dissabte, 30 d’octubre de 2010

Jo només mostro la meva obra pictòrica


Un cop vaig ser un artista frustrat. La meva gran obra consistia en encadenar un borbó dins d'un museu i gravar-lo mentre moria per inanició. Per desgràcia, en un brevíssim moment de descuit el borbó en qüestió es va convertir en un petit ratpenat i va escapar del seu empresonament tot xiulant l'Himne de Riego. Ara ja fa molt temps d'això, considero que és una etapa passada i dolorosa, i és per aquesta raó que m'ha costat acceptar la proposta de l'Heliogàbal, el bar més underguais de Be-Ce-Ena. Però bé, ara ja és un secret a veus: a partir del proper desembre podeu trobar exposades en aquest bar algunes de les meves obres dibuixades amb Paint.

Totes elles són pintures de crítica cultural amb un rerefons de brutalitat existencialista. Cadascuna d'elles porta un títol explícit i descriptiu a fi que les pugui entendre fins i tot un estudiant de mòduls. Però com que no puc exposar-les totes, he decidit compartir-les amb vosaltres per triar les millors. També accepto propostes i encàrrecs. Jaume Roures ja n'ha comprat dues per valor de dos milions de duros i les exposa al menjador de casa seva.

He acompanyat cada pintura amb una explicació sobre el significat de l'obra. A vegades aporten claus hermenèutiques indispensables, però sovint només serveixen per generar més confusió.


A LA GENERACIÓ NOCILLA LI MOLA EL POPPER

Podeu veure-hi els escriptors i assagistes Eloy Fernández Porta i Agustín Fernández Mallo mantenint relacions sexuals en mitjons amb ratlles. L'Eloy porta una falç i un martell irònics i icònics en honor al seu pare, l'importantíssim teòric comunista Francisco Fernández Buey. Amb aquesta obra vull explicar que tota revolució, cultural o no, anhela secretament no tan sols ocupar un espai en la vida intel·lectual, sinó desbancar els competidors i monopolitzar aquest espai establint una relació d'endogàmia feudal totalitzadora.



EL DIA QUE LA ETA VA MATAR LA FAMÍLIA DEL REI

El títol autèntic d'aquest quadre era El dia que la ETA va matar Maddie McCann, però em semblava massa provocador. S'hi emula una lluita del mític vídeo-joc Street Fighter entre un gudari i la nena desapareguda dels McCann, que hi apareix decapitada. La nena morta representa la traïció a la puresa i l'espai obert de revolució constant que en teoria representa el model d'estat etarra. Discuteixo que el projecte estatal vuitcentista sigui l'adequat per bastir el règim etarra ja que conceptualment neix vinculat al capitalisme, model econòmic que ETA jura combatre.

Del cap de Maddie surt un riu de sang que forma Espanya. Opino que tota comunitat no neix d'un pacte originari sinó d'un crim originari, real o metafòric, contra un ordre anterior. El crim possibilita els vincles d'unió ja que tots els membres de la comunitat coneixen secretament la seva falta, en relació a l'ordre precedent, i tenen por que algun verbalitzi aquesta inquietud recordant-los la sang que van vessar per establir el nou règim.



TITOT I ELS MAPATXES SÓN ENEMICS DE CATALUNYA

Obra en sintonia amb l'anterior. Apareixen un mapatxe i el cantant de Brams vestit de guàrdia civil. Aquest quadre ens obliga a replantejar-nos el fet que en un món hiper-simbòlic com l'actual, on cridar proclames o brandar un símbol a voltes són suficients per acreditar l'autenticitat i la vinculació de l'individu a una determinada ideologia, propicia un terreny abonat pels talps i els farsants. L'obra ens obliga a qüestionar conceptes com ara autenticitat o compromís, així com el criteri que fem servir per adjudicar-los a quelcom.



QUAN DAVID BOWIE VA INCENDIAR L'HELIOGÀBAL I A L'APOLO VAN DONAR DROGA GRATIS

Originalment, el globus constava del text "Només volíem escoltar Neil Young i fer cicles de poesia" però m'ha fet pal escriure-ho tot. Aquí Neil Young, com a figura de la revolució i la modernitat continguda, es contraposa a David Bowie, figura de la modernitat bulímica i precipitada. S'estableix doncs una relació de diàleg entre aquests dos artistes que es reflexa en l'oposició de l'Heliogàbal i l'Apolo entesos com a centres de producció i d'intercanvi cultural. L'escena de l'incendi (càstig) i la droga gratis (recompensa) a la qual al·ludeix el títol suggereix preguntes sobre l'arbitrarietat i la ceguesa de la justícia divina o sobre el concepte de culpa. Evidentment, aquí l'Artista, com a creador d'un món propi a partir de la seva voluntat, s'equipara a la figura de Déu.


ORGIA LÈSBICA PER A DALTÒNICS ENTRE RUSSIAN RED I MARIA COMA #7

Setè número d'una sèrie de quadres inexistents. La idea principal consisteix en subvertir l'horitzó d'expectatives del públic, que espera veure una còpula sòrdida entre les dues marfantes a què fa referència el títol però que, en canvi, es troba amb la russianred embolicada amb un burka i a la Coma representada com un gat antropomorf i estràbic (el motiu del simbolisme animal prové d'una conversa amb un antic company de pis, que afirmà que "la imbècil aquesta de la Maria Coma hauria de llogar un lletrista perquè només escriu merdes sobre gats"). En resum, el títol de l'obra promet sexe però el públic troba una astracanada pseudo-surrealista. Aquest cortcircuit desequilibra la Santa Trinitat de l'Art (Públic-Crítics-Artistes) per instituir el Creador com a element indispensable i dominant.

A l'esquerra hi podem veure una Afrodita downi, símbol de la sexualitat fronterera, no-normativa, ja que el quadre al·ludeix a noves formes de practicar l'erotisme: el títol fa referència al lesbianisme, però el quadre il·lustra una escena zoofílica que, per a més inri, és abortada pel burka, que només deixa espai per una sexualitat no-dermatològica. L'Afrodita downi revela l'esclerosi de les categories que l'espectador usa per pensar la sexualitat, i l'obliga a idear-ne de noves a fi de comprendre l'erotisme suggerit pel quadre.

També hi ha un núvol kinton perquè em sobrava espai.



JOAN LAPORTA VOL DIBUIXAR UN POLLOCK AMB LA POLLA PERÒ NOMÉS LI SURTEN ESVÀSTIQUES I LA CARA DE JESUCRIST

El joc abstracció/formalisme critica la idea difosa de la Catalunya que Joan Laporta usa per embaucar els independentistes frustrats i descontents. Mitjançant l'esvàstica díscola el quadre pronostica que el fum ideològic (abstracció) rere el qual s'amaga Laporta acabarà revelant les intencions feixistes (formalisme) inherents a la seva proposta, que passa per l'espectacularització berlusconiana de la política. La cara de Jesucrist subratlla el truc groller de la figura messiànica que la majoria de partits polítics catalans usen de cara les properes eleccions.