acostumen a ser sempre estudiants de Belles Arts, Disseny o Cinema que, de cop, sembla que descobreixen la seva passió per la música o l'escriptura o el que sigui. Últimament he pensat profundament en aquesta coincidència, i he arribat a la conclusió que aquest fenomen s'explica perquè aquestes carreres estan plenes de FILLS DE PUTA PRETENSIOSOS SENSE CAP MENA DE CONSCIÈNCIA NI REMORDIMENTS. De moment només és una hipòtesi que estic treballant. Però ja m'imagino en un futur converses com les següents:
- Tio, acabo de d'entregar tot el meu patrimoni a les germanetes de la caritat.
- Però què dius, boig?!
- He descobert que la meva família era tan rica perquè un besavi que tenia era dissenyador gràfic. I m'ha agafat una mala consciència tan gran que m'he desfet del patrimoni.
- Quin mal rotllo. El meu besavi era un tio molt més noble: es va fer ric traficant esclaus africans.
- Quina sort.
- Pues sí.
Però avui en dia per 4 duros qualsevol farsant té un ordinador, una molesquine, una super 8, un ukelele o un estudi de gravació casolà. Jo he vist imbècils amb una Stratocaster i mitja dotzena de pedaleres incapaços de tocar decentment una cançó dels Ramones. Però bé, n'hi ha alguns que fins i tot tenen sort i acaben essent apadrinats per alguna publicació amiga de la demagògia, d'aquelles que sembla que cada mes tenen una vintena d'artistes que revolucionaran una discliplina artística en qüestió, i els inflen l'ego dient que "subverteixen el cànon escleròtic i academicista amb una proposta urgent d'esperit punk".
Ignoro les raons, però normalment aquesta gent acostumen a ser sempre estudiants de Belles Arts, Disseny o Cinema que, de cop, sembla que descobreixen la seva passió per la música o l'escriptura o el que sigui. Últimament he pensat profundament en aquesta coincidència, i he arribat a la conclusió que aquest fenomen s'explica perquè aquestes carreres estan plenes de FILLS DE PUTA PRETENSIOSOS SENSE CAP MENA DE CONSCIÈNCIA NI REMORDIMENTS. De moment només és una hipòtesi que estic treballant. Però ja m'imagino en un futur converses com les següents:
- Tio, acabo de d'entregar tot el meu patrimoni a les germanetes de la caritat.
- Però què dius, boig?!
- He descobert que la meva família era tan rica perquè un besavi que tenia era dissenyador gràfic. I m'ha agafat una mala consciència tan gran que m'he desfet del patrimoni.
- Quin mal rotllo. El meu besavi era un tio molt més noble: es va fer ric traficant esclaus africans.
- Quina sort.
- Pues sí.
