dimecres, 27 d’octubre de 2010

Jo només vaig down, down, down.


Temps ençà m'arribà un correu electrònic molt intimidant de part del lobby castellanoparlant de lectors del blog (hola, surmanos). En el contingut del mail, incisiu i contundent, em demanaven que dediqués un post al web de DOWN ESPAÑA. Bé, no ho faré. Al llarg d'aquests dos anys s'ha instaurat l'estranya percepció que sóc un darwinista boig i perillós (i en part és veritat) que odia els subnormals. No és cert. De fet, (mode humanista-cínic ON) crec que els downis són infinitament més feliços que la majoria dels humans. Nosaltres vivim segons uns paràmetres molt específics i arbitraris sobre què significa l'èxit personal, social i afectiu, i pensem que com que els mònguers tenen dificultats per adaptar-s'hi tenen un problema. Però és fals. Això als downis els la rebufa. Ells s'ho passen mamella. Només es viu un cop, nanos. El problema el tenim nosaltres i aquesta merda de concepcions que arrosseguem com la roca de Sísif, amunt i avall, a través dels anys (mode humanista-cínic OFF).

Si uso els termes downi, subnormal, mònguer o albertespinosa per insultar és perquè els buido del seu origen etimològic i de la seva càrrega ideològica originària. Com vosaltres quan dieu "fill de puta" per ofendre i després us gasteu les garrofes anant de pepes.

Però no per això deixaré de recomanar el web de Down España. Especialment els números en pdf dedicats a La Barbie Down, Sexualidad Down i, molt especialment, La Reina Sofía acepta la Presidencia de Honor del II Congreso Iberoamericano sobre el Síndrome de Down. A El Jueves els han caigut multes per molt menys.

I ja que parlem de subnormals, anem a parlar del...








El PSC està on fire. Els seus spots electorals ho demostren. Picaresca, humor del fi i certa fragància a teen spirit és el que desprenen estratègies com La vida de Monti, SúperMontilla o Artur Mas es Menos. Si el canvi proposat per CIU ja fa sospitar amb el cadàver de Pujol encara calent, imagineu la poca credibilitat que genera la campanya publicitària dels líders del tripartit. Afortunadament, amb aquests spots el PSC sembla que per fi ha trobat el seu votant ideal. Els joves, direu. I ara! Els subnormals.

La campanya del PSC va dirigida al públic jove i abstencionista que veu la política com una cosa avorrida. Però molts de vosaltres, adolescents i post-adolescents, no us sentireu identificats amb aquesta visió casposa del jovent que sembla tenir el PSC. Jo tampoc m'hi sento. Tothom a qui he preguntat m'ha mirat horroritzat. D'on treu el PSC aquesta imatge del jovent? Després d'investigar profundament, m'he topat amb Historias del Toner.



Historias del Toner és una websèrie. Probablement, la primera websèrie en català (recordeu que si tenim artistes mediocres és perquè nosaltres també som gent bastant mediocre). Està perpetrada per "un grupo de jóvenes actores y actrices con un denominador común: el teatro y el socialismo". Jo quan sento "teatro y socialismo" m'imagino estudiants de Belles Arts que es despullen mentre reciten Bertol Brecht. Però ens estem precipitant i traient les coses de context. Perquè la definició continua: "Somos gente de izquierdas y progresista. Sabemos lo que nos jugamos en las próximas elecciones al Parlamento de Cataluña y por eso damos soporte a la candidatura de José Montilla y al Partit dels Socialistes de Catalunya". Izquierdas + Progresista + Montilla = Diversió mònguer.



Historias del Toner es divideix en 14 capítols. Fa temps que m'ho vaig mirar i ara ja no recordo exactament sobre què anava aquest insult a Bergman dirigit sota l'influx de Satanàs. Vindria a ser un abort endogàmic de sitcom articulat al voltant d'un (sorpresa) Toner. Cada personatge és batejat amb un nomens parlens que l'identifica com a simpatitzant d'un partit. Així, tenim a a Mas-similiana, Rubierta o Pepi Gaviota. Subtilesa al poder. Com en tota comèdia, els defectes s'accentuen. Els tontos són subnormals i els llestos són súper-dotats. Els jerquis només saben cantar i acusar de botiflers, els d'Iniciativa són d'una ingenuitat candorosa, els peperos molt pijos i els socialistes sempre tenen un comentari (suposadament) enginyós per tancar la boca als seus rivals mancats d'arguments. I és que els maniqueismes d'Historias del Toner són tan flagrants i desvergonyits que hauríem de ressucitar a Pompeu Fabra per a que inventés una nova paraula per definir aquest despropòsit.

Però potser els seus creadors són uns genis subversius. Potser ens enganyen a tots. Perquè són tants els errors i les violacions de la construcció paradigmàtica d'un sketch que jo he arribat a pensar que ho fan així perquè volen. Feta la llei, fet el Toner. Són els Godard de les websèries. I si les bromes no fan riure, potser és perquè juguen a la lliga de l'estupor.

Convé no refiar-se d'un socialista, perquè la seva clau és guanyar-se la teva confiança fent-se passar per tontos i aprofitar-ho per follar amb la teva filla i robar-te la cartera. No els deixis mai la clau de casa, i molt menys la del teu país.



PS: la gent em pregunta per què odio el PSC. Anem a matisar-ho: (mode humanista-cínic ON) odio tots els partits polítics, especialment el PSC. La raó és que detesto els partits de masses per damunt la resta de partits. Crec que a pesar de la seva profunda estupidesa els ciutadans i els seus interessos són massa complexos com per ser reduits a la representació d'un sol grup. El PSC (i també el PSOE) ho sap molt bé, i per això juga la carta de la dispersió, tot i saber que no podrà complir les esperances de tots els variats idiotes que els voten. A banda, opino que el concepte "partit polític" ja fotia tuf a ranci al segle XIX, i és per això que no voto. Mai. Però tampoc tinc massa solucions. (mode humanista-cínic OFF). Alguna gent diu que això és hipòcrita però no és veritat. Imagineu que us tallen les mans i us tanquen en una habitació amb una gallina a la qual li supura un líquid fosforescent del seu cul amb plomes. Us follaríeu la gallina? Jo no.

Penseu en aquesta sàvia paràbola fins el proper post, que arribarà d'aquí una setmana, un mes o potser un any lunar.